Julià de Jòdar
Escriptor i exdiputat de la CUP (2015-2016)
“No ens hem de donar per vençuts”
L’Estat creu vençut l’independentisme. Però no, diu Julià de Jòdar. Escrivint, o fent política, no té pèls a la llengua. Té clar que el moviment independentista al carrer ha superat, i molt, els polítics
”
”
”
”
Tenim eleccions catalanes a l’horitzó. L’anunci del president, Quim Torra, encara està calent: quin missatge, de partit –des de JuntsxCat–, està donant?
“Nosaltres som els bons perquè aprovem els pressupostos i, a més, rebem Sánchez per deixar la cosa enllestida per a futures converses.” És la manera com JuntsxCat intentarà neutralitzar ERC. Com és lògic. Torra sent que li han fet una mala jugada [la mesa del Parlament, inhabilitant-lo com a diputat], i ha passat al contraatac.
Què passa, al Palau?
Hi ha una lluita a mort per aconseguir el poder de la Generalitat que, com sabem, és un poder que ara més aviat està... no direm que de caiguda, però sí intervingut. Si poden anar posant i traient presidents a través d’organismes administratius, ja em diràs quin dimoni d’institucions tenim!
...
Si fas una aposta per aconseguir el poder i la perds, quedes sotmès a qui guanya. En aquest moment, l’Estat, amb la repressió, està guanyant, és un fet. La repressió, si no hi ha una reacció sostinguda i llarga, acaba erosionant la moral: persones a la presó, l’Estat a sobre de qualsevol cosa que facis... La repressió és la manera que l’Estat té en aquests moments d’abordar la qüestió catalana. I serà així durant molts anys.
N’hi ha per a temps.
Sabem que, en realitat, la separació de poders no existeix. En canvi, ells la utilitzen perquè el govern espanyol pugui dir: “La justícia és la justícia i la Guàrdia Civil és la Guàrdia Civil.” És evident, però, que tot això està encadenat i té un cervell general, al qual anomenarem aparell de l’Estat, que funciona. Per què, si no, el mateix dia de la inhabilitació de Torra el Tribunal de Comptes reclama 4 milions al govern de Puigdemont i mentrestant van fent el judici a Trapero...? Tot això no és casual, va lligat, i hi ha una elaboració sistemàtica per desmoralitzar-nos i per fer que el moviment se’n vagi a orris, la qual cosa és, malauradament, el que ha passat.
Desinflats?
Home... A poc a poc hem anat cedint en aspectes fonamentals de la unitat per baix. Les sentències en són un exemple claríssim. En el moment que hi va haver una resistència forta contra les sentències, ràpidament, als titulars dels diaris ja es va parlar de violència, i van començar a aparèixer els famosos contenidors cremats... En fi. Es va crear un teatre de violència. N’hi ha que s’ho van empassar amb massa facilitat. Mentrestant, teníem tot el muntatge de les detencions dels CDR, que s’ha demostrat absolutament fals. I ningú serà jutjat per haver-ho inventat! Les evidències són tantes que fa vergonya haver-les de citar.
Si és tan evident, com és que no se surt al carrer, malgrat el desànim?
En primer lloc, probablement, perquè no pots estar sempre al carrer. Hi ha un moment que cal que hi hagi persones que estiguin en activitat contínuament, i la gent treballa, té coses a fer...
Els ‘armilles grogues’ francesos van a totes.
Són treballadors, i possiblement tenen caixes de resistència sindicals, i una enorme solidaritat de classe. Això té importància. Aquí no hi ha solidaritat de classe, autènticament, en el sentit històric de la paraula. Hi ha solidaritat nacional, si tu vols, però amb molt aiguabarreig. I hi ha un moment que això necessita alguna cosa més, una forma de solidaritat més àmplia i més sostinguda en el temps i en l’espai. Hem vist també que l’Estat no frena en la seva capacitat de violència, ja sigui directament, a través de la seva Policía Nacional, ja sigui utilitzant els Mossos com a policia gairebé repressora, a partir dels fets de la plaça d’Urquinaona.
Requereix una acció molt ferma.
Implica pujar un nivell de resistència. Nosaltres no tenim tradició d’estats repressors, estats que van posant gent a la presó, així, perquè sí. Es necessita una mentalitat històrica. A nosaltres ens passa, més aviat, que quan arriba el moment de la veritat, com va passar l’1-O i tot aquell octubre, hi ha alguna cosa que falla, i ens arronsem. No sé què és.
Es pot arribar a pensar: “Què se n’ha tret, de tot plegat.”?
Què se n’ha tret? D’entrada, des del 2015 hi ha hagut parlaments independentistes, governs independentistes... I ara han hagut d’utilitzar gairebé tots els recursos, totes les trampes, totes les mentides, perquè no sabien com frenar una situació que se’ls escapava de les mans. Ens diuen: “Només teniu el 48% dels vots.” Només? Quin moviment polític a Europa o Amèrica té el 48% dels vots!? Quin partit concret té el 48%? Com si fos una minúcia... Ens poden dir: “És que tu estàs parlant de la independència.” Sí. Però és que la independència no és solament recompte de vots, també és una consciència general que si no fas un pas et quedes una altra vegada enrere. Ja no podíem aguantar més. S’ha posat una gent al capdavant i ha demostrat al país que hi havia una sortida, la independència. I també ens hem topat amb un seguit de qüestions, per començar, la pròpia inexperiència.
La reflexió, que no vol dir ser autodestructius, mai va malament, no?
És clar. A ser independentista també se n’aprèn. A Espanya, ser independentista és anar contra el règim, contra l’Estat i contra la seva justícia. I això ho hem anat aprenent ara, amb la pràctica. Molta gent de l’època autonomista, potser acostumada a ajudar a fer governs a Espanya, vivien en una mena de: “Mira, som un territori privilegiat!” I no ho érem. Els catalans ajudaven a fer governs a Madrid i s’anava creant una mena d’orgull provincià.
D’això res, ara.
Res. Som una província en el sentit clàssic, és a dir, l’Estat ens tracta com a vençuts. Però ja no tenim aquella ximpleria de sentir-nos provincialment orgullosos. Ara potser estem obligats a ser més humils, però som més conscients que érem capaços de portar a terme accions que per frenar-les s’ha hagut de muntar una maquinària que ha rebaixat els nivells de democràcia de l’Estat espanyol. Una repressió com la d’ara és d’èpoques d’estat d’excepció, gairebé, per als que hem viscut el franquisme.
Gairebé?
La manera com han estat jutjats els líders independentistes i els Jordis és una vergonya de categoria olímpica... Entenc que hi hagi persones que se sentin desvalgudes.
Poble poderós
Els ciutadans, doncs, en estat de xoc.
Cal remarcar molt que aquest moviment independentista tan nou i tan recent, amb tanta gent i de molta mena, d’edat, condició i origen, no el formen persones políticament expertes a crear poders. El seu poder era reunir-se, coordinar-se, fer. La potència del moviment independentista va fer el referèndum de l’1-O. Restar importància a uns fets com aquells és el pitjor que podem fer i és el que, desgraciadament, no s’ha sabut gestionar bé per part dels partits independentistes, o anomenats independentistes –que ara crec que no han deixat de ser autonomistes–. No han sabut com orientar la força de la gent. Estan acostumats a tenir uns engranatges de partit, uns tempos electorals, una forma de resoldre els problemes des dels despatxos i l’opacitat... I quan la gent surt al carrer demana transparència, claredat, decisió. I això, aquests partits, no estaven entrenats per fer-ho. Malauradament, el moviment no ha estat capaç de superar-los, ni estava en el seu pensament! La idea era: “Ens refiem de les institucions.”
I les institucions?
En el moment clau, les institucions van començar a fer càlculs del tipus: “Si fem això, potser...” El 3 d’octubre tenien una quantitat de poder real al carrer tan gran que el tema era si tenien persones capaces de saber-lo gestionar. El que es va demostrar és que els nostres dirigents independentistes, que considero que encara eren autonomistes, amb aquesta multitud al carrer, senzillament, es van tirar enrere. Van dir: “Si continuem amb aquesta dinàmica, efectivament, hi pot haver morts.” Però no era responsabilitat última seva, perquè no eren ells els que havien tret les persones al carrer. Els catalans havien sortit perquè havien volgut. I no els podies usurpar aquest poder. Si es tira enrere s’està utilitzant un poder simbòlic que tindrà una gran influència sobre les persones, però per desmobilitzar-les, no per continuar allò que el mateix poble ha estat fent durant anys. La responsabilitat no era sobre si hi hauria morts, sinó si tenien capacitat o poder moral per dir als ciutadans: “Torneu a casa, no som capaços d’anar més enllà” o: “No sabem què fer.”
Fins a quin punt desmotivats?
Ho tinc claríssim: estic orgullós d’haver-hi participat! No ens hem de donar per vençuts, de cap manera. Hem perdut una batalla que fa anys que dura. Hi haurà més batalles i tot plegat està dins d’una guerra –poseu-hi totes les cometes que vulgueu–, que és la de la llibertat del país. I això, agradi poc o molt a d’altres, que prefereixen estar subjectes a un estat que ha respost com ha respost en el moment que hem reclamat un dret democràtic, pacíficament, demanant diàleg i fins i tot desmobilitzant la gent, com a acte de bona voluntat... Qui vulgui seguir en aquest estat vol dir que accepta unes condicions molt baixes de democràcia.
També acusen l’independentisme...
L’independentisme pretén, precisament, atorgar més democràcia al conjunt de la població. I això, diguin el que diguin, malgrat la propaganda barroera que és un moviment supremacista, una teoria que no s’aguanta per enlloc, que no és així de cap de les maneres. Accepto que hi hagi qui no ho entengui, però la història es mou d’aquesta manera, malgrat determinades posicions reactives o que prefereixen quedar-se on eren. No és que pensi que els altres no tenen les seves raons emocionals i polítiques, però el fet és que estem al davant d’un estat que en lloc d’intentar resoldre un conflicte per la via democràtica, i permetre que la ciutadania s’expressi lliurement, ha preferit la repressió directa.
És difícil de pair.
El que em sap greu és tenir conciutadans que ho acceptin i ho exalcin i ho aplaudeixin. Em sap molt de greu, però en fi... també hem après que tenim una societat que quan anem a totes no està tan cohesionada com voldríem. I la línia que agafen alguns de rebaixar massa els continguts de l’independentisme, per ampliar la base, és, si no ingènua, com a mínim poc fiable estratègicament. No augmenta l’adhesió dels que no volen ser independents i, en canvi, possiblement, desmoralitza els independentistes. Però vaja, és la meva opinió política.
La repressió i l’independentisme s’han vist les cares des de fa temps.
Els independentistes ja fa molts anys que no creiem en l’Estat espanyol, per tant, hem patit repressió directament. I si no, que es faci memòria dels Jocs Olímpics, les ràtzies independentistes, les tortures i el jutge Baltasar Garzón mirant cap a una altra banda. Els independentistes ja estàvem criminalitzats als anys vuitanta. Hi havia formalment una democràcia i agafaven independentistes i els portaven a la Puerta del Sol, a la Dirección General de Seguridad i patien tortures... Per tant, als vuitanta i noranta, l’independentisme era represaliat, perseguit i criminalitzat, fins i tot des de les files del mateix nacionalisme o catalanisme polític de l’època. Miraven cap a una altra banda o deien: “Això no toca, compte, que hem de ser prudents, compte...” Tothom era conscient, políticament, que l’Estat no era precisament un angelet. Què va passar el 23 de febrer del 1981? I què va passar amb els GAL...? On són els responsables de les tortures del quarter d’Intxaurrondo?
La lliçó de la història
Tenim poca memòria.
L’Estat perdonava sempre els seus, però sabia molt bé com tractar l’enemic. L’espai entre l’autonomisme i l’independentisme d’ara està ben farcit de persecució i repressió. I si hi ha independentisme ara és perquè aquells lluitaven i anaven a la presó, quan no els liquidaven. Cal recordar-ho, però el fet és que hi ha un forat històric. Quan el moviment independentista es fa de masses té un optimisme que fa fàcil que no es miri enrere, però el cas és que veníem d’on veníem, i quan es decideix fer un atac directe, en massa, s’ha de saber com els rebran des del castell que es vol assetjar...
...amb oli calent.
Toca replegar-se, com ho estem fent ara. Entenc que hi hagi persones que diguin: “Jo no hi torno.” Tant és. Si n’hi ha que es tiren enrere, n’hi haurà d’altres que s’hi incorporaran, perquè el que importa és que estem en un moment històric, que durarà el que duri, però hem d’estar convençuts que hem d’empènyer i que ho tenim a favor.
I va a favor perquè el moviment ve de lluny, no és fruit de la rauxa.
No ha sorgit de cop, un dia. Ha tingut una consciència organitzativa. Ara ha arribat davant d’un mur i no l’ha sabut acabar d’enderrocar. Hi ha fet un forat, però els altres estaven a l’aguait, esperant per escapçar-nos. I punt. No hem de caure en un optimisme absurd, però tampoc en un pessimisme d’aquells sense raonament. Fins i tot davant de la repressió, s’ha estat lluitant: donant suport als presos, amb manifestacions... Què voldríem, ara? Una traducció, forta, de tot això, a través de les institucions. Es demostra, efectivament, en l’àmbit institucional, que el tipus de polítics que tenim encara tenen un tarannà autonomista. Se sotmeten massa ràpidament als dictats de qualsevol instància espanyola.
Ha parlat molt del poble. Què hi ha de l’independentisme i la classe treballadora?
En el moment decisiu, l’independentisme s’ha trobat que, en conjunt, per part de les classes treballadores no hi ha hagut prou complicitat per tirar endavant. Quan els criden a la independència, diuen, si fa o no fa: “Prou problemes tenim!” De fet, però, els hauria d’interessar tant com als que ja són independentistes, perquè la independència, a més de permetre al país governar-se a si mateix, és capgirar l’statu quo. La irrupció de les persones en la política obliga a actuar diferent! Ja no es poden fer polítiques de retallades i de dretes quan es diu als ciutadans: “Sou decisius.”
MERCÈ MIRALLES
mmiralles@lrp.cat
Sense manies
Julià de Jòdar (Badalona, 1942), tranquil, diu que ja s’ha “jubilat”, d’escriptor. Que ja ha escrit el que havia d’escriure. Deu ser veritat? No és de mitges tintes. I no fa compliments per quedar bé. Observa més que no parla, i quan obre la boca té els arguments rumiats. De vegades, pel que es veu en les seves publicacions a Twitter, ha fet irritar més d’un. No sembla, però, que li tregui la son. A finals dels noranta, es va mostrar al món amb L’àngel de la segona mort, el primer títol de la trilogia L’atzar i les ombres. L’èxit de la seva obra, que es resisteix a les etiquetes literàries, l’ha portat a rebre nombrosos premis, com el Ciutat de Barcelona (1998), el Sant Jordi (2005) i el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (2007 i 2011), entre d’altres. Deixant a banda l’obra de ficció, té títols com Fot-li, que som catalans! i Fot-li més que encara som catalans!... El 2012 va publicar Cop de CUP. Viatge a l’ànima i a les arrels de les Candidatures d’Unitat Popular, amb David Fernàndez. De Jòdar, de fet, ha anat a la llista de la CUP en diverses eleccions. El 2015, va arribar a ser diputat al Parlament, però va renunciar a l’acta el 2016, després de l’acord entre la CUP i Junts pel Sí.
Diàleg o rendició?
JuntsxCat, ERC, CUP... Un arc ideològic divers. “La paradoxa és que la dreta catalana és la que està més en contra del diàleg, i és la que propiciava governs amb l’Estat. I un sector de classes mitjanes i petites burgesies té ganes de dialogar, els que teòricament són d’esquerra catalanista i republicana. No sé si volen parlar perquè s’han encongit o perquè creuen que així poden fer un altre poder aquí... sembla més una rendició.” El cas, diu, és que s’han invertit papers. Sobre el PSC, comenta poca cosa: “Ara és la federació catalana del PSOE.” Pel que fa a la CUP: “És una organització petita, que ha pogut ser decisiva en alguns moments.” Reflexiona: “Potser s’hauria d’haver arriscat a accedir al poder, en el moment més dolç, quan tenien deu diputats.” I afegeix: “Haurien pogut demostrar que des del govern es podien engegar accions a favor de la independència i de les classes populars.” És època de reflexionar: cap a on vol anar, la CUP?
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.