“Voldríem una distribució menys desigual”

Primer, cal matisar que no es tracta d’una taxa, sinó d’un impost, perquè no es dona a canvi d’un servei específic. La mesura va arribar no tant com a instrument per reforçar determinades polítiques del sector, sinó per les grans dificultats pressupostàries del govern català per generar recursos destinats a promocionar el turisme. També va ser un impost que es va intentar fer entendre al sector que, malgrat que no el pagava directament, sí que hi va oposar resistència. Es van establir dinàmiques col·laboradores, perquè, evidentment, era des de l’empresariat des d’on s’havien de recaptar els diners i es va pactar la destinació centrada en la promoció i difusió del turisme. Crec que els resultats avalen aquella decisió.

Hem vist que era una preocupació sense recorregut. Des del govern podíem ser empàtics amb aquesta inquietud manifestada, però també havíem de calibrar exactament el seu abast i actuar en conseqüència. L’anomenada taxa s’ha revistat el 2017 i estem parlant de preus que van dels 45 cèntims als 2,25 euros per estada. Si la nostra competitivitat com a destinació ha d’estar condicionada per aquestes quantitats, és que potser tenim problemes més profunds. A més, hem de ser conscients que aquest és un mecanisme, sobretot per als visitants internacionals, que no és estrany i està molt instal·lat arreu del món. Ara, hem de reconèixer que, en alguns àmbits i en algun moment, com ara els càmpings en temporada baixa, els generés cert rebuig.

Són molt clares. El turisme estranger que ha vingut a Catalunya des del 2011 fins al 2018 ha crescut un 45,6%, la seva despesa ha augmentat un 87,9%, la seva despesa per dia, un 71,9% i per estada, un 28,3%. Ja no parlem d’un element merament d’opinió, perquè les xifres ens indiquen que no hi ha hagut afectació i ni tan sols en aquelles zones que eren limítrofes amb altres territoris on no s’aplicava l’impost.

He de reconèixer que com a govern aquest nou repartiment no ens beneficia. El nostre rol és el de cobrir les demandes del conjunt del país i justifiquem aquest desacord recordant, com a exemple, que, per als quinze municipis que més recapten i que s’enduen més del 79% de l’impost, una rebaixa del percentatge no els suposaria cap daltabaix. En canvi, si la part que ens correspon com a Generalitat tornés a augmentar, per a nosaltres sí que suposaria disposar de més recursos per destinar al conjunt del país. Així ho vam explicar en el seu moment en el Parlament, però l’aritmètica política ho va tombar. L’explicació és aquesta: una distribució molt desigual de la recaptació.

Ens agradaria recuperar capacitat recaptatòria per garantir un millor repartiment en el territori, més ponderat. I cal recordar que, en les accions de promoció i d’altres aspectes que es fan des de la Generalitat, també són inclosos aquests municipis que més recapten. Evidentment, si ens han arribat menys diners, hem pogut fer menys accions, i si el 2015 van poder dur a terme 21 plans de foment i transferíem més de 6,3 milions arreu del país, el 2017 es van haver de rebaixar a 11 plans amb un cost de 3 milions d’euros. Tenim una mirada de conjunt de país i, a més, se’ns reclama que hi hagi una millor redistribució, una millora de la competitivitat, un treball per aconseguir la desestacionalització, però amb la contradicció que disposem de menys recursos per dur-ho a terme.

Mentre hi hagi la mateixa distribució dels grups, entenem que la resposta serà la mateixa. Hem de ser possibilistes, però mantenim el mateix argumentari perquè continua vigent. No és admissible que des del Parlament se’ns reclamin un seguit de mesures per millorar l’activitat turística a Catalunya i, al mateix temps, es retallin els recursos.

Difícil. Cal recordar que, paral·lelament al canvi en la distribució dels percentatges de l’impost, el 2017 també va portar una modificació en la destinació dels diners obtinguts amb l’impost per part dels ajuntaments i que anaven més enllà de la promoció turística pròpiament dita. S’afavoreix la creació de producte, un millor control i inspecció de l’activitat.

On ens passa això? A les grans destinacions, com ara Barcelona, on qualsevol mesura que es prengui actua com a altaveu i, a vegades, dona una imatge distorsionada del conjunt del país. Però allò que li passa a una part, no li passa al tot, malgrat el gran ressò que hi ha. També hem de matisar que la situació s’ha anat millorant. I per contrarestar aquesta imatge negativa, només cal consultar els estudis d’opinió sobre la percepció que tenen els ciutadans catalans sobre l’activitat turística: el 80% diu que és positiva o molt positiva.

Honestament, no hem rebut queixes o crítiques significatives sobre l’impost a les dotze oficines de suport a l’activitat turística que tenim a l’exterior. Repeteixo: no és un fenomen aïllat i funciona amb diferents mecanismes o formulacions arreu del món. Tots els actors del sector ho han acabat acceptant.

Penso que és comprensible el seu malestar. Hi va haver un canvi molt condicionat per la situació que es vivia a Barcelona i va fer que l’habitatge d’ús turístic a la capital catalana s’homologués a la tarifa de l’hotel de cinc estrelles. A la resta de Catalunya, no s’aplica de la mateixa manera i és una quantitat molt menor.

No m’atreviria a dir que sigui un canvi de model, però el que és cert és que la societat ha generat una resposta molt gran a noves maneres d’hostatjar-se en poc temps. El lloguer d’habitatges turístics feia dècades que estava regulat al nostre país, però no va ser fins a l’arribada de les plataformes de comercialització que va fer eclosió com a producte de masses. També ha permès que aflorés l’oferta i, el més important, que es legalitzés.

Com no podria ser d’una altra manera, el gros ha anat destinat a polítiques generals de turisme, a la promoció de la marca Catalunya i al finançament de la mateixa administració turística, l’Agència Catalana de Turisme. A més, part dels ingressos s’han derivat a subvencionar els anomenats plans de foment territorial del turisme. L’any passat, es van destinar a aquest concepte 4,6 milions d’euros que, entre d’altres, van servir per adequar espais turístics, instal·lar i renovar senyalitzacions i crear productes turístics innovadors per general un model competitiu, sostenible i de qualitat. Globalment, des del 2014, hem destinat 26,8 milions d’euros a un total de 88 projectes territorials.

Des de la direcció general no s’ha plantejat pas. Amb l’actual impost, s’estan generant recursos, encara que el problema el tenim en l’equilibri en la distribució i a nosaltres com a govern se’ns ha debilitat la possibilitat de tirar endavant projectes que beneficiïn tot el país. Però estem satisfets que aquell rebuig inicial a la mesura s’hagi superat i que tothom, o la gran majoria, entengui que ha estat una decisió positiva.