XAVIER MELERO
Advocat de joaquim Forn
“La sentència no s’aguanta per enlloc”
L’advocat Xavier Melero relata a ‘El encargo’ la seva particular visió del procés. Parlem amb ell del judici i de la sentència, que en el llibre no analitza. “Això –diu– ja era l’encàrrec d’un altre”
El encargo Un abogado en el juicio del procés Editorial: Airel Pàgines: 352 Preu: 18,90 euros
El encargo Un abogado en el juicio del procés Editorial: Airel Pàgines: 352 Preu: 18,90 euros
MANIFESTACIÓ 8 D’OCTUBRE
MANIFESTACIÓ 8 D’OCTUBRE
“Al final em fareu monàrquic!, els dic, als independentistes. Catalunya és més plural i per això vaig anar a la manifestació unionista”
MANIFESTACIÓ 8 D’OCTUBRE
“Al final em fareu monàrquic!, els dic, als independentistes. Catalunya és més plural i per això vaig anar a la manifestació unionista”
LA SENTÈNCIA
LA SENTÈNCIA
“El Tribunal Suprem ha tirat pel camí del mig, com dient: “Ni per a tu ni per a mi”, i això no funciona. La sentència és injusta”
LA SENTÈNCIA
“El Tribunal Suprem ha tirat pel camí del mig, com dient: “Ni per a tu ni per a mi”, i això no funciona. La sentència és injusta”
LES DEFENSES
LES DEFENSES
“La coordinació va ser màxima, exquisida; però una cosa és la coordinació i una altra la unanimitat”
LES DEFENSES
“La coordinació va ser màxima, exquisida; però una cosa és la coordinació i una altra la unanimitat”
El encargo és un títol molt cinematogràfic, com el llibre…
Era intencionat, que tingués un efecte de roman noire. I amb la portada, s’ha de dir que l’editor va trobar perfectament aquest fil.
I un llibre amb banda sonora: Dire Straits, Janis Joplin, Leonard Cohen...
M’agrada molt la música, i aquestes cançons que hi faig sortir són importants, totes són temes indiscutibles, són temassos. I defineixen el meu estat d’ànim. Cada cançó que encapçala cadascun dels deu capítols té relació amb el que hi explico, unes vegades pel nom del grup, d’altres pel títol de la cançó i d’altres per la lletra.
I cites de boxejadors, una de les seves passions. N’hi ha una de Mike Tyson…
Gran filòsof!
La cita diu: “Tothom té un pla fins que li cau la primera hòstia.” La sentència de Marchena n’és una?
No! Hi ha hòsties prèvies. La declaració de Pérez de los Cobos és un bon uppercut que ja et fa veure que, al ring, el contrari juga amb molta mala llet.
Sobre Diego Pérez de los Cobos, el coordinador de l’operatiu de l’1-O, explica que potser es va equivocar a l’hora de plantejar l’interrogatori.
Havia fet un plantejament, i em van fer canviar d’opinió, vaig cedir i em vaig equivocar. M’havia plantejat fer-li només una pregunta, la que li faig al final en el judici. Vaig cedir una mica a la pressió ambiental, cosa que jo no acostumo a fer. Em van dir que calia preguntar molt, perquè així posaria en evidència les contradiccions, tot i que va ser com picar una paret fins que vaig fer aquella última pregunta, la que va contestar satisfactòriament per a la defensa.
Sobre la reunió amb la magistrada Armas l’1-O…
Sí, li vaig preguntar si a les reunions que hi va haver l’1-O amb la magistrada hi va assistir el major Trapero. Em va dir que sí. I després venia la pregunta clau: “La magistrada va reconvenir el major Trapero?” La resposta de De los Cobos va ser clara: “No, no el va reconvenir.” No va qüestionar, doncs, el dispositiu dels Mossos. Després li vaig dir al Forn: “Amb aquesta pregunta en teníem prou.”
Economia processal.
No juguis jocs que no pots guanyar, no facis preguntes que et poden perjudicar… I no cal allò que no és necessari. Per això la meva estratègia era eliminar part de la prova, i la sentència m’ha donat la raó. No s’han tingut en compte els testimonis de policies i votants. De fet, els jutges es va mostrar entusiasmats quan els vaig proposar d’eliminar testimonis, però amb els fiscals no hi va haver manera de pactar-ho. Ens hauríem estalviat un mes de judici!
Diria que ha escrit un llibre polèmic. N’és conscient?
No. Diria que és molt bondadós amb tothom.
A través dels seus molts clients fa gairebé un repàs de la història del país dels últims anys. S’ha plantejat que reproduir algunes de les seves converses pot ser controvertit?
Les més polèmiques i bona part de les que cito, com les de l’Oriol Pujol, en Joaquim Forn, la Meritxell Borràs… ells les han llegit prèviament i hi han donat la seva aprovació. Home, no li he preguntat a l’Ortega Smith què dic d’ell.
I als seus companys de defensa?
Tampoc. Entenc que no dic res que els pugui molestar.
La coordinació entre defenses queda una mica qüestionada.
La coordinació va ser màxima, va ser exquisida; però una cosa és la coordinació i l’altra, la unanimitat.
Ho dic pel que diu de Van den Eynde: “El que oferia era, en realitat, un simulacre de coordinació, ja que només l’entenia en un sentit: que ens apleguéssim al seu criteri.”
“Fem tots el mateix”, era la seva idea. El que jo li vaig dir és: “Em sembla adient, apropiat, està ben plantejat, però jo no vull fer el mateix.”
S’ha sentit còmode amb les altres defenses?
Sí, perfectament. I amb algunes fins i tot molt còmode, amb en Salellas, la Marina Roig… M’hi he sentit molt bé. Van fer una defensa que em va agradar.
En el llibre fa una esmena a la totalitat a l’independentisme: “Semblaven l’exèrcit de Stalin...”, diu.
Els líders del procés en aquells moments estaven molt preocupats pel que podien dir els altres. De vegades semblava que estaven més preocupats per la reacció de l’entorn que per l’enemic que poguessin tenir al davant. I amb això sí que s’assemblen a l’exèrcit de Stalin, era millor tirar cap a la Wehrmacht que no tornar i trobar-te amb les metralladores de la KGB.
Parla amb una certa acritud de l’independentisme.
Tinc la impressió, i potser no ho he sabut transmetre, que estic molt a prop d’ells sentimentalment, amicalment i fins i tot estèticament. Però un dia vaig a una manifestació, la del 8 d’octubre del 2017, perquè crec que ells, els independentistes, s’han apropiat en excés del conjunt, parlen en nom de Catalunya i no hi estic d’acord perquè és més plural. Vaig a aquella manifestació, i m’hi sento incòmode; de la bandera espanyola, en tinc moltes recances que venen de la joventut i de la magnificació que en va fer el franquisme… i amb l’entorn que m’envolta, no hi estic a gust, en aquella manifestació. És un retret que faig als independentistes, els dic, en broma, que no els perdonaré mai que em fessin anar a aquella manifestació. Si és que al final em fareu monàrquic!, els dic.
Tornem al judici. Sempre ha defensat que calia jugar el partit als tribunals espanyols sense qüestionar-los. Després de la sentència pensa el mateix?
Quan rebo una sentència com aquesta, que té un veredicte que et surt malament, faig autocrítica, penso en què m’he pogut equivocar. Si he deixat de fer alguna cosa, si n’havia de fer una altra de diferent… I després de reflexionar-hi arribo a la conclusió que no: que he dit el que s’havia de dir i que s’ha practicat la prova que s’havia de practicar. La prova duia a una conclusió diferent d’aquella a la qual ha arribat el tribunal. Per això dic que la sentència és injusta. A mi no em cal fer-ne una desqualificació política, en faig una desqualificació tècnica, que és més punyent i dolorosa. No, senyors del tribunal, no és que vostès siguin fatxes és que aquesta sentència no s’aguanta per enlloc, perquè no fan un judici d’autoria, perquè no fonamenten la tipicitat... I la reflexió que faig al Tribunal Suprem i als tribunals espanyols, és que potser cal que es preguntin per què qualsevol iniciativa judicial espanyola en aquest procés és rebutjada per jurisdiccions diferents de països amb sensibilitats diferents però democràcies homologables.
Hi veu una altra intencionalitat en aquesta sentència. És política?
Jo puc fer moltes conjectures. Una seria: el Tribunal Suprem sabia que no podia condemnar, però no volia absoldre perquè considerava que els fets eren gravíssim i dels delictes en joc ha tirat pel de la via del mig, la sedició. Però com que creia que amb la sedició ja es disparava prou la cosa, ha agafat la malversació i ha fet un invent
perquè la malversació sortís gairebé gratis. I potser considera que s’ha quedat al camí del mig, un “ni per a tu ni per a mi”. És només una conjectura, però els fets portaven a un altre lloc. I ara em poso polític... La grandesa de la democràcia, de l’estat de dret i del prestigi d’Espanya hauria sortit molt més reforçada amb una sentència absolutòria que no amb aquest invent.
Un invent que per a Forn han suposat deu anys de presó.
No és cap ximpleria, efectivament.
Se sent com l’Atticus Finch, que demostra la innocència del seu client però perd el judici?
L’Atticus Finch és un model massa alt per a mi… Va perdre el judici, què més podia fer aquell home a Matar un rossinyol? Aquí es podia fer una estratègia de ruptura, se n’ha parlat molt, sobretot en els mitjans més afins a l’independentisme. Hi ha dues estratègies: aquella en què acceptes les regles del joc i vas al judici, i la que no acceptes les regles. La segona és molt més fàcil: vas allà, t’hi estàs de braços plegats i esperes la sentència. Ara bé, a aquest joc, no hi va jugar ningú, i tampoc era el que volia jugar el meu client, en Quim Forn.
Una altra possibilitat, amb les mateixes regles, podria haver estat fer entrar en joc el tribunal europeu de Luxemburg amb qüestions prejudicials?
El moment de la justícia internacional arriba ara. Tots els moviments que s’han fet abans han estat estèrils, i no dic els que s’han fet des de fora, que aquests sí que han funcionat. No he defugit mai la qüestió europea, el que he dit és que primer jugaria aquest partit, després el de la legalitat constitucional i finalment el de l’europea.
Vostè no ha denunciat vulneracions de drets durant el judici. Això pot ser un problema per arribar al tribunal de drets humans?
Estic adherit a totes les que han fet les altres defenses. No deixo mai que pugui faltar cap via de recurs.
Això és fer dos discursos diferents…
No. Això s’ha de fer sempre.
I quines són les principals vulneracions d’aquest procés?
La principal vulneració aflora amb la mateixa sentència. Les vulneracions anteriors són fàcilment reparables, si és que finalment tenen l’entitat de vulneracions de dret. És cert que hi ha hagut elements pertorbadors per al dret de defensa, però potser no tindran l’entitat suficient per guanyar en una jurisdicció supranacional. Però sí que aflora en la sentència un problema que és el del judici d’autoria. Als acusats se’ls condemna per ser els promotors d’una sedició, però, en canvi, els que protagonitzen aquesta conducta a peu de carrer no se’ls persegueix penalment.
No tenim sediciosos…
És una inducció estranya, una inducció on no hi ha induïts. D’una banda, el tribunal fa gala que no persegueix ningú, argumentant que respecta el dret de protesta, però, en canvi, condemna una altra gent per incitar-los. I després hi ha el tema de com expandeix el tipus de sedició. Els delictes d’ordre públic comencen amb la resistència lleu a l’autoritat i acaben amb la sedició. Per tant, hi ha un ventall de graduacions. En la sentència no s’explica per quin motiu el que va passar l’octubre del 2017 a Catalunya és més que els fets del Parlament (tres anys de presó), del “rodea al Congreso” (cap any de presó)… I per tant la vulneració més important de totes encara no la coneixíem, i és la que surt en la sentència.
Confia que el Tribunal Constitucional pot revertir aquesta sentència?
Confia el metge que les operacions a cor obert salvaran la vida del pacient? Tanmateix, s’han de fer. No puc garantir resultats. Puc dir al meu client que el seu recurs serà viable, que estarà ben fonamentat i que es defensarà fins al final. També puc fer-ho més fàcil, dir que serà una farsa feixista i que perdrem segur i em guanyaré la simpatia de moltíssima gent.
Llegint el llibre no acabo de tenir clar si veia una condemna inevitable o tenia esperances que podia anar bé.
Jo vaig veient, com els Dire Straits, funestos presagis, però continuo pensant que la meva tesi és molt bona i penso que algú veurà que jo soc el que ofereixo, des de dins del sistema, la millor de les alternatives per al tribunal perquè quedin com uns campions.
De fet li compren la seva tesi: la independència era una quimera, ara bé després condemnen per sedició.
La maquillen en realitat, perquè jo no parlo mai d’engany. En canvi, la tesi de la fiscalia és la del cop d’estat, i el tribunal va pel camí del mig.
Destaca la duresa de la fiscalia, però en alguns moments diu que té la percepció que estaven incòmodes.
En alguns moments incòmodes, i en d’altres, desganats. Hi ha un moment, l’interrogatori que fa Jaime Moreno en relació amb els vídeos que es nota que aquell home ni creu en els vídeos, ni se’ls ha mirat i que l’importen un rave! Una mica, com tots ells, està atrapat en la mecànica de la querella inicial de José Manuel Maza, i saben que toca defensar-la fins al final.
Amb les peticions de llibertat, es mostren sempre amb duresa.
Van ser inflexibles. En un moment donat vaig a la fiscalia, els ho intento argumentar, però em diuen que no hi ha res a fer. Els dic que Forn no fugirà, però em contesten que hi ha gent que ha marxat i que ells no canviaran el criteri.
Quan va conèixer la sentència, què va pensar?
Va ser un gran disgust. Sort que en Forn em va animar molt. La sentència contradiu la meva tesi i, per tant, em porta a fer una reflexió, però en el primer moment em va afectar notablement.
Resumeix la seva estratègia amb el “pla Barrufet”, que es pot sintetitzar a acatar la Constitució i deixar la política.
Va ser un pla que va funcionar molt bé entre el mes de novembre del 2017 i les llibertats que va decretar el Suprem al desembre. I semblava que era la línia. Tothom havia estat molt content de marxar de l’Audiencia Nacional i anar al Tribunal Suprem, on havien declarat els membres de la mesa. I es veia que la via lògica era anar aconseguint llibertats dins de la mateixa estratègia.
En part, devia servir. Els que no es van tornar a presentar a les eleccions no han estat condemnats a presó.
Efectivament.
Forn, però, va renunciar al seu escó i no li ha servit.
El tema del Forn és una altra guerra, com la de Junqueras, que és a la presó per ser el vicepresident, independentment del que hagués fet, i Forn, hi és per la policia. Entre el que va fer Forn materialment, i el que van fer Meritxell Borràs, o Carles Mundó, no hi ha cap diferència. Signen els mateixos papers, firma les mateixes proclames que ells…
Convindrà que sembla que hi ha un rerefons més polític que jurídic…
Puc convenir que té un deix més polític, però aquest acord a què puguem arribar vostè i jo no ens porta enlloc. En tot cas a mi, professionalment, no em porta enlloc. Què faig, ho deixo? Ho he de defensar fins al final, puc posar pitjor cara, o ser més insultant amb el tribunal, o fer algun gest per acontentar la parròquia, però a part d’això ja em dirà què hi guanyo.
Diu que les manifestacions que anaven fent des del govern i des de l’exili no van ajudar amb el tema de les llibertats dels presos.
Això no és una opinió, és el que em diuen l’instructor i els fiscals. No sé si el que em diuen és veritat o és una estratègia per justificar una decisió que haurien pres igualment. Això no ho sé, dir-ho seria una conjectura.
Per al judici de la mesa encara no hi ha data?
No, i ara! Els de Barcelona, s’ho volen treure de sobre i igual ho tornen a enviar a Madrid. Una periodista d’allà m’ha comentat que quan al Suprem ho han sabut, han dit que no ho volen veure ni en pintura! Ja veurem com acaba.
Al llibre diu que és partidari d’un pacte i no d’anar a discutir la desobediència.
Els ho he proposat, perquè si no, anem a l’escorxador. L’últim a qui es va poder defensar per desobediència va ser a Mas, perquè amb la sentència de Mas es va modificar la doctrina tradicional de la desobediència i es va ampliar. I amb aquesta d’ara del Tribunal Suprem, ja ni t’ho explico! Però ara mateix no és el que vol el client.
Decideix acabar el relat del llibre just abans que es faci pública la sentència. Per què?
Perquè la sentència no és el meu encàrrec, és l’encàrrec d’un altre.
A El encargo fa un retrat de tots els personatges. Què diria de Xavier Melero?
De fet, em retrato una mica en un moment del llibre, quan em veig reflectit en un mirall i dic que m’espanto. Les persones som polièdriques, però Melero en aquest judici seria: mitjana edat, amb una responsabilitat molt gran sobre les espatlles i jugant sol com el Foreman [George Foreman, dues vegades campió del món de pes pesant].
SUSANNA OLIVEIRA
soliveira@lrp.cat
JOSEP LOSADA
De Philip Marlowe al procés
Diuen de Raymond Chandler, el gran mestre de la novel·la negra, que va firmar alguns dels millors diàlegs del gènere a través del seu fill literari, el detectiu Philip Marlowe. Xavier Melero, gran admirador de l’escriptor nord-americà, usa sovint aquest recurs en el seu llibre sobre el procés, El encargo (Ariel) –amb traducció en català a Destino–. Un llibre que es llegeix com una novel·la, a mig camí entre la intriga policial i l’humor de l’absurd de José Luis Cuerda al film Amanece que no es poco, que Melero va tornar a posar en boca de tothom en el seu informe final al judici per fer un al·legat polític en favor de la concòrdia. Amarada d’una bona dosi d’ironia i un punt de sarcasme, l’advocat es mostra mordaç amb l’independentisme i tot el que ha envoltat el judici del procés. Va rebre, a Sicília, amb una trucada, l’encàrrec de la defensa de Forn. Aleshores ja defensava alguns membres de la mesa del Parlament i Meritxell Borràs (amb la seva sòcia Judit Gené). Però el paper de Forn, com a comandament polític dels Mossos exigia un repte majúscul: “Hi havia ascensions a l’Everest a peu coix molt més fàcils de culminar.”
Amb música i un ‘dry’ martini
Xavier Melero va ser historiador abans que advocat, estudis que es va pagar treballant durant uns anys com a funcionari de presons. Ha estat des de fa més de vint anys un dels advocats habituals de Convergència, dels Pujol i també d’Artur Mas. I un dels membres, juntament amb el seu amic Arcadi Espada, d’aquell grup que al Taxidermista van posar l’embrió de Ciutadans. És un apassionat de la música i la boxa –el ring era un dels seus temes de conversa amb els jutges Marchena i Berdugo–, i també del cinema –“No miro la tele. Netflix l’hauria de receptar la Seguretat Social”–. I ha aconseguit sumar-ho tot a El encargo, un dels molts llibres sobre el procés, amb els quals té pocs punts en comú. Melero juga sol. Proposa llegir el llibre amb música... i un dry Martini.
Xavier Melero va ser historiador abans que advocat, estudis que es va pagar treballant durant uns anys com a funcionari de presons. Ha estat des de fa més de vint anys un dels advocats habituals de Convergència, dels Pujol i també d’Artur Mas. I un dels membres, juntament amb el seu amic Arcadi Espada, d’aquell grup que al Taxidermista van posar l’embrió de Ciutadans. És un apassionat de la música i la boxa –el ring era un dels seus temes de conversa amb els jutges Marchena i Berdugo–, i també del cinema –“No miro la tele. Netflix l’hauria de receptar la Seguretat Social”–. I ha aconseguit sumar-ho tot a El encargo, un dels molts llibres sobre el procés, amb els quals té pocs punts en comú. Melero juga sol. Proposa llegir el llibre amb música... i un dry Martini.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.