Agustí Pániker
Autor i editor, director de l'editorial Kairós
“La religió no té el copyright de l’espiritualitat”
Com podem ser feliços? Pániker, autor i editor, explica que Occident busca en el budisme la resposta a les grans qüestions. Arribar-hi implica fer un viatge interior de vegades difícil
DOLOR “Cal acceptar el sofriment, el patiment, el dolor, la insatisfacció, la ignorància... l’acceptació, no la negació! Fet això, cal anar a les causes”
Agustí Pániker és autor del volum Las tres joyas. El Buda, su enseñanza y la comunidad (kairós, 2018). Un resum, una introducció, un llibre de capçalera... que pot donar algunes respostes. Com podem ser feliços? Si tinguéssim Siddharta Gautama, Buda, al davant ens respondria amb una altra pregunta: què és el sofriment? Pániker és director de l’editorial Kairós, especialitzada en tradicions orientals, filosofia, psicologia, assaig. Pániker és membre d’una nissaga de creadors i pensadors.
La societat actual està impregnada d’un cert esperit budista. Viure el present, respirar... Arreu proliferen llibres i receptes per a la meditació. Aparentment, tot fàcil. Ho és, realment?
El budisme requereix un treball amb un mateix bastant potent, però cadascú pot enfocar les coses com vulgui, és clar! En tot cas, hi ha una línia general, marcada per Buda, i els budistes, en principi, la tenen com a referent. El camí de la il·luminació no és tan senzill.
Cadascú es queda, del budisme, amb allò que li fa servei.
No m’oposo que s’utilitzi la saviesa més profunda per a qüestions quotidianes. Al contrari! De vegades em pregunten què penso de la moda del budisme... Ho deu ser per ells, una moda! A Àsia fa 2.500 anys que existeix, i a Occident tampoc no va arribar abans-d’ahir. Sí que és cert que de vegades hi ha una tendència a la superficialitat espiritual... En el budisme trobaràs marcat un camí profund, en el qual pots avançar en la mesura que vulguis, però has d’anar en compte amb com l’uses, aquest camí, perquè no et pots quedar a mitges...
Com diu?
Bona part del missatge budista consisteix a desconstruir l’ego. Si comences aquest camí i el deixes a mitges, perquè creus, en un moment donat, que ja no t’interessa, et quedes al carrer, a la intempèrie, descol·locat. Per tant, la qüestió és seriosa.
Parli de desconstruir l’ego.
Cal acceptar el sofriment, el patiment, el dolor, la insatisfacció, la ignorància... l’acceptació, no la negació! Fet això, cal anar a les causes. Per què ve, el sofriment? És per l’aferrament a tot, i el desig i les ànsies d’omplir-nos. Omplir-nos de què? De plans? Béns materials? Estem atrapats, com els nens petits que volen una joguina. Els motiva el desig de la joguina, i un cop la tenen, al cap de res, ja no els interessa. I tornem-hi, a voler una altra joguina! Una altra cosa, un altre projecte. Vivim com un hàmster dins d’una roda, en un cercle viciós d’ignorància.
L’entorn no hi ajuda gaire.
Rebem un bombardeig constant perquè les coses siguin així. A la ignorància, les tradicions de l’Índia, i el budisme en particular, l’anomenen avidya. No parlen de pecat original, però si hi ha alguna cosa que s’hi assembla és la ignorància.
L’ego no ho posa fàcil, oi?
Potser, en temps pretèrits i per raons de supervivència de l’espècie, era necessari desenvolupar un ego molt fort. La cultura i el budisme tenen com a raó de ser que no siguem presoners d’aquests instints i impulsos. Potser va ser vital en algun estadi de la nostra evolució, però quedar-nos aquí, ara, seria una mica trist.
De què ens hem d’alliberar?
El budisme proposa treure els condicionaments de la ment, alliberar-la: “No neguis el que hi ha dins teu, grata una mica per veure-ho.”
Planteja un despreniment total? Aquí?
Hi ha dues maneres, per dir-ho així, de practicar el budisme, i hi ha un paral·lelisme amb el cristianisme. Hi ha la vida monàstica, amb monjos budistes i monjos cristians, que és bastant estricta i que implica renunciar a moltes possessions..., però després hi ha milions de practicants del cristianisme o del budisme que no són monjos ni monges.
La clau està en la nostra intenció?
La intenció és molt important. No es tracta d’abandonar allò que tenim, sinó que no ens posseeixi.
Per on comencem, doncs?
Hi ha diferents enfocaments. Agafem un aspecte, la meditació, per exemple. Els budistes no són els únics, però sí que són capdavanters a l’hora de plantejar un viatge cap a l’interioritat d’un mateix. Hi ha un moment que les religions deixen de ser un compliment de rituals per ser un camí d’introspecció. La meditació té un paper molt important, però no es tracta de la meditació per si mateixa: si no hi ha ètica, coneixement del món i de nosaltres mateixos, perd el seu potencial. S’ha d’integrar en una manera d’entendre el món, i d’estar al món. Això té a veure amb el respecte envers els altres, amb la idea que el món no acaba a la meva pell, sinó que traspassa i entra a la pell dels altres éssers vius...
Feina per a una vida... o més d’una.
Tot plegat és relativament fàcil d’entendre, però no tant de portar a la pràctica. Cal assumir un seguit de pautes del camí budista en la nostra vida que de vegades ens fan entrar en conflicte. Acceptem-ho. No ens hem d’amargar la vida, però no hem de perdre de vista quin és l’objectiu.
No volem sofrir.
Buda hi va insistir: ell proposava un remei per al sofriment, tota la resta és tangencial. No comença parlant de la creació del món, dels déus, de la metafísica, sinó d’un remei per al sofriment. Per què sofrim? I com podem deixar de sofrir?
Això, això.
Quan Buda descobreix els mecanismes del sofriment, i els viu, no solament els veu, desperta. I ens convida a fer el mateix procés que ell, i a estar en el món d’una manera desperta, que vol dir no estar atrapat per la ment, amb desitjos i impulsos. Tenir-ne el control no vol dir que no desapareguin, però ja no t’hi identifiques.
Cal observar la pròpia ment.
No fa gaire, una persona em deia que li costava molt meditar, que la seva ment “no parava”... I és clar, la ment no para! Potser amb molta pràctica meditativa estarà més tranquil·la, però no es tracta que pari, es tracta que no t’hi identifiquis, no ets la teva ment. Hi ha una ment que pensa, i molt, i que de vegades divaga... però no és el jo, ni la teva essència. Ni el teu cor, ni el teu esperit.
I, doncs, què soc? Fa una mica de por.
Forma part del procés. Ningú fa una recerca espiritual si no es troba en una situació una mica difícil. Si tot et va bé, no hi ha anhel ni necessitat de fer-se preguntes. Els budistes ja ho diuen: els déus no busquen la il·luminació, ells ja estan al paradís.
És un treball per a tota la vida.
És un camí. Buda va insistir que el més important és la pràctica.
visió àmplia
Una de les característiques del seu treball és que dona una visió global.
El meu àmbit de coneixement és l’Índia. Per això puc oferir una visió panoràmica.
I veure connexions entre el budisme i el ioga, per exemple.
Veure que el que expliquem també ho diu Patanjali [autor de la primera codificació escrita del ioga, els aforismes del ioga]. El lèxic de Patanjali als seus Ioga Sutra és el lèxic budista de l’Abhidharma [compendi de textos budistes]. La mateixa idiosincràsia. Mateixa arrel, mateix problema, solució molt semblant. Si observes el ioga de Patanjali, és estrictament meditatiu, és molt poc físic. De 192 sutra [aforismes], només en dedica un, a una postura... Un! “Seu en una postura amb què estiguis còmode...” I punt. Està molt més a prop del Buda del que es podria pensar si ara mires un budista i un iogui. L’origen és molt semblant.
Hi ha un capítol en què parla del budisme a Occident.
Aquí, el budisme ja va entrar gairebé com una teràpia. En els anys seixanta, el budisme va arrelar entre certa intel·lectualitat, especialment els psicoanalistes. “Que interessant, aquesta introspecció en l’ombra de cadascú…!” Va ser la manera com Occident ho va integrar. I mai s’ha desempallegat d’aquesta càrrega psicològica, terapèutica. El budisme a Occident és molt més igualitari que a Àsia, que és més jeràrquic, més tradicional. Aquí hi ha més igualtat, sobretot de gènere. Als EUA moltes dones han trobat, en el budisme occidental, un espai de progressió espiritual que no podien trobar ni a les esglésies protestants. Hi ha dones que són mestres, cosa que no trobem a Àsia. A Occident, el budisme és molt femení, és una de les seves particularitats. I ara, això, està tenint una influència en el budisme asiàtic, i ningú s’ho esperava. Per tant, el que es fa a Occident no és marginal, un budisme que no és el “de veritat”. No, no hi ha budisme de veritat. Hi ha un budisme que s’ha anat transformant.
A Occident la meditació és al centre.
Aquí no hi ha budisme sense meditació. Per al Buda és cert que la meditació és central, però també és cert que fa set-cents o vuit-cents anys, els budistes no meditaven. Ho feien molt poc. I només els monjos, i un tipus de monjos, que marxaven a una cova o al bosc i meditaven, i que tenien un estatus ambigu dins la societat. D’una banda, són molt apreciats perquè són persones molt avançades, però també tenen fama de mags, de xamans amb poders especials. Va ser a Àsia mateix, sobretot a Birmània, on es va començar a obrir, però per influència cristiana. Van veure els missioners cristians i van pensar que els laics també podien meditar. A finals del segle XIX, però sobretot a principis del XX, a Birmània, un seguit de monjos es van plantejar obrir centres de meditació. Avui dia tot és ple de centres de meditació i tothom diu ara que és l’essència del budisme, però en realitat és un desenvolupament modern d’uns monjos. Evidentment, sí que la meditació budista és antiga, però és modern el desenvolupament. La meditació era més aviat un ritual. Nosaltres ho hem interpretat d’una manera diferent i com una pràctica espiritual.
Un aspecte interessant del budisme és com adopta un to diferent segons el territori. Hi ha mestres budistes occidentals?
Crec que sí. Molts desenvolupaments interessants del budisme s’estan fent aquí, a Occident. En parlo molt en els últims capítols del llibre, de les transformacions del budisme occidental i, de retruc, com aquestes transformacions, als EUA, a Europa, estan tenint una influència a Àsia que no s’esperava. Al principi eren uns mestres asiàtics que venien a Occident i plantaven la llavor, però des de fa generacions hi ha mestres aquí. Aquí, els rituals han quedat en un segon terme, mentre que la meditació ha ocupat una centralitat fonamental. I ha variat també el paper que tenen els llibres i els textos, que a Àsia només són cosa dels monjos i que la gent del carrer no coneix, i aquí sí.
Diferents maneres d’abordar un repte.
Posem el cas de la Xina. Quan el budisme va anar de l’Índia a la Xina es va transformar molt. Va arribar a una civilització, la xinesa, molt potent. De fet, si hi hagués arribat en un altre moment, ni hi hauria entrat. Ara bé, com que va picar a la porta en un moment de desintegració imperial va poder arrelar, tot i que es va modificar molt, perquè a la Xina hi havia una civilització que tenia les seves tradicions, les seves religions, els seus mestres. Mentre allí el budisme es va transformar molt, això no va passar al Tibet, al sud-est asiàtic, que eren societats més animistes i que el seu esperit va ser clonar el que els venia de l’Índia. A Occident, passa una mica el que va passar a la Xina. El budisme hi va arribar en el segle XIX i, sobretot, en el XX i es va adaptar a Occident.
Depèn d’on, amb molt pes del cristianisme. Però, vaja, de fet, el budisme no és una religió... no?
Bé... serà el que cadascú vulgui. En tot cas, hi ha cristians que no volen saber res d’altres religions, i que tendeixen a rebutjar-lo. I hi ha molts grups, sobretot a Alemanya –però aquí també–, que han incorporat el budisme, i són catòlics, i fan meditació zen, sobretot la versió zen japonesa. Molts d’aquests grups, què fan? Agafen tècniques, pràctiques del budisme, i les integren a la seva cosmovisió cristiana. El budisme ho autoritza tot.
En el budisme hi ha una referència constant a la transcendència.
Aquí, a Occident, el concepte religió no té bona premsa per molta gent. Hi ha molts budistes occidentals que prefereixen dir “no, no és una religió, és un camí espiritual, una filosofia…”, el que sigui. Si te’n vas a Tailàndia, o al Japó, o al Tibet, veuràs que el budisme és una religió de dalt a baix. Depèn, doncs, de com ho vulguis entendre i de com ho vulguis viure. L’epíleg del llibre acaba precisament amb això, amb la disjuntiva religió o filosofia?
Tu mateix.
A un tailandès ni li passarà pel cap que no ho sigui, i un francès que medita dirà que de cap manera.
De fet, el ioga tampoc no és gimnàsia.
Exacte. Per això molta gent diu que el ioga o el budisme són espiritualitats. Fan una diferència entre la religió que és més d’institucions, rituals, més eclesiàstica, diguem-ho així, i l’espiritualitat, que és més personal, més pròpia. De fet, fins i tot hi ha espiritualitats no religioses, al marge totalment de les religions; he escrit alguns llibres sobre l’espiritualitat laica, a través de l’art o la natura, l’acció social… Tots tenim una dimensió espiritual, és connatural a la condició humana, i no només les religions tenen el patrimoni, el copyright, de l’espiritualitat. Tornant al budisme i la religió: hi ha molta gent que practica el budisme molt fidelment i no es reconeixen com a budistes! És curiós.
La tradició és viva…
Tota tradició, si li dones anys –i en aquest cas són vint-i-cinc segles– i espai desenvoluparà totes les posicions filosòfiques, rituals i de pràctica possibles. Li passa al budisme, li passa al cristianisme, a l’islamisme...
Editorial Kairós, l’escola
Agustí Pániker va néixer a Barcelona el 1959. Mirant la seva biografia destaca que de ben jovenet es va enamorar de Kairós, l’editorial que havia fundat el seu pare. Es va integrar plenament a l’empresa a finals dels vuitanta. Publica, edita, fa classes a la universitat... El seu pare era Salvador Pániker, la seva mare, Núria Pompeia Vilaplana. Agustí Pániker és nebot de Raimon Panikkar –l’oncle va escollir aquesta grafia–. És inevitable preguntar-li si pertànyer a aquesta nissaga li ha suposat molta pressió. “Per mi és el natural, el normal... És el meu karma! No té càrrega positiva ni negativa. M’he fet un camí, el qual, evidentment, té a veure amb el del meu pare i el del meu oncle, però amb un discurs completament diferent.” De vegades el classifiquen com a filòsof. “Filòsofs, el meu pare i el meu oncle. Jo no soc filòsof, encara que m’interessa la filosofia. Soc un autodidacte en tot! He après a l’Editorial Kairós, aquesta ha estat la meva universitat.”
En diuen ‘mindfulness’, però...
Comenta Pániker que de la mateixa manera que hi ha practicants de ioga que mantenen que fan només exercici, n’hi ha que van més enllà de les postures –asanes– i descobreixen un altre món, molt potent i subtil, el de la relació entre cos i ment, el paper de les emocions, l’activitat meditativa dins la pràctica física... Una cosa semblant passa amb el budisme. Explica Pániker: “La gent diu: «Faig mindfulness!» Però si rasca una mica, veurà que al darrere hi ha Vipassana [una de les tècniques de meditació més antiga, orientada a l’art de viure], tot i que en un context no budista secular. «A mi no m’interessa el budisme!», diuen de vegades. Molt bé, faci, faci. El mindfulness està molt bé, i en publiquem molts llibres. ” Molts dels amants del mindfulness acaben buscant alguna cosa més... L’editorial Kairós ja ha fet cinquanta anys d’història per mantenir un repte clar: oferir material de qualitat en un àmbit que és fàcil trobar falsos profetes. Pániker pot afirmar: “Sé què publico.” Un bon consell és, doncs, anar amb compte, que no ens donin gat per llebre. Igual que no és or tot el que lluu, tampoc és budista tot el que es publica.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.