“L’extrema dreta et valora per ser blanc”

Filòsof, cofundador de l’editorial Zone Books (Nova York) i de l’associació Cette France-là, Michel Feher analitza en aquesta entrevista les conseqüències econòmiques que pot tenir la crisi sanitària del coronavirus. L’avenç del capitalisme, el paper de l’esquerra europea durant les darreres dècades o l’auge de l’extrema dreta són retratats en aquesta conversa. Feher (Brussel·les, 1956) va visitar fa unes setmanes Barcelona per oferir una conferència al Palau Macaya de l’Obra Social de La Caixa. Atén a La República per via telefònica.

Es fa molt difícil de predir com evolucionarà aquesta crisi. També és veritat que en els titulars s’observen canvis. Per exemple, a França, Emmanuel Macron [el president francès] va sortir per televisió i va assegurar que els canvis que hi hauria serien per millorar. Va assegurar que no tot es podia deixar en mans dels mercats. Vaig pensar: Uau! Ha canviat totalment el seu pensament! Tot i això, si els francesos fan memòria també recordaran que a finals del 2008 o a principis del 2009 qui llavors era el president del país, Nicolas Sarkozy, també va fer un discurs similar... La realitat va ser que els diners van servir per rescatar els bancs i per reconstruir exactament el sistema que ja hi havia, per tornar al mateix règim. Els governs van salvar els bancs i no la gent. La pregunta és si passarà el mateix aquesta vegada o si ja s’ha après la lliçó.

Exacte. Per exemple, als Estats Units on el sistema sanitari és molt més catastròfic que als països europeus. Al final, no sabem de quina manera pot afectar. Per exemple, Bernie Sanders [un dels candidats demòcrates a la presidència dels Estats Units] és qui fins ara més ha defensat un sistema sanitari universal durant la campanya electoral.

En aquest cas, amb la crisi del coronavirus, les coses li podrien anar millor a Bernie Sanders, però de moment no està sent així... està perdent. Al final, tot dependrà de la força que acabi tenint la crisi sanitària als Estats Units. Segurament no afavorirà Donald Trump, i potser sí que pot ser un punt a favor per a un home, Joe Biden, que assegura que invertirà molts diners en aquesta crisi sanitària. És estrany que Sanders es presenti ara mateix com el perdedor i que la proposta guanyadora pugui ser aquella que vulgui fer una acció massiva i després que tot torni a ser com abans.

No se sap com evolucionarà aquesta situació ni si després serà millor o pitjor. Per exemple, el New Deal [ un conjunt de mesures polítiques que va adoptar el Partit Demòcrata durant els anys trenta] va arribar després de la Gran Depressió. Hi ha qui pot agafar grans avantatges.

El que fa que el capitalisme financer sigui tan potent i resilient és, crec, el seu control del temps: les eleccions passen cada pocs anys, les vagues, les manifestacions i fins i tot les ocupacions com les que es van produir el 2011 són esdeveniments puntuals. En els mercats financers, en canvi, els especuladors voten i demostren cada nanosegon que el seu poder es desplega contínuament. En aquests temps de capitalisme financer, i ho hem estat notant en les darreres dècades, les democràcies liberals estan en molt mal estat. Malgrat l’enorme cost que està tenint en nombre de vides humanes, per no parlar de la imminent recessió, no hi ha cap garantia que aquesta crisi mundial es desfarà del règim actual: podria ser un altre cas en què les empreses seran rescatades. Amb el pas del temps, els costos es faran mitjançant mesures d’austeritat, i els governs convertiran l’estat d’excepció relacionat amb la salut en la nova normalitat de demà per, d’aquesta manera, evitar que els seus ciutadans es facin preguntes sobre com s’ha actuat en aquesta crisi que ara ens colpeja.

Es fa difícil predir com les coses canviaran perquè estan passant molt ràpidament. Hi ha un element que he observat durant aquests dies: la gent s’adona que als mateixos governs hi ha molta ignorància per saber què és el que passarà, però no s’està rebel·lant perquè la gent està entenent que els governs no tenen manera de saber res més, de com evolucionarà aquesta crisi, perquè realment no hi ha manera de saber-ho. I això esta creant un moviment molt interessant. Crec que la gent està entenent que s’ha d’autorganitzar, no només per protegir-se a ells, sinó també per protegir els altres. Protegir els altres és la millor manera de protegir-nos a nosaltres mateixos. I crec que no és només un moviment que va en la direcció de protegir-me a mi i de tenir cura només de la meva família, ni tampoc de pensar que allò que pot passar als altres m’és absolutament igual.

Sí, perquè crec que no és un retorn a la mentalitat aquella en què es deixava tot en mans de l’estat. Sí que és cert que es pensa que l’estat és el que ha d’invertir en la investigació mèdica i en el sistema de salut. Confien en l’estat, però tot això es veu més com una solució a llarg termini que no pas com una solució per al moment actual, durant la crisi. Així que la gent no està esperant que els governs se’n facin càrrec. Crec que hi ha la sensació que autoorganitzar-se és necessari. No és un comportament individualista. Serà un canvi a llarg termini? No ho sé. Crec que el que és interessant és que la gent no està analitzant si les autoritats i els governs estan fent bé o malament les coses, sinó que s’estan preguntant com a prioritat què es pot fer col·lectivament per intentar minimitzar els danys de la pandèmia.

Si la crisi és molt llarga, i crec que aquesta situació s’allargarà durant uns mesos, si l’activitat econòmica explota, es voldran tornar a restaurar aquestes ajudes, però... de quina manera? Es voldrà que s’adjunti als salaris? I els que no tenen feina? I els que no tenen un salari? Ens hem de preguntar com es voldrà tirar endavant.

Un dels principals discursos de l’extrema dreta és que els beneficis socials no s’han de donar a les persones estrangeres, que no se’ls mereixen, que no han d’anar a les persones que no treballen. En aquests partits hi ha molts votants que tenen nostàlgia del vell sistema, el que hi havia durant els anys setanta, que excloïa les minories, que excloïa les dones... Estava basat en l’estat nació i en la nacionalitat. Quan sorgeixen els desitjos de tornar a aquests vells sistemes sempre sorgeixen els partits de dreta i també els d’extrema dreta més que no pas els de les esquerres. No pretenc tenir una solució ni una recepta per a això, però la meva hipòtesi és que els partits d’esquerres, en lloc de simplement denunciar l’hegemonia de les finances especulatives, farien bé d’aprendre a contraespecular per entrar en la competència per l’assignació de crèdit, de la mateixa manera que el moviment obrer del segle XIX va aprendre a negociar amb els empresaris per modificar la distribució del benefici. La qüestió sobre què és valuós, sobre qui i què mereixen un crèdit és tan crucial avui dia com la qüestió de l’equitat –és a dir de com s’ha de compartir el producte de l’activitat econòmica– ho va ser en els primers temps del capitalisme industrial.

El discurs que ha aconseguit implantar l’extrema dreta en molts dels seus votants és: potser tu no tens gaires diners, no tens gaire educació, però ets blanc i ets d’aquí. Ets respectable perquè representes els valors tradicionals. Aquesta mena de discurs li funciona molt bé a Donald Trump. Un altre dels factors que es desprèn de tot aquest discurs és que seràs tractat amb admiració i que tots els que no siguin com tu seran tractats malament. En termes relatius, sembla que la teva vida sigui millor que la dels que no són com tu. I proposen que es tanquin les fronteres, que es construeixen murs, que s’imposin aranzels. I tot això sembla que t’ha de beneficiar.

I tant que funciona! Ho estem veient als Estats Units... Ho hem vist a Hongria... Ha funcionat amb Vox a Espanya, funciona amb el Front Nacional a França... Funciona amb Alternativa per Alemanya i també amb el Partit Conservador del Regne Unit... Funciona molt. L’extrema dreta entra de bracet del neoliberalisme i no en contra. Crec que la qüestió que s’ha de plantejar l’esquerra és com fer que els valors de la solidaritat o de l’hospitalitat siguin rellevants.

És així. I s’han de revalorar. Diria que els partits d’esquerres no ho estant intentant gaire. Els discurs l’està guanyant la dreta. Sembla que no es pugui mostrar la teva hospitalitat perquè llavors perdries el favor de la gent. Per exemple, la desregulació dels mercats és un plantejament molt minoritari, però això no fa que la dreta no els tiri endavant. El posicionament de la preferència nacional de l’extrema dreta també és un plantejament minoritari. Tanmateix, el manté i guanya vots gràcies a això.