AGNÈS ESCORSELL
Hepatòloga i Presidenta de l'associació Metgesses de Catalunya
“Es pot ser bona metgessa i bona mare”
Neix una associació per promoure el lideratge i la visibilitat de les dones en els càrrecs directius dins la medicina, una professió cada cop més feminitzada, però encara amb mancances d’equitat
RESPONSABILITAT
“El 41% de les metgesses agafen la reducció de jornada per tenir cura dels fills petits; pel que fa als metges, tan sols un 8,6%”PARTICULARITAT
“Majoritàriament, els diagnòstics de les malalties es fan seguint models masculins i, en alguns casos, les diferències quan el pacient és una dona són significatives”ASSETJAMENT
“És habitual que metgesses joves pateixin comentaris inapropiats o que es posi en dubte el seu diagnòstic perquè se’ls atribueix inexperiència”PRESÈNCIA MÍNIMA
“A l’Institut Català de la Salut, les dones ocupen tan sols el 18% dels càrrecs directius”Les dades són clares i indiscutibles. Més del 50% dels metges en actiu a Catalunya són dones i un 70% dels futurs professionals, els que avui estudien a les facultats, també. En un sector cada cop més feminitzat, i amb una presència aclaparadora en àmbits com la medicina de família, la ginecologia i la pediatria, els espais de comandament, de direcció i de lideratge encara estan ocupats, majoritàriament, per homes. La resposta no cal buscar-la en una major preparació o aptitud del gènere masculí, sinó en altres factors que tenen poc o res a veure amb la capacitat per desenvolupar la feina. L’associació Metgesses de Catalunya, nascuda recentment, encapçala la lluita per fomentar la promoció de les dones metgesses en la seva feina en termes d’igualtat i equitat. Queda un llarg camí per recórrer, però la voluntat és ferma.
Per què ara es posa en marxa una associació de metgesses a Catalunya?
Ara n’hem fet una presentació pública, però, de fet, fa sis anys que hi treballem. L’any 2013 es va commemorar el centenari de la mort de la doctora Dolors Aleu Riera, la primera llicenciada en medicina a l’Estat espanyol, i en el debat que es va generar vam constatar que encara hi havia diferències entre homes i dones en molts aspectes. Algunes de nosaltres vam creure que part de la culpa que la situació no millorés també era nostra, perquè no ens ajudàvem entre nosaltres i no fèiem treball en xarxa. Ens calia fer un paper més actiu i no esperar que fossin els homes els que ens ajudessin a trobar la paritat en la professió.
Les dades no són esperançadores.
És cert. La presència de dones en tots els càrrecs de responsabilitat és molt baixa. Com a exemple, només el 25% del conjunt de professors i catedràtics a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona són dones, i a l’Institut Català de la Salut ho són tan sols el 18% dels càrrecs directius. Pel que fa al camp de la investigació, les dades són encara més decebedores: un 10% dels responsables de grups d’investigació en ciències de la salut són dones; la resta, homes.
Els falta ambició?
No ho crec. Més aviat assumeixen un rol de responsabilitat excessiu que reclama haver de compaginar la feina amb la casa i la família. I una de les dues s’acaba imposant. Les dones són les que majoritàriament s’ocupen dels infants i les que, per fer-ho, han de sol·licitar més reduccions de jornada –el 41% de les dones amb fills menors de 3 anys en contraposició al 8,6% dels homes–. Pel que fa a les excedències, i segons dades del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), el 22,7% de metgesses demana excedència per tenir cura dels fills menors, mentre que només el 2,9% dels metges ho fa.
I què porta a aquesta situació de desigualtat?
Parlem d’una carrera molt exigent que s’allarga uns deu anys, anant bé, entre la facultat, el MIR i el doctorat. Quan la professional està situada ja ha complert els 30 anys i es planteja la creació d’una família i tenir fills. Aquesta decisió personal, i perfectament defensable, provocarà en la majoria de casos un fre a la seva carrera, una aturada en una possible promoció en llocs de direcció perquè es condicionarà a les dificultats per conciliar les dues realitats. i moltes metgesses, si les fan triar, acabaran triant la família. Això, als homes, no els passa.
Les diferències ja comencen a la facultat?
No. Curiosament, medicina és una carrera que cada cop cursen, i acaben, més dones. Els estudis són iguals per als dos gèneres fins que, com t’explicava, s’accedeix al lloc de feina. Aquí les dones ens encallem. En el cas, per exemple, dels instituts de recerca, pel que fa als estudiants predoctorals la majoria són dones, però pel que fa als investigadors amb contracte fix el nombre baixa molt, i quan parlem de líders de grup, les dones són un nombre residual.
La conciliació queda molt bé sobre el paper, però no s’aplica prou?
Moltes dones metgesses creuen que la decisió de ser mares els ha comportat un cost molt elevat a la feina. A algunes, quan tornen de la baixa maternal, se les discrimina, no se les té tant en compte i fins i tot entre els companys, se’ls ha perdut part del respecte. Se senten castigades i això no acaba aquí, perquè han de continuar dedicant molt temps a les criatures, la qual cosa afecta la feina que fan a la consulta, a la facultat o al laboratori.
I les condicions laborals també reflecteixen aquest doble tracte?
Les metgesses tenim el doble de precarietat laboral, i més contractes temporals que els homes. També és cert que pel que fa al sou no hi ha, en principi, diferència de gènere, però sí que el fet d’haver de compaginar la família amb la feina suposa per a les metgesses haver de renunciar o limitar les guàrdies, que comporten un complement econòmic molt important. Es dona el cas que en una enquesta feta pel COMB als professionals sobre com n’era, d’important, la carrera d’investigació o de recerca, més del 60% dels homes va assenyalar que era important o molt important davant un 40% de les dones. Et planteges si realment és per falta d’ambició de les professionals o simplement perquè la contrapartida que els demanen és excessiva i per això es frena el seu accés a càrrecs de responsabilitat.
Se’ls exigeix més?
El sistema, tal com està muntat ara, exigeix més, però és que, a sobre, són les metgesses les que també s’autoexigeixen més. Hi ha una màxima assumida, sobretot entre nosaltres mateixes, que diu que no podem ser al mateix temps bones dones, bones professionals i bones mares. Això és rotundament fals. Es pot ser bona metgessa i bona mare. Quan un home ocupa un càrrec directiu no es planteja, ni li plantegen, que la dedicació a la feina farà que sigui pitjor pare per als seus fills. És un rol equivocat, però interioritzat. Cal trencar-lo.
I per on es comença?
Guanyant petites batalles i lluitant per posar fi als estereotips que s’han normalitzat. Pas a pas, però sempre cap endavant. Com ara trobar i mantenir referents femenins en àmbits tan habituals com poden ser els congressos. Cal que hi hagi més dones i que no ens quedem només amb determinats perfils de lideratge marcadament masculins per triomfar. Les dones amb càrrec no han de ser ni implacables, ni dures, ni estrictes, a priori. No hem d’assumir les característiques dels altres, sinó fer bones les que són nostres.
El lideratge femení és molt diferent del masculí?
El lideratge no hauria d’entendre de gèneres, sinó de capacitat, de caràcter i d’aptitud. Les dones, però, som més empàtiques, estem més acostumades a escoltar, a cercar solucions raonades i debatudes, a treballar en equip. Crec que som més resolutives i ens en sortim millor a l’hora d’aplicar la intel·ligència emocional.
Quines són les estratègies que es promulguen des de l’associació per avançar en aquest camí?
No hem inventat res, però cal aprofitar millor les eines que estan al nostre abast. Hem de garantir l’existència i sobretot l’aplicació d’un pla d’igualtat efectiu. També cal afavorir el llenguatge inclusiu, no només parlat, sinó visual. Quan vegis la foto d’un grup de cirurgians que ha fet una operació de primer ordre no hauria de ser excepcional trobar-hi una dona o més d’una entre ells. Hem de promoure els referents amb la participació de més professionals en els fòrums de debats, les jornades i els congressos. És fàcil, només cal buscar-les. Hem de garantir que els comitès de selecció i promoció dins la professió siguin paritaris, perquè està demostrat que com més paritaris són, més dones entren en els càrrecs que s’ofereixen. Ah! I pel que fa a les beques d’investigació, creiem que és important que es mantingui l’anonimat dels participants, perquè els tribunals valorin només els treballs i no se sentin condicionats pel sexe de qui els presenta.
Són instruments que ja existeixen.
Sí, però no tenen prou divulgació ni informació. Donar-los a conèixer és vital per aconseguir resultats. Una experiència interessant, en aquest sentit, la van dur a terme els nostres estudiants de medicina, que van empaperar la facultat amb frases masclistes que havien sentit a dir. Alguns dels metges es van sentir interpel·lats i van manifestar que no s’havien adonat que usaven aquest llenguatge. Caldria fer estudis concrets sobre l’assetjament sexual en l’àmbit del llenguatge o de conducta entre els professionals, o sobre si la maternitat de les metgesses porta a situacions de moobing a la feina. A mi m’han arribat casos concrets, però sempre s’expliquen en petit comitè per por de represàlies.
Quina és la situació actual?
Està estancada des de fa uns quinze anys. Hi ha metges que asseguren que en el nostre sector la discriminació per gènere és menor, perquè s’actua en funció dels mèrits: com més n’acumules, més punts per ser valorat, sense tenir en compte si ets home o dona, però el cert és que no funciona així, en tant que moltes metgesses no parteixen del mateix punt que els seus companys homes. A Suècia, que en saben una mica més que aquí, van demostrar que amb la discriminació positiva envers les dones aconseguien que els homes mediocres no assumissin un càrrec que en altres circumstàncies haurien aconseguit. Als metges brillants no els afectava el criteri aplicat i, en canvi, també s’obrien les portes a les metgesses brillants.
Els micromasclismes apareixen tant entre els companys com entre els pacients?
L’edat dels pacients és un factor clau. És habitual que metgesses joves pateixin comentaris inapropiats, se les tracti de nenes o es posi en dubte el seu diagnòstic argumentant inexperiència. Als homes, encara que siguin joves, això els passa molt menys. A mi m’havia passat d’haver explicat a un pacient i a la seva família el diagnòstic i quan sortia de l’habitació sentir com li preguntaven a un dels meus residents homes si els hi podia corroborar. A la falta de respecte, malauradament, també s’afegeix l’assetjament sexual, sovint de baixa intensitat, però igual de recriminable. De l’estil que en un congrés et facin el comentari graciós sobre per què no vesteixes amb faldilla o per què no et maquilles.
Quin és el primer objectiu que vol assolir l’associació?
Volem treballar en diferents fronts, però tenim molt clar que hem de guanyar en el camp de la informació. Mentre ens arriben els missatges de metgesses que aplaudeixen l’existència de l’entitat, també ens arriben missatges de metges que posen en dubte que sigui necessari, en ple segle XXI, lluitar per la igualtat de gènere. Hi ha dades objectives i quantificables que demostren que el problema existeix i que cal actuar-hi sense excuses. Hem d’arribar a tothom i que tothom, homes i dones, en sigui conscient.
Quines són les queixes més habituals que us fan arribar?
Les vinculades a la maternitat, que en moltes ocasions suposen que la professional se senti com si demanés un favor, quan en té tot el dret, i les que suposen la invisibilitat de les dones en els comitès de selecció, nomenament de càrrecs i organització. És massa habitual que en aquests grups només hi hagi homes.
La solució arribarà quan el 90% de la professió sigui femenina?
No podem esperar tant. Insisteixo que cal molta informació i pedagogia i trencar amb una falsa normalitat d’actituds que afecten la promoció de les metgesses. Les professionals de la medicina no hem d’adoptar els rols imposats sota una òptica masculina, perquè som perfectament capaces de desenvolupar els nostres rols particulars. Cal canviar el xip. També el nostre, perquè està molt bé queixar-se i lamentar-se d’una situació injusta per qüestió de gènere, però encara és millor denunciar-la a qui correspongui i posar els mitjans per evitar que torni a passar.
Parlem dels paternalismes mal entesos?
Parlem de quan aspires a un càrrec i el teu cap posa en dubte que estiguis capacitada, no per la teva preparació, sinó pel fet, per exemple, de ser mare. És allò tan típic de: “Vols dir que amb criatures petites agafar més responsabilitats és una bona decisió? Mira que t’ocuparà molt temps i la família se’n ressentirà.” La resposta més habitual de la metgessa és renunciar-hi, perquè assumeix aquest paternalisme com un bon consell. Es tractaria de fer saber al teu cap que no et calen les propostes benintencionades, o que no ho són tant, i demanar-li que es limiti a triar el millor candidat, el més ben preparat. Les dones, quan ens volem promocionar, hem d’estar segures un 200% que la nostra decisió no afectarà altres aspectes de la nostra vida.
Quan la metgessa falla se li retreu més l’errada?
No és que se li retregui, és que acostuma a generalitzar-se el que és un cas aïllat. Quan es posa una dona al capdavant i l’erra en algun moment, qui l’hagi posat sovint ho tindrà en compte quan hagi de tornar a triar entre un home i una dona. Això mai no es fa amb els homes. És un sedàs molt diferent. Se’ns exigeix molt més.
Hi ha el suport de companys homes quan es reclama la igualtat en la feina?
Quan se’ls explica la situació amb dades objectives i amb casos concrets, sí que acostumem a trobar-los al nostre costat. Alguns no s’han plantejat mai que determinades actituds envers les seves companyes poden ser interpretades com a discriminatòries, però quan se’ls hi fa notar, reaccionen. El problema sorgeix quan vas acumulant petits moments, com si es tractés d’una torre de cartes, i arriba a un punt que no n’aguantes més i saltes. Potser és una reacció dràstica que algun company et retregui que ets exagerada, però no es tracta només d’aquella vegada, sinó de l’acumulació de moltes més. No tenim cap obligació, com a metgesses i com a dones, d’aguantar més que els homes. Afortunadament, crec que les noves generacions són molt més conscients de la necessitat de garantir els mateixos drets en tots els àmbits. Encara estem parlant d’una carrera de fons. I amb obstacles!
Altres països han assolit els nivells de paritat desitjats?
Com en altres aspectes, ens hem d’emmirallar en el nord d’Europa. Van ser els primers a treballar en les quotes positives, en l’apoderament de les dones en tots els àmbits.
En els estatuts de l’entitat es fa especial incís en la necessitat de tractar de manera diferent determinades malalties quan qui les pateix és una dona.
Aquest és un fet encara poc conegut. Majoritàriament, els diagnòstics de les malalties es fan seguint models masculins i, en alguns casos, les diferències quan el pacient és una dona són significatives. És el cas de l’infart, que tothom relaciona amb dolor al pit i al braç dret, però que quan el pateix una dona es manifesta a través d’altres símptomes, com el mal de panxa o vòmits. També cal treballar molt més en aquelles patologies exclusivament de dones, com passa sovint amb la menstruació, vinculades a un dolor que condiciona la vida de qui el pateix i que sovint s’acaba acceptant com a habitual i amb el qual carreguen durant anys, quan no ho haurien de fer.
Les agressions al col·lectiu per part dels pacients són un fet constatat. Les metgesses en pateixen més?
No em consta que s’hagi fet un estudi recent a Catalunya, però les agressions representen un problema molt greu en el sector, independentment del sexe dels professionals que en són víctimes. S’ha de garantir la tolerància zero davant qualsevol agressió física, però també davant l’amenaça, l’insult, la violència verbal i la coacció.
Les aportacions femenines en medicina han estat silenciades?
Algunes sí, i d’algunes d’aquestes aportacions se n’han beneficiat els homes que hi havia per sobre d’elles amb l’excusa que es tractava d’un descobriment en grup. Tot i això, crec que cada cop són menys les dones que no reclamen el lloc que els pertoca.
Per mèrits propis
Àngels Escorsell (Montcada i Reixach, 1964) està casada i té tres fills. Es va llicenciar en medicina i cirurgia l’any 1988 amb una qualificació d’excel·lent. Cinc anys després, va obtenir el títol de metgessa especialista en l’aparell digestiu. Es va doctorar ‘cum laude’ el 1999 i va rebre el premi extraordinari de doctorat un any després. Combina la seva activitat mèdica a la unitat de cures intensives de l’aparell digestiu amb la investigació en diversos camps, la docència i la tutoria en treballs de final de màster. També forma part de diversos grups de treball, és membre d’associacions especialitzades del seu camp i és, entre d’altres, compromissària del Col.legi Oficial de Metges de Barcelona i presidenta de l’Associació Professional del Comitè de Delegats Mèdics. Ha obtingut diferents premis en el camp de l’hepatologia i ha participat en nombroses publicacions especialitzades, o bé col·laborant de manrea específica en capítols de llibres amb diversos autors o bé amb treballs originals i en altres publicacions. Ha participat en cursos, taules rodones i congressos especialitzats, aquí i a l’estranger.
Referent centenari
Del 15 de setembre al 26 d’octubre del 1919 es va celebrar a Nova York el primer congrés internacional de dones metgesses. Hi van assistir professionals de setze països d’arreu del món i va ser la llavor per a la creació d’una entitat que, ara que celebra els cent anys, aplega representants de noranta països. L’Associació Internacional de Dones Metgesses –amb les sigles MWIA en anglès– és el principal referent de la nova entitat creada a Catalunya, que també buscarà complicitats amb l’Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas, d’àmbit estatal i que compta amb una branca dedicada a la medicina, i amb el Grupo Español de Mujeres Hepatólogas, al qual també pertany la presidenta de Metgesses de Catalunya.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.