Toni Comín
Eurodiputat i conseller a l’exili
“No ens rendirem a canvi de la nostra llibertat”
TRANSICIÓ INCOMPLETA
“
Espanya és l’única democràcia europea que no s’ha construït sobre la derrota del feixisme. I això té conseqüències, com el món de la justícia i Vox”
TAULA DE NEGOCIACIÓ
“L’Estat és qui treu benefici de la taula de negociació, generant la percepció a Europa que el conflicte català s’està resolent”NEGOCIACIÓ
“De la negociació amb l’Estat, tant si s’aconsegueix un acord com si no, el moviment independentista no en pot sortir més dèbil del que hi ha entrat”PERPINYÀ
“L’acte de Perpinyà no serà un bany de masses pel president Puigdemont”CONDICIONS
“No pagarem un preu polític a canvi de la llibertat. No renunciarem a l’autodeterminació de Catalunya a canvi de la nostra llibertat”Toni Comín ens rep al seu despatx del Parlament Europeu, en una àrea de passadissos on també podem saludar Carles Puigdemont i Clara Ponsatí, ja en plena activitat parlamentària normalitzada.
Com els han rebuts al Parlament?
Estem tenint una acollida cordial, en molts casos millor que cordial, i de manera bastant transversal, no només amb els grups amb els quals hi ha una afinitat més òbvia, en grups en què ja teníem amics. També estem tenint una acollida molt amable de gent del grup liberal, del socialista o del popular. I un tracte exquisit per part de la presidència, que està protegint els nostres drets de manera inequívoca.
Han començat l’activitat diplomàtica per exposar el cas català?
Sí, però l’hem de fer sense explicitar-la, perquè si no activem tota la contracampanya dels partits espanyols.
Quina relació hi ha amb els parlamentaris espanyols?
No n’hi ha.
Vol dir que si es troben pels passadissos no se saluden?
Amb els del grup socialista sí que hi ha una relació de passadís correcta, de parlar al bar. Amb els del grup Popular, Vox i Ciutadans, no n’hi ha.
S’ha sentit incòmode en algun moment per aquesta hostilitat?
En absolut, segurament s’han sentit més incòmodes ells que nosaltres, perquè en la nostra arribada van tenir una actitud poc elegant i gens respectuosa. Tant Vox, com Ciutadans com el PP. Van mostrar una mica la seva cara d’energúmens, i això també està bé, perquè la gent a Europa coneix aspectes que no coneixia d’ells.
Complica les coses el fet que hi hagi espanyols que presideixin comissions clau, per exemple en el cas de Cs, la del seu suplicatori?
Que presideixin comissions no vol dir que les controlin. D’altra banda, la batalla del suplicatori és una batalla amb tres fronts. Primer, cal distingir la batalla política de la batalla de la votació, la legal. Segona qüestió, la batalla legal, la de la votació, és molt difícil de guanyar, tot i que nosaltres no donem cap batalla per perduda. I, tercer, en la batalla política, aquí sí que s’està confirmant la nostra hipòtesi que és una oportunitat claríssima per obrir un debat sobre l’estat de dret a Espanya i els dèficits de la democràcia espanyola. Gràcies al suplicatori estem podent explicar el relat, cert i demostrable, que la cúpula del poder judicial espanyol no va fer la transició. A l’Estat espanyol, la transició és incompleta, hi ha instàncies que la van fer per homologar-se a una democràcia europea i hi ha instàncies que encara no l’han fet. I quan expliques això amb exemples concrets, molta més gent de la imaginable, no de les esquerres sinó del centre i de la dreta europea, o se n’adonen o corroboren allò que imaginaven.
Això no va d’independència?
Més enllà de la independència, estem posant sobre la taula que Europa té un problema que es diu Espanya, un estat molt gros que no compleix els estàndards d’un estat de dret. I això permet posar en evidència una dada històrica molt important per a Europa: de tots els feixismes i règims totalitaris de dretes que hi va haver a Europa en el segle XX, l’únic que no ha estat derrotat és l’espanyol. Espanya és l’única democràcia que no s’ha construït sobre la derrota del feixisme. Nosaltres estem servint perquè Europa recordi que Espanya és l’excepció i que aquesta excepció té unes conseqüències. Vox, per exemple, és un símptoma d’aquesta excepció. Jo explico als diputats alemanys i francesos que Espanya és l’únic país on hi ha un partit feixista i constitucionalista alhora. Perquè té l’única Constitució que té restes franquistes, i per això Vox pot defensar sense contradiccions el franquisme i la Constitució.
La via europea és la bona per a la causa catalana?
És un front necessari.
Però no suficient. Perquè Catalunya és a Catalunya.
Aquesta causa la podem guanyar, però s’ha de lluitar en diversos fronts alhora, cap per si mateix és suficient.
No estem parlant de cinquanta fronts. Són tres o quatre. Un és el front judicial internacional. Un altre, el front institucional internacional. El front de les institucions espanyoles n’és un altre, tot i que crec que és menys important del que realment és. I el front de la mobilització ciutadana, de la confrontació cívica i pacífica, de la desobediència civil, acompanyat del front de les institucions catalanes.
Els fronts més dèbils, que coixegen més, semblen el front ciutadà i de les institucions catalanes?
Després de la sentència es va demostrar que la gent hi és. Hi ha momentums en què, amb una indignació legítima, la gent es mobilitza més. Però hi ha d’haver una tensió més constant i una preparació més deliberada i rigorosa, centrada en les dificultats objectives que hi ha, financeres, psicològiques, polítiques, emocionals, materials. Hem de ser capaços de gestionar aquestes condicions.
El Tsunami ha estat un fracàs?
Em costa entendre les raons que han anat guiant l’evolució del Tsunami. Quan s’ha aturat, per què? Quan s’ha reactivat, per què, amb quins objectius? Les mobilitzacions han de tenir uns objectius precisos i s’han de mantenir activades fins que aquests objectius s’aconsegueixin. Es tracta de tenir clar, més enllà dels objectius de màxims, quins són els objectius parcials que associem a cada mobilització.
No està una mica despistat, l’independentisme de base?
La gent ha de tenir clar per a quin objectiu és cada mobilització. Com l’experiència històrica demostra, les mobilitzacions es poden mantenir si s’obtenen fruits. Podem dir que hem aconseguit fer asseure a la taula el govern espanyol, perquè el sit and talk era l’objectiu del Tsunami. No sé si era aquest, l’objectiu. Jo crec que la gent no va anar a l’aeroport per això.
Així doncs, el sit and talk no volia dir la taula de negociació?
Sí, però jo entenia que estava associada a la fi de la repressió. I en aquest àmbit hi ha hagut pocs progressos. Llavors no sé per quina raó el Tsunami s’ha d’apagar. I si anem a una taula de negociació amb el govern espanyol, per anar-hi amb una posició de força s’haurien de donar unes condicions molt clares. La primera, que la part catalana tingui una estratègia compartida, cosa que ara no passa. I la segona, que la mobilització social estigui molt viva. Tot el que no sigui això és asseure’s a la taula en una posició de debilitat molt gran.
Quina necessitat té l’Estat espanyol d’asseure’s a negociar si ja s’ha vist que passant el corró repressiu no passa res?
L’Estat espanyol és qui treu, d’entrada, benefici de la taula de negociació, perquè genera la percepció a Europa que el conflicte català s’està resolent. Això és molt útil per al govern de Pedro Sánchez. La deriva autoritària d’Espanya podia ser eficaç en l’àmbit intern, però en l’internacional no era gens popular. La taula li serveix per restaurar la seva reputació.
I per a Catalunya el resultat continua sent zero.
Una de les parts ja està cobrant beneficis sense ni tan sols haver-se assegut a la taula. Perquè la gent a Europa et diu: “Que bé! El conflicte català s’està resolent!”, tot i que nosaltres sabem perfectament que no s’està resolent res. Però et diuen: “Home, si els independentistes heu investit Pedro Sánchez deu ser que s’està resolent el problema. I si a sobre feu una taula de negociació, és que això ja està encarrilat.” S’ha aconseguit crear el miratge que això és la negociació política que resoldrà el conflicte. Des del punt de vista català, és un problema molt gros.
I què cal fer?
Per asseure’s en una taula de negociació, cal fer-ho amb molta intel·ligència, perquè si no generes una mena d’inèrcia natural en què cal arribar a un acord tant sí com no. No ens aixecarem fins que aconseguim un acord. Es genera una narrativa que cal aconseguir un acord a qualsevol preu. I hem de ser molt clars en això: per a l’independentisme no és vàlid qualsevol acord. Hem de dir abans d’entrar que tenim tot el dret del món a posar les nostres línies vermelles.
Quines línies vermelles?
Un acord que ens permeti avançar de manera demostrable, encara que sigui parcialment, cap a l’autodeterminació i cap a l’amnistia. Un acord que no ens acosti a l’autodeterminació i a la fi de la repressió no és un acord vàlid. I una altra cosa imprescindible és que d’aquesta negociació, tant si s’aconsegueix un acord com si no, el moviment independentista en surti més fort i no pas més dèbil que quan hi ha entrat. Seria un mal negoci que aquesta taula, independentment que acabi en acord o no, ens debiliti.
La negociació té la dificultat afegida que hi ha d’haver unes eleccions pel mig. Això pot ajudar a refermar la posició catalana, o ho pot complicar?
Les eleccions són una oportunitat de regenerar i clarificar la situació. Han de servir perquè aquesta vegada cada opció independentista expliqui més clarament quin és el seu full de ruta. I que la gent triï amb més coneixement de causa. I que serveixi per identificar on està l’hegemonia independentista. Aquestes eleccions eren inevitables. No es pot continuar fent veure que no passa res, sostenint l’insostenible.
Però ajudaran a establir una unitat estratègica negociadora, o ho complicaran tot encara més?
De moment, el tema de les eleccions ha servit per impedir que ens dediquem al que ens hauríem de dedicar, que és construir una estratègia unitària. El que s’està fent és centrar els partits independentistes en la batalla per l’hegemonia que, com he dit des del primer dia que vaig arribar a l’exili, és el gran error de l’independentisme. S’ha prioritzat el debat per l’hegemonia en un moment en què tocava prioritzar la confrontació amb l’Estat.
Té algun sentit una taula de negociació amb l’Estat abans de les eleccions? Amb una part on no se sap qui mana, on no hi hagi un interlocutor vàlid i validat, de què serveix negociar?
L’interlocutor no necessàriament ha de ser plural, si hi ha una estratègia comuna, amb pressió al carrer, per saber què es va a negociar a aquella taula. Si no es donen aquestes condicions, i amb una figura neutral internacional que pugui fer de notari, no servirà per a res.
Des de l’exili vostès temen que els acords de la taula referents a la repressió se centrin a resoldre el tema de la presó i n’excloguin els exiliats?
Nosaltres no vam venir aquí a buscar beneficis personals, vam venir aquí a combatre, a seguir el combat, perquè ens semblava una obligació després de la DUI. Per tant, qualsevol mesura que serveixi per alliberar els presos jo l’aplaudiré. Qualsevol progrés cap a la llibertat dels presos ens semblarà bé.
Encara que això no signifiqui cap avenç per als que estan a l’exili?
Si anem a una taula de negociació hi anem per intentar guanyar la batalla del respecte al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Si algú vol plantejar la taula com una manera d’obtenir la llibertat d’una part dels represaliats, sempre ens n’alegrarem, però el que no farem nosaltres és pagar un preu polític a canvi de la llibertat. No renunciarem a l’autodeterminació de Catalunya a canvi de la nostra llibertat. L’Estat segurament intentarà plantejar la negociació amb l’estratègia de rendició a canvi de presos. Ha posat de manera indirecta sobre la taula una reforma del delicte de sedició. Si això ha de servir perquè els nostres companys, que hem de recordar clarament que són innocents, tornin abans a casa, no serem nosaltres qui hi anirem en contra. Però el que no acceptem personalment és que el fruit d’aquesta taula pugui ser la fi de la repressió a canvi de renunciar a la independència. També et diré una cosa. Les taules de negociació que han tingut èxit al món no han començat amb escenificacions públiques, sinó amb negociacions prèvies que han desembocat en l’anunci de la creació de la taula quan la cosa ja estava madura.
Vol dir que hi està havent negociacions discretes?
Entenc que no és el cas, per això dic que estem fent les coses d’una manera una mica estranyes. Crec que pot acabar sent una operació de màrqueting de la qual traurà benefici només una de les parts. Hem de vigilar, insisteixo, que no ens acabi debilitant.
Dissabte vinent a Perpinyà hi haurà una altra demostració de força. L’acte l’organitza el Consell per la República. Hi ha qui diu que serà un acte de JuntsxCat o un bany de masses del president Puigdemont.
El Consell en aquests moments és la taula més transversal que hi ha a l’independentisme. És més transversal que el govern. I és una taula bastant ben avinguda. Tot el que ha fet el Consell ho ha fet amb voluntat de transversalitat. Ara bé, cal tenir en compte que l’acte de Perpinyà té un argument, que és celebrar el retorn a terres catalanes del govern que es va haver d’exiliar. Per desgràcia, només podem tornar els que som eurodiputats. Aquest acte no és un bany de masses per al president Puigdemont. D’entrada, hi serem també la consellera Ponsatí i jo mateix. Hi serem tots tres. Entenem que és complicat, però si vinguessin les exiliades de Suïssa seria el mateix, tindrien el mateix rol que tindrem nosaltres en aquest acte. També volem que aquest acte sigui un moment de reconeixement a la gent que està patint la repressió i, per tant, ha d’estar protagonitzat no només per nosaltres, que estarem allà físicament, sinó també pels presos, pels exiliats que no hi seran, pels represaliats, per la gent que ha estat a la presó, per la gent dels CDR, per la gent de les mobilitzacions de després de la sentència del 14 d’octubre i per tots els joves que han passat dies a la presó. I la manera de fer-ho és venint a Catalunya sense risc de ser detinguts. I denunciar la repressió que segueix molt viva. Seguim tenint presos i exiliades que no poden trepitjar la Catalunya Nord sense córrer riscos. Per tant, no serà un bany de masses de Puigdemont. També serà un dia per reconèixer i agrair a la Catalunya del Nord tot el que està fent els últims anys. L’1-O no s’hauria fet sense ells, hi està havent una revifada del catalanisme molt forta i els lligams fraterns s’estan veient més que mai.
Hi ha hagut alguna dimissió al Consell de la República, justament a la Catalunya Nord.
Estic molt agraït a tots els companys que estan treballant de manera desinteressada i molt compromesa per tirar endavant aquesta delegació, que va ser iniciativa seva. El Consell ho va veure molt clar. Jo vaig ser el primer que va insistir que tota l’estructura del Consell fora del Principat l’havíem de començar allà. Avui tenim peticions per fer-ho a les Illes, al País Valencià… A més, a poc a poc hem d’anar construint tota la nostra xarxa internacional més enllà dels Països Catalans. Vam acollir la proposta de la Catalunya Nord de manera entusiasta, i agraeixo la feina a gent com en Josep Bonet, que ara n’és el president, a Joan-Lluís Lluís i a tota la gent que hi està participant.
El Consell per la República va néixer com un projecte molt ambiciós, però encara no té prou suport de la ciutadania. No s’ha explicat bé? Per què el suport popular no passa dels 90.000 inscrits actuals?
Si es mira des del punt de vista de les inscripcions, 90.000 persones pagant una quota representen la segona entitat més gran que tenim avui en l’àmbit independentista, tot i que no és una entitat, és una institució. Però mirant les persones inscrites, és la segona més gran i només amb un any de vida. Si el que ens preocupa és la xifra d’inscrits, jo poso en valor que ens estem acostant a la ratlla dels 100.000 inscrits en un lapse de temps relativament ràpid. No hi ha cap altra organització que hagi obtingut tant suport en tan poc temps. Crec que el Consell està fent el procés que jo creia que faria.
Quin procés és?
És una planta que neix d’una llavor que es diu 1 d’octubre. El Consell té una llavor molt sòlida, molt poderosa. Aquesta és la principal garantia que té el Consell com a projecte. I d’aquesta llavor, continuant amb la metàfora botànica, en neix una planta que pot acabar esdevenint un arbre molt fort. Preveia que el creixement seria molt ràpid, o progressiu? Jo preveia progressiu. El que ens dona la mesura és comparar si respecte del trimestre anterior estem més forts políticament, més avançats en termes de definició del projecte tècnic, del projecte polític. I en l’últim any, el Consell no ha parat d’avançar. És una planta modesta que es va fent gran al ritme previst.
No és molt lent, el ritme previst?
És veritat que a mi m’agradaria anar més ràpid. Segur. Però també és veritat que disposem de l’estructura tècnica de què disposem. Tinguem en compte diverses coses. Una, fa un any i mig, fins i tot es posava en dubte que el Consell acabés existint. Ara això ningú no ho discuteix. Fa mig any, molta gent posava en dubte que es poguessin superar els tres dígits. Ara estem a la frontera dels tres dígits, dels 100.000 inscrits. Fa tres mesos encara no es coneixia el pla de govern del Consell. Ara és un document públic, publicat i pedagògic que serveix per contestar a la pregunta que durant molt temps ha fet la gent: “Què fa el Consell?” Els primers mesos vam haver de donar una resposta a la pregunta “què és el Consell”?
Per a qui no ho tingui clar, què és?
És la institució republicana. Tenim institucions, però són autonòmiques, i quan intenten actuar en clau republicana, o bé les suspenen, o bé les mateixes institucions, el Parlament i el govern, no s’atreveixen a avançar per l’amenaça de la repressió. Tenim entitats republicanes, però són privades. Per tant, hi havia un forat institucional després de l’1-O, si ens en creiem el mandat. D’acord, no és un mandat efectiu, jurídic, però és un mandat polític.
I la resposta a “què fa”?
Treballar per fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre. Que esdevingui un mandat jurídic. Com? Pla de govern. És el document que tenim. Ara començarem a desplegar els projectes que es preveuen. Per tant, la planta va creixent. Després de Perpinyà posarem en marxa el primer procés participatiu.
Sobre que anirà el procés participatiu?
Sobre el pla de govern. Als gairebé 100.000 inscrits els direm: us posem sobre la taula el full de ruta i volem saber el vostre punt de vista. També serà la manera que la gent conegui millor el pla de govern.
El maig del 2018 li vaig fer una entrevista en què li acabava preguntant com s’imaginava al cap de deu anys. La resposta va ser aquesta: “Espero poder passejar-me pel país veient acabades algunes de les reformes que vam començar a impulsar des del Departament de Salut ara fa dos anys i que estan a mitges, algunes de les quals necessiten més temps. I vull pensar que d’aquí a deu anys la República serà una realitat. Que, per tant, haurem tornat, entre altres motius, perquè ja haurem aconseguit que hi hagi la República, que és bona per a tots. Que és bona per als que la volen i també per als que avui no la volen. I això és la nostra tranquil·litat, saber que és un projecte que beneficia tots els catalans. Que la nostra tornada sigui un símbol de la nostra victòria, de la victòria dels republicans. Perquè és una victòria del país. Jo vull posar la nostra tornada al servei d’aquest esclat d’alegria col·lectiva. De dir que hem guanyat i farem un país millor.” D’aquests deu anys, ja n’han passat gairebé dos. Com es veu d’aquí a vuit anys?
Em ratifico en la resposta, paraula per paraula.
CARLES RIBERA
cribera@lrp.cat
acció i reflexió
CARLES RIBERAToni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971) és un home d’acció, com demostra la seva incansable batalla des de l’exili pels drets polítics i l’autodeterminació de Catalunya, però també un polític que posa negre sobre blanc reflexions a la realitat que li ha tocat viure. Els lectors de La República fa més d’un any que poden llegir en lliuraments quinzenals les “Cartes des del cor d’Europa” en què Comín reflexiona sobre el cas català en el marc internacional, una sèrie que va començar l’octubre del 2018 amb un escrit amb títol premonitori, El cas català: allà on Europa es juga l’ànima, i que està previst que arribi a la trentena d’articles aquest proper mes de març.
L’ACTE DE PERPINYÀ
CARLES RIBERACom es presenta l’acte de Perpinyà?
És un repte molt gran en l’àmbit logístic. Per a Perpinyà, acollir un nombre de gent tan gran és complicat. Com explica el president Puigdemont, des de la retirada de l’any 39, per Perpinyà segurament no hi havia passat tanta gent un
mateix dia.
La capacitat de mobilització és alta.
Molt. Per a nosaltres aquest acte té una motivació molt personal. Ens permetrà retrobar gent a qui per circumstàncies personals els és difícil agafar un avió i venir a Brussel·les, persones estimades que no hem pogut veure durant dos anys. D’altra banda, la gent ho està entenent com una anticipació del que algun dia serà el nostre retorn al Principat. L’objectiu de l’Estat espanyol era tancar-nos a la presó i, si no podia ser, neutralitzar-nos políticament a l’exili. Aquest acte serà el contrari. No només no estem políticament morts, sinó que estem més vius que mai. La prova d’això és que som eurodiputats, que tenim immunitat, que podem circular per Europa. També és una manera d’explicar a l’Estat que ells han perdut i nosaltres hem guanyat.
Com es presenta l’acte de Perpinyà?
És un repte molt gran en l’àmbit logístic. Per a Perpinyà, acollir un nombre de gent tan gran és complicat. Com explica el president Puigdemont, des de la retirada de l’any 39, per Perpinyà segurament no hi havia passat tanta gent un
mateix dia.
La capacitat de mobilització és alta.
Molt. Per a nosaltres aquest acte té una motivació molt personal. Ens permetrà retrobar gent a qui per circumstàncies personals els és difícil agafar un avió i venir a Brussel·les, persones estimades que no hem pogut veure durant dos anys. D’altra banda, la gent ho està entenent com una anticipació del que algun dia serà el nostre retorn al Principat. L’objectiu de l’Estat espanyol era tancar-nos a la presó i, si no podia ser, neutralitzar-nos políticament a l’exili. Aquest acte serà el contrari. No només no estem políticament morts, sinó que estem més vius que mai. La prova d’això és que som eurodiputats, que tenim immunitat, que podem circular per Europa. També és una manera d’explicar a l’Estat que ells han perdut i nosaltres hem guanyat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.