Entrevista

josé aznar

psicoterapeuta altruista

“Portem l’enemic dins nostre”

Fa dècades, el doctor José Aznar va heretar un negoci que li ha procurat els ingressos per viure, de manera que va decidir dedicar-se a la psicoteràpia gratuïtament, convençut que estem cridats a ser feliços

La vida és sen­zi­lla, ens ho diu de vega­des una veueta interna. Som nosal­tres matei­xos els que la com­pli­quem. Ens iden­ti­fi­quem amb la nos­tra ment, una boja que xerra pels des­co­sits, sense ordre ni con­cert, des­as­sos­se­gada, car­re­gada d’idees i cre­en­ces no con­tras­ta­des amb la rea­li­tat. La major part són nega­ti­ves, i for­ja­des en la infan­tesa, quan érem més fràgils. En lloc de rela­ci­o­nar-nos des del nos­tre autèntic jo, ho fem des de l’ego, for­mat d’aquests retalls de mit­ges veri­tats i fal­se­dats com­ple­tes. Una, bas­tant estesa, és que som éssers incom­plets... Éssers neces­si­tats, mai satis­fets. Vis­tes així les coses, el sofri­ment és ine­vi­ta­ble. I es pot arri­bar a emma­lal­tir. “A mi, això no em passa...” Segur que no? Els pen­sa­ments incon­ne­xos, invo­lun­ta­ris, mar­te­lle­gen: “Dec haver que­dat mala­ment?”; “em té mania”; “soc impres­cin­di­ble –a la feina, la família, a la colla d’amics...–, i a sobre no m’ho reco­nei­xen”; “[tot] és culpa meva!”; “no em valora, no m’escolta...”; “si no l’ajudo no sobre­viurà; si no l’ajudo soc una mala per­sona”; “no m’hi entenc, però no podria viure sense ell –o ella–”, “tinc por que em deixi, tinc por de la sole­dat”... Són idees que no empe­nyen a l’acció, al con­trari. Són paranys de l’ego per sor­tir-se amb la seva.

De tot ple­gat –sobre­tot de com sor­tir-ne–, en sap força el doc­tor José Aznar. A casa, a Bar­ce­lona, atén i fa psi­co­teràpia gratuïtament des de fa més de trenta anys. Recent­ment, ha publi­cat El “ser” y el “ego”. Un camino hacia la luz (Sin­cronía, 2019), un lli­bre breu i molt clar, que con­vida a l’auto­co­nei­xe­ment i, per tant, a l’alli­be­ra­ment. Hi ha un camí per sor­tir dels per­so­nat­ges que ha fet l’ego amb fal­ses pre­mis­ses –el sal­va­dor, la víctima, el jutge– i que són la font d’un males­tar cons­tant. “La fi del camí és el «ser», allò que «som». Vam néixer únics, feliços, com­plets, gene­ro­sos, no depen­dents...” Vam venir de fàbrica amb totes les peces.

Aznar explica que quan estu­di­ava medi­cina, i pel desig de conèixer-se, va anar a teràpia: psi­coanàlisi, anàlisi transac­ci­o­nal, Ges­talt... “Dife­rents teo­ries de la per­so­na­li­tat que t’aju­den a veure’t i enten­dre’t. Em vaig ado­nar del tin­glado que tenia a dins. És mera­vellós que a poc a poc ho puguis veure i apar­tar-ho, i ser feliç. La feli­ci­tat és fer aquesta tasca, no hi ha res més: ser cons­ci­ent.”

El doc­tor Aznar té una llar aco­lo­rida. Hi ha verd, blau, ver­mell... la terra, el mar, l’ener­gia. Entre aque­lles parets bri­llants no hi ha pressa. Com són les per­so­nes que piquen a la porta per dema­nar ajuda? “Cadascú de nosal­tres és un món; cada per­sona és única i dife­rent. I igual­ment valu­osa. Quant a la nega­ti­vi­tat, ens assem­blem tots bas­tant. Pot­ser un té més por que un altre i l’altre té una mica més de sen­ti­ment d’infe­ri­o­ri­tat, i l’altre més tendència a la culpa, o a l’exigència, i hi ha qui és més d’anar de víctima quei­xosa... El cas és que tot està en tots. Des de petits ens mun­tem aques­tes històries.” Des de petits? “És molt boig. Ima­gina’t una nena, a casa. Els pares no hi són. Els pares l’esti­men i ella els estima, però de cop i volta li ve el pen­sa­ment que està sola, que els pares no hi són... «és clar, perquè no m’esti­men [men­tida]... i no m’esti­men per què [i aquí s’ela­bora una segona men­tida] soc un trasto, perquè no valc, perquè soc defec­tu­osa». Aquesta nena, si no con­trasta aquest pen­sa­ment boig, men­ti­der, i se’l creu, està cre­ant un sen­ti­ment d’infe­ri­o­ri­tat, de falta de vàlua, que l’acom­pa­nyarà tota la vida. Sense ado­nar-se, el col·loca a l’incons­ci­ent, i des d’allí seguirà diri­gint la seva vida, fins que arribi a psi­co­teràpia, o se n’adoni per ella mateixa i pugui can­viar els paràmetres.” Com qui no vol la cosa. “Si la nena petita de què par­lem ho hagués con­tras­tat amb la rea­li­tat, hau­ria dit: «Un moment... els pares m’esti­men! Estic sola per què han anat a fer un encàrrec! Els estimo i m’esti­men». Ja no entra el pen­sa­ment nega­tiu. Sovint, però, quan som petits no ens n’ado­nem i ens ho cre­iem. I creure-ho vol dir que ens hi iden­ti­fi­quem: som aques­tes cre­en­ces.” Aznar comenta que, cer­ta­ment, fa molt que els humans es van ado­nar de les fonts d’infe­li­ci­tat. Sem­pre anem a petar a l’ego.

Mal de cap i de cor

“La psi­co­teràpia és el millor que podem fer per can­viar la ment.” Com? A través d’una eina que tots –sor­to­sa­ment–, tenim: la capa­ci­tat de ser cons­ci­ents. Podem obser­var la ment i ser cons­ci­ent d’allò que conté. L’auto­co­nei­xe­ment ens empo­dera. Podrem riure’ns d’aquests pen­sa­ments, con­tra­res­tar-los amb d’altres de posi­tius... Com puc saber, però, que neces­sito ajuda? “Ens ado­nem que sovint tenim mal de cap, o d’estómac, o al·lèrgies. O ens ado­nem que som tímids, que ens costa el con­tacte amb els altres, o que tenim por i inten­tem con­tro­lar-ho tot, i que no ens passi res... Pot­ser ten­dim a sen­tir-nos cul­pa­bles fàcil­ment davant del nos­tre judici i el dels altres. Pot­ser sofrim pels altres perquè fem nos­tres els seus pro­ble­mes.” El males­tar fa anar a teràpia.

Es pot inten­tar nedar i guar­dar la roba en aquest mar d’emo­ci­ons, però de debò que cal patir tant? “Des de la culpa, el judici, el vic­ti­misme, la sobre­pro­tecció, no es poden cons­truir rela­ci­ons sanes, sinó més aviat de dependència emo­ci­o­nal.” És curiós que nosal­tres no juguem a favor nos­tre. “És així, l’ene­mic el tenim a dins.” I la manera com vivim és clau, explica Aznar. Si allò que fem cap a l’exte­rior ho fem des del nos­tre ser, el que som quan venim al món, plens de llum i de pau, veu­rem allò que ens envolta, fins i tot allò que és difícil, d’una altra manera. I res­pon­drem des de la valen­tia i la for­ta­lesa, l’amor, l’ale­gria... i les situ­a­ci­ons, en lloc d’enfon­sar-nos, ens faran créixer, ser més humans. Creus en tu, tens fe en tu, t’esti­mes. La clau de tot és esti­mar-se. Si t’esti­mes, obser­ves la ment i et dius: «Això no, fora. Ràbia, fora; tris­tesa, fora; infe­ri­o­ri­tats, orgull...»” I si, per con­tra, vivim des de la nega­ti­vi­tat que tots tenim? “Sofri­rem, ens empre­nya­rem, ens entris­ti­rem, sen­ti­rem que no podem, que ens sobre­passa, que som infe­ri­ors, la qual cosa és men­tida...” Lli­ber­tat per ser feliç. Tan sen­zill com sem­bla. I tan difícil. La visió posi­tiva és una opció de vida.

“Valent, un guer­rer? Sí, però encara és més valent qui va a la seva ment, s’enfronta al seu ego i el venç. Quant val la pau de saber-se amo d’un mateix? Això és el cel. L’infern és viure amb la temença que m’aban­do­nin. Has pen­sat que som únics? En tot el món no hi ha ningú com tu! És molt boig pen­sar que tenim un buit. Quan es desitja des d’aquesta idea no hi ha saci­e­tat, perquè de fet no hi ha cap buit que s’hagi d’omplir... És una frus­tració cons­tant, de fons, que porta a la tris­tesa, a la ràbia, a la por... Alli­be­rar-se de tot això és l’objec­tiu de la vida.”

MERCÈ MIRA­LLES

mmi­ra­lles@​lrp.​cat

escola de viure

Va començar a fer teràpia de franc fa més de trenta anys. El punt de partida va ser quan la mare li va proposar fer-se càrrec d’un negoci familiar, garatge i benzinera, i ell, que havia fet medicina, va dir que sí. El seu interès per la psique no va desaparèixer, però. “M’interessava transmetre les bondats de la psicoteràpia, tan útil.” Al cap dels anys es va fer la pregunta: “Què m’agrada?” I es va respondre: “La psicoteràpia.” Va trobar qui es posés al davant del negoci i ell va començar a dedicar-s’hi de ple. “És clar, puc fer psicoteràpia gratis perquè tinc els diners que em venen del negoci, si no...” “Quan ajudes els altres d’igual a igual, quan dones a canvi de res [res material], et sents molt feliç. Parteixo de la base que la persona que tinc al davant és un igual a mi, per tant, n’aprenc.” Per a tots, l’aprenentatge més important és, segur, que la felicitat no està fora de la persona, sinó dins. Necessitar, necessitar, només a nosaltres mateixos. “Amb els altres ens unim per gaudir, créixer, aprendre, ensenyar. Si no és així, quan els altres no hi són, ens enfonsem.” La situació que ens porta a psicoteràpia pot ser una síndrome ansiosa depressiva, per exemple. Neurosi, psicosi... De fet, tots tenim una mica de tot.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor