“Criminalitzar l’ablació no l’erradicarà”

Normalment s’utilitza una fulla d’afaitar, però també es pot fer amb un vidre o un ganivet. Obren les cames de la nena i una dona gran del poblat, sovint l’àvia de la menor, li talla totalment o parcialment els genitals externs. Per a la comunitat és un ritual de puresa, per a Occident un delicte penat amb presó. Fortament arrelada en països de l’Àfrica subsahariana, aquesta tradició ancestral també és present a l’Orient Mitjà i a Àsia. No es coneixen les dades exactes, però l’Organització Mundial de la Salut (OMS) xifra en més de 200 els milions de dones d’arreu del món que han patit mutilació genital. Es calcula que hi ha 30 milions de nenes en perill de patir-la, una pràctica que les marcarà tota la vida. Adriana Kaplan (Buenos Aires, 1956) és antropòloga i directora de la Fundació Wassu de la UAB de la càtedra de transferència del coneixement. Fa més de trenta anys que viu a cavall de l’Àfrica i Barcelona i que treballa per a l’erradicació de la mutilació genital femenina “però des del diàleg, el coneixement i el respecte”. “Si et presentes amb la superioritat moral de l’occidental en un poblat on es practica la mutilació genital femenina i els tractes d’ignorants i de salvatges el rebuig serà immediat”, explica convençuda, i argumenta que “el camí que cal seguir demana una metodologia que impliqui els afectats, que els apoderi, que els faci entendre les conseqüències negatives de l’ablació i el mal que fan a les seves filles”. L’antropòloga entén que el seu és un camí més llarg i sense resultats immediats i que pot no ser entès en determinats àmbits que defensen la tolerància zero, amb mesures coercitives incloses, amb aquest tipus de pràctiques. “Sense conèixer la tradició no se la pot desconstruir”, assenyala, i recorda que el trajecte de la Fundació Wassu “ha estat fet de passes petites i també d’alguna passa enrere per poder continuar endavant”.

Sobta, des de la mirada del primer món, que les mares consentin a deixar mutilar les seves filles sobretot quan elles n’han estat víctimes i n’han patit els resultats. “Aquest és el nostre primer error. Elles no relacionen la mutilació amb les conseqüències negatives que provocarà. Per a les mares i les àvies es tracta sovint d’un ritual de pas a la pubertat social que garanteix la puresa de la menor, que la fa digna de formar part de la comunitat, que li aporta un reconeixement ètnic i de gènere”, enumera Adriana Kaplan.

Sembla que l’origen de la pràctica cal buscar-la en les dones faraó de l’antic Egipte, que es mutilaven els genitals per raons estètiques. Una tradició mil·lenària que en moltes comunitats s’ha vinculat, de manera interessada, a la religió musulmana. “L’Alcorà no parla de l’ablació femenina”, assegura taxativa l’antropòloga, tot i que reconeix que aquest vincle dona arguments més sòlids a aquells que la defensen. I com es pot lluitar contra un costum tan arrelat? “Des d’àmbits tan diversos i tan complementaris com la prevenció, la formació i la proposta d’alternatives”, defensa Kaplan. La resposta es troba en la creació de l’Observatori Transnacional de Recerca Aplicada a la Transferència del Coneixement per a la Prevenció de la MGF, amb una doble base, una a Catalunya i l’altra a Gàmbia, un dels països amb una major presència, un 78%, d’ablacions femenines. “Catalunya ens serveix de referent perquè és un territori amb una presència important de famílies migrades de Gàmbia des de fa molts anys i des d’on podem fer un seguiment directe de les nenes nascudes aquí”, comenta. Tractat com un problema de salut pública, Adriana Kaplan i el seu equip demostren a les comunitats africanes amb evidències fàcilment comprensibles per a aquestes comunitats quines són les greus conseqüències de la MGF. “Altres abordatges del problema no són entesos i tenen resultats molt pobres. Quina legitimitat moral pots tenir per demanar que aturin una tradició apel·lant, per exemple, als drets humans davant una gent que viu en la pobresa més extrema, que amb prou feines té aigua i menjar?”, assenyala la directora de la Fundació Wassu.

L’aproximació, “molt, molt, molt lenta” es fa a través de les persones clau de la comunitat, dels caps, de les llevadores tradicionals, d’aquells subjectes que són reconeguts com a líders i als quals la resta de la comunitat s’escoltarà. “El ritual de l’ablació passa per tres fases: mutilació, transmissió cultural i acceptació social. Entenent i respectant la importància que s’atribueix a tot el conjunt, nosaltres, des de la Fundació Wassu proposem un ritual alternatiu en què la mutilació física ja no es preveu”, insisteix, i assenyala que és la que transmeten als professionals sanitaris autòctons. Precisament aquesta metodologia va trobar terra adobada en el mateix govern de Gàmbia, que la va acceptar i en va fer llei. “La complicitat de la vicepresidenta de Gàmbia va ser cabdal per poder treballar al país, ens va donar credibilitat perquè, segons va explicar ella mateixa, tractàvem el problema amb ulls africans”, recorda Kaplan.

En espera de tenir els darrers resultats, però amb molt bones perspectives, sobre la disminució de les ablacions a Gàmbia, Adriana Kaplan es mostra molt crítica amb l’evolució del protocol per prevenir la MGF nascut el 2002. “La idea inicial era bona, perquè s’actuava en tres nivells: prevenció, detecció i atenció. Nosaltres ens encarreguem del primer, amb la formació dels professionals de la salut, els serveis socials i l’educació. El problema sorgeix quan es prioritza la participació dels Mossos d’Esquadra i quan són ells els que alerten pediatres i educadors que els avisin si sospiten d’algun cas”, relata l’antropòloga. Kaplan lamenta que aquest sistema, que dona resultats immediats “i bons titulars” comporta un ofec per a les famílies, amb retirada de passaport, amenaça de presó i control dels genitals de les filles cada sis mesos que comporta moltes vegades que, un cop les nenes poden viatjar a l’Àfrica, ja no tornin a Catalunya. “Acaben mutilades doblement: físicament i socialment, perquè sent catalanes ja no tindran oportunitat de desenvolupar-se aquí”, lamenta la directora de la Fundació Wassu. Adriana Kaplan xifra en més de 400 les nenes catalanes que ja no han tornat al país. “Actualment, la inversió en formació ens arriba des de l’Estat i des de fundacions privades, com la de La Caixa, quan hauria de ser el govern català qui s’adonés que com a problema de salut pública que és no s’aturarà només aplicant la via punitiva i coercitiva als pares”, conclou.

TERESA MÁRQUEZ

mtmarquez@lrp.cat