“No em podia imaginar que el govern aniria a la presó”

Aquesta tarda, sí, a les quatre, perquè a les set tinc una xerrada a Cerdanyola, una d’aquestes xerrades que anem fent i mantenint pels pobles.

Fonamentalment, per la vida dels presos, per com estan. Hi ha vegades que has d’anar posant fre al que expliques, perquè veus que la gent es va eixugant les llàgrimes, però els vull fer arribar el que hi ha, que siguin molt conscients del patiment que suposa. La gent sap que estan a la presó, però de vegades no hi ha consciència del que significa i, a més, sovint, hi ha moltes intoxicacions sobre suposats privilegis.

N’hem parlat, d’això, i ells verbalitzen aquest temor, el temor de no saber fins quan la gent aguantarà. Per això sempre dic a la gent que no oblidin el sacrifici que han fet els que estan a la presó i els de l’exili. La gent demanava una resposta i aquests homes i aquestes dones hi van ser i ho han pagat amb la seva llibertat.

Els presos ja han tingut reunions amb els educadors, s’ha presentat tota la documentació que s’ha requerit…, però serà la junta de tractament la que decidirà si se’ls classifica en segon o bé en tercer grau, que és el que els permetria sortir. En tot cas no és una cosa que estigui a les nostres mans.

Estic convençut que si classifiquessin en tercer grau a altres presos que acumulessin dos anys o més a la presó no passaria res, però en aquest cas ja no n’estic tan segur. I ja em puc imaginar el soroll mediàtic que s’originaria a Madrid.

Sí!, no hi ha una relació només de client-advocat. És evident que quan això acabi, em continuaré veient amb en Sànchez, en Rull i en Turull i anirem a prendre una cervesa, a dinar o a sopar… perquè, a més, he tingut molta relació amb les famílies, i especialment amb la filla d’en Jordi Sànchez, que és molt amiga de la meva filla. I quan la tens els caps de setmana per casa, mentre té el seu pare a la presó, es fa molt difícil ser advocat i prou.

És una manera de treure les emocions. De vegades he plorat de ràbia, una manera de dir: quina punyetera injustícia! En aquests dos anys hi ha hagut moltes i moltes decepcions, ha estat com un frontó on tires pilotes i te les van tornant totes i arriba un moment que petes, que dius: quan pararà tot això!

Jo ja venia del 9-N, de defensar la consellera Irene Rigau. I ja llavors, tot i que amb menys intensitat, es va produir una injustícia quan es va condemnar el president Mas i les exconselleres per desobediència. Després, en el procés, les resolucions que es van dictar no estaven fonamentades, no tenien sentit, i arriba a un punt que et planteges si et val la pena continuar, penses: “Me’n vaig a casa, això és una merda!” Ho hem vist també amb les detencions i els empresonaments arran de les manifestacions contra la sentència, que són del tot desproporcionats. Hi ha dues maneres de valorar els fets, segons si fan referència a l’independentisme o a altres casos.

Com em diu el company Àlex Solà [de la defensa de Cuixart] aquesta sentència no aguantaria un recurs d’apel·lació. Condemna a penes brutals de presó i, en canvi, el relat de fets és tan pobre que no descriu la conducta típica d’una sedició. És el que diu Amnistia Internacional, en el sentit que la sedició és un delicte tan greu que has de poder explicar clarament la conducta constitutiva del delicte, i la sentència no l’explica.

La fiscalia no es va moure de la rebel·lió. Van jugar a posar totes les cireres al cistell de la rebel·lió, i em va sorprendre la sentència perquè no comptava que el tribunal deixés en mal lloc la fiscalia. I, a més, hi havia el tema de la conspiració per la rebel·lió que havien introduït alguns dels membre del mateix tribunal en el moment que havien admès la querella a tràmit. Ara bé, una conspiració per la rebel·lió i una sedició estan més o menys en la mateixa forquilla de penes.

D’entrada, teníem clar que si en aquest país hi ha justícia, la sentència només podia ser absolutòria, com a mínim dels delictes que els imputaven. Però quan el tribunal va dir que no podien sortir en llibertat un cop acabat el judici, ja em vaig imaginar que no els absoldrien… Una altra cosa era pensar que les penes podrien ser tan greus. Esperaven penes que no superessin els dos dígits, era una cosa que deia sovint Jordi Turull. Vam analitzar totes les possibilitats, i cobrint tots els escenaris la pena podia anar dels quatre als quinze anys de presó, o més, si partien d’una rebel·lió pura i dura. Però la composició que ens fèiem era que la forquilla anés dels quatre als deu anys. I quan va venir el Paco, el funcionari del Suprem, a notificar-nos la sentència, vam quedar una mica tocats, tot i que aquell cap de setmana amb les filtracions ja teníem clar el marc de la sedició. I llavors ja eren faves comptades: de vuit a deu per als civils i de deu a quinze per a la resta, no hi havia gaires més possibilitats.

He rebut moltes crítiques a la xarxa, que si anàvem amb el lliri a la mà, que si aquesta no era l’estratègia… Una opció era anar-hi i quedar-se callat, o anar allà i contestar i posar en evidència al mateix judici totes les injustícies i irregularitats. I els presos ho tenien molt clar: volien explicar-se i utilitzar el judici com a altaveu per posar en evidència que res del que havien fet era un delicte. Després podia venir la condemna o no, però volien deixar clar amb rotunditat que aquest procediment és injust. I jo no podia fer res més que compartir el que ells havien decidit: “És la vostra decisió, i la vostra vida”, els vaig dir. A mi em tocava explicar tècnicament les irregularitats processals. Denunciar-les totes, una a una. No puc dir que el judici ha estat just, com diu Amnistia Internacional, quan m’he passat bona part del temps denunciant irregularitats. I no acabo d’entendre segons quines crítiques, els presos han estat allà donant la cara i defensant la seva honorabilitat. I com a defensa estic molt tranquil, perquè he defensat tot el que crec que calia davant el tribunal, he protestat tot el que havia de protestar, m’he enfrontat al tribunal. Una altra cosa és que no hagi servit. Ara anirem al TC, que probablement mirarà cap a un altre costat, i després anirem al TEDH, a veure si un altre tribunal que considerem, aquest sí imparcial, veu les coses d’una altra manera.

En el fons sempre tens aquella mica d’esperança, però hi havia molts inputs que aniria a la presó, perquè el cap de setmana a Madrid, en els actes de la Hispanitat, ja es donava per fet. Però francament, que la presó provisional durés el que ha durat no m’ho esperava. En aquell moment pensava que al cap d’un temps deixarien en llibertat els Jordis. No em va passar pel cap ni un instant que el govern legítim de Catalunya seria empresonat pocs dies després, ni que una part marxaria a l’exili. Era una cosa que ni em plantejava, perquè hi havia una querella interposada a Catalunya per desobediència, i de cop i volta la desobediència va passar a millor vida i es va convertir en rebel·lió. Als fills del Jordi els vaig dir que s’havien d’imaginar que el pare havia anat a treballar lluny, a l’Amèrica del Sud, crec que els vaig dir, i que no podria venir fins a l’estiu. I els vaig posar un marc mental llarg, que jo no creia que es produiria.

No li pots dir a una persona que està en presó preventiva que no pateixi, que la setmana vinent això ho tenim resolt. Era important que desfés la maleta i se’n fes a la idea, però confiava que al cap d’uns mesos els deixarien en llibertat. Pocs dies després, però, va canviar tot. Teníem la vista d’apel·lació de la presó dels Jordis el 3 de novembre, just l’endemà que enviessin el govern a la presó. Nosaltres confiàvem que tindríem l’argument que el govern havia quedat en llibertat per així demanar la llibertat dels Jordis, i mira tots a la presó! Era evident que no ho teníem bé.

És veritat, ho han utilitzat i ho va utilitzar injustament el fiscal Cadena el 23 de març per demanar la presó de Rull, Turull, Romeva, Bassa i Forcadell. Ho va fer servir argumentant l’absència de Marta Rovira. I tots els advocats ens vam posar les mans al cap perquè era una barbaritat; si no tenia arguments era més fàcil dir que els havien de posar a la presó per indepes, diguem les coses pel seu nom. Com et poden posar a la presó en funció del que ha fet una altra persona! És una barbaritat jurídica. Em sembla molt injust, és mesquí dir als que han anat a l’exili que per culpa seva els altres són a la presó.

Van deixar sortir Rull i Turull i també Romeva, Bassa, Mundó i Borràs. Llarena va fer una interlocutòria de traca i mocador, en què deia que no hi havia risc de fugida, fonamentalment perquè es presentaven a unes eleccions, les del 21-D. Però no va deixar sortir ni els Jordis, ni Junqueras, ni Forn, i alguns també concorrien a les eleccions. Llavors, el 23 de març, quan se suposava que el compromís era encara més ferm perquè ja eren diputats, i Turull, candidat a la presidència de la Generalitat, va el fiscal i diu que han d’anar a la presó perquè Marta Rovira ha fugit! I el jutge Llarena compra l’argument del risc de fugida. És a dir que el 4 de desembre els pot deixar en llibertat perquè tenien arrelament per presentar-se a les eleccions, i després perquè eren diputats n’ordena la presó!

Exacte! Aquell dia, a Madrid, ens van reunir a la biblioteca del Suprem per notificar-nos l’acte de processament i, quina casualitat, van processar per rebel·lió i ordenar presó per als que continuaven en política i, en canvi, n’hi va haver tres a qui no van processar per rebel·lió: Carles Mundó, que havia renunciat al seu escó, i Meritxell Borràs i Santi Vila, que no es van presentar a les eleccions. M’agradaria que m’expliquessin la diferència entre uns i altres.

No, no s’explica. Marchena, a més, ho tenia fàcil per justificar-ho a partir del principi acusatori, és a dir: com que ningú els ha acusat ni de rebel·lió ni de sedició, no els puc condemnar per aquests delictes. Ho tenia senzill i pensava que ho diria, sincerament. Hi ha realment una diferència entre aquestes tres persones i la resta que justifiqui una diferència de deu anys de presó? Sobre Rull el tribunal diu que mereix deu anys i mig de presó per no deixar atracar un vaixell. És al·lucinant.

Els presos estaven en mòduls diferents, i en Turull em va dir: “Demana’ns a tots”, perquè així s’asseguraven que tots podrien baixar al locutori i es podrien acomiadar d’en Quim Forn i l’Oriol Junqueras –els Jordis eren llavors a Soto–. Vaig ser present en aquell moment, darrere el vidre del locutori i no crec que me’l tregui del cap mai més. Era dur per als que es quedaven i per als que marxaven. Els que marxaven tenien una sensació de culpabilitat, sobretot perquè ningú havia estat capaç de donar una explicació raonable de per què uns sortien i els altres no. D’això, se’n diu arbitrarietat. El caprici de dir en tenim un d’ERC, un de JuntsxCat i els líders socials.

Vam preparar l’escrit i vam utilitzar la paraula acatar. Era l’escrit en què demanàvem tornar a declarar al Suprem, davant Llarena. Estàvem al mig de l’aplicació del 155 i la idea era dir que acataven el 155, i es van emprenyar molt! Recordo l’escena, allà als locutoris d’Estremera, amb Rull i Turull darrere el vidre mentre buscàvem la paraula que tocava. Jurídicament intuïes que era la manera de poder sortir de la presó, però també he d’entendre que ells no pensessin així. Calia buscar una fórmula que permetés transmetre una determinada idea al tribunal, però sense renunciar als seus ideals. I crec que en aquella declaració ho vam aconseguir sense parlar d’acatar. L’advocat pensa com a advocat i el polític, com a polític, i conjugar això ha estat una de les coses més difícils durant aquests dos anys.

No sé si n’he perdut, però he vist persones que em pensava que eren amics meus i que s’han apartat de mi. Bé, ells deuen saber per què. En canvi, hi ha hagut molta altra gent que m’ha vingut a donar suport, i gent que no és independentista, però que tot plegat ho ha viscut com una injustícia.