Entrevista

Xavier Díez

Historiador i articulista

“L’estat del benestar no s’està morint, l’estan matant”

UNA HISTÒRIA CRÍTICA DE LES ESQUERRES Autor: Xavier Díez Editorial: Edicions El Jonc Pàgines: 435
Quan l’esquerra busca les ‘clienteles’ fora del propi sistema i abandona bona part de la seva massa electoral, ha perdut el relat
Totes les grans revolucions, a diferència del que sostenien els marxistes, necessiten un marc nacional
Bona part de les classes treballadores i més modestes se senten fascinades per l’estil de vida de les classes altes, una fascinació paralitzant

Xavier Díez (Bar­ce­lona, 1965) és actu­al­ment un dels arti­cu­lis­tes amb més cri­teri de la premsa cata­lana, sovint polèmic i sem­pre incòmode per a les esquer­res a les quals s’ads­criu de manera con­vençuda però també, o pot­ser per això, crítica­ment.

Quin tipus de visió crítica té vostè de les esquer­res?
Aquest és un lli­bre amb vocació acadèmica, i per tant conté una visió crítica històrica, però també hi ha un com­po­nent de crítica amb relació a la pèrdua del relat per part de les esquer­res.
Per què ‘esquer­res’ i no ‘esquerra’?
Perquè és obvi que no exis­teix només una esquerra. Hi ha diver­ses tra­di­ci­ons molt enfron­ta­des entre si, perquè des d’un punt de vista filosòfic i de ciència política són incom­pa­ti­bles. Hi ha una esquerra més auto­ritària de caràcter mar­xista, hi ha una esquerra de caràcter més repu­blicà, més libe­ral, i hi ha una esquerra, per exem­ple, que és la gran obli­dada i que al meu modest enten­dre és la més deter­mi­nant de totes, que és el movi­ment lli­ber­tari, que és la més libe­ral de totes, i a par­tir dels anys sei­xanta nei­xen altres esquer­res a par­tir de mono­te­mes com ara l’eco­lo­gisme, el femi­nisme.
Si bé en política són con­cep­tes que es con­si­de­ren sinònims, és el mateix ser pro­gres­sista i ser d’esquer­res?
No. La tra­dició mar­xista beu sobre­tot de Hegel, que deixa enrere la idea tra­di­ci­o­nal de la història cíclica, que ana­litza les civi­lit­za­ci­ons con­si­de­rant una etapa de sor­gi­ment, crei­xe­ment, auge i decadència, una visió cir­cu­lar que és la que es manté des dels grecs fins abans de la Il·lus­tració. A par­tir de l’ide­a­lisme ale­many del segle XIX es con­si­dera que la història és lineal i sem­pre avança. La qüestió és què s’entén per progrés. Aque­lles per­so­nes que con­si­de­rem que la igual­tat social és un bé per si mateix tenim un con­cepte de progrés molt dife­rent que el senyor Trump, que con­si­dera que la màxima aspi­ració és un aïlla­ment i la supre­ma­cia del seu país. Què ha pas­sat? Que molts que ens sen­tim d’esquer­res hem cai­gut en aquest parany de con­si­de­rar que la història és progrés en una direcció deter­mi­nada.
Què ha fallat per arri­bar a la crisi actual de les ide­o­lo­gies d’esquer­res?
En el meu lli­bre enun­cio una mena de set pecats capi­tals. Per exem­ple, una falta de defi­nició d’objec­tius. L’esquerra no sap què és exac­ta­ment el que vol i, de fet, el seu nau­fragi ideològic con­sis­teix a accep­tar una soci­e­tat capi­ta­lista com la que tenim. Però també hi ha una certa supèrbia intel·lec­tual. Pen­sar que ets més intel·ligent i més bo que els altres, cosa que ha fet per exem­ple que als Estats Units per­so­nes de classe baixa abra­cin clara­ment el trum­pisme i en molts països euro­peus també esti­guin girant cap a l’extrema dreta, perquè no es veuen repre­sen­tats ni iden­ti­fi­cats amb les esquer­res. Hi ha per part de les esquer­res una certa tendència a fixar-se en ele­ments que són secun­da­ris o super­flus o par­ci­als. L’anti­ra­cisme moral­ment és inde­fu­gi­ble perquè és una qüestió ètica. El femi­nisme, també. Però si tu poses l’únic accent en aques­tes qüesti­ons par­ci­als perds la glo­ba­li­tat.
Però davant pro­ble­mes con­crets com el de les migra­ci­ons, el dis­curs de l’esquerra no està acon­se­guint convèncer les clas­ses o els sec­tors soci­als als quals es diri­geix natu­ral­ment.
La qüestió de les migra­ci­ons és una qüestió d’ètica, no de pro­grama polític. Qual­se­vol per­sona que està en situ­ació difícil i migra ha de ser aco­llida d’una manera rao­na­ble.
És una qüestió ètica que en algu­nes capes soci­als genera un sen­ti­ment de por, d’amenaça, que és el que l’esquerra no sap com­ba­tre.
El pro­blema és que les esquer­res han estat inca­pa­ces d’asso­lir el seu prin­ci­pal objec­tiu, que és la igual­tat econòmica, i més aviat sem­bla com si poses­sin l’accent en temes que són secun­da­ris amb relació a l’objec­tiu prin­ci­pal, com són les migra­ci­ons. I ser immi­grant no et fa ni millor ni pit­jor per­sona, però les clas­ses tre­ba­lla­do­res occi­den­tals real­ment veuen com la seva situ­ació labo­ral, social, cívica, s’està degra­dant a par­tir de la pressió migratòria que hi està havent a tots els països, i aquí l’esquerra fra­cassa perquè el que acon­se­gueix és que bona part de la teòrica base social acabi abraçant ide­als tòxics com els de la ultra­dreta. A par­tir dels anys sei­xanta hi ha tot un seguit de can­vis sociològics a Occi­dent. Bona part de les clas­ses tre­ba­lla­do­res, que estan molt mas­cu­li­nit­za­des, i fins i tot són mas­clis­tes, veuen com a poc a poc els seus fills van a la uni­ver­si­tat i van pas­sant de ser tre­ba­lla­dors de coll blau a tre­ba­lla­dors de coll blanc. Bona part de les clas­ses tre­ba­lla­do­res volen imi­tar patrons de clas­ses mit­ja­nes pel que fa a estils de vida, pel que fa a ide­o­lo­gia. A par­tir d’aquí, l’esquerra no sap exac­ta­ment com reac­ci­o­nar i busca nous pro­le­ta­ri­ats, i els busca en el ter­cer món, els busca en les mino­ries raci­als, en les mino­ries reli­gi­o­ses, etc. Si tu bus­ques les cli­en­te­les fora del propi sis­tema i aban­do­nes bona part de la teva massa elec­to­ral, has per­dut el relat.
El que sí que està en crisi és el model d’estat del benes­tar.
L’estat del benes­tar no està en crisi ni s’està morint, l’estan matant. L’estat del benes­tar és fruit d’un pacte tàcit entre les clas­ses tre­ba­lla­do­res que somi­a­ven la revo­lució soci­a­lista i la bur­ge­sia par­tidària d’un sis­tema libe­ral amb una des­re­gu­lació molt forta com abans de la Pri­mera Guerra Mun­dial. A par­tir de 1945, amb el perill de la revo­lució deri­vat de l’atrac­tiu que tenia el comu­nisme entre les clas­ses tre­ba­lla­do­res euro­pees i fins i tot les mit­ja­nes, es gene­ren una sèrie de pac­tes pels quals el capi­ta­lisme renun­cia a algu­nes polítiques libe­rals molt for­tes i el soci­a­lisme renun­cia a la revo­lució soci­a­lista. I es creen un seguit de coses, com són les pen­si­ons públi­ques, la sani­tat pública i l’edu­cació pública, que ser­vei­xen per apai­va­gar tota aquesta tensió. A par­tir dels anys vui­tanta, quan ja és evi­dent que el comu­nisme està a punt de per­dre la par­tida, aquest pacte no té sen­tit i els diver­sos esta­blish­ments de cada estat i els trans­na­ci­o­nals cons­pi­ren perquè ja no els ser­veix aquest estat del benes­tar, no el neces­si­ten perquè la capa­ci­tat de domi­nació és més gran i el risc de revo­lució s’ha esvaït.
Vostè fa ser­vir en el lli­bre el terme de ‘feli­ci­tat inso­lent’ per des­criure aques­tes illes de riquesa en què cada vegada els pode­ro­sos són més pode­ro­sos en una soci­e­tat que va a pit­jor. Estem vivint en un moment de ‘feli­ci­tat inso­lent’ d’alguns?
Aquest terme, el fa ser­vir l’assassí de l’empe­ra­driu Sissí per jus­ti­fi­car el seu crim. Actu­al­ment, però, allà on estem arri­bant és a una para­doxa molt gran. Bona part de les clas­ses tre­ba­lla­do­res i més modes­tes se sen­ten suma­ment fas­ci­na­des per l’estil de vida de les clas­ses altes, una fas­ci­nació para­lit­zant, perquè els per­ju­di­cats per l’ordre actual més aviat el que fan és emmi­ra­llar-se en les clas­ses altes i trac­tar d’imi­tar els seus patrons i fins i tot d’assu­mir-los com a pro­pis amb la vana il·lusió que ells alguna vegada en podran for­mar part. Per poder fer una revo­lució, abans que una situ­ació dramàtica el que neces­si­tes és una ide­o­lo­gia que sigui capaç d’inter­pre­tar el món per poder-lo trans­for­mar. I les esquer­res estan fra­cas­sant, perquè són inca­pa­ces de gene­rar una alter­na­tiva prou creïble o de bus­car unes estratègies prou con­tun­dents per posar fi a aques­tes injustícies. Avui, els més reac­ci­o­na­ris de tots són les clas­ses tre­ba­lla­do­res més bai­xes.
S’ha pas­sat d’odiar els rics a enve­jar-los?
Les monar­quies abso­lu­tes feien grans repre­sen­ta­ci­ons de luxe i de poder perquè sabien que això fas­ci­nava el poble. En certa mesura, avui dia, els mit­jans de comu­ni­cació, els you­tu­bers, les xar­xes soci­als, con­ti­nuen pro­mo­vent que la gent en comp­tes de llui­tar con­tra les injustícies les acabi accep­tant i incor­po­rant.
Els tui­tai­res han subs­tituït els impres­sors com a font de divul­gació de les opi­ni­ons. Això és bo o és dolent?
Crec que han subs­tituït el car­rer. I crec que això és dolent perquè les revo­lu­ci­ons sor­gei­xen des del con­trol de l’espai públic. En qui­nes situ­a­ci­ons les soci­e­tats ten­dei­xen a la igual­tat social? A par­tir del moment en què el poder té por. Ara mateix, mal­grat que els últims vint anys, amb una invo­lució neo­li­be­ral molt forta, mal­grat que han pas­sat coses molt gros­ses com ara la crisi econòmica del 2008, el poder se sent força segur de si mateix, perquè si no esta­ria apli­cant polítiques de com­pen­sació.
Quina és la seva pro­posta de rede­fi­nició de les esquer­res?
No tinc solu­ci­ons màgiques, però sí que crec que l’esquerra s’ha de radi­ca­lit­zar, en el sen­tit eti­mològic, és a dir, anant a l’arrel. I això depèn bàsica­ment de des­pren­dre’s de molt de pes mort, és a dir de tot aquest folk­lore que ha envol­tat les esquer­res aquests últims anys a còpia d’inten­tar bus­car pro­le­ta­ri­ats subs­ti­tuts, trac­tar de bus­car un relat comú i com­par­tit per una massa social, ente­nent que els per­ju­di­cats pel sis­tema són al vol­tant del 80% de la població, i a par­tir d’aquí fer exac­ta­ment el con­trari que ha fet el neo­li­be­ra­lisme. El neo­li­be­ra­lisme des­re­gula, pri­va­titza, etc. El que hau­rien de fer les esquer­res, doncs, és regu­lar l’eco­no­mia, repar­tir la riquesa i el tre­ball, naci­o­na­lit­zar. Fer totes aque­lles coses que en el pas­sat van tenir deter­mi­nat èxit. Però per això també cal fer un gran esforç per incor­po­rar el màxim de gent, recu­pe­rant el con­trol del sin­di­ca­lisme, dels par­tits que es diuen d’esquer­res.
Pas­sant del marc gene­ral al con­cret, es pot qua­li­fi­car de revo­lució el que està pas­sant a Cata­lu­nya?
Sí. Total­ment. Com totes les revo­lu­ci­ons és una revo­lució de clas­ses mit­ja­nes, les més per­ju­di­ca­des aquests últims anys i que s’han de treure de sobre el llast d’un estat que no va pas­sar del feu­da­lisme al segle XIX. Totes les grans revo­lu­ci­ons, a diferència del que sos­te­nien els mar­xis­tes, neces­si­ten un marc naci­o­nal.
Històrica­ment, no s’han por­tat mai gaire bé les esquer­res i els naci­o­na­lis­mes.
Al con­trari. Tota revo­lució naci­o­nal inde­pen­den­tista té un com­po­nent social molt fort. Algèria, Irlanda...
Doncs qui no s’ha entès gaire bé amb el naci­o­na­lisme pot­ser és el mar­xisme?
El mar­xisme és una teo­ria molt auto­ritària i ten­deix molt a l’obediència, i si hi ha un par­tit d’un estat doncs les naci­ons sense estat s’han de fotre, tot i que en el seu moment el PSUC va ser una excepció pre­sent en tots els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals, tot i que el PCE va fer tot el pos­si­ble per escapçar-lo.
Els hereus del PSUC són els que avui diuen que cal pri­o­rit­zar l’eix social sobre el naci­o­nal, com si fos­sin coses dife­rents.
Baku­nin deia que els grans impe­ris només podien sos­te­nir-se gràcies a la violència i en canvi les peti­tes naci­ons eren vir­tu­o­ses pre­ci­sa­ment gràcies a la seva feblesa, perquè la capa­ci­tat de pressió de la gent sobre un estat petit és molt més gran. I Pi i Mar­gall par­lava de fede­ra­lisme, però fede­ra­lisme lliure per fede­rar-se o des­fe­de­rar-se.
Anem pel bon camí?
Tota rup­tura és incòmoda i des­a­gra­da­ble, però amb la mirada llarga cal ser opti­mista. Hi ha moltíssims motius per inde­pen­dit­zar-se d’Espa­nya i sobre­tot jo ho veig com una manera de treure’s el llast d’un estat feu­dal però també de llui­tar con­tra el fran­quisme, perquè a mi no m’agrada uti­lit­zar el terme règim del 78, sinó règim del 39 versió 2.0. La soci­e­tat cata­lana, més enllà de les qüesti­ons naci­o­nals, el que té clara és l’hege­mo­nia anti­fran­quista i anti­au­to­ritària. I hi pot haver per­so­nes molt moti­va­des per les qüesti­ons naci­o­na­lis­tes clàssi­ques, però hi ha molta gent que per exem­ple ni parla català i que s’ha sumat al pro­jecte perquè veu que aquesta Espa­nya és un veri­ta­ble llast.
En el lli­bre parla d’una des­con­fiança exis­ten­cial dels cata­lans cap al poder.
Vaig escriure un lli­bre pro­vo­ca­dor que es deia L’anar­quisme, fet dife­ren­cial català, que trac­tava de res­pon­dre la pre­gunta de per què Cata­lu­nya ha estat un dels epi­cen­tres mun­di­als de l’anar­quisme. I la meva res­posta és que quan tens l’experiència d’un estat que està en con­tra teu cons­tant­ment al final aca­bes desen­vo­lu­pant un pen­sa­ment molt anti­es­ta­tal.

CAR­LES RIBERA

@car­les_­ri­bera

El vídeo amb la con­versa sen­cera està dis­po­ni­ble, només per als subs­crip­tors de La República, en el web d’aquesta revista: www.​lrp.​cat

Vers lliure i punyent

CARLES RIBERA

Xavier Díez i Rodríguez, nascut a Barcelona i resident a Girona, és diplomat en magisteri, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en història contemporània per la Universitat de Girona. Activista en el món docent i articulista en mitjans com ara El Punt Avui, VilaWeb i Diario 16, les seves opinions heterodoxes no deixen indiferent ningú i fomenten una reflexió basada en les anàlisis més enllà dels prejudicis i els catecismes ideològics.

Optimisme català

CARLES RIBERA
Com veu el futur del procés català?
Crec que el panorama polític, social, de consciència a Catalunya ha canviat de manera radical i la Catalunya d’avui no té res a veure amb la dels anys vuitanta. Crec que la societat catalana, inconscientment i amb tota la seva pluralitat, ha decidit divorciar-se de la societat espanyola. La societat espanyola, que continua molt dominada pel franquisme sociològic, és incapaç de donar una sortida raonable. I més que un xoc de trens jo veig una bifurcació i el tren català i l’espanyol s’allunyen cada vegada més. Avui som més independents que fa 10 anys bàsicament perquè aquests fenòmens primer neixen amb la consciència col·lectiva i la consciència col·lectiva ha trencat amb Espanya. I sí, Espanya utilitza tots els elements repressius, però en bona part és l’enrabiada de la frustració perquè veu que la situació ja no resulta reversible.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor