“Cap CDR es planteja la violència”

Això no és una operació policial ni judicial. És una operació d’estat, política. No només hi actua la Guàrdia Civil i l’aparell judicial, sinó també els polítics i els mitjans. És una campanya orquestrada. Va a buscar, com dic al llibre, la baula més dèbil, els CDR, perquè són els més fàcils de criminalitzar. Així l’Estat aconsegueix vendre que tot l’independentisme és violent, perquè fa dos anys que venen la imatge que els CDR són violents i, a més, obliga ERC, Convergència, Òmnium i l’ANC a posicionar-se. I saben que per ells això és un problema. Busquen dividir atacant els que veuen com a radicals, perquè els més moderats es facin enrere. A més, hi ha l’estratègia electoral d’un partit que no ha pogut governar i que en té al davant tres que estan competint per veure qui és més dur contra Catalunya. El PSOE, que havia dit que crearia llocs de feina estables, ve a Gavà i parla només d’aplicar el 155. Després de dos anys volen fer un nou assalt a l’independentisme, que no ha estat capaç de reprendre l’estratègia constructiva i s’ha quedat en resistència. L’Estat també fa una anàlisi sobre l’independentisme i veu que està desorientat i dividit, amb batalles internes dins de cada partit gran. Uns sectors es plantegen investir Sánchez, d’altres no... Estem en una etapa, que dura dos anys, de reflexió interna de cada un dels grans espais que havien dirigit el procés. No hi ha iniciativa i l’Estat està marcant el ritme.

El que ha passat és habitual en altres llocs i altres temps. No em sorprenen totes les arbitrarietats comeses. S’acusa unes persones de terrorisme, però no se’ls aplica la llei antiterrorista, n’hi ha dues que són posades en llibertat... No es pot analitzar des d’un punt de vista jurídic, sinó polític. Soc doctor en dret, i aquest ha estat l’error: la llei a la llei... és impossible. Crear un estat català és il·legal. Reconeguem-ho. És impossible amb la llei espanyola fer la independència. És obvi que cal desobediència. S’ha venut que això no era així. I quan vens aquesta imatge de l’independentisme màgic ve el xoc de dir: “Com pot ser que hi hagi càrregues policials...?”No és estrany. Quan ho vius de prop cau la careta. I és el que va passar l’1-O. Si amb la sentència de l’Estatut va quedar deslegitimat el sistema polític espanyol, l’1-O van quedar deslegitimats tots els aparells de l’Estat. I el que ha passat aquesta setmana és un altre exemple d’arbitrarietats. El cas de la Tamara i de l’Adri, un altre. La capacitat de l’Estat per incomplir les seves pròpies lleis... Hi ha mil casos. Podríem parlar dels GAL.

La diferència és que en els anys vuitanta es feien a un sol diari i ara les fan a diversos mitjans. Aquí han avançat. Quan un mitjà diu que la germana de Puigdemont ha estat en una reunió i es demostra ràpidament que no és cert, allò queda invalidat, però ara El Mundo publica una cosa; La Vanguardia, una altra; El Periódico, una altra... a veure què cola i què cau. Hi ha una altre aspecte que crec que no tenim en compte. Nosaltres podem comparar el que diu La Sexta amb el que diuen altres mitjans, però a la resta de l’Estat el discurs és únic. Per nosaltres tot això és una ximpleria perquè sabem el que no és veritat, però per ells, no. A l’Estat li interessa sempre tenir un enemic extern. En el moment que el País Basc deixa de ser un enemic clar, s’obre el front de Catalunya. A l’Estat li interessa que el conflicte duri moltes dècades i que a les eleccions d’Andalusia i d’Extremadura es parli de Catalunya en lloc de parlar dels índexs d’atur o dels serveis públics.

Tot allò que es faci mai sorprendrà. Hi ha el cas dels joves de Torà. Eren cinc xiquets que van detenir per cremar caixers amb la prova que al seu local hi havia querosè, quan en realitat en tenien per fer malabarismes. A comissaria els van fer ingerir drogues sintètiques perquè reconeguessin els fets. Es van fer un munt de detencions a Catalunya contra l’anarquisme, el cas del documental Ciutat Morta; el d’Iñaki Rivera, que ara serà processat per denunciar tortures a les presons... Hi ha cabassos de casos flagrants. Són coses que han passat i de les quals no es parla.

No ho sé. Aquesta és la qüestió.

Seria el primer cas de la història que un grup armat es reuneix en una plaça pública a cara descoberta. Això és absurd. Si algú es plantegés accions d’aquest tipus tampoc s’aniria a entrevistar amb Torra. No crec que hi hagi cap CDR que es pugui plantejar utilitzar la violència. Igual que la unitat, la violència és un mitjà, no és un finalitat. De què serveix un mitjà si saps segur que no et generarà els resultats que tu vols? Quan l’Estat té l’actitud que té, la violència és absurda. En cas que algú s’ho plantegés, no seria un CDR. És absurd plantejar que els CDR com a col·lectiu poden utilitzar la violència.

Busquen l’esglaó més dèbil. Dir que Òmnium és un grup terrorista és molt complicat. En canvi, amb els CDR, com que la imatge que en té la gent és que tallen carreteres sense saber exactament què són, són més fàcil de manipular.

Crec que la repressió és una eina que té l’Estat i que utilitza quan li interessa o veu que perd terreny. L’1-O va actuar per reprimir i aturar, i ara està reprimint per generar una situació perquè després pugui fer altres accions més justificatives.

A les primeres filtracions es parla de jerarquia, amb una verticalitat típica d’una organització clandestina o armada. Els CDR són l’antítesi. Al llibre dic que una de les fortaleses és que es reparteixen les tasques i tothom aprèn, i que tenen com a limitació que en no haver-hi organització central i vertical, sinó només propostes, és més difícil fer coses.

La necessiten, perquè els van prometre una cosa que no s’ha fet. Crec que els CDR han fet coses molt interessants, amb reflexions potents, com la campanya contra l’Ibex 35 o la del procés constituent, fent una política prefigurativa, començant a actuar sobre com vols funcionar. S’ha de fer una campanya d’educació política sobre què vol dir debatre i participar. S’han de posar en valor, els CDR. No hi ha cap país a Europa on cada setmana en un poble o una ciutat la gent surti al carrer i participi. És un cas únic i el millor antídot contra l’extrema dreta.

Hi ha d’haver un mínim de cohesió, que no vol dir que tothom pensi igual. Per la manera d’organitzar-se, la gent és qui té la potestat per fer que això vagi per un costat o un altre. Hi ha un dels escenaris que dibuixo, el pitjor, amb els partits renunciant a implementar la república i l’Estat mantenint la repressió, empresonant els CDR. En tres dies els tindria desarticulats.