Ha deixat definitivament de ser independentista?
En aquella legislatura tan dissortada, sempre deia que era un independentista instrumental, atès que hi donava suport per forçar, en definitiva, una negociació. I que era èticament i intel·lectualment inapel·lable que si Espanya no volia ser reformada, els catalans teníem tot el dret de constituir-nos en estat propi. Vist el que hem patit i el patiment que hem causat, crec que val la pena tornar a intentar que Espanya sigui viable com a gran nació de nacions. Perquè l’alternativa s’ha vist que és molt traumàtica, que aconseguir-la somrient no és possible i que si volem seguir en aquesta via, que és ben legítima i respectable, hauríem d’estar disposats a assumir uns nous i grans sacrificis que no sé si compensen.
Què fa que ara estigui convençut que una altra Espanya és possible?
Bé, el que és segur és que ningú sap com aconseguir la independència de Catalunya per la via unilateral. I, per tant, el que és conegut és que per la via del diàleg i l’entesa vam aconseguir un ordenament constitucional que ens ha garantit autogovern, unes institucions pròpies, un respecte a la nostra identitat i, això sí, continus incompliments i un greuge fiscal i un dèficit d’inversions que cal corregir... A mi no em sembla impossible de resoldre amb un govern filocatalanista. De fet, en aquest llibre hi ha tota una sèrie de receptes per tornar a recuperar un consens que reconec que s’ha trencat, que és el constitucional. Més de dos milions de catalans creuen que la Constitució no els empara. Per reconciliar-nos hem de refer aquest consens constitucional. Veig més fàcil això que aconseguir un estat nou, sincerament.
Proposa que dos milions d’independentistes facin marxa enrere?
Marxa enrere, no. La vida és dinàmica, s’ha explorat un camí i en aquest camí hem pres mal. Alguns volíem tensar la corda sense que s’arribés a trencar, però se’ns va trencar. Potser que aprenguem les lliçons.
Diu que el seu llibre és un intent de posar el comptador a zero. És realista?
Totalment. Afortunadament, no hi ha cap delicte de sang ni res irreparable ni irreversible.
Però hi ha nou persones a la presó, nou més a l’exili i diverses causes judicials obertes.
Doncs hem d’aconseguir que els de la presó en surtin ben aviat i també hem d’aconseguir assumir les nostres pròpies responsabilitats polítiques, que vam fer coses molt mal fetes. Per tant, aquí s’han d’assumir responsabilitats polítiques i s’han de proporcionar les responsabilitats penals. Podem entendre que vam desobeir. Tots podríem estar més o menys disposats a entendre que vam desobeir, però no podem acceptar que hi va haver delictes de sedició, rebel·lió i malversació.
Parla del president Torra com un “pobre home” i no amaga que no li mereix confiança política i, en canvi, fa palesa la seva admiració i respecte pel president Puigdemont. No estan tots dos al mateix vaixell?
El president Torra no és polític, més aviat és un activista. Al president Puigdemont, el van empentar cap al precipici, ha tingut sempre un gran sentit institucional i porta amb una dignitat extraordinària la creu de ser el 130è president de la Generalitat. En paga una factura altíssima. A més, el president Puigdemont va treballar per tensar la corda, però sense que es trenqués. Va apostar pel diàleg fins a l’últim minut, intentant acordar un referèndum.
No li retreu res, al president Puigdemont? Ni tan sols que es deixés empènyer fins al precipici, com vostè diu?
No li puc retreure, perquè empatitzo tant amb el seu dolor i admiro tant la valentia amb què l’està afrontant, que no estic en condicions de retreure-li res. És evident que discrepem políticament. Una de les coses negatives que ha generat el procés és que sembla que només puguem tenir amistat amb els que pensen com nosaltres.
Aquesta empatia no la té amb la resta de represaliats? Els seus casos no són similars al del president Puigdemont?
Sens dubte. La responsabilitat penal que estan assumint és desproporcionada. Però això és compatible amb el fet d’assumir tots la responsabilitat política i explicar per què vam prendre unes decisions i no unes altres.
Puigdemont li ha confessat si es penedeix de no haver convocat eleccions?
Li heu de preguntar a ell. Crec que lamenta que alguns dels que més el van pressionar al seu dia ara presumeixin de pragmatisme i de realisme.
El veurem fent campanya a favor de l’amnistia?
En la mesura que els promotors de la campanya de l’amnistia –un d’ells, l’Andreu Mas-Colell, em presenta el llibre– em demani algun paper en favor d’aquesta idea, sens dubte que ho faré. Però he de ser caut, perquè l’amnistia va per mi mateix. Soc un condemnat. Estic a favor de l’amnistia, i als que la promouen, només els ho puc agrair.
Veu alguna solució a mig camí entre l’amnistia i deixar-ho tot com està?
Hem d’especular poc per no posar-ho més difícil als que ho han de resoldre, però veig que la possible reforma del Codi Penal, eliminant el delicte de sedició, és una molt bona solució. També veig necessari, malauradament, el concurs de la dreta. Se’m fa difícil imaginar que només amb la voluntat de l’esquerra d’arreglar aquest problema se’n puguin sortir. Demanaria als que presumeixen tant d’estimar Espanya i que generen crispació que tinguin sentit d’estat i que ajudin el govern espanyol a arreglar aquest tema.
La justícia ha estat de tot menys justa?
Vista la sentència, es fa inevitable creure que hi hagut una vocació d’escarment generacional, un avís per a navegants, sobretot per a catalans i bascos. La justícia, per mi, ha estat injusta per desproporcionada.
Això no obstant, va afirmar que no són presos polítics. Ho manté?
Aquesta és una disquisició tècnica que al seu moment em va portar molta controvèrsia. El que dic és que és injust que estiguin en aquest moment a la presó.
Està ressentit amb els que l’han criticat o insultat?
Ressentiment, cap. He tingut alguna decepció. A la vida, també aprens que és millor envoltar-te de bones persones que d’amics i familiars.
Ha fet una bona garbellada a l’agenda?
Es va fent de forma natural. Hi ha gent que en els moments més difícils, sorprenentment, la notes més a prop que mai, i gent amb qui em veia cada dia que no he vist mai més. Fins i tot familiars.
Algun trencament especialment dolorós?
Prefereixo no ajustar comptes. El llibre mira endavant.
Alguna sorpresa en positiu que tingui noms i cognoms?
Moltes. Per exemple, molts dirigents d’ERC que han empatitzat molt amb mi. Molts dirigents del sector catalanista del PSC que s’han posat a disposició. I persones com el president Mas, David Bonvehí i el mateix president Puigdemont, que tot i discrepar d’algunes de les meves idees polítiques, s’han fet sentir molt a prop.
Quins inputs rep quan va pel carrer?
Només rebo mostres d’afecte. Només trobo rebuig a les xarxes socials. I quan vaig a Madrid, em passa igual.
Hi ha gent que li diu en privat allò que no s’atreveix a dir en públic?
Des del primer dia.
Algun nom que ens sorprendria?
Sens dubte, però no ho explicaré. Això forma part de l’àmbit privat.
Aquesta doble cara forma part de la política, malauradament?
Ha estat sempre així, des dels temps dels romans.
El fet d’estar en campanya permanent no fa més difícil destensar?
Ens hem d’asserenar. Per això soc partidari que es culmini el cicle electoral. Ara que ja tenim empoderat Pedro Sánchez, cal que s’empoderi un nou president de la Generalitat ben aviat, perquè és evident que Esquerra i JuntsxCat tenen aparentment estratègies diferents de com seguir avançant. Uns són partidaris de forçar la negociació per la via de la confrontació i els altres han intuït que mostrant un rostre amable potser ens en sortirem millor.
Ara se sent més proper a les tesis d’ERC que a les dels excompanys?
Depèn, perquè a totes les cases hi ha de tot.
Catalunya necessita un canvi d’interlocutors, segons vostè?
Catalunya necessita actualitzar el seu full de ruta i consensuar-lo al màxim, i ara és evident que hi ha discrepàncies sobre com hem de seguir endavant.
Els catalans hem de poder votar?
Els catalans hem de poder votar i així ho dic en el decàleg del llibre. Per mi, Catalunya és una nació, el consens constitucional s’ha trencat i, per tant, hem de poder votar. Una altra cosa és si el govern d’Espanya està en condicions de fer una oferta atractiva o no. Si no és capaç, és evident que veurem Catalunya com a país independent algun dia. Si està en condicions de fer una oferta reparadora que ens permeti mirar endavant, crec honestament que molts, com jo, ens conformarem.
En un referèndum pactat votaria que no si es fes demà?
Treballaré per aconseguir el referèndum, segur. I treballaré sempre perquè quedi clar que Catalunya és una nació i que els catalans hem de poder votar la nostra relació amb el conjunt de l’Estat. A partir d’aquí, si arriba un referèndum, haurem de veure a cada costat de la balança què s’hi posa. Si votar sí implica sortir de la Unió Europea i quedar com una república bananera... no sé si votaria que sí.
La inhabilitació li impedeix formar part de cap llista, però el veurem fent campanya per algun partit?
No.
I si s’acaba reconstruint l’espai convergent?
Jo ja he fet la mili. Ara he de fer conferències, fer classes, fer llibres, fer pensar, ser crític, ser autocrític...
Té clar a qui votarà en les properes autonòmiques?
No ho sé, però aniré a votar i si alguna força em representa molt bé ho faré públic.
Si les eleccions fossin demà sabria a qui votar?
No. Ho tinc molt difícil. No me n’acaba d’agradar cap. Però sempre he votat i no sempre els mateixos.
En el llibre parla de la relació cordial durant el judici amb l’advocat de Vox i afirma que va bé que els joves es comprometin políticament si ho fan amb noblesa i respecte envers els adversaris, siguin de Vox o d’un CDR. Aquest és el camí per combatre l’extrema dreta?
Per exemple, estic molt disgustat i els combatria amb tota la meva força per l’actitud que van tenir ells i el PP amb la llei de l’eutanàsia. Vaig considerar abominables els arguments que van fer servir i els combato democràticament. Això ho deia el Marquès de Sade: “Tan febles són les teves conviccions que et fan por les dels altres?” L’extrema dreta es guanya amb bons arguments, amb bones reformes, amb compromís amb la gent senzilla, no caient en el populisme.
“Siguin de Vox o d’un CDR.” Sobta que posi en un mateix sac aquells que defensen la llibertat sexual amb els que tracten els homosexuals de malalts.
Respecto la cosmovisió política de tothom. No la jutjo. Evidentment, jo no militaria mai ni a Vox ni en un CDR.
Va arribar a empatitzar més amb alguns representants del PP com Catalá i Méndez de Vigo que amb alguns dels seus companys de causa?
Sempre miro de reconèixer en l’altre una possible bona persona. En el llibre, hi ha paraules d’empatia contínues cap a en Quim Forn, en Jordi Sànchez, el president Puigdemont. A en Jordi Cuixart, l’elogio fins a uns extrems incommensurables. Empatitzo i respecto en allò personal, no en allò polític, amb la resta d’encausats. El que honora un llibre que vol ser autocrític és que siguem autoexigents amb el que vam fer nosaltres. Per atacar els altres no cal fer un llibre que procuri ser honest.
Però aquest punt de partida no fa que només passi comptes amb els seus?
Passo comptes amb mi mateix, perquè em pregunto com ha estat possible que féssim el que vam fer.
Cita el refrany “qui sembra vents, recull tempestats”. Se li escapa un mig somriure cada cop que ara acusen ERC de traïdora per negociar amb l’Estat?
Esquerra ja no ho fa amb mi, però ara està provant la seva pròpia medecina. Tan exigents que eren al seu moment i ara que s’han hagut d’arremangar a governar de veritat veuen que això és una mica més complex. I que potser eren una mica injustos quan repartien carnets de traïdors i d’herois, perquè tots ho vam intentar fer amb noblesa tan bé com vam saber.
SARA MUÑOZ
smunoz@lrp.cat