Jordi Palou-Loverdos Advocat i mediador
Jordi Palou-Loverdos Advocat i mediador
LÍMITS
“Si la força s’usa de manera inhumana o degradant es viola un dret humà i això fa que sigui il·legítima”
UN PLA?
“Darrere de la reacció dels ciutadans i dels líders socials no hi ha cap preparació maquiavèl·lica per impedir els registres del 20 de setembre”
DIÀLEG
“Els Mossos d’Esquadra parlen de mediació i resolució pacífica de conflictes, i la Policía Nacional, la Guàrdia Civil i la fiscalia se’n riuen”
Jordi Palou-Loverdos signa un informe que ha vist la llum amb l’inici del judici al Suprem: España-Catalunya. Más de diez años de conflicto político. Más de un año de violaciones de derechos y represión. L’ha fet per encàrrec de l’Associació Catalana pels Drets Civils i es pot descarregar al seu web. Vol explicar, i denunciar, d’on ve l’assetjament que ha culminat en detencions i presons. Estem immersos en la política del “tot s’hi val”... En els anys noranta, els drets humans van viure una època d’expansió. Els atemptats de l’11-S van canviar el paradigma, i no tant pels atacs terroristes com per la resposta dels Estats Units. Es tornava a fer realitat una màxima: el fi justifica els mitjans. Amb paraules de Palou-Loverdos, aquesta manera d’encarar els conflictes s’ha contagiat arreu: “Regna l’arbitrarietat absoluta, no hi ha llei internacional que valgui…” Els països experimenten, i hi ha qui ho prova amb les amenaces internes. A l’Estat espanyol l’amenaça és tot allò que vagi contra la unitat territorial. I el “tot s’hi val” contra Catalunya, diu, queda, doncs, justificat. És l’aplicació del que es coneix com a lawfare o “utilització de la llei i els tribunals com a guerra jurídica contra adversaris polítics i amb finalitats polítiques”. En aquests conflictes post11-S, l’enemic perd els drets en un context de facto d’estat d’excepció no declarat, i les lleis s’estiren i s’arronsen a voluntat.
L’informe és demolidor.
El que m’ha sorprès ha estat tenir aquesta imatge global de la violació de drets a Catalunya… Tens la percepció del pes que això té i de la intensitat i de l’impacte qualitativament i quantitativament sobre les persones, la comunitat i els col·lectius. He tingut altres causes internacionals, a Ruanda o l’Àfrica dels Grans Llacs, on és clar que hi ha una intensitat molt més elevada de violència, però no m’imaginava que arribaria a documentar tot aquest material sobre el que ha passat.
Amb la llei no es busca fer justícia?
Fins a finals d’octubre del 2017, es posa de manifest una consciència col·lectiva sobre coses essencials que no tenen a veure necessàriament amb qüestions identitàries. Tracten de la importància de la vida, de tenir cura els uns dels altres, de la fraternitat… A partir que a l’octubre hi comença a haver persones que són empresonades i hi ha l’acusació de possible rebel·lió i sedició, la gent també pren consciència de les dimensions que tenen els conceptes: una cosa és justícia i una altra llei, una cosa és la veritat...
És una patacada gran.
S’utilitzen els processos judicials i la justícia –entesa com a institució–, i les lleis, sobretot estatals, amb un determinat interès, i a més s’arrossega tot cap a la capital d’Espanya, amb una interpretació de la llei que, d’acord amb molts experts estatals i internacionals, no és correcta... A l’informe veiem els desequilibris que es produeixen. Per exemple, analitzem què passa als diferents jutjats d’instrucció de Catalunya. Hi ha un nivell d’aplicació de la justícia proper al lloc dels fets i que coneix la realitat –que és només una– i, en contrast, hi ha un altre nivell, Madrid, amb una perspectiva completament diferent, allunyada de la realitat. El contrast és molt fort.
Els jutjats d’instrucció han rebut les denúncies arran de l’actuació de les forces de seguretat de l’Estat l’1-O.
Alguns jutjats van molt a poc a poc, i en d’altres s’arxiven denúncies de lesions. S’arxiven per dos motius. Un de gravíssim és que s’arxiva per falta d’identificació de l’agent. És gairebé prevaricació. És la falta institucional de col·laboració de la policia i dels alts responsables policials en la identificació que estan obligats a fer.
I l’altre motiu de què parlava?
S’aplica l’eximent del compliment del deure.
“Ho vaig fer perquè m’ho van manar”?
En l’àmbit dels crims internacionals –genocidi, crims de lesa humanitat i crims de guerra–, era tradició que els alts militars i polítics diguessin: “Complia ordres.” Des de la Segona Guerra Mundial i el tribunal de Nuremberg, s’ha anat aclarint que tot i que compleixis una ordre que et dona un alt responsable militar o polític, tens l’obligació –que és més que el deure–, de negar-t’hi si t’ordenen cometre un delicte de genocidi, un crim de guerra o de lesa humanitat, perquè està en contra de la legalitat internacional. Els fets de l’1-O ja veurem si poden arribar a ser valorats com a crim contra la humanitat. Plantejo que l’1-O es va fer un atac sistemàtic, d’estil militar, a la població.
No estem en aquest escenari.
No. El que sí que hi ha són més de mil lesionats en diferents zones de Catalunya, el mateix matí, amb els mateixos mètodes i aplicació de la força policial.
Què ens diu, això?
Quan els jutjats arxiven una causa perquè consideren que hi ha hagut violència per part de la policia, però a l’hora consideren que s’ha d’arxivar perquè es va fer en compliment d’un deure, i en aquest cas una obligació establerta per una resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), s’està reconeixent que hi va haver violència per part de la policia: han agredit físicament i psíquicament una persona, o més de mil. Ara bé, és legal? Aquí entren en joc la Constitució, els drets humans i la normativa espanyola i catalana, i també la normativa internacional. Internacional? Per què? Perquè hi ha dos articles de la Constitució que diuen que tots els tractats internacionals que ha signat i ratificat Espanya formen part del seu ordenament jurídic. Per tant, hem d’anar a mirar la normativa internacional que és com si fos espanyola, per veure si es va usar força proporcionada o desproporcionada, com ha dit l’Alt Comissionat pels Drets Humans de l’ONU o com planteja el comissari de Drets Humans del Consell d’Europa.
Han anat ràpid, els jutjats.
Què és tracte inhumà? Què és tracte degradant? Segons el Tribunal Europeu de Drets Humans es considera “tracte inhumà” aquell que produeix deliberadament un sofriment greu físic i/o psíquic injustificable; i considera “tracte degradant” el que humilia grollerament la víctima davant altres persones o davant de si mateixes. Potser moltes resolucions d’arxiu d’aquests jutjats d’instrucció són precipitades, perquè no s’ha donat l’oportunitat de discutir-ho en un judici públic. Per arribar a una conclusió s’ha de practicar un mínim de prova: que la policia doni la seva versió i que els ciutadans afectats i els testimonis hi diguin la seva. I ja es veurà si hi ha hagut desproporció en l’ús de la força i si ha hagut tracte inhumà o degradant en l’aplicació de la força legítima. Si la força s’usa de manera inhumana o degradant es viola un dret humà i això fa que sigui desproporcionada, il·legítima; un possible delicte.
Al TS l’acusació intentarà provar que hi va haver violència promoguda per part dels líders polítics i socials.
Sí. Per què diem que hi ha un desequilibri objectiu? Per què al Suprem es farà això, però, en canvi, en aquest tribunal no es dona la possibilitat de produir prova sobre la violència dels cossos de seguretat de l’Estat contra la població civil. Es diu i es dirà que no és l’objecte d’aquest procés judicial.
Dotze persones al banc dels acusats...
Són les dotze persones que estan assegudes al TS més les que hi haurà a l’Audiencia Nacional, més les que hi haurà al TSJC. Tindrem aquests tres grans tribunals actuant en paral·lel, que investigaran sobre la qüestió i la suposada violència, desobediència, malversació… Ara bé, com intenten explicar les defenses, hi ha una part de violència que no està sent investigada de manera global, l’exercida cap als ciutadans i les institucions públiques i organitzacions privades de Catalunya.
La percepció dels atacs ve de lluny.
Les decisions amb intenció d’incriminar les persones i els col·lectius van començar el setembre del 2017, i des de la fiscalia general de l’Estat, no des dels jutjats. Tinguem en compte que el seu màxim responsable és designat pel govern espanyol directament. En l’informe hi ha un vincle que convido a obrir i llegir: la resolució del 13 de setembre del 2017 de la fiscalia general en relació amb els 712 alcaldes, en la qual ordena que siguin detinguts si no van a declarar a la citació que se’ls farà per la seva col·laboració en l’organització d’un referèndum il·legal.
Quinze dies abans de l’1-O.
I per un fet que no és delicte! Havia estat delicte fins al 2005, però ja no ho és. Aquest fiscal general, que va morir, hauria d’haver estat investigat per possible prevaricació o denúncia falsa. Això és l’inici de tot plegat. A partir d’aquí, la fiscalia general dona instruccions a la fiscalia del TSJC perquè continuï en la mateixa línia i se citen autoritats i funcionaris, i també ciutadans, periodistes, empresaris; se’ls confisca documentació… Se’ls cita com a imputats. És la dinàmica abans del referèndum i no està ni supervisada ni decidida per un jutge. I quan a finals de setembre entra en joc el TSJC, malgrat que la llei mana que la fiscalia deixi les actuacions en el moment que un jutge s’hi posa, ells continuen: donen instruccions a la policia, citen com a inculpats... I no poden fer-ho! La fiscalia sempre és una de les parts del procés judicial i només pot engegar algunes diligències d’investigació urgents mentre un jutge no se’n faci càrrec. La fiscalia, durant setze o disset dies, i comandada des de Madrid, entra a investigar tota mena de persones. És l’inici de la causa i això impregna tot el procediment. Tot plegat culmina, visiblement, en els registres del 20-S, ordenats per un jutjat d’instrucció de Barcelona que investigava, suposadament, una altra cosa.
I la ciutadania reacciona.
Reacciona perquè pren consciència del que està passant, i des d’aleshores des del govern espanyol es comença a utilitzar la paraula tumult. El dia 20 sura, es mostra, allò que s’estava coent des de feia mesos i secretament en aquest jutjat, sense coneixement de ningú, ni dels investigats, i es fa, estratègicament: deu dies abans del referèndum i d’una manera calculada, contundent, per fer por, i els ciutadans protesten pacíficament. Darrere de la reacció dels ciutadans i dels líders socials que després van ser detinguts no hi ha cap preparació maquiavèl·lica per impedir els registres del 20-S. La gent surt espontàniament des de primeres hores del matí. Pel que fa a aquelles mateixes persones, quan són detingudes –no citades a declarar–, la policia espanyola i la Guàrdia Civil, de motu proprio, anoten que són investigades per sedició, ja en aquell moment!
I a partir d’aleshores…
A finals de setembre representa que entra el TSJC, que diu clarament que s’ha d’impedir el referèndum preservant la convivència. És important aquesta doble ordre, que, d’altra banda, no és contradictòria. És una ordre a la policia de com ha d’actuar. Els Mossos d’Esquadra, d’una banda, i la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, d’una altra, actuen de manera diferent, davant de les mateixes ordres. Abans de l’1-O, el major Trapero fa públiques les instruccions per complir l’ordre judicial i diu en quins supòsits s’ha d’utilitzar la força. La força s’usarà en el cas que hi hagi una agressió a la policia o s’agredeixi a un tercer. Fora d’això, no. Els Mossos parlen de mediació i resolució pacífica de conflictes, i la Policía Nacional, la Guàrdia Civil i la Fiscalia se’n riuen.
Expliqui’s.
Els Mossos fa molts anys que es formen en tècniques de mediació i conciliació, en intervenció policial usant comunicació verbal i no verbal per intentar evitar que s’hagi d’arribar a l’ús de la força. Es tracta de reconduir situacions potencialment agressives. En realitat, sent tècnics, i ja que també em dedico a la mediació, hauríem de dir-ne únicament conciliació. La conciliació es fa per part d’algú que té poder o autoritat per imposar determinades coses, a diferència del mediador, que no té poder i ha de ser imparcial i neutral. Els Mossos, sense haver d’utilitzar la força, van neutralitzar 170-180 urnes a tot Catalunya. Dialogant amb els ciutadans, explicant la seva intervenció. Les instruccions de la Policía i la Guàrdia Civil no es fan públiques: desconeixem les ordres escrites i/o orals que va dictar el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, en la seva doble qualitat de màxim responsable policial i número tres polític del Ministeri de l’Interior del govern del Regne d’Espanya. Les hem reclamat des del primer moment i encara avui no les coneixem.
Sí que se’n saben els resultats.
La Policía Nacional i la Guàrdia Civil va intervenir violentament almenys en noranta col·legis. Hem anat estudiant les diligències judicials a tot Catalunya i la mecànica que se segueix és la mateixa: arriben amb diverses furgonetes, antidisturbis, i es despleguen, es posen en formació militar. En pocs casos hi ha un intercanvi de paraules i no tenim constància que ensenyin l’ordre judicial. Quan hi ha intercanvi de paraules i informació, el resultat de l’acció policial és diferent, més apaivagada. En la majoria de casos, però, entren sense contemplacions. Els Mossos avui són investigats, i els seus màxims responsables encausats, perquè consideren que són el braç armat del govern. En canvi, qui va actuar amb violència no és investigat globalment i només alguns jutjats tenen alguns casos oberts contra agents de baix rang.
Hi ha esperança que internacionalment hi hagi una resposta positiva?
Tot plegat es veu amb preocupació. En l’àmbit internacional no s’entén ni s’accepta la violència de l’1-O contra ciutadans. I no s’entén ni s’accepta el desplegament repressiu legal contra autoritats polítiques i líders socials. Igual que, amb tota franquesa ho dic, tampoc s’entén la declaració d’independència del 27-O. L’informe l’he construït sobre els fonaments d’unes paraules de l’Alt Comissionat de Drets Humans de l’ONU, que va dir que estava astorat de la violència de l’1-O, que hi havia possible ús excessiu de la violència i que l’argumentació espanyola que l’ús de la força va ser proporcional –va afegir de manera molt diplomàtica– és qüestionable. És brutal que, el març del 2018 i davant de tots els representants del món digués això! També va recordar a les autoritats que la presó preventiva és l’últim recurs. Finalment, va animar que tot plegat es resolgui a través del diàleg polític. Les seves paraules són molt importants. I tenen a veure amb la feina que des de la societat civil s’ha anat fent a l’ONU, facilitant proves i evidències del que estava passant amb relació a l’1-O i a la persecució legal contra líders polítics, socials i ciutadans, no només de Catalunya. Per què els governs del PP i del PSOE s’esforcen tant a desmentir-ho tot en l’àmbit internacional? Perquè es necessita tota la força de l’Estat per contrarestar les evidències. L’Estat reacciona davant la constatació que les proves hi són. Però és cert que tot això és desesperadament lent.
“L’1-O ES VA FER UN ATAC A LA POBLACIÓ”
MERCÈ MIRALLES
mmiralles@lrp.cat
Punt de vista mediador
Advocat acreditat davant de la Cort Penal de l’Haia, mediador i consultor internacional en resolució pacífica de conflictes... Desenvolupa la seva tasca tant en l’àmbit més proper com en el més allunyat: Rwanda, Afganistan, Guantánamo... Tot i que la llista de violències que exposa en el seu informe és llarga, posa l’accent en l’esperança; hi ha llum al final del túnel. Palou-Loverdos recorda que l’Alt Comissionat pels Drets Humans de l’ONU, Zeid Ra’ad Al Hussein, va instar, el març de 2018, a que Espanya busqui la solució al conflicte a través del diàleg polític. En èpoques pretèrites –o no tant–, les diferències es resolien a cops de pedra o ferro. La justícia, com a institució, va facilitar una via més civilitzada per destruir simbòlicament: els tribunals. Palou-Loverdos planteja que al segle XXI, i amb una mica d’esperit crític, es pot fer una passa més. I comenta: “Què és la justícia? La manifestació d’una impotència i una inconsciència. Si hi ha dues persones, o dues nacions, que són conscients, troben la manera de resoldre els conflictes sense que un guanyi sobre l’altre. Aquí entrem en les vies de la mediació, el veritable diàleg i la resolució pacífica del conflicte.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.