MARGARIDA ARITZETA
DEGANA DE LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES I ESCRIPTORA
“Avui dia, hi ha un cert orgull de la incultura”
L’escriptora i nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes alerta que la societat avança cap a un model cultural que elogia la ignorància, la vacuïtat i el lideratge “d’aquell que és més ximple”
CADENA TRENCADA
CADENA TRENCADA
“Cal conservar els lectors que a primària i a secundària s’han acostumat a llegir i que, de sobte, a partir d’una edat de la preadolescència o la postadolescència, desapareixen de l’àmbit de lectors”
ELOGI DE LA IGNORÀNCIA
ELOGI DE LA IGNORÀNCIA
“Hi ha un cert orgull de la incultura, a partir d’una edat. Sembla que, com més ignorant ets, més interessant. Avancem cap a l’elogi de la ximpleria, de la vacuïtat, d’aquell que és més bèstia”
DIGLÒSSIA
DIGLÒSSIA
“Patim una diglòssia mental; de pensar que el català no serveix per a les coses importants. Aquesta falta d’autoestima per la llengua i per la literatura és pròpia d’un país sotmès i mentalment dominat”
Al remolc hi du l’experiència que donen quatre dècades com a professora del departament de filologia catalana de la Universitat Rovira i Virgili i la publicació d’una trentena de novel·les, treballs d’edició crítica, crítica literària i teoria de la literatura. Ara, Margarida Aritzeta (Valls, 1953), buida una part de la càrrega amb la jubilació de la docència, però inicia una nova etapa com a degana de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).
És una bona manera d’afrontar la jubilació?
És un càrrec molt honorífic. He estat quaranta-un anys fent docència i de sobte se’m va encendre aquella bombeta i em vaig preguntar si calia que m’hi estigués fins al límit possible de l’edat de jubilació o aprofitava per fer altres coses.
Pren el relleu en el càrrec a Isabel-Clara Simó. A grans trets, quines actuacions prioritzarà com a degana?
Els vuit degans que hi ha hagut fins ara són persones molt reconegudes en el món de les lletres. Succeeixo Isabel-Clara Simó, abans hi havia hagut Francesc Parcerisas... Són persones que he llegit, que estimo i admiro. Per tant, és un repte i un privilegi. La feina del degà és aportar l’experiència que dona tota la vida dedicada a la professió. I tens la possibilitat, més enllà de la jubilació, de continuar connectant amb els sectors vius de la literatura. La ILC inclou tots els sectors relacionats amb la literatura: el professorat, els estudiosos, els crítics, les associacions d’escriptors i d’editors, les biblioteques i fins i tot les entitats associatives que promouen la cultura. És un lloc per consensuar grans línies de país i per intentar afrontar els reptes que la literatura té al davant.
Quins són aquests reptes?
Un dels més importants és la pota que falta o que comença a fallar en la taula de la literatura, que són els lectors: els lectors que se’n van i no es renoven. Cal trobar la manera d’incorporar generacions de joves lectors. De fet, no seria incorporar-los, sinó mantenir-los. Hem de veure com podem conservar aquests lectors que a primària i a secundària s’han acostumat a llegir i que, de sobte, a partir d’una edat de preadolescència o postadolescència, desapareixen de l’àmbit de lectors. Es trenca la cadena. Un altre repte és cuidar les generacions d’escriptors que pugen. Cal donar-los l’oportunitat de donar-se a conèixer i que puguin participar d’aquesta literatura per tots compartida. D’altra banda, l’Oriol Ponsatí, director actual de la Institució de les Lletres Catalanes, planteja que potser seria el moment de preguntar-nos si caldria replantejar la funció de la institució, perquè és un organisme recuperat de la República. Es va recuperar l’any 1987, i després s’hi han fet alguns canvis; per exemple, desenganxar-hi la projecció exterior de la literatura catalana, que porta l’Institut Ramon Llull. Potser sí que és un bon moment de plantejar-nos si tot el que hi ha en la carta fundacional continua sent vigent.
La institució es va crear el 1937, en plena Guerra Civil, perquè perillava la literatura catalana. Salvant les distàncies, ara estem molt millor?
Estem millor que en els anys trenta, perquè tota la tradició literària no s’anul·la ni desapareix; és a dir, tenim el que hi havia en els anys trenta i tot el que s’ha anat construint des d’aleshores. Tenim escriptors, una indústria editorial, un mercat..., estem millor i estem més consolidats, però això no vol dir que no s’hagi de vetllar per la literatura diàriament i contínuament.
Creu que l’interès dels joves per les lletres ha anat a millor o a pitjor? La generació actual és molt diferent de les anteriors?
Són molt diferents. Els joves alumnes que tenia aleshores s’assemblaven molt més a com era jo, perquè jo també era molt jove. Els d’ara s’han de seduir, s’han de conquerir i s’han de motivar, perquè tenen tantíssims estímuls al seu voltant, tants inputs, que es poden decantar per qualsevol d’aquests estímuls amb molta facilitat. Els que es dediquen a les lletres –i n’hi ha que són molt brillants– s’han de cuidar, molt perquè hi ha moltes possibilitats que es perdin, que es desanimin.
I pel que fa a l’interès per la lectura?
Abans la literatura era la porta del somni; sí que hi havia el cinema i una mica la televisió, però la literatura era la porta del somni. Avui dia ha de competir, per exemple, amb les sèries. Les sèries també són fantasies, ficcions que ajuden a somniar però d’una manera més còmoda i fàcil. La lectura requereix més esforç que asseure’t al sofà i contemplar una sèrie o una pel·lícula. O veure-la directament des del mòbil, al metro o a l’autobús. Ara hi ha més estímuls, i la literatura és menys l’única porta de la ficció, de la fantasia i del somni. Llegir és difícil perquè llegir requereix concentració, comprensió, dominar tota una sèrie de codis. T’has d’entrenar en la lectura, i hi ha moltes altres activitats que gairebé no necessiten entrenament.
Com han afectat les xarxes socials i els avenços tecnològics en els índexs de lectura?
Hi ha qui diu que a les xarxes també es llegeix, però són lectures i escriptures molt precises, molt curtes, sense cura per la manera com es diu. Jo diria que el que fan és que prenen temps de la gent. Llegir requereix temps i tot el temps que dediques a altres coses el prens de la lectura. No és negatiu en el sentit que agafar el mòbil t’aparta de la lectura. No, però et pren temps, i el temps és fonamental per llegir.
El sector del llibre infantil i juvenil ha facturat aquest darrer Sant Jordi el 34% del total de la diada. Anem pel bon camí?
L’infantil i juvenil està molt bé, però és un sector que tenim assegurat. Més enllà del llibre infantil i juvenil hem d’anar al postjuvenil: aquells que han començat a llegir literatura juvenil i que després han de continuar llegint llibres per a adults. La literatura infantil i juvenil és la base de la piràmide que assegura que després la gent pugui continuar llegint, però no és només allò que ens ha de salvar.
Per què molts adolescents abandonen la lectura?
Hi ha un cert orgull de la incultura, a partir d’una certa edat. De ser una mica bèstia i de demostrar que estudiar no t’agrada, que això dels llibres no va amb tu. És com una mena d’elogi de la ignorància: com més ignorant ets, més interessant. Sembla que queda bé que l’única cosa que has de demostrar és que ets una mica ximple. És un model que em fa angúnia com a model cultural: avançar cap a l’elogi de la ximpleria, de la vacuïtat, d’aquell que és més bèstia.
Ara estem adoptant aquest model d’elogi de la ignorància?
Sí. I fins i tot es nota –jo que he estat molts anys a la universitat– que els bons alumnes només destaquen i es manifesten quan al seu voltant hi ha una colla de gent que s’afegeix a les seves inquietuds i a les seves ganes de tirar endavant. Normalment, però, s’amaguen, dissimulen i no deixen veure que tenen qualitats i ganes d’aprendre, perquè això està poc valorat. És trist que estiguis amb un grup de persones que potencialment són brillants i que, en canvi, els més ximples siguin els que arrosseguin la majoria. L’avantatge que tenen és que seran molt de temps joves i tenen temps per arreglar-ho!
Qui té més responsabilitat per capgirar aquesta situació?
Una mica tots, començant per casa, per no deixar-los sols. També l’escola i en l’àmbit social. De vegades ens preguntem per què no llegeixen els adolescents, però... llegeixen, els seus pares? I el seu entorn, llegeix? Hi ha cases on no hi ha llibres. I també tenim professors de literatura que no llegeixen.
Això és més greu.
Sí! Hi ha gent a l’ensenyament que són fantàstics i que són bons lectors, però hi ha gent que està ensenyant literatura que ni llegeix ni li agrada. Això és molt fort!
Pel que fa a la llengua, ha dit que vivim en un estat de certa diglòssia. “Si la llengua no es fa servir, es panseix i mor”, diu. Ens hem de preocupar?
Hem arribat a una situació com si estiguéssim a punt de morir d’èxit, de: “Ja hem arribat al final del camí, el català és oficial, el català és la llengua de l’escola –si ho és o no ho és també s’hauria de veure!–”... Això també ha passat amb el feminisme: sembla que ja ho podem tirar tot per la finestra, perquè ja ho tenim, com si no hagués costat cap esforç i no fossin coses per les quals s’hagués de lluitar dia a dia. M’he trobat discutint amb gent que diu que no llegeixen en català i que els llibres estan més ben traduïts en castellà. I jo els pregunto com ho poden demostrar, això. Sembla que faci més cosmopolita, més modern i més guai, llegir en castellà. Em preocupa que gent que en principi és catalanoparlant i que fins i tot en unes eleccions acaba votant opcions independentistes, et digui que ni llegeix ni escriu en català, perquè això del català és una llengua petita. Això és diglòssia mental, de pensar que el català no serveix per a les coses importants; quan et vols projectar al món i penses que la teva llengua no serveix.
Com es pot revertir aquesta situació?
D’això, no en tenen la culpa els que no parlen català, sinó els altres. Jo no dic que no hagis de llegir en totes les llengües que puguis llegir, però que per sistema diguis que no llegeixes en català és un problema.
I una falta d’autoestima, també?
Sí. Falta d’autoestima per la llengua i per la literatura. Pensem que els autors d’aquí no són importants. I això també passa amb els músics: anem a buscar els estrangers, gent de ben lluny que pensem que ens salvaran. I a casa tenim gent genial, que pinta, que fa música, escultura, literatura, cuina..., i diem que no valen la pena perquè els coneixem i són d’aquí. Aquesta poca autoestima és pròpia d’un país sotmès i mentalment dominat. El que passa és que no ens n’adonem. Tots els països tenen orgull de les seves coses.
Escriure en català és una mena de sacrifici afegit?
Sacrifici no, però és curiós, i deu ser de les poques cultures al món on passa, que encara hi ha persones que et pregunten com és que escrius en català, com si no fos el més normal. Si escrivís en castellà o en anglès, la pregunta seria com és que sent catalana escric en castellà; en canvi, és al revés. Sacrifici, ni un, perquè és el que et surt naturalment. El que passa és que després t’adones que el mercat és més petit; però que el mercat sigui gran tampoc no assegura que el conquereixis.
Les estadístiques diuen que només un de cada deu escriptors pot viure majoritàriament de l’escriptura.
És molt poc, però el consum també és poc. No sé quants músics viuen de la música, ni quants artistes del seu art, o quants futbolistes són multimilionaris, tot i que també hi ha clubs que es paguen ells l’equip i el bitllet per anar a jugar. És trist que no s’hi pugui dedicar més gent plenàriament, a la literatura. Però fins i tot gent que diu que es dedica a la literatura en realitat es dedica a l’escriptura: fa periodisme, traduccions... Jo m’he dedicat tota la vida a la literatura; he estat professora de literatura i no cobrava dels llibres, sinó que cobrava de fer classes. Aleshores et preguntes quanta gent hi ha que viu de la literatura? Gent que escriu i que alhora fa classe de literatura n’hi ha moltíssima; gent que només viu dels seus llibres, poca. Avui dia, si no fas best-sellers, és molt difícil. I jo també dubto que fer best-sellers sigui fer allò que jo entenc per literatura.
El problema és la precarització global del sector de la cultura?
Sí. La professionalització sempre és complicada. El nivell de la societat ho marca. Un altre problema és el de pensar-se que aquesta cultura, a més, és gratis: que et pots baixar les cançons d’internet sense pagar-les i que et pots baixar els llibres sense pagar-los; i et demanen d’anar a fer una conferència i volen que la facis gratis; i et demanen un pròleg, o formar part d’un jurat... i el mateix. És el mateix sector el que precaritza les activitats.
Ha publicat una trentena de novel·les. De les primeres a les darreres, com ha canviat el sector editorial?
Avui és més fàcil publicar perquè et pots autopublicar. Hi ha moltíssima gent que es publica en digital o fins i tot en paper i avui dia publicar no té secrets ni dificultats. Sí que és molt diferent el panorama editorial d’ara amb el de quan vaig començar, en els anys vuitanta. Hi ha moltes més editorials, però el que ens trobem és un gran lobby de grans editorials que estan totes en les mateixes mans i que s’han dedicat al gran consum de literatura de best-sellers; de grans traduccions i de grans noms. I tots aquests segells que abans eren independents i cadascun tenia la seva personalitat, amb les seves col·leccions i el seu estil, han caigut a les mateixes mans i segueixen el mateix estil, que cada cop m’interessa menys. Com a degana de la Institució de les Lletres Catalanes això no ho hauria de dir, perquè qualsevol editorial em mereix tot el respecte.
Però en els darrers anys han nascut moltes petites editorials.
Sí, hi ha editorials petites i mitjanes de gent molt il·lusionada i molt professional, i que torna a fer coses que s’havien perdut amb els anys, que és el fet de llegir-se els originals, comentar-los amb els autors i acompanyar-los en la promoció i la difusió. És a dir, que s’estimen els llibres que fan. Aquestes editorials, prou importants, com Cossetània, Pagès, Bromera, Periscopi..., estan fent una feina molt interessant. I és molt atractiu des del punt de vista dels autors, perquè la proximitat és molt més directa. Hi ha un respecte per l’autor que s’havia perdut.
Ha dit que la literatura té una mala salut de ferro. Per què?
L’enterraries un dia sí i un altre també i resulta que ressorgeix una vegada i una altra perquè és potent, malgrat totes les xacres que pugui tenir: té dificultats, no té públic, no té lectors, hi ha menyspreu per part de la societat catalana pels seus productes, etc. Malgrat tot, però, cada vegada hi ha més llibres, més editors, més autors. No sé si morirem d’una explosió d’èxit, però no sembla que la cosa hagi d’anar cap a l’extinció, sinó al contrari!.
En els debats electorals que s’han fet darrerament gairebé no s’ha parlat de cultura. La cultura no cotitza en rendiments electorals?
No, però en la darrera campanya ni tan sols s’ha parlat de política! Quin és el projecte de país i quin lloc hi té la cultura? La cultura no hi és, però tampoc no hi ha projecte de país. Cada vegada anem a simplificacions d’eslògans i a violència verbal i enfrontament gratuït i buit de contingut. No em presenten cap model del món, senzillament em presenten sigles. De programes, no en veig. La cultura no hi és, però tampoc no hi ha programes.
Com veu i com viu la situació política actual?
Amb preocupació, perquè si la solució que dona Espanya a les ambicions i les inquietuds dels catalans és posar gent a la presó i mantenir gent a l’exili, és una situació molt injusta. Les aspiracions d’un poble no poden tenir com a sortida la presó, els jutges i l’exili. La situació em preocupa, sobretot la fredor, la indiferència i la falta d’empatia pel que vol tantíssima gent.
Optimista, malgrat tot?
Sí, necessàriament.
escriptora i docent
La vida de Margarida Aritzeta (Valls, 1953) ha anat basculant sobre dos pols: el de l’escriptura i el de la docència, aquest darrer sense sortir del món de les lletres, perquè ha estat, durant quatre dècades, professora de literatura catalana i de teoria literària. Ara, acabada de jubilar, pren com un repte el seu nomenament com a degana de la Institució de les Lletres Catalanes. Amb més d’una trentena de novel·les, treballs d’edició crítica i crítica literària publicades, Aritzeta té altres obres embastades. Diu que pròximament publicarà una altra novel·la negra, però que després ja tancarà la porta a aquest gènere. “És molt estimulant però acaba sent un món tancat. Hi ha gent del món de la novel·la negra que només escriu i llegeix novel·la negra i a mi m’agraden altres coses. La parcel·la em queda petita”, explica.
premis literaris “poc creïbles”
“Hi ha moltíssims premis. Cada un deu complir la seva funció i, per tant, no crec que n’hi hagi massa. Tanmateix, hi ha pocs premis que siguin creïbles en el sentit que n’hi ha pocs que no estiguin donats per endavant, que no estiguin encarregats o molt dirigits...” Margaritza Aritzeta ho diu de manera contundent i clara: “Això és així. No és cap misteri per a ningú. A més, quan és un negoci i alguna editorial s’hi juga tants diners, no se’ls juga mai a l’atzar. Una empresa que vol fer diners no juga a la ruleta. Per tant, de vegades, l’encarreguen o el prometen a dues, tres o quatre persones per assegurar el tret. I el pobre que perd en aquesta cursa queda molt frustrat i decebut. Això sí que són les lleis del mercat. I és molt il·lús pensar que no és així.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.