Pactes a tort i a dret

FÍLIES I FÒBIES

El trencament dels blocs, però, ha estat més present del que s’havia presagiat. I és que en política municipal sembla que les relacions personals i les dinàmiques assolides anteriorment també juguen un paper fonamental. Les fílies i les fòbies valen el seu pes en or i no es pot ignorar que moltes forces polítiques acumulen una llarga tradició de govern en equip, i en bona o mala sintonia, anterior a l’1 d’octubre. De l’experiència s’aprèn i quatre anys compartint despatxos i programes amb un soci amb qui no hi ha connexió personal i política es fan massa costa amunt i fins i tot es poden convertir en un autèntic calvari. Els pactes escenificats el 15-J també posen en evidència que la dinàmica no ha estat, de manera generalitzada, la de l’intercanvi de cromos. No ha funcionat gaire el “tu em facilites a mi l’alcaldia en aquest municipi i jo actuo a la inversa en aquest altre”. Tanmateix, la radiografia que han dibuixat les darreres eleccions municipals torna a convidar a pensar que l’autonomia local ha imperat a l’hora de construir ponts amb altres forces, fins i tot per sobre dels criteris establerts per les direccions nacionals. Ja no són tan freqüents les trucades d’un membre de la direcció nacional d’un partit indicant en quin sentit s’han de conduir les negociacions. I dins de la llibertat d’acció, sembla bastant clar que la unitat de l’independentisme és encara una entelèquia malgrat que JuntsxCat i ERC s’havien compromès a fer-se el menor mal possible, sobretot a les grans ciutats. El cas de Sant Cugat és l’exemple més clar que evidencia que el compromís era paper mullat.

SER HEGEMÒNICS

S’ha d’analitzar, també, que actualment ERC i JuntsxCat competeixen per aconseguir l’hegemonia de l’independentisme i que això, sumat al fet que en molts municipis els separa una curta diferència de vots, els converteix en adversaris més que no pas en còmplices. Els pactes sorgits dels resultats que van deixar el 26 de maig han catapultat fins a l’alcaldia 370 candidats de JuntsxCat, la formació que més vares va recollir el dissabte dia 15. Al darrere hi ha Esquerra Republicana de Catalunya, que té en el seu poder 359 alcaldies tot i que en nombre de vots i de regidors va superar per primer cop en unes municipals les candidatures de JuntsxCat. El PSC, per la seva banda, ha aconseguit conquistar 89 alcaldies, gràcies sobretot a la recuperació que ha experimentat a l’àrea metropolitana i que ja es va visualitzar en les eleccions generals del 28-A. Queda molt lluny de les 276 que va arribar a tenir el 2007. Això sí, a les seves mans hi ha la majoria de les alcaldies de les grans ciutats de l’àrea metropolitana, amb la gran excepció de Barcelona, on sí que ha aconseguit que Ada Colau triés els socialistes com a soci preferent, malgrat que va haver de dependre de tres dels vots de la formació que lidera Manuel Valls. El rumb polític que prendrà Barcelona, una setmana després, segueix farcit d’interrogants i més ara que Valls ha perdut el suport de l’exsocialista Celestino Corbacho i ja no té la clau de la majoria al saló de plens. El pes de les forces independentistes fa un gir de cent vuitanta graus. El PSC veta Equerra i els Comuns fan el mateix amb JuntsxCat. Res està prescrit en aquesta ciutat.

TRES DE QUATRE CAPITALS

El pacte entre Barcelona en Comú i el PSC que ha deixat en segon pla la victòria ajustada d’ERC també ha servit per evitar que les quatre capitals de demarcació del país estiguin liderades per forces independentistes. Sí que ho estan en tres casos: Girona (JuntsxCat), Lleida (ERC) i Tarragona (ERC). A Girona i Lleida, el màxim representant municipal prové de la llista més votada. En el cas de Tarragona, el socialista Josep Fèlix Ballesteros va tornar a guanyar les eleccions, però un quadripartit format per les tres forces independentistes i els Comuns ha enviat Ballesteros a l’oposició. Altres municipis on el PSC va ser la primera força però no podrà governar són Sant Feliu de Llobregat, Palafrugell, Vilanova i la Geltrú i Tremp, entre d’altres.

Així doncs, JuntsxCat, ERC i el PSC es distribueixen la majoria de les alcaldies del territori català. Els Comuns salven els mobles gràcies al fet que mantenen Barcelona, el Prat i Montcada. Tenen entre mans una dotzena d’alcaldies, mentre que la CUP n’ha conquistat dinou. Cs segueix mirant-se les alcaldies des de la distància i el PP només manté Pontons, tot i que va guanyar a Badalona i a Castelldefels.