“Èxit educatiu no és només bones notes”

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

El dia que fem aquesta entrevista, Juanma Martín, director de la seu Besòs - la Mina del Casal dels Infants, acaba de tornar del Marroc. Ha anat a conèixer, in situ, quin és l’entorn dels menors no acompanyats que arriben a casa nostra. “He treballat molt temps amb població magribina i no hi havia anat mai.” Tot i que hi ha persones del Casal dels Infants treballant a Tànger i a Casablanca, volia tenir l’experiència directa. La seva primera conclusió és que les raons que fan que les persones fugin de casa i busquin fora on establir-se no són conjunturals, són estructurals. “És mundial. I entens que les persones diguin prou...” Quan ho veu, amb tanta claredat, sent impotència? “Impotència? No! És aclaparador, però la nostra tasca és molt concreta, d’atenció al nen. Al cap i a la fi, el que volem és que el nano, quan arribi aquí, ho faci en les millors condicions possibles i que se’n surti bé i tan ràpidament com es pugui.”

Abans d’entrar al casal, ens plantem a la rambla de la Mina. És llarga i àmplia. Tenia vocació de connectar la Mina i el món, però tot i que és una bona hora per veure-hi algú, pels volts de les cinc de la tarda, no hi ha ni una ànima. Sovint es veuen cartells que parlen de projectes de transformació a la Mina. És constant. Sempre hi ha alguna o altra iniciativa en marxa. El cas és que fa gairebé cinquanta anys que es va decidir que aquí, a la Mina, es reubicarien els habitants de diferents nuclis de barraques de Barcelona. La dita entre tots la van matar i ella sola es va morir bé podria exemplificar la situació i la càrrega que duen els veïns. Es va buscar un racó per als mals endreços i després, cada vegada que s’obre la porta, es fa cara de sorpresa i es fa el propòsit públic de canviar les coses. Però, com i què? Passem pel costat d’uns contenidors de recollida selectiva de la brossa. No fa tant, que hi són. Ens explica Martín que algú va dir, al seu moment, que quin sentit tenia posar-los, que no es farien servir, a la Mina. Sense comentaris.

Martín, com en el cas del Marroc i dels menors no acompanyats, es planteja la necessitat de conèixer la realitat, trepitjar de peus a terra. Com és treballar a la Mina? “És molt important presentar el concepte de quotidianitat. Què és tenir un context més o menys afavoridor i viure aquesta quotidianitat. Un context més complicat que d’altres i continuar construint un objectiu i seguir treballant en el dia a dia per assolir-lo... Això és el que s’ha de mostrar.” Reivindica la quotidianitat per no caure en els extrems: parlar només dels casos dels joves de la Mina amb llicenciatures universitàries o quedar-se en les tristes informacions delictives de les seccions d’informació policial i judicial dels diaris. “Volem treballar per poder mostrar aquells nanos que s’esforcen per superar l’ESO.” Tot i que estem d’acord, que el gruix de la població el que vol és llevar-se cada dia, anar a la feina, tenir projectes, no es pot acabar de parlar de normalitat quan de vegades falta allò que és bàsic. I diu Juanma Martín: “No es pot parlar d’igualtat d’oportunitats a la lleugera. Hi ha un concepte que m’impacta. Es parla d’igualtat d’oportunitats, per què no parlem d’exclusió de l’èxit educatiu? L’èxit educatiu va més enllà de les bones notes. Èxit educatiu vol dir que la persona esdevé ciutadà, és reconeguda, té un nivell cultural que li permet ser autònoma, emancipar-se i prendre les seves decisions... Això seria algú amb èxit educatiu.”

I segueix parlant de la igualtat d’oportunitats. “Si aquesta igualtat d’oportunitats s’ha de portar de fora, potser el que estem generant és el concepte d’exclusió d’èxit educatiu. Si perpetuem aquesta imatge d’extrems, de molt bons o molt dolents, la polarització, ens oblidem del gran gruix de persones que està residint al barri, que ha d’anar a altres llocs per buscar les oportunitats educatives de les quals estem excloent un barri sencer.” Juanma Martín va comentant els paranys que algunes afirmacions oculten. “De la mateixa manera, es diu que tot el barri és absentista, i això no és cert, perquè hi ha moltes famílies que escolaritzen fora del barri perquè volen un ensenyament de qualitat, tot i que és el seu barri i els nens continuen fent vida a la Mina. Però el cas és: per buscar una oportunitat he de sortir del meu barri?” El que s’acaba dient, quan es parla de la Mina, és que el que és genial, realment, és poder sortir de la Mina. “El que es fa és excloure d’oportunitats reals la gent que vol viure-hi.”

Martín vol aprofundir més. Per oferir possibilitats, canvis, el primer que cal fer és preguntar, diu. “No es poden donar receptes ja fetes. Seguim amb el mateix exemple, el de l’escolarització. Si els pares estan escolaritzant fora de la Mina ja tenim una pista del que volen, aquestes persones. El que estan buscant, ho tenim al barri? No ho tenim? Si ho tenim, com és que els pares no ho coneixen? I si no ho tenim, què podem fer per tenir-ho? Això és col·locar la persona al centre i que sigui ella la que decideixi què vol i com ho vol.” I segueix: “Cap pare o mare, per principi, i en termes generals, vol res dolent per als seus fills. O és que els pares de la Mina són pitjors que la resta? És molt important que els preguntem i que establim un diàleg i després, en lloc d’emetre un prejudici, que ens simplifica la vida, tinguem la capacitat de poder anar a preguntar per què està passant el que passa. Potser sí que trobem una persona negligent o deixada en les seves responsabilitats, però aquesta actitud de preguntar ens permetrà afinar molt i no acabar estigmatitzant una gran part de la població.”

Canviar les tornes. Girar la truita. Com? “Ningú ve a perdre’s a la Mina, i més quan és un lloc del qual només es té una foto, una imatge. Si no tens un motiu per venir a la Mina, l’única cosa que en saps és el que et mostren els mitjans de comunicació. Com que els mitjans només mostren allò que és noticiable, s’està generant el prejudici de què parlàvem abans, el prejudici que està encasellant una comunitat: són molt bons o són molt dolents. «Sí, bons; un o dos, no?» I si tinguéssim la foto inversa, un o dos de molt dolents i la resta bons...? Obtindríem l’efecte contrari, no?” I al final, ja és igual l’ètnia, tant és si es tracta de gitanos o de paios. El cas és ser de la Mina. Definits tots per ser de la Mina. Inevitablement, parlem de la teoria de la profecia autocomplerta: les expectatives sobre aquest territori, més dolentes que bones, repetides una vegada i una altra, s’acaben complint en la realitat.

Al Casal treballen amb un centenar de nens i joves de la Mina –a part dels d’altres territoris del voltant–. Això vol dir atendre una setantena de famílies. “Qui porta el seus fills al Casal, si no té un interès especial en el seu futur? El seu és un interès que va més enllà del «porto el meu fill per tenir-lo ocupat unes hores». És tenir els fills rebent un suport a l’escolarització, és que els pares tinguin un acompanyament.”

La mateixa ubicació de la Mina no ho posa fàcil. Les intervencions urbanístiques que volien facilitar la mobilitat no han estat tan reeixides com s’esperava. Falten espais de trànsit. Al voltant té infraestructures de tota mena, equipaments, xarxa circulatòria, un riu... Al paisatge urbà li falta continuïtat. També a les persones. Està en marxa tenir una nova seu per al Casal dels Infants. Guanyaran espai. Podran, des del rovell de l’ou del barri, la rambla de la Mina, participar en la seva vertebració.

BONS I DOLENTS

“Si perpetuem aquesta imatge d’extrems, de molt bons o molt dolents, la polarització, ens oblidem del gran gruix de persones que està residint al barri”

LA MINA

“Ningú ve a perdre’s a la Mina, i més quan és un lloc del qual només es té una foto, una imatge. Si no tens un motiu per venir a la Mina, l’única cosa que en saps és el que et mostren els mitjans de comunicació”

IGUALTAT?

“Per què no parlem d’exclusió de l’èxit educatiu? L’èxit educatiu va més enllà de les bones notes. Vol dir que la persona esdevé ciutadà, és reconeguda, té un nivell cultural que li permet ser autònoma, emancipar-se i prendre les seves decisions”