“Estan privatitzant l’escola pública”

Buf! Malauradament no parlem només d’un o dos àmbits, sinó del resultat d’aplicar sense vergonya i cada cop més una política neoliberal en el sector. Ja amb l’aparició de la llei d’educació de Catalunya (LEC), el 2009, es van veure els primers indicis amb l’equiparació de les dues xarxes educatives, la pública i la concertada, totes dues mantingudes amb fons públics. A poc a poc, s’han anat intensificant el que nosaltres anomenem privatització endògena, que són tots aquells mecanismes que s’apliquen a l’escola pública com si es tractés d’una empresa privada, d’un negoci.

Tradicionalment, el funcionament de l’escola pública ha estat molt democràtic, amb la participació de tots els membres de la comunitat educativa i un espai de decisió compartit com era el consell escolar, que ara és merament consultiu. Hem passat d’una direcció més aviat de gestió a una clarament gerencial, en què el pes de les decisions recau, bàsicament, en els directors i directores, i la resta de la comunitat educativa en queda al marge. Un exemple clar és el decret de plantilles, on la tria dels professionals està només en mans de la direcció, i creiem que es posa en perill la llibertat de càtedra dels mestres. Si volem formar els alumnes com a ciutadans amb criteri hem de garantir que els formadors tenen total llibertat per exercir la seva feina i no que responen només als criteris o a l’ideari d’una persona o grup determinat.

El darrer ha estat l’espai del menjador, amb tot el debat generat al voltant del decret de la seva gestió i que vam aturar momentàniament amb la promesa d’Educació de treballar en un projecte consensuat. Tot i això, ara ens trobem que, paral·lelament, al Parlament s’està treballant en un projecte de llei sobre el contracte de serveis a les persones en què, precisament, l’àmbit educatiu també s’hi ha inclòs. L’administració que tant havia protegit dels interessos del mercat sectors tan delicats com els serveis socials, la sanitat i l’educació, ara vol fer una llei per externalitzar-los.

Ha servit per intentar calmar la crítica social, però veiem que no hi ha una intenció real de solucionar-ho. Educació ens diu que estan obligats a modificar la normativa, però nosaltres no ho interpretem així i denunciem que no hi ha cap compromís per fer una gestió directa per part de l’administració. És la seva responsabilitat i no l’exerceix. Com a gest de bona voluntat van dir que posaven en marxa un espai de participació, però el procés per tirar endavant el projecte de llei de serveis a les persones continua el seu camí. Molt bones paraules, però poques ganes de canviar un sistema injust però que representa un pastís econòmic molt llaminer.

Perquè parlem d’un terç de la jornada que passen els nostres fills a les escoles, que ha d’estar regulat com les classes, perquè es tracta d’un servei que paguem les famílies i que si s’encareix no podrà ser assumit per molta gent. Una situació que topa frontalment amb l’objectiu de garantir una escola pública, gratuïta i inclusiva.

La defensa d’aquest model neoliberal. Ens hem de preguntar qui es beneficia que la llei s’acabi aprovant, perquè seran els mateixos grups empresarials que optaran als concursos públics i que es repartiran els beneficis. A l’administració catalana ningú li mana que faci el canvi de normativa i lamentem que cada cop més l’espai públic, l’escola pública, s’estigui aprimant.

Catalunya es troba a la cua de l’Estat pel que fa a inversió en educació. No hem ni recuperat el nivell que vam perdre amb les retallades i amb uns pressupostos prorrogats es parla que aquest any hi haurà un 10% menys que el 2010, quan hi ha un 10% més d’alumnes. I, per acabar-ho de complicar, en el moment en què es necessiten més beques no hi ha diners per multiplicar-les. I parlem d’una ajuda que depèn de la bona voluntat del govern! Estem farts de demanar almoines quan el que s’han de complir són els drets dels ciutadans. Si volem una millor educació, s’hi han d’invertir diners.

No ens agrada parlar d’enemics, però el que és cert és que aquesta doble xarxa de centres sufragats amb diners públics, excepte a Bèlgica, no existeix enlloc. És una duplicitat estranya que reclama una revisió en profunditat. Veiem amb sorpresa com en el cas de la concertada, l’any passat hi va haver una renovació dels concerts educatius, amb 1.965 línies d’infantil, primària i secundària malgrat que moltes d’aquestes línies no es van omplir! I tot i aquest greuge, les famílies aposten cada cop més per l’escola pública.

Perquè és l’únic model que garanteix la inclusió, l’escola per a tothom. Perquè afronta i acull la diversitat de la societat que nodreix les seves aules, però que també ha de resoldre la complexitat que suposa. Ens trobem que amb aquesta doble xarxa la concertada fomenta la competència amb la pública i l’administració hi ajuda aplicant polítiques educatives com la de les proves de competències bàsiques. Els resultats obtinguts es converteixen en un reclam per atraure les famílies, sense tenir en compte que s’ha aplicat un mateix criteri d’avaluació a centres amb característiques molt diverses. El govern hauria d’aspirar a garantir la millor educació pública de qualitat a tot el territori català.

És un fet inqüestionable que es repeteix en els darrers anys. Per què el departament no hi posa solució? Perquè es refia que on sí que queda lloc és a l’escola concertada, encara que no hagi estat l’opció triada per les famílies. Parlem d’una duplicitat que té uns quaranta anys de vida i que va sorgir un cop es va establir constitucionalment el dret a l’educació pública i universal. A Catalunya, la concertada, majoritàriament en mans d’ordes religioses, va suplir llavors la mancança de places públiques i malgrat que l’escenari ha canviat com un mitjó, el model es manté inalterable.

Del tot respectable, però en cap cas ha de passar per sobre del dret a la no-discriminació. Si, per exemple, jo vull que el meu fill o filla vagi a un centre amb uns valors religiosos concrets és la meva opció particular i per això pago. Cal recordar que l’administració està obligada a escolaritzar l’alumne, però en cap cas a garantir l’escola que hagi triat la família.

Estem a l’expectativa. No entenem les presses de la decisió quan la LEC ja ho preveu en el seu articulat. Pensem que pot tenir certa intencionalitat política, però no hi hem aprofundit. Veurem si tira endavant.

Perquè, entre altres coses i malgrat reconèixer el valor d’aquest pas, moltes de les propostes que es plantegen ja s’haurien d’estar fent, perquè són perfectament assumibles i, també, perquè creiem que el pacte beneficia l’escola concertada, que precisament té un paper destacat pel que fa a la segregació. En canvi, no inclou un sistema eficaç de repartiment de l’alumnat amb necessitats educatives especials i no ataca el moll de l’os del problema oferint mesures benintencionades però insuficients. Vam demanar que en el redactat s’inclogués la reducció progressiva dels concerts educatius i que es retirés l’opció de lliure elecció de centre i no es va tenir en compte. S’hi ha de continuar treballant.

Ara mateix la inversió és del 2,85% i és obvi i notori que les prioritats d’un govern es demostren amb el repartiment que fa dels diners. Partint de la base que nosaltres creiem que no hi ha voluntat real de trencar amb la doble xarxa d’escola sufragada amb diners públics, creiem que tampoc hi ha voluntat de repartir millor les inversions, potenciant sense dubtes els centres de titularitat pública. Hem parlat de les beques insuficients, de potenciar la competència..., però també podem parlar de la retallada salvatge en formació de docents, del no compliment de les ràtios per classe.

És una altra carrera de fons, perquè el primer que s’ha de fer és formar els professionals perquè a les aules cada infant trobi el seu lloc, independentment del seu origen, condició socioeconòmica i capacitats intel·lectuals. S’han de superar les resistències del sistema i això costa i és lent, malgrat que des de l’ONU ja s’ha picat el crostó a l’Estat espanyol sobre les mancances en inclusió en el model educatiu. Estem parlant que actualment el 80% dels infants amb necessitats educatives especials, tipus A i tipus B, estan en centres públics. Malgrat tots els problemes, però, és un camí sense retorn, compromès i imprescindible per a l’escola de qualitat que volem. Aquella que no tanca les portes a ningú i que entén que la diversitat funcional ha de poder trobar el seu lloc a les aules. Ara mateix ens trobem amb situacions molt greus, en especial quan parlem del menjador escolar, on hi ha famílies amb infants amb necessitats específiques que s’han de pagar el monitoratge dels seus fills perquè el servei no el pot assumir. En alguns casos, són les AMPA les que ho financen i en d’altres, malauradament, se’ls diu als pares que el seu fill o filla no es pot quedar a dinar. És una drama que està passant. Quan parlem d’escola inclusiva parlem d’un model que promulga la justícia social, que assegura la igualtat entre ciutadans.

Ens ho ha comentat molta gent. Nosaltres vam veure la necessitat de fer una crida a les famílies perquè creiem i defensem el model educatiu públic. La sorpresa la vam tenir quan en una reunió amb el departament se’ns va retreure l’anunci i quan vam explicar que havíem fet la feina que els corresponia a ells ens van respondre que no ho podien fer perquè seria un greuge per a l’escola concertada. Greuge? L’escola concertada ja s’encarrega de fer-se publicitat, en tant que és una empresa privada i que ha de vetllar pels seus interessos. Allò que no s’entén és que Educació no faci bandera dels valors de la seva pròpia escola, d’aquella de la qual és titular i ho justifiqui amb excuses de mal pagador argumentant que no seria lícit fer propaganda només d’una de les dues xarxes subvencionades amb fons públics.

Els recollim tots en l’anunci, però són els valors que promovem des de sempre. Volem un model d’escola diversa, plural, amb els millors professionals i instal·lacions, líder en innovació pedagògica, que fomenti l’aprenentatge més enllà de l’aula, que promogui el pensament crític, amb mecanismes participatius, oberts i democràtics, que potenciï la creativitat i garanteixi que és per a tots i totes.

Pel que hem vist fins ara, ens decantem pel no. Hi ha defensors i detractors de la mesura, que ja fa temps que s’aplica a secundària, però en el cas específic de la primària en l’àmbit pedagògic no està gens clar que una jornada seguida de cinc hores sigui bona per als infants, per a les seves necessitats. D’altra banda, hem de ser conscients que vivim al país que vivim, amb uns horaris laborals molt poc flexibles que condicionen les famílies i dificulten la conciliació amb l’atenció als fills. Una jornada continuada a l’escola sense que vagi acompanyada d’una adaptació de l’horari laboral no la veiem viable.

Ha estat, és i serà un debat interessat i sense fonament, amb ganes de fer mal i sense conèixer la realitat catalana. Quan parlàvem de la segregació a l’escola a un dels àmbits on no ha arribat és, precisament, al de la llengua, i això és una gran sort. A l’escola conviuen el català i el castellà sense problemes, sense separacions, i la immersió lingüística continua sent tant o més necessària per garantir la cohesió a les aules que quan es va implantar en els anys vuitanta. No entenem que una mesura que ha donat uns resultats tan bons com aquests sigui sotmesa a una crítica tan ferotge com inventada per part de determinats sectors.

Penso que als mestres i professors, aquí i a la resta de l’Estat, se’ls ha de cuidar més. És bàsic que els nostres docents puguin ensenyar amb llibertat i valors democràtics, des de la pluralitat i el pensament crític. I fer-ho sense por, perquè només exercint la llibertat de pensament pots transmetre-la als teus alumnes. Hem de prestigiar la professió.