“Ja no hem d’explicar qui som”

És un luxe. Tenim una literatura de primeríssim nivell i com que tenim la substància base, només cal buscar les estratègies de difusió. Podríem explicar només el patrimoni literari i estaria bé, perquè el tenim. Però la literatura catalana actual també és molt potent.

No ho hem notat d’una manera significativa, però sí que és veritat que de Catalunya se’n parla arreu del món, i si d’alguna cosa se’n parla, se’n parla en tots els seus vessants. I és més fàcil no haver d’explicar qui som i que només haguem de parlar de literatura. Tanmateix, he de dir que ja se’ns coneixia bastant, i especialment en el món de les fires ens havíem d’explicar poc.

Dues coses. Una, que ens hem d’explicar menys. I l’altra, una evolució molt positiva que hem de continuar impulsant: abans les traduccions eren cosa d’editorials petites i, a poc a poc, hem arribat a diversos models. L’aspiració no és només arribar als grans grups, perquè no tots els llibres que editen obtenen resultats, però hem de consolidar el fet d’arribar a totes, petites, mitjanes i grans, i aquest és el canvi que els anys han portat. I la feina del Llull, continuada, ha estat clau. Si ara deixéssim d’anar a fires, potser no es notaria aquest any, ni l’any vinent, però acabaria repercutint.

Sí i no. Hi ha editorials que pel fet de ser més petites acompanyen millor el llibre i això es tradueix en vendes. No necessàriament per estar amb una de gran vens més. Per exemple, l’Alicia Kopf. El seu editor anglès, una editorial petita, ha fet una feina molt professional perquè arribés a tot arreu. Si per a una editorial ets una aposta, vendràs molt, però si ets un més i no et fan ni cas, no vendràs. Per mi és més anar trobant la relació òptima entre autor i tipus d’editorial. Obrint al màxim el ventall, aconseguim ser llegits i ben distribuïts.

Si en un mercat amb més lectors funciones, vens més. Li passa a Cabré a Alemanya o a Polònia.

La internacionalització ens l’hem de creure per molts motius. Des del Llull, per motius de normalitat cultural. Ara bé, després hi ha el mercat. Els agents i els editors que surten a fora s’han de creure que dona un rendiment als seus autors. Perquè el nostre mercat tan petit genera un món de la creació molt precari. Sortir a fora pot ajudar els escriptors al fet que crear no sigui tan dur. I això des del sector editorial s’ha entès molt bé. Els editors que tenen drets han fet molta feina, les agents literàries han fet molta feina...

Hi ha agents literaris homes, però és un sector un 90% femení.

El sector editorial, generalment, és molt femení, fins que comences anar a grans grups i a pujar en l’escalafó. I en el cas de les agents editorials, com que són estructures empresarials més petites, potser per això la dona no topa amb les grans cúpules directives. També caldria pensar si les característiques per ser agent literari s’ajusten més al perfil d’una dona, tot i que no soc capaç d’arribar a cap conclusió.

Més femení que masculí.

Ens hem fet aquesta pregunta. En quin gènere literari podem ser forts els catalans? En narrativa no hi ha cap gènere en què excel·lim particularment. Hi ha tendències. Ara estem en un moment en què l’autoficció és potent, sobretot amb autores, però això no és un segell català. Hem estat un país amb molt bons contistes, que és un gènere que costa molt d’internacionalitzar, i amb molt bons poetes, i ho continuem sent, sobretot dones poetes que estan anant a festivals internacionals i són llegides i escoltades.

Tenim alguns sèniors que poden anar pel món en grans fòrums, i tenim altres autors i autores que sense ser mediàtics poden circular pel món en festivals. Aquí és important un tema molt prosaic, però que encara hem de treballar molt, que és saber idiomes. Som un país on tradicionalment ens costa parlar altres llengües. Perquè quan un autor va a un festival, no hi va a fer un acte, també hi va a interactuar, s’hi estableixen unes relacions. Les noves generacions tenen més naturalitat.

L’autora més traduïda és Mercè Rodoreda. I La plaça del Diamant és el llibre més traduït de la literatura catalana.

Com a clàssica es pot llegir amb tota la modernitat. L’editor italià de la Rodoreda està fent una gira Rodoreda amb nou o deu actes. I quan Penguin Books inaugura la col·lecció de clàssics moderns europeus, hi posa la Rodoreda.

Amb les contemporànies, en aquests moments, els fenòmens de traducció de literatura catalana estan protagonitzats per dones. D’una manera molt natural, de país normal. Estem parlant de l’Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols, d’Alícia Kopf i el seu Germà de gel i de Permagel, d’Eva Baltasar. Són llibres recents i que ja tenen entre set i deu traduccions i, a més, en llengües hegemòniques.

Rodoreda, Ramon Llull, Andreu Martín, Salvador Espriu, Cabré i Verdaguer, clàssics, perquè acumulen molts llibres. Si parlem de títols, La plaça del Diamant, La pell freda, de Sánchez Pinyol, i Jo confesso, de Jaume Cabré.

Existiria amb molta menor mesura. De tota manera, a mi no m’agrada que es generi la imatge que es tradueix perquè subvencionem, això no és així. Totes les cultures com la nostra, els països nòrdics per exemple, tenen sistemes d’internacionalització com el nostre, però també perquè el sistema d’ajuts és molt sa. El que fa, conceptualment, és situar la traducció al mateix lloc que si fos un autor local. Et cobreix no pas tot el cost de l’edició, sinó tot allò que fa que una traducció sigui més cara de traduir pel fet de ser una traducció. La idea és que el dia que vols publicar en la teva llengua un autor català, t’has d’arriscar com amb un autor dels teus, perquè si t’ho paguéssim tot, no serviria per res, faries la traducció però ni et preocuparies de trobar lectors. En cap cas es tradueix literatura catalana perquè sí.