“L’estat del benestar no s’està morint, l’estan matant”

Aquest és un llibre amb vocació acadèmica, i per tant conté una visió crítica històrica, però també hi ha un component de crítica amb relació a la pèrdua del relat per part de les esquerres.

Perquè és obvi que no existeix només una esquerra. Hi ha diverses tradicions molt enfrontades entre si, perquè des d’un punt de vista filosòfic i de ciència política són incompatibles. Hi ha una esquerra més autoritària de caràcter marxista, hi ha una esquerra de caràcter més republicà, més liberal, i hi ha una esquerra, per exemple, que és la gran oblidada i que al meu modest entendre és la més determinant de totes, que és el moviment llibertari, que és la més liberal de totes, i a partir dels anys seixanta neixen altres esquerres a partir de monotemes com ara l’ecologisme, el feminisme.

No. La tradició marxista beu sobretot de Hegel, que deixa enrere la idea tradicional de la història cíclica, que analitza les civilitzacions considerant una etapa de sorgiment, creixement, auge i decadència, una visió circular que és la que es manté des dels grecs fins abans de la Il·lustració. A partir de l’idealisme alemany del segle XIX es considera que la història és lineal i sempre avança. La qüestió és què s’entén per progrés. Aquelles persones que considerem que la igualtat social és un bé per si mateix tenim un concepte de progrés molt diferent que el senyor Trump, que considera que la màxima aspiració és un aïllament i la supremacia del seu país. Què ha passat? Que molts que ens sentim d’esquerres hem caigut en aquest parany de considerar que la història és progrés en una direcció determinada.

En el meu llibre enuncio una mena de set pecats capitals. Per exemple, una falta de definició d’objectius. L’esquerra no sap què és exactament el que vol i, de fet, el seu naufragi ideològic consisteix a acceptar una societat capitalista com la que tenim. Però també hi ha una certa supèrbia intel·lectual. Pensar que ets més intel·ligent i més bo que els altres, cosa que ha fet per exemple que als Estats Units persones de classe baixa abracin clarament el trumpisme i en molts països europeus també estiguin girant cap a l’extrema dreta, perquè no es veuen representats ni identificats amb les esquerres. Hi ha per part de les esquerres una certa tendència a fixar-se en elements que són secundaris o superflus o parcials. L’antiracisme moralment és indefugible perquè és una qüestió ètica. El feminisme, també. Però si tu poses l’únic accent en aquestes qüestions parcials perds la globalitat.

La qüestió de les migracions és una qüestió d’ètica, no de programa polític. Qualsevol persona que està en situació difícil i migra ha de ser acollida d’una manera raonable.

El problema és que les esquerres han estat incapaces d’assolir el seu principal objectiu, que és la igualtat econòmica, i més aviat sembla com si posessin l’accent en temes que són secundaris amb relació a l’objectiu principal, com són les migracions. I ser immigrant no et fa ni millor ni pitjor persona, però les classes treballadores occidentals realment veuen com la seva situació laboral, social, cívica, s’està degradant a partir de la pressió migratòria que hi està havent a tots els països, i aquí l’esquerra fracassa perquè el que aconsegueix és que bona part de la teòrica base social acabi abraçant ideals tòxics com els de la ultradreta. A partir dels anys seixanta hi ha tot un seguit de canvis sociològics a Occident. Bona part de les classes treballadores, que estan molt masculinitzades, i fins i tot són masclistes, veuen com a poc a poc els seus fills van a la universitat i van passant de ser treballadors de coll blau a treballadors de coll blanc. Bona part de les classes treballadores volen imitar patrons de classes mitjanes pel que fa a estils de vida, pel que fa a ideologia. A partir d’aquí, l’esquerra no sap exactament com reaccionar i busca nous proletariats, i els busca en el tercer món, els busca en les minories racials, en les minories religioses, etc. Si tu busques les clienteles fora del propi sistema i abandones bona part de la teva massa electoral, has perdut el relat.

L’estat del benestar no està en crisi ni s’està morint, l’estan matant. L’estat del benestar és fruit d’un pacte tàcit entre les classes treballadores que somiaven la revolució socialista i la burgesia partidària d’un sistema liberal amb una desregulació molt forta com abans de la Primera Guerra Mundial. A partir de 1945, amb el perill de la revolució derivat de l’atractiu que tenia el comunisme entre les classes treballadores europees i fins i tot les mitjanes, es generen una sèrie de pactes pels quals el capitalisme renuncia a algunes polítiques liberals molt fortes i el socialisme renuncia a la revolució socialista. I es creen un seguit de coses, com són les pensions públiques, la sanitat pública i l’educació pública, que serveixen per apaivagar tota aquesta tensió. A partir dels anys vuitanta, quan ja és evident que el comunisme està a punt de perdre la partida, aquest pacte no té sentit i els diversos establishments de cada estat i els transnacionals conspiren perquè ja no els serveix aquest estat del benestar, no el necessiten perquè la capacitat de dominació és més gran i el risc de revolució s’ha esvaït.

Aquest terme, el fa servir l’assassí de l’emperadriu Sissí per justificar el seu crim. Actualment, però, allà on estem arribant és a una paradoxa molt gran. Bona part de les classes treballadores i més modestes se senten sumament fascinades per l’estil de vida de les classes altes, una fascinació paralitzant, perquè els perjudicats per l’ordre actual més aviat el que fan és emmirallar-se en les classes altes i tractar d’imitar els seus patrons i fins i tot d’assumir-los com a propis amb la vana il·lusió que ells alguna vegada en podran formar part. Per poder fer una revolució, abans que una situació dramàtica el que necessites és una ideologia que sigui capaç d’interpretar el món per poder-lo transformar. I les esquerres estan fracassant, perquè són incapaces de generar una alternativa prou creïble o de buscar unes estratègies prou contundents per posar fi a aquestes injustícies. Avui, els més reaccionaris de tots són les classes treballadores més baixes.

Les monarquies absolutes feien grans representacions de luxe i de poder perquè sabien que això fascinava el poble. En certa mesura, avui dia, els mitjans de comunicació, els youtubers, les xarxes socials, continuen promovent que la gent en comptes de lluitar contra les injustícies les acabi acceptant i incorporant.

Crec que han substituït el carrer. I crec que això és dolent perquè les revolucions sorgeixen des del control de l’espai públic. En quines situacions les societats tendeixen a la igualtat social? A partir del moment en què el poder té por. Ara mateix, malgrat que els últims vint anys, amb una involució neoliberal molt forta, malgrat que han passat coses molt grosses com ara la crisi econòmica del 2008, el poder se sent força segur de si mateix, perquè si no estaria aplicant polítiques de compensació.

No tinc solucions màgiques, però sí que crec que l’esquerra s’ha de radicalitzar, en el sentit etimològic, és a dir, anant a l’arrel. I això depèn bàsicament de desprendre’s de molt de pes mort, és a dir de tot aquest folklore que ha envoltat les esquerres aquests últims anys a còpia d’intentar buscar proletariats substituts, tractar de buscar un relat comú i compartit per una massa social, entenent que els perjudicats pel sistema són al voltant del 80% de la població, i a partir d’aquí fer exactament el contrari que ha fet el neoliberalisme. El neoliberalisme desregula, privatitza, etc. El que haurien de fer les esquerres, doncs, és regular l’economia, repartir la riquesa i el treball, nacionalitzar. Fer totes aquelles coses que en el passat van tenir determinat èxit. Però per això també cal fer un gran esforç per incorporar el màxim de gent, recuperant el control del sindicalisme, dels partits que es diuen d’esquerres.

Sí. Totalment. Com totes les revolucions és una revolució de classes mitjanes, les més perjudicades aquests últims anys i que s’han de treure de sobre el llast d’un estat que no va passar del feudalisme al segle XIX. Totes les grans revolucions, a diferència del que sostenien els marxistes, necessiten un marc nacional.

Al contrari. Tota revolució nacional independentista té un component social molt fort. Algèria, Irlanda...

El marxisme és una teoria molt autoritària i tendeix molt a l’obediència, i si hi ha un partit d’un estat doncs les nacions sense estat s’han de fotre, tot i que en el seu moment el PSUC va ser una excepció present en tots els organismes internacionals, tot i que el PCE va fer tot el possible per escapçar-lo.

Bakunin deia que els grans imperis només podien sostenir-se gràcies a la violència i en canvi les petites nacions eren virtuoses precisament gràcies a la seva feblesa, perquè la capacitat de pressió de la gent sobre un estat petit és molt més gran. I Pi i Margall parlava de federalisme, però federalisme lliure per federar-se o desfederar-se.

Tota ruptura és incòmoda i desagradable, però amb la mirada llarga cal ser optimista. Hi ha moltíssims motius per independitzar-se d’Espanya i sobretot jo ho veig com una manera de treure’s el llast d’un estat feudal però també de lluitar contra el franquisme, perquè a mi no m’agrada utilitzar el terme règim del 78, sinó règim del 39 versió 2.0. La societat catalana, més enllà de les qüestions nacionals, el que té clara és l’hegemonia antifranquista i antiautoritària. I hi pot haver persones molt motivades per les qüestions nacionalistes clàssiques, però hi ha molta gent que per exemple ni parla català i que s’ha sumat al projecte perquè veu que aquesta Espanya és un veritable llast.

Vaig escriure un llibre provocador que es deia L’anarquisme, fet diferencial català, que tractava de respondre la pregunta de per què Catalunya ha estat un dels epicentres mundials de l’anarquisme. I la meva resposta és que quan tens l’experiència d’un estat que està en contra teu constantment al final acabes desenvolupant un pensament molt antiestatal.