“Ens hem de preparar més que mai per al futur”

Els que parlem de postnormalitat som investigadors en l’àmbit de la prospectiva que veiem que els resultats fallen més i més i, per tant, que estem insatisfets. Les dades fallen, calen ajustaments del mètode... i ens comencem a plantejar que la realitat ja no és la que ens havien ensenyat a observar. El 2010, Ziauddin Sardar va publicar l’article Benvinguts als temps postnormals, i a partir de llavors es va estendre la idea que estem en una mena d’interregne: el món vell fa figa i el nou no s’ha consolidat. En aquests moments de transició passen coses sobtades. Es parla de l’entorn VUCA (les sigles en anglès de volatilitat, incertesa, complexitat i ambigüitat); Zygmunt Bauman descriu els temps líquids (temps de canvis cap a models que deixen de ser sòlids per convertir-se en volubles); Alan Curtis, en el documental Hipernormalisation, parla dels enganys del consumisme i de la postveritat... Hi ha la sensació estesa que el que està passant se surt d’allò que és normal. I això vol dir que intentant preveure el futur ens podem equivocar molt.

Creiem que poden passar tres coses que simbolitzem amb tres animals. Un d’aquests animals és l’elefant: les previsions fallen perquè deixem que les nostres preferències s’hi interposin. Aquest futur que ens espera no ens agrada i, per tant, no ens el creiem: el negacionisme del canvi climàtic és un exemple. En segon lloc hi ha el cigne negre, un animal que ningú creia que existís fins que es va descobrir i va posar els científics en evidència. Aquest és un exemple de la nostra arrogància: es produeixen fets inesperats que surten del buit del nostre coneixement i del fet de no admetre que algunes de les nostres eines intel·lectuals s’han quedat molt obsoletes. Un exemple és la dicotomia: pensar que si una cosa és certa, l’oposat serà fals, ja no tindrà sentit. La realitat s’ha fet quàntica, de vegades les coses són i no són alhora. Per exemple, es podria arribar a considerar que Catalunya és un país postnormal: som república, poca; també som regió, i de vegades res de tot això, com quan es va aplicar l’article 155.

Les meduses: representen les qüestions que sovint menyspreem perquè les considerem de poca importància o controlables, però que si esclaten, com ho fan les meduses, generen tota mena de problemes. El portaavions Ronald Reagan, en el viatge inaugural, va estar a punt de partir un accident nuclear perquè les meduses van taponar el refrigerament del reactor. Els CDR són un bon exemple de meduses, el fet de detenir-los potser fa que alguns altres s’espantin, però potser també fa que n’apareguin més. L’essència del caos és que la gent tendeix a pensar-hi com a antònim d’ordre, però en realitat el caos és un ordre subtil. Si mirem cruïlles de llocs sense semàfor hi ha un sistema caòtic però que funciona. I ara hi ha gent que es pensa que es pot controlar el caos, però s’estructura per si mateix. La idea moderna que podem crear una mena de taula de comandament per controlar la natura, i també el futur, no funciona.

A l’inrevés, ens hem de preparar més que mai per al futur. El politòleg indi Ashis Nandy, que ha tractat molt el tema del colonialisme, diu que el futur és l’única lluita important que ens queda, l’única que val la pena lluitar. Hem de ser crítics amb les idees que ens venen sobre com serà. Ja s’ha dit moltes vegades que ens costa menys imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Alguns conceptes se’ns han introduït de tal manera que els acceptem sense crítica. I un d’aquests conceptes és el capitalisme, sembla que no hi hagi alternatives, quan hi ha proves suficients per veure que és més part del problema que de la solució. Per tant, hem de mantenir el futur com un espai de llibertat. La prospectiva antiga contenia una mena de promesa del control del futur. Primer vam dominar la natura i la prospectiva ens va ajudar a dominar el temps, però nosaltres tenim clar que això és fútil, ingenu i perillós. És necessari aprendre a navegar els temps postnormals, i per navegar el més important és saber on vols arribar. Hem de saber què volem que passi i reaccionar a les previsions. Si els científics ens diuen que en deu anys es pot descobrir una cura per al càncer, el que ens hauríem de plantejar és què podem fer perquè en lloc de deu anys en siguin cinc. O plantejar quines alternatives podem pensar per als nostres sistemes polítics. En aquests moments, seguim ancorats en les democràcies liberals, que no deixen de ser una idea del segle XVIII que ve del segle XVII. I si jo ara m’he de tractar una malaltia m’estimo més utilitzar farmacopea del segle XXI que la del segle XVII.

De vegades se’ns presenten els exercicis d’anticipació com si hi hagués un destí manifest per arribar on hem arribat, però de vegades els punts d’inflexió de la història són resultat de situacions atzaroses. Sempre dic que el futur més improbable és aquell en què res canvia. I el futur més impensat és aquell que ens permet posar-nos davant de les nostres pròpies contradiccions i veure que el futur és el resultat de compromisos, no de desitjos.

Els reptes de futur no s’han d’entendre com un problema. La realitat ens interpel·la, i el futur serà un problema o una oportunitat segons com l’encarem. Amb el tema del canvi climàtic hem vist que cal que les coses canviïn. No pot ser que el destí de la humanitat depengui d’una minoria, sigui la que sigui. Hi ha d’haver un altre tipus de governança mundial. Tothom ha de tenir la possibilitat de dir quines coses els semblem millor o pitjor, i s’ha de fer entendre les implicacions d’aquestes eleccions. El futur es converteix en la gran reserva de l’esperança, però hem de ser conscients que no tot es pot aconseguir al mateix temps, en el mateix grau ni amb la mateixa intensitat.

No, perquè hem d’entendre que determinades eleccions tenen uns costos. Alguns els paguem nosaltres, però d’altres els pagaran les generacions futures, i això és molt injust. Gairebé totes les cultures anteriors sempre havien tingut la idea de ser usufructuàries del planeta: calia deixar la casa endreçada en el moment de marxar. Però a partir de la modernitat això es trenca. Alguns mantenen la idea que no s’han posar límits al creixement perquè és el mateix creixement el que donarà resposta a l’atzucac actual. Però això sembla molt agosarat, tothom pot veure que és més fàcil arreglar una cosa abans que es trenqui que apedaçar-la un cop ja s’ha trencat. En definitiva, el futur ha de ser plural: només quan hi ha més d’una opció l’elecció és rellevant. Si no és com anar a comprar a un supermercat on només hi ha una cosa. Segurament hi ha gent que voldria un futur que a nosaltres ens sembla horrorós, i per això hem de saber negociar proactivament. I això no es pot fer sense entendre les implicacions i els costos.