Clara Ponsatí
Eurodiputada i consellera a l’exili
“A la taula, hem pagat per avançat”
L’esperit lliure de la consellera a l’exili Clara Ponsatí simbolitza, amb la seva incorporació com a eurodiputada, l’última victòria, de moment, de l’independentisme al front exterior
NEGOCIAR AMB L’ESTAT
“El problema de la taula de negociació no és què en vols treure, sinó què pots oferir a canvi per negociar? I tot el que podíem oferir ja ho hem donat abans de posar-nos-hi” ESCÒCIA “Escòcia s’ha trobat atrapada en el Brexit, que no era un problema britànic, sinó entre anglesos”ESTRATÈGIA
“La gent no pot dependre d’esperar que les coses vinguin dels partits polítics, que ara mateix no tenen les coses clares”ELECCIONS
“Hi ha una proposta bastant consistent, que és la d’Esquerra, i les altres estan molt poc definides”Als passadissos del Parlament Europeu, trobem Clara Ponsatí davant d’una fotocopiadora, intentant complimentar la paperassa del seu recent ingrés a la institució, abans de rebre’ns al seu despatx per fer aquesta entrevista.
Com va l’aterratge a aquesta nova experiència com a eurodiputada?
Són dies d’adaptació. Hi ha molts aspectes burocràtics i administratius que costen el seu temps. En l’àmbit polític estem fent una gran ofensiva de networking per conèixer gent i per explicar-los el nostre cas. Ens estem movent amb discreció, però activament per poder arribar al màxim de gent.
Quina receptivitat troba a les seves explicacions?
La primera és que hi ha molta gent que sap que a Catalunya hi ha un problema, que li sona, que sap qui és el president Puigdemont, però que estan poc informats dels detalls. L’atenció que ens pot dedicar un membre del Parlament Europeu és limitada i, per tant, s’han de transmetre els missatges bàsics de manera senzilla i eficient. Respecte al nivell d’abús del sistema judicial espanyol i la repressió, aquí hi ha molta gent a qui li sembla que està passant alguna cosa, però no són conscients dels detalls, i quan els coneixen queden sorpresos.
Aquesta feina de pedagogia diputat a diputat els pot ajudar a aconseguir una votació favorable en relació amb el seu suplicatori?
No vull avançar esdeveniments. El PP, el PSOE i Ciutadans també s’estan movent, no subestimem les seves forces. A banda de tenir molts eurodiputats, tenen molts contactes i els estan movent sense manies; estan situats en posicions clau de les comissions i del Parlament.
Compta que el suplicatori es concedirà, doncs.
Serà molt complicat guanyar aquesta votació. El que passa és que fins i tot perdent la votació, el sol fet que s’hagi de fer aquest debat ens dona peu a parlar amb molta gent i a establir contactes per anar treballant més enllà de l’objectiu immediat del suplicatori. En la votació sortirà el que hagi de sortir, jo ara mateix no compto que ens sigui favorable, però en tot cas això tampoc tindrà un efecte dràstic per a la nostra situació.
Vostè juga en dos terrenys de joc, aquest i l’escocès.
Allà el procés està obert, i penso que s’arribarà al judici a mitjans de maig i que potencialment al juny hi haurà una resolució. Jo no era eurodiputada quan el procés va començar i, per tant, a diferència de la justícia belga amb Puigdemont i Comín, allà el procés no necessàriament s’ha de suspendre en espera de com vagi el suplicatori.
En tot cas, la via europea de moment està demostrant que les coses que semblaven impossibles van sent possibles.
Més que ser impossibles, no les havíem considerat. Tampoc hem fet impossibles, simplement hem fet servir els recursos institucionals, legals i jurídics que ens ofereix el fet de ser ciutadans europeus i ara el fet de ser membres del Parlament Europeu. I aquest és un terreny en què el joc brut i l’abús de poder estan bastant més limitats que a l’Estat espanyol.
Vostè es podria definir com una mena d’agent lliure en el mapa polític català. Quins contactes directes té per seguir i avaluar la situació interna de Catalunya?
No tinc partit i es podria dir que, efectivament, soc una agent lliure. Més que una qüestió d’accedir a la informació, puc dir que em miro la situació a l’interior amb una certa independència de pensament. I veig que en molts casos tot el que està passant desafia tota lògica política.
En quin sentit?
Hem vist com es prenien decisions que semblaven estratègicament molt poc consistents.
Com ara?
Donar llum verda al govern de Pedro Sánchez a canvi de res. La moció de censura del 2018 almenys podia semblar una aposta interessant, no es podia dir si seria un error o no. A partir de llavors, però, tot el que ha anat passant després costa una mica d’encaixar dins d’una estratègia.
L’estratègia era aconseguir la taula de negociació, no?
El problema de la taula de negociació no és què en vols treure, sinó què pots oferir a canvi a l’hora de negociar? I tot el que podíem oferir ja ho hem donat abans de posar-nos-hi.
Què hem donat?
La investidura de Pedro Sánchez. La treva de la mobilització al carrer, que està aturada. Com que ja ho hem pagat tot per avançat, no sé quina carta ens queda.
El Tsunami ha estat un fracàs?
Va fer algunes coses, però en tot cas les expectatives que havia creat no s’han materialitzat. Hi va haver molta gent al principi, però es va frenar de seguida.
A què ho atribueix? Pot ser que els mateixos impulsors de la iniciativa constatessin que no hi havia prou implicació popular?
La gent s’organitza, és cert, però la força que tenen es pot administrar. Ara estem debilitats pel que fa a organització, lideratge i estratègia, però el 15 d’octubre hi havia moltíssima força i jo crec que hi ha hagut una decisió política deliberada de no fer-la servir.
De qui?
De les forces polítiques que actuen a l’espai polític de Catalunya. I de les entitats al mateix temps. No vull criticar, perquè sé que és molt complicat, però crec que és així.
Què diria als ciutadans que davant d’aquesta aturada de la situació es poden sentir desconcertats, i més ara que s’acosten unes eleccions?
Que s’han d’organitzar. Déu me’n guard, de donar consignes o instruccions, però el que és clar és que la gent no pot dependre d’esperar que les coses vinguin dels partits polítics i de les institucions, on ara mateix no hi ha idees clares.
Les eleccions posaran remei a la falta d’idees clares o agreujaran el problema?
No ho sé. Em costa molt fer previsions. Crec que una mica ajudaran a clarificar les posicions, les propostes, però no ho podem donar per fet.
Vostè té l’experiència d’haver aterrat al govern Puigdemont en els mesos finals. Llavors ja va poder constatar que l’enfrontament entre ERC i el que llavors era el PDeCAT i ara JuntsxCat no és cap novetat. Com valora aquesta incapacitat de construir una estratègia comuna?
D’entrada, val a dir que és una característica relativament comuna de tots els moviments per la independència. En aquest sentit, no ens hem de posar més pedres al fetge de les necessàries. Tots els moviments de gran amplada i de gran abast tenen una gran diversitat a dins. En tots els processos d’independència hi ha hagut enfrontaments i conflictes. Vist des d’aquest punt de vista, és fins a cert punt comprensible. Però no ho és des del punt de vista de tot el que podríem fer si malgrat aquestes diferències fóssim capaços si no de superar-les totes, almenys de teixir una estratègia comuna. Tot avançaria més de pressa.
Veu factible reconduir-ho cap a una mínima estratègia comuna?
Ara mateix no ho veig factible. I d’altra banda, en la mateixa història de Catalunya també tenim aquests episodis d’enfrontaments, els nyerros i els cadells i totes aquestes històries, que dius, uf, quines eren realment les línies divisòries, les diferències? Ara també costa molt d’entendre, al final sembla que tot es resumeix a dir “jo soc dels meus i l’altre és dels seus”, i quan entres en aquestes dinàmiques és molt difícil sortir-ne. Hi podria haver un desencadenant extern que ara no preveiem que ho resolgui.
Les eleccions, potser?
No crec que les eleccions siguin un desencadenant de res. Poden ajudar a clarificar una mica què pensa la majoria i els diferents grups de l’electorat català, i estarà bé que s’aclareixi una mica més. Crec que hi ha una proposta que és bastant consistent, des del punt de vista de convèncer l’electorat, que és la d’Esquerra, i les altres estan molt poc definides.
La d’Esquerra és consistent, però no és la seva.
No comparteixo la visió que per ser més i tenir més força hem de retrocedir, tot i que ells no ho verbalitzin així. Implícitament, el plantejament és governem l’autonomia i acumulem forces i ja en parlarem més endavant. Em sembla poc realista, però almenys és una proposta definida; les alternatives no tenen ni estructura, ni narrativa. Per tant, l’opció d’ERC mereix respecte en el sentit que tenen un pla.
Com a resident a Escòcia, com analitza el tema del Brexit? L’entén?
El Brexit és el resultat d’una decisió sobirana dels anglesos, que són majoria al Regne Unit, fruit probablement d’una combinació de diversos factors. Un de molt important és que les classes populars angleses no s’han sentit representades pel projecte europeu. I en gran part el Brexit és responsabilitat dels laboristes, que clarament han tingut una actitud molt indefinida. Cameron va fer una aposta molt arriscada per motius bàsicament interns de l’hegemonia del partit conservador. I davant d’això la posició dels laboristes sempre ha estat extraordinàriament indefinida. I la situació del nord d’Anglaterra, de les zones postindustrials, que tenen aquesta nostàlgia d’un passat que no pot tornar però que està en la seva narrativa, és el que ha generat aquesta coalició entre els extremistes i la classe obrera anglesa, que han abandonat el laborisme perquè el laborisme ha abandonat la classe dirigent anglesa. Des de l’endemà del referèndum, sempre he fet el diagnòstic que tot això és fruit de l’esfondrament de la socialdemocràcia europea.
I Escòcia, què ha de fer?
Escòcia s’ha trobat atrapada en aquesta batalla que, de fet, és una batalla no pas britànica, sinó entre els anglesos. Ja veurem com se’n surten, perquè a més ara mateix han fet molt clarament l’aposta de no actuar unilateralment.
L’entén, aquesta aposta?
Sí, l’entenc perquè ells viuen al cap i a la fi en un estat raonablement funcional i poden intentar forçar un arbitratge constitucional. Malgrat que el Regne Unit és un lloc amb una història política molt tràgica, amb el cas d’Irlanda, l’Índia, etcètera, al final sempre negocien. No és fàcil. La combinació del Brexit amb un procés d’independència és complexa; per alguns escocesos el Brexit és el motiu per donar suport a la independència, i això s’està veient en les enquestes, però d’altra banda, un altre sector pensa que afegir la independència a l’afectació que tindrà el Brexit potser és massa.
Vostè també ha viscut molts anys als EUA. Com s’explica el cas de Trump?
S’assembla molt al del Brexit. És fruit del descontentament per la globalització. Hi ha uns grans sectors de les classes populars que són els perjudicats i que no han tingut eines d’expressió política i han avalat les opcions populistes, en aquest cas la de Trump. És una coalició que en termes d’anàlisi històrica d’esquerres costa d’entendre, però que tampoc és tan estranya, s’ha produït moltes vegades en la història. Trump és un personatge que d’entrada feia riure, que ningú es va prendre gaire seriosament, però que compta amb eines molt potents i que sobretot treballa en aquest brou de descontentament d’homes blancs de classe treballadora que han perdut nivell de vida i que se senten menystinguts pel discurs més progressiu i d’esquerres. És molt delicat. I la reacció de l’esquerra –a Amèrica els liberals–, ha estat insuficient. Em temo que Trump continua sent el favorit per a les pròximes presidencials.
Als que associen l’independentisme amb aquests moviments de caire populista, què els diria?
Els diria que s’ho mirin millor. És molt diferent. Entre altres coses, per la composició social i la diversitat de l’electorat independentista, molt transversal i que no té aquesta característica d’aglutinar superprivilegiats i perjudicats com fan el Brexit i Trump. L’independentisme és una coalició connexa, sense forats sociològics.
l’esperit lliure del procés
L’economista Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 1957) va aterrar a la política catalana l’estiu del 2017 per agafar les regnes del Departament d’Ensenyament que acabava de deixar Meritxell Ruiz a les envistes de l’1-O. Una estada fugaç, intensa i decidida al govern que li ha costat haver-se d’exiliar per evitar la revenja de l’Estat espanyol. Establerta a Escòcia, on es va reincorporar com a professora a la Universitat de Saint Andrews, la fins a cert punt inesperada plaça d’eurodiputada arran de la recomposició de la cambra com a conseqüència del Brexit i la sortida dels diputats britànics, l’obliga a fer una altra giragonsa en una vida d’un cert nomadisme que no li és gens estranya, ja que bona part de la seva carrera acadèmica l’ha portat, a més d’Escòcia, a viure en diverses etapes als Estats Units, on precisament exercia el 2013 quan va acusar l’Estat espanyol de no renovar el seu lloc com a professora visitant de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown per les seves posicions independentistes, fet que va admetre l’aleshores ministre d’Exteriors, García-Margallo.
Els efectes de la negociació
Amb la taula de negociació, veu algun risc que s’acabi resolent la repressió a l’interior però que els exiliats en quedin al marge?
Qualsevol millora de la qualitat de vida dels presos té tot el meu entusiasme. De tota manera, segurament per part del govern Sánchez és possible que es vulgui aprofundir la línia divisòria entre la presó i l’exili. Crec que no tindran èxit en el sentit que això tingui conseqüències sobre la manera que nosaltres ens plantegem la nostra feina. I, evidentment, no pot tenir èxit en el sentit que no es pot avançar sense resoldre del tot el tema de la repressió.
L’Estat vol negociar entre una rendició i un armistici?
I una penitència, també. A mi aquí que no m’hi busquin.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.