“Si tornem a fer el mateix, no ens en sortirem”

Com a crisi política, sí. El cop d’Estat és un intent, però s’avorta ràpidament i no té un correlat social. ETA és un fenomen de violència política molt seriós, però en cap moment posa en crisi l’Estat, i la crisi bancària és important, però políticament no és comparable.

Hi ha un empat en el sentit següent: l’Estat espanyol ha escapçat la direcció independentista, l’ha jutjat i la sentenciarà de manera probablement dura, però a la vegada l’independentisme no ha estat dissolt i els dos milions de persones que hi donen suport no han desaparegut i es manté el moviment. L’Estat ha imposat la força, però continua tenint un problema. Em refereixo a l’empat quant a la situació, no que estiguin en igualtat de condicions. L’Estat volia posar fi a l’independentisme i no ho ha aconseguit. L’independentisme volia fer la independència i no ha pogut.

Hi ha ignoràncies creuades. L’independentisme no valora què representa l’Estat i fins i tot pensa que com que està sotmès a crisis diverses no aguantarà. El tombarem. Aquest és un diagnòstic molt erroni. Malgrat totes les crisis, l’Estat espanyol té uns professionals que es lleven cada matí només amb un objectiu: mantenir aquest estat passi el que passi. En paral·lel, amb mecanismes d’anàlisi i serveis d’intel·ligència en teoria tan bons per preveure les coses, no van entendre que l’independentisme no era un suflé. “És un calentón”, deien ells. En tot conflicte hi ha el perill que les parts no sàpiguen separar l’anàlisi de la propaganda i cap de les dues parts ho ha sabut fer.

Els grans processos de la història recent estan vinculats a l’ensorrament de l’imperi soviètic. El que es produeix no és merament l’emancipació d’uns territoris, sinó que amb l’esclat d’un imperi algunes nacions aprofiten per sortir.

La cultura política del Canadà i la d’Espanya són com un ou i una castanya. És molt difícil fer comparacions. En el cas d’Escòcia, ens fem una trampa. És veritat que el Regne Unit ha tingut una actitud oberta amb Escòcia, però el mateix estat respecte de l’Ulster ha estat pitjor que l’Estat espanyol amb Catalunya.

La teoria del farol és de la consellera Ponsatí i no la hi vull prendre. Jo m’he construït unes altres metàfores, una és la que recull el títol: un assaig general. Quan s’ha d’aixecar el teló, no s’aixeca. L’altra és el del trompe-l’oeil, aquestes pintures que simulen espais en tres dimensions, però que són una il·lusió òptica. Tot el procés intenta fer veure una cosa que té una dimensió que no té. Un “com sí”. Farem veure que estem a punt de la insurrecció. Farem veure que podem construir la república. Farem veure que tenim la capacitat d’oposar una força a la força que vindrà de l’Estat. Ara bé, vull que quedi clar que en tota causa política una mica de “com sí” és necessari, sempre i a tot el món. Sense una mica de “com sí” no hi ha política, però massa “com sí” et porta al fracàs.

Hi ha un debat que em sembla sobrer. “Ho teníem preparat o no ho teníem preparat?” Em sembla irrellevant. El que importa era si hi havia la consciència que en el moment que s’hagués de passar de l’assaig a la representació, es faria. I que hi havia capacitat de controlar el territori i els paràmetres de la nova legalitat efectiva sobre el territori. En la majoria d’independències, les estructures d’estat es fan després. El que es fa primer és el control de la realitat i del territori i la capacitat d’aguantar.

Si hi havia alguna teoria dins l’estat major del procés per tal que en algun moment s’arribés a un esquema de controlar i resistir –que era la fórmula Maidan [la plaça de Kíev ocupada per les masses el 2013 per protestar contra el govern ucraïnès]– i aquest plantejament va estar damunt la taula, hi va haver un moment en què es va dir que no. La meva tesi és que si has descartat aquest esquema i has comprovat que no tens la possibilitat de controlar el territori ni d’oposar una legalitat alternativa, desapareixes, que és el que va fer la direcció independentista.

Ens hem de fer una pregunta. Fins a quin punt la societat catalana, que no és la ucraïnesa, podria haver desenvolupat un Maidan? És de sentit comú per part dels que ho van decidir no enviar la gent a resistir al carrer, perquè probablement hauria estat catastròfic.

L’independentisme emet dos missatges quan convoca l’1 d’octubre. A la pròpia parròquia, li diu: “Farem un referèndum i si surt bé, endavant.” Però a la vegada està dient a Madrid: “Escolteu, convocarem un referèndum i si surt bé, haureu de seure a negociar.” Els missatges són diferents. Sí que penso que en el fons el nucli polític del procés pensava que després de l’1 d’octubre podria fer seure l’Estat, tot i que alhora donava a entendre a la gent que es faria la independència unilateral i es mantenien dos relats alhora.

Rajoy detecta la dissonància greu entre el que es diu i el que es fa. I ell, que és intuïtiu, pensa ja es col·lapsaran entre els fets i les paraules. Ja s’ho trobaran. Una altra cosa és l’intolerable ús de la força. El meu llibre és crític amb l’independentisme, però també és absolutament crític amb l’Estat. I de la mateixa manera que jo intento fer un exercici crític des de l’independentisme, m’agradaria que algun company meu de Madrid fes un llibre crític amb La Zarzuela i amb La Moncloa i amb els piolins i amb els partits espanyols.

Jo soc independentista, no me n’amago, però crític. Les crítiques les hem de començar a fer des de dins, també.

No sé què pensava la gent, però sí que es veu què votaven. Els partits independentistes explícits eren marginals. I encara que, com dius, hi hagués independentistes de sentiment, érem quatre. Per què es produeix un canvi en tan poc temps? El procés coincideix amb una acceleració de la política en l’àmbit mundial. Per què la gent se’n va a dormir autonomista l’any 2009 i entre el 2010 i el 2011 es torna independentista? Hi té a veure la sentència de l’Estatut, l’acceleració general de la política i hi té a veure que la gent de Catalunya constata que hem arribat a un carreró sense sortida.

A partir del 2012, pot més la indignació que la por, i això és general. La gent gran que es va sobiranitzant també la perd, la por. I molta gent és gent que ja havia estat en l’antifranquisme i que, per tant, ja no en tenia gaire, de por. Parlo més de la por difusa a l’Estat. Aquesta por es perd i l’1 d’octubre ens recorda que la por tenia una base.

Espanya no és com Turquia, crec que no és cert, però té una cultura democràtica feble. L’independentisme s’equivoca quan diu: “Espanya ara és com la dictadura.” No. L’Estat espanyol té tics autoritaris, però és una democràcia. El que passa és que volen actuar com una democràcia i alhora amb el garrot, i això els bloqueja. Depèn del dia i de l’hora, a Espanya hi ha garanties democràtiques, i depèn del dia i de l’hora, et cau una arbitrarietat.

Aquest és el capítol més obert del llibre. L’independentisme ha estat ingenu no valorant que les lleialtats sentimentals d’una part dels catalans respecte d’Espanya eren molt fortes. Hem pensat que fent el discurs del benestar, que calia fer-lo i s’ha fet bé, ens els guanyaríem.

Hem de ser prou empàtics per entendre que hi ha una part de catalans que encara que es visqui pitjor dins d’Espanya volen continuar dins d’Espanya. Cal entendre que aquestes lleialtats sentimentals són molt fortes i no les podem tombar parlant d’infraestructures i de pensions, ha estat un error.

En el sentit que ho deia el catalanisme, de cohesionar malgrat els orígens, Espanya no ho és, i la prova és que no és França, ni Madrid no és París. Però deixem de banda Espanya i mirem què passa dins de Catalunya. I aquí el que sorprèn i fa dubtar sobre el concepte “un sol poble” és la victòria de Ciutadans el 2017. Tanmateix, siguem cautelosos, perquè Ciutadans no ha consolidat resultats en les altres eleccions que han vingut.

No ho sé, però fixem-nos quants regidors té Cs a Catalunya i quina presència real té al territori. Per mi, no tots els votants de Ciutadans es volen alienar de la catalanitat. El vot a Cs va ser, en part, un vot refugi que acabarà retornant al PSC, als Comuns, etcètera. Ara bé, hi ha una part del vot que prescindeix dels referents del catalanisme, sí. Crec que l’independentisme s’equivoca quan considera el vot del 155 tot igual. Per exemple, en el tema de la llengua, de l’ensenyament, dels mitjans de comunicació i de la cohesió social, el discurs del PSC, per sort, no té res a veure amb el del PP i Cs, i forma part dels consensos del catalanisme, malgrat el 155. L’independentisme ha de tenir cintura per admetre-ho i cometria un error expulsant-lo. Si el món que articula el PSC abracés les tesis de Ciutadans sobre la llengua o l’escola, llavors sí que el concepte “un sol poble” saltaria pels aires.

Crec que el PSC és un partit del país, que té molt clars uns consensos catalanistes i que quan ha arribat la crisi de la secessió s’ha sumat al mecanisme de punició de l’Estat. Però continua sent en el consens catalanista i faríem bé d’evitar que en surti.

La situació dels presos és inacceptable. Crec que són presos polítics i crec que l’Estat espanyol s’ha fet un autogol i que a la llarga no li anirà bé. Dit això, també que crec que els presos haurien de generar l’empatia de qualsevol demòcrata, penso que si ubiquem el debat polític en el terreny del que sent la gent no ens en sortirem. No podem entrar en un bucle de caràcter emotiu. I em sembla que els mateixos presos, si els interpreto bé, ens ho diuen, això. Ens diuen “feu política”. És un exercici difícil, dificilíssim, però crec que els nostres polítics l’han de fer.

Un error del periodisme que tots hem comès és fer profecies. L’únic que soc capaç de dir és que en les mateixes condicions que hi havia l’1 d’octubre, que crec que continuen sent les d’ara, si fem el mateix, no ens en sortirem. Per això en aquest debat sobre la resposta a la sentència jo estic més d’acord amb els que diuen: “Protestarem de manera clara i després farem política.” Perquè la correlació de forces no ha variat respecte al 2017. I si som els mateixos i estem afeblits i volem tornar a intentar saltar la paret és probable que tampoc la saltem. I fer política vol dir tenir la mirada estratègica llarga. És la idea de Max Weber que esmento, que la política és “anar foradant lentament fustes dures amb passió i intuïció”. Tenim un capital polític molt important que el “tenim pressa” potser no ens deixa veure. Malgrat haver tancat a la presó els dirigents, malgrat haver-los jutjat, malgrat que els condemnaran, malgrat haver aplicat el 155, malgrat buscar tots els elements de distorsió, malgrat tot això, l’Estat es troba que hi ha dos milions de persones que es mantenen on eren. Això és molt important. Si fóssim assessors d’algun ministre, com aniríem a explicar-li: “Miri, hem fet tot el que hem fet, i aquests dos milions encara són aquí.”

La situació dels presos és inacceptable. Crec que són presos polítics i crec que l’Estat espanyol s’ha fet un autogol i que a la llarga no li anirà bé. Dit això, també que crec que els presos haurien de generar l’empatia de qualsevol demòcrata, penso que si ubiquem el debat polític en el terreny del que sent la gent no ens en sortirem. No podem entrar en un bucle de caràcter emotiu. I em sembla que els mateixos presos, si els interpreto bé, ens ho diuen, això. Ens diuen “feu política”. És un exercici difícil, dificilíssim, però crec que els nostres polítics l’han de fer.

Un error del periodisme que tots hem comès és fer profecies. L’únic que soc capaç de dir és que en les mateixes condicions que hi havia l’1 d’octubre, que crec que continuen sent les d’ara, si fem el mateix, no ens en sortirem. Per això en aquest debat sobre la resposta a la sentència jo estic més d’acord amb els que diuen: “Protestarem de manera clara i després farem política.” Perquè la correlació de forces no ha variat respecte al 2017. I si som els mateixos i estem afeblits i volem tornar a intentar saltar la paret és probable que tampoc la saltem. I fer política vol dir tenir la mirada estratègica llarga. És la idea de Max Weber que esmento, que la política és “anar foradant lentament fustes dures amb passió i intuïció”. Tenim un capital polític molt important que el “tenim pressa” potser no ens deixa veure. Malgrat haver tancat a la presó els dirigents, malgrat haver-los jutjat, malgrat que els condemnaran, malgrat haver aplicat el 155, malgrat buscar tots els elements de distorsió, malgrat tot això, l’Estat es troba que hi ha dos milions de persones que es mantenen on eren. Això és molt important. Si fóssim assessors d’algun ministre, com aniríem a explicar-li: “Miri, hem fet tot el que hem fet, i aquests dos milions encara són aquí.”