Amor republicà
L’Alexandra i el Ricard es van conèixer l’1-O, una jornada històrica en què va començar una història d’amor única i republicana al cent per cent, que fins i tot va emocionar el president Torra
FUTUR
INTENS
Cinc de la matinada de l’1 d’octubre del 2017. L’Alexandra i el Ricard no es coneixien, però eren ben d’hora a l’escola Dovella del barri del Clot per defensar el col·legi i col·laborar perquè el referèndum fos un èxit. “Hi havia xocolata desfeta i bon ambient, amb gent que s’hi havia quedat a dormir”, recorda l’Alexandra Galceran Latorre, una noia de 31 anys, que quan van sortir els primers contratemps no va dubtar a fer un pas endavant. El mateix va fer el Ricard Ots, un enginyer informàtic de 45 anys, que va viure molt intensament una jornada històrica amb qui seria, sense saber-ho, la seva futura dona.
A les vuit del matí van arribar les urnes, però no pas alguns vocals i presidents de taula. “Van demanar dotze voluntaris i ens hi vam apuntar de seguida. No ho vam dubtar”, recorden. “L’arribada de les urnes va ser la primera gran victòria i va ser molt maco. Un senyor que ningú sabia d’on venia va arribar enmig de la pluja, entre aplaudiments, amb unes bosses negres d’escombraries on hi havia les urnes”, explica el Ricard, que va compartir com a president tretze hores a la mateixa taula que l’Alexandra. Ella feia de vocal i al final no sabia “ni com es deia” el seu company de taula. “Aquell dia estàvem per la feina”, recorden.
Van ser moltes hores compartint esforços, emocions i molta feina. El sistema informàtic és el que més va patir pels atacs rebuts. “La cosa anava lenta, hi havia molt d’emprenyament, però hi vam posar ganes”, diu l’Alexandra. “Va ser increïble. Gent gran que arribava plorant, com si fos el gran record de la seva vida; gent que venia a votar no...”, explica el Ricard. “També votava gent jove per primer cop... Va ser un dia fatídic i meravellós alhora. Hi havia pors, alegries, incerteses… Contínuament tenies la sensació que podia venir la policia. Nosaltres vam tenir molta sort, perquè no van venir i no hi va haver violència. Teníem la sensació d’estar protegits. Ens blindaven molt. Un dels sentiments que vam tenir va ser d’impotència en veure la gent com protegia l’escola. Els veïns i veïnes donaven literalment la cara. Per mi l’1-O va ser un dels dies més feliços i més tristos de la meva vida. Quan vaig marxar cap a casa hi vaig anar pensant si algú m’havia seguit, si rebria alguna notificació…”, assegura l’Alexandra, que reconeix que en aquell moment tenia parella.
“No és que connectéssim de seguida. Ens va passar com a molta gent que va defensar les escoles. Vam haver de treballar molt emocionalment tot el grup”, afirma la protagonista d’aquesta història. La connexió va arribar els dies posteriors al referèndum. Manifestacions, xerrades al mercat del Clot, a la mateixa escola… “Hi va haver molta feina diària”, reconeix somrient el Ricard. “Anaven passant els dies i jo m’anava enamorant d’ell. Em va enamorar veure com es desvivia per la gent. Tot va ser molt intens. El divendres 13 d’octubre vam posar fil a l’agulla i des d’aquell dia vivim junts. Fidel als meus principis vaig pensar: hi ha un abans i un després a la meva vida, i m’hi vaig llançar. Ara o mai. Vaig picar a la porta de casa seva i em vaig presentar. No va tenir opció”, explica encara emocionada l’Alexandra, que fins i tot porta un tatuatge que li recorda la data. “Jo crec que ella em va caçar directament [riuen]. Em va encantar que fos molt afectuosa. M’atreia com parlava, com em mirava… És molt tendra i es desviu per qualsevol cosa. Quan la coneixes t’adones que és única”, afirma ell amb rotunditat.
tretze DIES I A VIURE JUNTS
Només van trigar tretze dies a anar a viure junts. I la boda tampoc es va fer esperar gaire. El compromís va arribar als sis mesos, l’1 d’abril del 2018. “M’ho vaig treballar força”, recorda el Ricard, gran aficionat a l’alpinisme. “Va ser una nit groga, tot de roses grogues, en un restaurant… Tot ha estat molt polític”, diu l’Alexandra. I és que aquesta història d’amor nascuda de l’1-O és cent per cent republicana. El 13 d’octubre del 2019 es van casar (ho volien fer l’1-O, però no va ser possible) al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Ernest Maragall va presidir la cerimònia.
Seguint amb la seva devoció republicana, a la lluna de mel es van plantejar, per què no, anar al poble de Sant Esteve Sesrovires. Al final es van decantar per Escòcia. “Per nosaltres és un mirall”, diu l’Alexandra. Si és mare, també té clar com es dirà, en cas que ho sigui, la nena: “La nostra filla és dirà Elna, el nom del poble francès on es van guardar les urnes.” L’Alexandra, llançada però “discreta”, va convidar al seu casament el president de la Generalitat, Quim Torra. No hi va anar, però es va quedar prou impressionat amb aquesta història d’amor nascuda l’1 d’octubre. Tant que els va convidar al Palau de la Generalitat una tarda, al Pati dels Tarongers, per conèixer-los personalment. Impactant.
El republicanisme del Ricard i l’Alexandra està fora de tot dubte. I ella vol ser una veu “optimista” enmig de temps confusos i complicats: “Crec que estem vivint un present de desànim, motivat, a banda del fet de tenir presos, per les desavinences entre els nostres representants. Jo ho trobo absolutament normal. Són gent que porten molt de pes i de vegades deu ser difícil de conduir. És gent que mereix la nostra confiança, i jo els faré costat. En moments d’incertesa es quan més confiança cal. Tenim un president magnífic i meravellós, que ha fet una feina impecable, per no parlar del president a l’exili i dels consellers, que també estan picant molta pedra. La història la llegim ràpid, però s’escriu al llarg de dècades. Detecto que la gent té massa pressa. Falta paciència. Tot requereix una trajectòria digna, pausada. De llum, força i perseverança. Jo veig la república d’aquí a quinze o vint anys. Les coses s’han de fer bé i a poc a poc. Per fi hem reunit la força suficient i el valor per treballar per la república. Això és meravellós. Cal un esforç de tothom. Jo, que soc mediadora cultural, aporto el meu petit gra de sorra amb les tres mil persones amb qui em creuo cada dia. Estic encantada d’explicar a la gent que ve d’arreu del món la situació política catalana”, explica amb vehemència, amb un discurs pausat i passional.
ESPERANT EUROPA
Tots dos van viure de prop la incertesa del referèndum i la repressió de l’Estat espanyol. El Ricard ho té clar: “Ni oblit ni perdó. M’identifico amb aquest lema.” En aquest cas, la seva parella no hi està tan d’acord. “No oblidaré mai el que va passar, però no soc de ni oblit ni perdó, perquè això tanca portes. I jo les vull obrir. Vull establir un diàleg. I això que no hi confio gaire, en la taula de diàleg, gens ni mica, però és un primer pas”, explica l’Alexandra.
“Em sento defraudat amb Europa. N’esperava més. Han fet petits passos, però no entren de ple en el tema. No volen responsabilitat”, assegura el Ricard. Amb això, la seva dona tampoc coincideix al cent per cent: “Jo crec en Europa. Potser no en aquesta Europa. Crec que ara està adormida i que entre tots l’hem de treure de la zona de confort. I això és una tasca apassionant. Estem movent Europa! Cada resolució és una victòria. Els nostres nets n’estaran orgullosos”, afegeix. I és que aquest matrimoni republicà que va néixer el dia del referèndum sí que té una convicció ben clara, ferma i assumida: “L’1-O va ser històric. L’11 de setembre està obsolet. L’1-O és la nova data”, afirmen l’Alexandra i el Ricard. Tota una història d’amor.
XAVI OLTRA
xoltra@lrp.cat
.
Només van trigar tretze dies a anar a viure junts. I la boda tampoc es va fer esperar gaire. El compromís va arribar als sis mesos, l’1 d’abril del 2018. “M’ho vaig treballar força”, recorda el Ricard, gran aficionat a l’alpinisme. “Va ser una nit groga, tot de roses grogues, en un restaurant… Tot ha estat molt polític”, diu l’Alexandra. I és que aquesta història d’amor nascuda de l’1-O és cent per cent republicana. El 13 d’octubre del 2019 es van casar (ho volien fer l’1-O, però no va ser possible) al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Ernest Maragall va presidir la cerimònia.
Seguint amb la seva devoció republicana, a la lluna de mel es van plantejar, per què no, anar al poble de Sant Esteve Sesrovires. Al final es van decantar per Escòcia. “Per nosaltres és un mirall”, diu l’Alexandra. Si és mare, també té clar com es dirà, en cas que ho sigui, la nena: “La nostra filla és dirà Elna, el nom del poble francès on es van guardar les urnes.” L’Alexandra, llançada però “discreta”, va convidar al seu casament el president de la Generalitat, Quim Torra. No hi va anar, però es va quedar prou impressionat amb aquesta història d’amor nascuda l’1 d’octubre. Tant que els va convidar al Palau de la Generalitat una tarda, al Pati dels Tarongers, per conèixer-los personalment. Impactant.
El republicanisme del Ricard i l’Alexandra està fora de tot dubte. I ella vol ser una veu “optimista” enmig de temps confusos i complicats: “Crec que estem vivint un present de desànim, motivat, a banda del fet de tenir presos, per les desavinences entre els nostres representants. Jo ho trobo absolutament normal. Són gent que porten molt de pes i de vegades deu ser difícil de conduir. És gent que mereix la nostra confiança, i jo els faré costat. En moments d’incertesa es quan més confiança cal. Tenim un president magnífic i meravellós, que ha fet una feina impecable, per no parlar del president a l’exili i dels consellers, que també estan picant molta pedra. La història la llegim ràpid, però s’escriu al llarg de dècades. Detecto que la gent té massa pressa. Falta paciència. Tot requereix una trajectòria digna, pausada. De llum, força i perseverança. Jo veig la república d’aquí a quinze o vint anys. Les coses s’han de fer bé i a poc a poc. Per fi hem reunit la força suficient i el valor per treballar per la república. Això és meravellós. Cal un esforç de tothom. Jo, que soc mediadora cultural, aporto el meu petit gra de sorra amb les tres mil persones amb qui em creuo cada dia. Estic encantada d’explicar a la gent que ve d’arreu del món la situació política catalana”, explica amb vehemència, amb un discurs pausat i passional.
ESPERANT EUROPA
Tots dos van viure de prop la incertesa del referèndum i la repressió de l’Estat espanyol. El Ricard ho té clar: “Ni oblit ni perdó. M’identifico amb aquest lema.” En aquest cas, la seva parella no hi està tan d’acord. “No oblidaré mai el que va passar, però no soc de ni oblit ni perdó, perquè això tanca portes. I jo les vull obrir. Vull establir un diàleg. I això que no hi confio gaire, en la taula de diàleg, gens ni mica, però és un primer pas”, explica l’Alexandra.
“Em sento defraudat amb Europa. N’esperava més. Han fet petits passos, però no entren de ple en el tema. No volen responsabilitat”, assegura el Ricard. Amb això, la seva dona tampoc coincideix al cent per cent: “Jo crec en Europa. Potser no en aquesta Europa. Crec que ara està adormida i que entre tots l’hem de treure de la zona de confort. I això és una tasca apassionant. Estem movent Europa! Cada resolució és una victòria. Els nostres nets n’estaran orgullosos”, afegeix. I és que aquest matrimoni republicà que va néixer el dia del referèndum sí que té una convicció ben clara, ferma i assumida: “L’1-O va ser històric. L’11 de setembre està obsolet. L’1-O és la nova data”, afirmen l’Alexandra i el Ricard. Tota una història d’amor.
XAVI OLTRA
xoltra@lrp.cat
.
LA LLUITA CONTRA L’ESCLEROSI MÚLTIPLE
No fa gaire, li van diagnosticar aquesta malaltia a l’Alexandra, que la combat dia a dia amb optimisme i força. Filòloga catalana, semiòloga, exllibretera i actualment mediadora cultural a la Casa Batlló, l’Alexandra va quedar impressionada amb el relat recent i valent de Mireia Boya. “Li trucaria, però per experiència sé que de vegades necessitem una mica de distància. M’ha encantat que hagi escrit el llibre explicant el seu cas i entenc que hagi deixat la política de primera línia, perquè es necessita una vida més tranquil·la. Laboralment, jo la necessito. Prioritzes altres coses”, reconeix. “Ho porto bé, perquè tinc uns herois, la meva família. Els cuidadors són fonamentals. No es dona valor a l’entorn i és qui realment pateix molt la malaltia”, diu.
No fa gaire, li van diagnosticar aquesta malaltia a l’Alexandra, que la combat dia a dia amb optimisme i força. Filòloga catalana, semiòloga, exllibretera i actualment mediadora cultural a la Casa Batlló, l’Alexandra va quedar impressionada amb el relat recent i valent de Mireia Boya. “Li trucaria, però per experiència sé que de vegades necessitem una mica de distància. M’ha encantat que hagi escrit el llibre explicant el seu cas i entenc que hagi deixat la política de primera línia, perquè es necessita una vida més tranquil·la. Laboralment, jo la necessito. Prioritzes altres coses”, reconeix. “Ho porto bé, perquè tinc uns herois, la meva família. Els cuidadors són fonamentals. No es dona valor a l’entorn i és qui realment pateix molt la malaltia”, diu.