Quan pren la decisió de deixar Madrid i establir-se amb la família a Catalunya?
Les persones som el resultat de tota una vida. Què té d’estrany canviar de domicili? Jo soc molt nòmada, i al llarg de la meva vida he fet catorze mudances.
Però en aquest cas ha estat una mudança agredolça?
És una mudança amb una motivació política. Per a una persona compromesa amb la lluita catalana, viure a Madrid és un infern. O passes tot el temps en silenci o és insuportable. A mi em van expulsar del meu departament de la universitat, fa uns deu mesos, per raons polítiques. Soc emèrit, no em poden fer fora, però per raons reglamentàries a la UNED necessites un nomenament de col·laborador honorífic i a mi me’l van negar adduint que no era lleial a l’Estat. Què té a veure això amb els mèrits acadèmics? Me n’he anat a un altre departament que m’ha acollit.
Per a la seva família també era un infern?
I tant que sí. Els meus fills, que faran 12 i 14 anys, han patit assetjament escolar. Els deien “els catalans” de manera despectiva. Tot i ser un col·legi privat, laic i progressista, els assenyalaven. A un d’ells li tacaven la samarreta i coses així. A Madrid no pots tenir una estelada al balcó perquè te la cremen.
A Catalunya també hi ha gent que les despenja i les estripa.
Però en canvi penges una bandera borbònica i no passa res.
A Catalunya se sent ben acollit o també ha topat amb gent intolerant?
Fa sis anys que trepitjo Catalunya de dalt a baix. En alguna ocasió, algun idiota, des d’algun extrem de la plaça on he anat a fer alguna intervenció, m’ha cridat “viva España” o alguna idiotesa similar, però poca cosa més.
Ha aterrat a Sant Julià de Ramis aconsellat pel president Puigdemont?
No, no, tot i que sabíem que ell té la casa aquí. És una casualitat. La meva dona va trobar una casa que ens agradava i ara resulta que soc veí de Carles Puigdemont. Bé, ara de la seva família. Des de casa meva es veu la seva.
Ja havia tancat una llista de la CUP i una altra d’ERC. Per què es decanta ara per JuntsxCat?
No he vingut aquí per anar a una llista, sinó per participar en un procés d’independència. Per això la meva incorporació a la llista és simbòlica. Respecte a JuntsxCat, puc dir que era l’única llista que em faltava per tancar. És una manera de complir la doctrina de “miri vostè, a mi tant m’és el partit si és independentista”. Aquí s’afegeixen dues coses: és l’últim lloc i, per tant, no hi ha perill que surti, i és congruent perquè és la llista de la gent que representa la voluntat que hi hagi una candidatura única.
L’han vingut a buscar d’alguna altra formació?
No.
La seva decisió ha emprenyat algú?
Espero que no, perquè tots coincidim en l’objectiu. La resta de qüestions són coses de matisos. Tots hem de respectar la llibertat de l’altre. A mi no se m’acudiria emprenyar-me amb algú perquè ha anat en una altra llista independentista.
Hauria preferit formar part d’una llista única?
Per descomptat, però no s’ha fet perquè el personal està molt en mentalitat de partit. Quan tens relació amb un partit la resta t’exclou. Aquí hi ha una mentalitat de patriotisme de partit absurda. Rufián va fer un tuit en què deia que pertany a un partit que té un president afusellat i un altre a la presó. I jo li dic que abans de pertànyer a un partit deu pertànyer a un país. Aquest patriotisme de partit, que el comparteixen tots, és un gran error.
Ho acabarà pagant car l’independentisme?
Evidentment. Davant d’una nació que has d’enfortir i d’un estat que està per construir, vas i t’obstines que el més important és el teu partit, no l’estat. Què vol dir? Que l’estat ha de ser el resultat de l’obra del teu partit? Que el teu partit s’ha d’identificar amb l’estat? Doncs això és el totalitarisme. L’estat ha de tenir diversos partits, entre aquests el teu, però en el moment en què hem de crear un estat de tots, el teu partit ha de passar a segon lloc.
Amb aquesta voluntat es va crear la Crida Nacional per la República, però de moment no se’n surt.
No s’ha de ser tan pessimista. El 9-N simbolitza la llista unitària. La Crida ha dit ben clar que no és un partit i que es dissoldrà quan assoleixi el seu objectiu. Alguns raonaments contraris busquen desmerèixer la Crida per l’origen dels seus afiliats.
Al seu nou llibre, Discurso a la nación catalana, vostè afirma que la burgesia i l’esquerra republicana han après amargament que quan preval la desunió el guany és per a l’enemic. Està segur que ho han après?
Doncs no en puc estar segur, perquè pel resultat sembla que no ho han après, i no deixen de retreures’ coses. Fixa’t en una cosa molt important: “Mas és l’home de les retallades”, “Convergència és la dreta”... Una de les organitzacions juvenils d’ERC era feixista, i retrauràs a ERC que en els anys trenta, quan estava de moda uniformar els nois i treure’ls marcant el pas, eren feixistes? Oi que no? La gent no evoluciona i no canvia? Tu reclames el dret a canviar, però no li reconeixes a la resta? La burgesia catalana, que ha estat pactista i col·laboracionista amb la dreta espanyola, i fins i tot amb el franquisme, està condemnada a seguir sent això malgrat donar proves que no és així? La burgesia catalana pactista no té dret a fer-se independentista, fins i tot ara que estan demostrant que són més independentistes que els que es creuen amb dret a ser-ho?
De fet, vostè assenyala en el llibre que sense la burgesia no hi haurà independència.
Evidentment. En una societat no sobra ningú, i encara menys una classe tan important com la burgesia. Totes les classes són importants. Hi ha una tradició, un poder econòmic i social... Tu no pots prescindir de la burgesia. Has de reconèixer les classes socials que hi ha ara. Si poses en dubte el compromís de la burgesia actual, per què no poses en dubte el de la CUP, que té les arrels anarquistes molt més anticatalanistes que les de la burgesia? En canvi, ara no posaries en dubte el patriotisme de la CUP.
A alguns partits els resulta difícil explicar al seu electorat un pacte amb la burgesia?
Quan tu elabores discursos amb l’objectiu d’obtenir vots no hauries d’impedir que tingui congruència. I això t’obliga a explicar per què tu ara dius què no vols res amb la pútrida burgesia perquè no és independentista quan és evident que ho és i fins i tot està demostrant que ho és més que tu. Tot el meu respecte envers la CUP, on tinc molts amics, més fins i tot que en altres partits, però els que estan a la presó i a l’exili són els altres. Qui té el patrimoni embargat és el fotut burgès de Mas. I qui està a l’exili menjant-se els artells és el burgès de Puigdemont. La realitat no compta, i si em molesta em fabrico un relat? ERC també ha d’entendre que igual que tenen un passat que ningú els retreu, els altres també el tenen. Perquè si seguim d’aquesta manera, ens les fotran totes pel mateix costat. La nostra única força com a país és la unitat. No en tenim cap altra. Agafes unes declaracions de Mas de fa de quinze anys i el molt cínic deia que això de la independència era un concepte oxidat. Però els polítics són així.
Li diu cínic a la mateixa persona que ara li ha fet el pròleg del llibre?
Naturalment. I ell mateix al pròleg diu que no sap per què li he demanat. Doncs jo sí que ho sé.
Ho pot compartir?
Perquè ell i David Fernàndez simbolitzen tot el que això té de prometedor i original. La imatge d’aquella abraçada entre tots dos és essencial. És un compromís de classe entre els dos extrems de l’espectre polític. Vint-i-quatre hores després va aterrar aquí Pablo Iglesias dient als seus seguidors, bocabadats: “A mi mai em veureu abraçar-me amb un representant de l’oligarquia.” Queda clar que aquest home és ximple i no se n’assabenta. Aquesta abraçada va simbolitzar icònicament el que està passant. La nació, la pàtria, digueu-li com vulgueu, està per sobre de les legítimes baralles de classe, econòmiques, polítiques... Crec que puc dir en nom de molts independentistes que estem desitjant que es produeixi la independència per poder dir als altres quatre coses, perquè jo no vull estar al costat de persones que fan polítiques que no m’agraden. Però és absurd que em baralli amb ells quan tenim algú per sobre que no ens deixa ni barallar-nos entre nosaltres. Fem l’estat plegats i després ja ens barallarem.
Al llibre parla de “la voluntat d’aniquilar Catalunya”. Fins on creu que vol arribar l’Estat?
És una política deliberada des de fa segles que es va fer molt evident amb el franquisme. Què van intentar fer? Inundar Catalunya de castellanoparlants, prohibir el català, escriure’l, ensenyar-lo i fomentar el castellà amb la clara intenció de posar fi a la cultura catalana. Liquidar el català era una política deliberada del franquisme.
Ha vist cap canvi amb l’arribada del PSOE al govern espanyol?
Tu veus cap diferència entre el PP i el PSOE pel que fa a Catalunya? No n’hi ha cap. No sé si al PP hi ha un catalanòfob més brutal que Borrell, que a sobre té el perill afegit que parla amb coneixement de causa. Perquè els altres imbècils quan es fiquen amb Catalunya no saben què diuen, però Borrell, sí.
Al llibre parla de diferències retòriques entre els dos partits. Quines serien?
I ni retòriques. M’he radicalitzat des que ho vaig escriure.
Creu que a Catalunya tindrà la mateixa sort passi el que passi el 28 d’abril?
Tret que des d’ara i fins al 28 d’abril hi hagi algun fet fortuït i inesperat, si les coses segueixen com estan, el resultat serà molt similar al que hi ha ara, en principi. Fa la impressió que el PSOE pujarà, que el PP baixarà i que si entre els dos tenen majoria absoluta hi haurà govern de concentració. Al PSOE sospiren per aquest pacte, més fins i tot que al PP. Al PSOE els dona prestància, perquè en el fons són uns senyors que volen formar part de la burgesia, que els admeti i, per tant, han de donar prova de ser bona gent i obedient amb els mandats del senyor. Recorda que el primer que va fer Felipe González en guanyar les eleccions va ser abraçar-se a la Guàrdia Civil. Un govern de gran coalició l’està proposant Felipe González des que l’inspirava Helmut Kohl, que és el seu veritable mentor. Tothom diu que el mestre de Felipe era Willy Brandt, ja ho hauria volgut ell, perquè Brandt era un home cabal, una persona d’esquerres. Kohl ja deia a Felipe que havia de fer una coalició amb la dreta espanyola amb l’excusa que a aquesta també se l’ha de civilitzar perquè deixin de ser franquistes. I a la dreta li va bé posar-se al costat de l’esquerra per semblar una cosa més europea.
Vostè assenyala sovint que l’única solució per resoldre el conflicte és fer el referèndum, però a l’Estat espanyol gairebé tothom ha deixat clar que aquesta sortida és inviable. No hi ha cap punt de trobada?
L’hem de seguir demanant i en darrer terme, si ens hi obliguen, fer-lo de nou, com el vam fer l’1 d’octubre. És evident que no ens deixen per força major posar en pràctica el mandat d’aquell dia, així que l’hem de reafirmar als ulls del món. Això està a les nostres mans.
Parla de repetir fil per randa la votació de l’1 d’octubre? I després quin pas proposa fer?
Tot és un problema d’interpretació. Les estructures d’estat hi són totes. Només s’han de canviar els rètols de les portes. En lloc de Conselleria d’Hisenda, posar-hi Ministeri d’Hisenda. Ja estem fent tot el que està a les nostres mans. No hem fet res malament i em sorprèn la capacitat dels partits, del govern català, de les associacions, per mantenir un grau d’activitat política mai vista a Espanya, que té l’Estat completament acorralat. Quina proposta té l’Estat fora de dir que no? Aquest poca-solta que hi ha ara, que no és tan ximple com el que hi havia abans, va arribar prometent solucions polítiques i dient que la seva via no era la jurisdiccional. No ha proposat res en vuit mesos.
La sentència del Tribunal Suprem marcarà un punt d’inflexió?
Serà una condemna injusta, que ja està dictada pel rei. Aquest procés és un delicte. Em nego a acceptar-lo. La societat catalana ha de seguir ocupant tots els espais. Ara a Europa es parla de Catalunya. I nosaltres vinga a proposar diàleg i iniciatives. De l’altre costat només tenim repressió, mentida i silenci. Ens hem de preguntar nosaltres que hem fet malament? Res. Molta gent, quan es preparava la manifestació de Madrid, deia que estava cansada, però hi va acabar anant. I seguirem. Això no es pot abandonar perquè és un moviment popular.
Podem tenir confiança en Europa?
Tota. Imagina per un moment que l’Estat espanyol no estigués a la Unió Europea. Estaríem aquí, ara? No. Estem parlant aquí perquè Europa existeix. Gràcies a Europa i gràcies a l’OTAN l’exèrcit no pot fer el que feia abans.
On era l’extrema dreta fins a l’aparició de Vox?
Aquest Abascal és del PP, però com que tots volen xuclar i robar, doncs s’han de dividir per repartir el pastís. Però són tots una colla de lladres i pocavergonyes sense escrúpols. Aquest Abascal no ha treballat mai.
És feixista tothom que vota un partit feixista?
Molta gent és imbècil i vota a qui més li robarà. I és sorprenent? Ho dubto perquè els agrada.
El judici està seguint el guió que esperava?
Hi ha coses que et deixen bocabadat. No esperava que l’acusació, tant la pública com la privada, tinguessin aquest grau d’analfabetisme. No justifiquen ni el sou que guanyen. No s’han preparat el judici, com tampoc ho han fet els jutges, perquè per ells aquest judici és una redundància. Per què han de buscar proves per provar un delicte quan és evident que per ser independentistes ja són uns delinqüents? Que el fanfarró de la polsereta de Vox sigui un inútil no m’ha sorprès, però els fiscals i l’advocada de l’Estat ja es podrien haver preparat alguna cosa. És que són uns immorals, perquè estan fent trampes tota l’estona. I entre la immoralitat, la il·legalitat i la delinqüència les diferències són de matisos.
I l’estratègia dels acusats, què li ha semblat?
Ja esperava que fossin com són, aquesta gent: gent moguda per principis. I han mantingut la coherència, han deixat ben clar que són presos polítics que estan sent jutjats injustament i que, per tant, qui està cometent un delicte són els senyors del tribunal. Ho han fet estupendament acusant l’Estat. Han donat una lliçó d’honradesa i d’integritat. I s’ha demostrat que és un judici a 2,5 milions de persones. S’usen els jutges com abans s’usaven els militars, i els jutges han obeït. Què es pot esperar d’un tribunal presidit per una persona que és fill d’un capità de la legió?
Al llibre dedica un capítol a la catalanofòbia. El reescriuria després de la manifestació del 16-M?
Vostè ha canviat d’opinió després del 16-M? Ha comptat els espanyols que hi havia allà? Dues dotzenes. Una proporció ridícula. L’esquerra espanyola no dona suport ni de conya a la independència de Catalunya.
L’última frase del llibre és “un futur que no està escrit”. No s’atreveix a presagiar-lo?
El futur està sempre per escriure. No cal fer presagis perquè hi anirem de cap igualment. Tinc clar que tenim un futur esperançador. I que la independència arribarà tard o d’hora. No hi pot haver cap dubte.
SARA MUÑOZ
smunoz@lrp.cat