“Bandera Roja va ser fruit del Maig del 68”

Què tenen en comú l’exministra d’Educació del PP Pilar del Castillo, un antropòleg proper a la CUP com Manuel Delgado, una exministra del PSOE com Carmen Alborch i el periodista Manuel Campo Vidal? Segurament, molt poques coses, però una és la d’haver estat membres de Bandera Roja, una organització marxista leninista fundada a Barcelona el 1968 i que el 1973 es va ampliar al conjunt de l’Estat. Es tracta d’una organització tan influent com desconeguda.

Casualment, però, en els darrers mesos han coincidit en el mercat dos llibres que ressegueixen la seva trajectòria, a banda d’una tesi doctoral. El primer el signa Pere Meroño i ens és presentat com “un assaig històric i polític escrit amb estil periodístic”. El segon ha anat a càrrec de Jordi Borja, urbanista i una de les ànimes d’aquella experiència política. El llibret, de poc més de 130 pàgines, comença amb un advertiment: “No és una autobiografia, ni són unes memòries”, però tampoc “no és un treball acadèmic propi de la historiografia”. Aleshores, què és? El seu autor el defineix com “una barreja dels records i la visió personal del que va ser”. “Té, per tant, una part d’anàlisi i una altra de memòria.” En el llibre es remarca que s’ha renunciat expressament a consultar documentació o a entrevistar amics i amigues i que s’ha partit exclusivament de la memòria. Es tracta d’un llibre escrit a raig i en un temps rècord. El va començar a principis de juliol i el va enllestir el dia 27 del mateix mes, tot i que no va aconseguir fer-lo coincidir amb el 50è aniversari de la fundació de Bandera Roja, que es va produir entre el setembre i l’octubre del 1968.

En el llibre es ressegueixen els orígens del moviment. A banda d’algun detall sorprenent, com ara el nom de l’organització –“que es va decidir només amb el meu vot i l’abstenció de tota la resta”, ens diu–, Borja destaca els dos factors que van portar a la creació de Bandera Roja: en primer lloc, “l’aire fresc del Maig del 68”: “De fet, Bandera Roja és el producte més acabat que va donar el maig francès.” En el llibre es trasllada constantment el bon ambient com a tret definitori de l’organització: “La pràctica política es feia molt oberta, malgrat la clandestinitat. Hi havia molt bon humor, molta amistat, molta cordialitat. La gent volia gaudir, fer l’amor. Cal dir que bona part de la gent, excepte Jordi Solé Tura, tenia menys de 30 anys i, lògicament, aquest fet tenia molta incidència en la manera de fer les coses.” El segon factor que es remarca és “el buit que va deixar el PSUC entre els anys 1967 i 1970”. “Va patir molt la repressió, des dels seus representants fins a la gent del Sindicat Democràtic o la cúpula de Comissions Obreres. I això va afavorir l’emergència de Bandera Roja.”

Si es tractés de definir Bandera Roja, Jordi Borja té clar que es tracta d’una organització molt més de praxi que de debat ideològic; un fet bastant curiós si tenim en compte que tenia “una composició bastant intel·lectual”. Borja, que va ser una de les ànimes del moviment, destaca: “La nostra vocació i el nostre paper l’enteníem com una contribució a reforçar les classes populars per tal que tinguessin un cert pes en els processos polítics democratitzadors. No preteníem ser els protagonistes de l’antifranquisme ni de la revolució. Volíem que les classes treballadores tinguessin una força, la que fos.” En el llibre es destaquen algunes manifestacions organitzades per Bandera Roja: “Una es va produir el 1969, durant l’estat d’excepció. En aquell moment, no només el PSUC estava desestructurat, sinó que Bandera Roja també es trobava molt al començament. Recordo que hi havia gent que estava amagada i el nucli de coordinació vam muntar un secretariat de tres. Jo estava buscat per la policia i em vaig refugiar en un pis. Des d’allà vaig donar la consigna de fer una manifestació l’1 de maig. Em van dir que era una bogeria, però jo vaig contestar que calia donar confiança als militants. Una condició era que no ho féssim sols, i ens vam posar en contacte amb la gent de CCOO. Vam decidir fer la manifestació en un lloc molt cèntric i marcar-nos com a objectiu que no detinguessin ningú.” I com es feia això, en un moment de repressió política?, li preguntem. Borja ens explica que va proposar fer-la a la Rambla, en un lloc ben cèntric, i la clau va ser intentar tenir la policia controlada. “Teníem una cèl·lula a Telefónica que controlava totes les ràdios de la policia. A més, estaven en un hotel de la Rambla amb una bona visió, per la qual cosa ens podien avisar quan arribés la policia. I així va ser. Quan els grisos es van situar a menys de 50 m vam dir a la gent que es comencés a dispersar. Només van detenir una dona que duia la bandera republicana i que no es va assabentar que calia dispersar-se!” L’èxit d’aquesta manifestació va permetre guanyar-se el respecte de CCOO i el PSUC i la confiança de la militància, a parer de Jordi Borja. Una altra acció que els va donar rellevància va ser la promoció d’una vaga general al Baix Llobregat, en aquest cas amb el lideratge de Carles Navales.

Quan es tracta de remarcar les originalitats de Bandera Roja, Borja en destaca dues: “D’una banda, el paper dels cristians i, de l’altra, el moviment dels barris.” Aquest darrer ha estat, juntament amb la formació dels quadres, dos dels principals llegats de l’organització: “Com que no hi havia una organització piramidal, sinó que es donaven instruments per pensar, això va provocar que la gent fos quelcom més que militants. Es tracta d’una anàlisi compartida per altres persones que en van formar part. El dia de la presentació, l’exconseller de Cultura Ferran Mascarell remarcava que el seu pas per Bandera Roja havia estat “una de les experiències més importants” de la seva vida.

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat