Núria Montserrat
Bioenginyera a l'IBEC
“Volem saber què fa que un pacient empitjori”
Núria Montserrat treballa des de principis de febrer amb un prestigiós equip internacional que ha aconseguit identificar un medicament que bloqueja la covid-19. Els seus organoides de ronyó han estat un element clau per demostrar-ho
LA INVESTIGACIÓ
“El fàrmac que hem provat funciona com un tallafocs que bloqueja el virus”LES INCÒGNITES
“La covid-19 si t’enganxa malament, t’enganxa molt malament, i hem d’investigar per què passa això”LA PANDÈMIA
“La combinació de coronovirus i transmissió aèria feia pensar el pitjor. Al febrer ja vaig proveir tota la família de mascaretes”Confinada a casa o al laboratori?
Aquests dies, a casa. Acabo de posar una rentadora i els nens han anat a passejar. Tinc tres fills petits, de 3, 5 i 8. Ara és un bon moment per parlar...
Una conciliació complicada...
Són disset hores al dia al límit, sense parar, dormint poc, ho fem com podem. Puc fer feina des de casa, però els dies vermells, els de més intensitat, no volia que la gent estigués al laboratori i jo a casa, no em semblava èticament correcte, i anava al laboratori. Quan ens comencem a desconfinar, només podrem treballar en torns de cinc i, de moment, em quedo a casa, tot i que la moguda aquí és bestial, però vaja, com tothom.
En quin moment s’afegeix a investigar la covid-19?
Al mes de febrer, el nostre institut, l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), juntament amb el Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL), vam organitzar un congrés aquí, a Barcelona, de bioenginyeria en aplicacions en salut, i vam tenir l’oportunitat de convidar investigadors de molt renom. Un d’ells, Josef Penninger de la Universitat de Columbia Britànica (UBC), al Canadà, després de sentir la meva xerrada sobre els organoides de ronyó em va comentar que necessitava models cel·lulars per provar i formular diferents qüestions sobre la covid-19, que llavors encara estava a Wuhan. Aleshores, es tenia molt coneixement sobre la biologia del virus, però hi havia moltes incògnites sobre com funcionava quan entrava a les cèl·lules humanes, i calia investigar amb models cel·lulars per després provar un fàrmac. En vam estar parlant i l’endemà mateix vam enviar des del meu laboratori organoides al tercer integrant d’aquesta investigació, l’Institut Karolinska de Suècia. Vam començar el 9 de febrer.
Què són els organoides?
Són microòrgans que simulen un òrgan adult. De manera artificial, al laboratori, podem construir, a partir de cèl·lules mare, petits òrgans, que tenen mesures mil·limètriques i que contenen totes les cèl·lules del ronyó. I per què ens interessava el ronyó? Les cèl·lules del ronyó, igual que les del pulmó, el cor i altres teixits del nostre organisme contenen la via d’entrada del coronavirus. De manera que des de Barcelona vam estar treballant tot el mes de febrer per caracteritzar molt bé aquests microòrgans. Els enviàvem a l’Institut Karolinska perquè els infectessin i ens els retornaven per continuar amb la nostra recerca.
El doctor Penninger, ja havia treballat amb la SARS…
El 2005 va descobrir aquesta porta d’entrada del coronavirus, l’enzim ACE2, que s’expressa en moltes cèl·lules del nostre organisme. El virus ha trobat en aquest enzim la porta d’entrada i quan entra al nostre organisme utilitza la nostra maquinària cel·lular per continuar replicant-se.
Penninger sospitava que la covid-19 utilitzava la mateixa porta d’entrada?
Sí. I també un dels altres col·laboradors, Ali Mirazimi, viròleg de l’equip de biologia infecciosa a Suècia, que ha treballat amb l’Ebola i la SARS. Tots dos ja van veure fa alguns anys que en la SARS la porta d’entrada era l’ACE2, i com que el SARS-CoV-2 és un cosí germà de la SARS del 2002 van pensar que podia ser la mateixa. I, a més, teníem la sort que Josef Penninger havia desenvolupat una molècula, un compost terapèutic, l’APN01, que és una proteïna recombinant que s’assembla molt a aquesta porta d’entrada.
Una esperança per aturar el virus...
El virus utilitza una porta per entrar a les cèl·lules humanes i per replicar-se, i aquest medicament el que ofereix és una porta falsa. Quan el virus entra troba una porta que s’assembla molt a la que hi ha als pulmons, als ronyons… i que utilitza per entrar. I quan troba aquesta porta falsa el virus ja no pot entrar a la cèl·lula, queda com bloquejat i no pot seguir infectant. Aleshores, vam decidir provar-ho amb els organoides i testar el fàrmac, que ja estava en fase 1 i s’estava provant amb població voluntària sana. I Penninger treballa també en vasos sanguinis, que és molt interessant, perquè des de fa poc s’han començat a veure casos de nens amb problemes, relacionats amb la covid-19, que afecten sobretot els vasos sanguinis. A començaments d’abril ja vam poder demostrar que el virus infecta els vasos sanguinis, que fins llavors no s’havia vist, i que el virus es podia bloquejar amb aquest medicament als organoides. Aquesta ha estat una mica la història de recerca feta en un temps rècord i que vam publicar a principis d’abril. I tot va començar amb una malaltia que aleshores estava localitzada a la Xina, però tots els que treballem amb aquests temes ja dèiem: “Això té mala pinta.”
I després va saltar a Itàlia…
Quan va covid-19 va esclatar a la Llombardia, que va ser cap al 20 de febrer, jo ja vaig començar a fer torns al laboratori, i vaig iniciar un desconfinament al meu laboratori. Vaig pensar: “Si m’equivoco m’equivoco”, i des de llavors la idea era anar separant la gent per precaució. Ara, al meu laboratori, treballem exclusivament en el coronavirus, i de les quinze persones de l’equip només en treballen tres. Sacrifiques la teva recerca, perquè tinc molts altres projectes, i m’agradaria poder-los continuar. Hem dedicat tot l’esforç a la covid-19.
Què li va fer pensar que pintava malament?
L’any passat vaig estar tres vegades a la Xina, l’última a Pequín, el desembre del 2019. Veure imatges de Wuhan totalment deserta i com de seriosament s’ho prenien va fer que em plantegés moltes coses. Si tens en compte la biologia del coronavirus i una transmissió per via aèria penses el pitjor, m’ho veia a sobre. I anar sentint que es podia controlar i que era com una grip em semblava una barbaritat.
I ens vam confiar…
Les mesures que podia prendre jo eren petites. Jo puc confinar cinc o sis persones, però quan has de prendre la decisió de confinar tot un país entenc que ha de ser molt complicat. Quan va esclatar a la Llombardia, aquell mateix cap de setmana vaig anar a la farmàcia i vaig comprar mascaretes per a tota la família. Això era el 18 o el 20 de febrer i quan va arribar el 13 de març, que és quan van tancar les escoles, ja havia anat fent provisions a casa. Ara bé, si tens un missatge a la tele que et diu el contrari, que no passa res… és complicat.
I al laboratori es van posar a treballar a contrarellotge….
Sí, necessites que el dia tingui quaranta-vuit hores, i de vegades el teu entorn no ho entén, perquè és clar que també has de descansar, però vols anar ràpid… És una situació difícil. I quan m’imagino el que fa la gent que està treballant al peu del canó amb pacients… és increïble. Nosaltres, com a investigadors, almenys jo ho veig així, tenim el deure moral d’utilitzar la nostra feina per canviar les coses. Si la meva recerca en algun moment pot millorar la vida de les persones, no em puc quedar amb els braços plegats. I a més, ens ha funcionant, i és fantàstic! El que m’ha donat més satisfacció es veure que hi podia fer alguna cosa, o si més no intentar-ho, i et sents útil.
El que estan fent amb la seva investigació és com posar una porta de seguretat i enganyar el virus?
És com un tallafocs per intentar que el virus no passi. I aquí hi ha diferents estratègies. Ara estem en la fase 1, és a dir intentar que el virus no entri. I després es poden intentar altres coses un cop el virus ja ha entrat a les cèl·lules; d’una banda, bloquejar més entrades, perquè hem vist que aquesta covid-19 és multiorgànica. Al gener, febrer, semblava que només fos de vies aèries: pulmonies, pneumonies bilaterals… Al febrer ja teníem dades que un 5% dels malalts presentaven insuficiència renal, i més tard es va començar a veure que afectava altres òrgans, una cosa que ja ens temíem quan vam començar la investigació, perquè tots els òrgans que tenen la porta de l’ACE2 era previsible que poguessin estar afectats per la covid, com així ha estat: el cor, els vasos sanguinis, gent amb problemes d’ictus cerebrals… perquè és un problema dels vasos sanguinis. Per tant, unes investigacions han anat encaminades a crear aquesta porta falsa per aturar el virus, i amb d’altres el que s’intenta és aturar la replicació del virus un cop les cèl·lules ja estan infectades.
L’APN01 és un medicament preventiu que s’haurien de prendre les persones que encara no estan infectades per tal d’aturar el virus?
Això encara no ho sabem. S’ha d’acabar d’estudiar, però podria ser una bona mesura. També ens agradaria pensar que a la llarga es podrà administrar amb malaltia severa. Perquè aquest medicament ja s’ha administrat amb pacients amb patologies pulmonars i ha funcionat. El tema és saber si en pacients amb insuficiència pulmonar derivada de la covid-19 també funciona. És que amb la covid-19 passen moltes coses, hi ha una inflamació brutal… i s’ha d’acabar d’investigar.
Una gran esperança…
L’objectiu final d’aquest fàrmac, a banda que pugui servir com a medicament preventiu, és poder-lo utilitzar en pacients en fase crítica S’ha vist amb els estudis previs de patologies pulmonars, quan encara no existia la covid-19, que aquest medicament desinflama i això seria fantàstic, perquè amb la covid hi ha molts casos de malalts en què apareix una inflamació brutal per la resposta immune, una fibrosi, que si és de llarga durada al pulmó o al ronyó és devastadora. Si t’enganxa malament, t’enganxa molt malament i és interessant investigar per què passa això, i poder mirar per què passa amb gent amb patologies com diabetis, hipertensió… i veure com la covid-19 evoluciona i per què en uns casos pitjor que en d’altres.
Hi ha gent que no tenia patologies i també han acabat greus…
I gent amb patologies que no han desenvolupat la malaltia d’aquesta manera tan severa. És interessant des del punt de vista de la investigació, perquè volem entendre quins factors agreugen i poden ser determinats en les primeres fases o durant la malaltia. En només tres mesos, hem pogut saber moltíssimes coses, si bé encara falta molt per conèixer.
Hi ha milers d’equips treballant-hi...
La sort que tenim, en la investigació bàsica, és que per avançar davant d’un gran desconegut pots contactar amb laboratoris de moltíssims llocs del món que treballen amb enfocaments diferents per anar més ràpid. Hi ha hagut un canvi de paradigma, i moltíssima gent s’ha posat a investigar, com jo ho vaig fer. Ho vaig llançar tot per la finestra i vaig decidir posar-me a investigar això. I la gent, al meu laboratori, ha deixat el que feia i s’hi ha posat encantada –tot dones, per cert–, perquè sents que pots fer alguna cosa.
Com funciona la col·laboració científica? Es comparteix el coneixement?
Si, sí! Jo no he viscut mai un moment així. He treballat amb equips internacionals, i tot i que la meva carrera no és encara gaire llarga, he pogut publicar molt ràpid i he pogut fer feina molt bona… Tenim aquest neguit de voler contribuir i intentar saber-ho tot de la covid-19.
Això té uns costos. En el cas del seu projecte, d’on surten els diners per investigar?
Fins ara jo tenia projectes d’investigació en organoides de ronyó i el que he fet ha estat dedicar-hi recursos d’aquests projectes, per als quals tenia finançament europeu i espanyol. Ho vaig fer d’una manera molt intuïtiva, perquè vaig pensar que això seria molt llarg, i que l’agència finançadora seria molt flexible. I ara que està passant això, ells mateixos estan adaptant que la nostra recerca i els recursos es puguin dedicar a la covid-19. I he tingut també tot el suport de l’IBEC.
Una decisió arriscada?
Sí, era una mica arriscat, però estava convençuda que funcionaria. De fet, aquestes agències han elaborat una llista de tots els investigadors a Europa que teníem diners del Consell Europeu per a la recerca i estem treballant en la covid-19. I ho estan suportant econòmicament, perquè si no ens traiem això de sobre no ens podrem tornar a posar a treballar amb el càncer, el Parkinson…
A banda de l’APN01 han provat altres fàrmacs?
Ara estem en la segona fase, intentant provar altres fàrmacs. Primer ens hem centrat en aquesta porta falsa i a intentar bloquejar el virus, i ara estem interessats a explotar aquests organoides de ronyó i també a provar-ho amb organoides de cor, de pulmó… per veure què s’activa quan el virus entra. Fa el mateix al cor, que al ronyó, o no? Si sabem què toca el virus, podrem anar provant medicaments ja existents que es fan servir per a altres malalties, però que estan tocant les mateixes vies que toca la covid. Són fàrmacs que ja existeixen i que estan aprovats i això ajuda a guanyar temps. Amb els organoides pots fer un bon cribratge de molècules terapèutiques entre el que hi ha al mercat, perquè la idea és actuar ràpidament.
Solucions per esperar la vacuna...
Hi ha molts laboratoris al món que estan fent aproximacions de nous medicaments i vacunes, aquesta és una via, però necessàriament més lenta; i després, un altre grup de gent, com nosaltres, que el que intentem és trobar medicaments que ja existeixen i que puguin ser efectius i guanyar temps.
El fàrmac s’està provant en 200 malalts de covid-19. Com està anant?
S’està provant en hospitals d’Àustria, Dinamarca i Alemanya, però estan baixant molt els casos d’ingressos, i potser l’assaig clínic no es podrà concloure fins que no hi hagi un nou repunt. Cal fer l’estudi amb molts malalts, perquè sigui concloent, però desconec més coses sobre l’assaig, en aquesta part no hi participo.
Organoides, bioimpressió 3D… Sona a ciència-ficció.
En aquest cas, els organoides no els hem fet amb impressió 3D, els hem fet amb un protocol que ens permet fer milers d’organoides a la setmana sense la necessitat de la impressora 3D. Hem hagut de fer una bona feina d’enginyeria per poder fer-los viables i que poguessin viatjar. I ho hem simplificat molt tot perquè els altres laboratoris hi poguessin treballar a Suècia. És cert, però, que quan ho comuniquem sembla tot plegat una marcianada i els experiments de Frankestein, però m’agradaria ser més pionera i fer coses que encara s’entenguessin menys. Hi ha molta gent que està fent coses amb microorganoides impressionants.
Podem pensar que un dia es podran imprimir òrgans en 3D per a trasplantaments?
Per a això encara ens queda una estona, una estona llarga. De moment, no podem pensar a fer tot un òrgan, però sí estructures concretes d’un òrgan. Podem pensar a imprimir tendó, per exemple, que no és tan sexi com fer tot un ronyó, però que pot ser molt útil i funcional... Imagina’t una persona que té una disfunció de cartílag i que no pot caminar bé, si amb impressió 3D li pots fer un constructe que li puguis implantar al genoll!
Fer recanvis….
Seria fantàstic! Aquestes peces de recanvi es podran veure de manera més o menys ràpida, però una peça, per exemple, que sigui irrigada, una peça vascularitzada, és més difícil. I per això el nostre plantejament ha estat fer peces de lego: no fem un ronyó sencer, però fem aquell tros que està compromès en la malaltia renal.
Mentre no tinguem vacuna i medicaments, com pensa que serà la vida en els propers mesos?
Ens hem de conscienciar que ha de ser diferent, i els missatges sobre les mesures de prevenció que ens donin han de ser coherents. La distància social haurà de ser-hi tant sí com no, i amb bones mesures d’higiene… Hem de fer un reset mental molt gran. Fins que no hi hagi un percentatge prou alt de població immunitzada no podrem tornar a fer una vida normal.
L’APN01, UN FÀRMAC QUE BLOQUEJA EL VIRUS
La bioenginyera Núria Montserrat, en col·laboració amb un equip internacional, ha identificat un fàrmac, l’APN01, que és capaç de bloquejar la covid-19. De moment, se n’ha pogut demostrar l’eficàcia en organoides de ronyó, microòrgans creats amb cèl·lules mare
al laboratori per la doctora Montserrat. Una esperança per fer front a la pandèmia que l’assaig clínic amb pacients haurà de confirmar. Ara, amb prestigiosos investigadors com Josef
Penninger i Ali Mirazimi, que van treballar en la SARS i l’Ebola, se centren a buscar les causes que agreugen la covid-19
UN DIA DE FELICITAT AMARGA
El 2 d’abril, la prestigiosa revista científica Cell publicava l’estudi que la doctora Montserrat i un equip internacional havien fet en un temps rècord i que identificava un fàrmac capaç de bloquejar la covid-19. El que va sentir en aquell moment no és fàcil de descriure, una barreja de sensacions, diu, una mena de felicitat amarga. “Quan vam veure que el fàrmac funcionava als minironyons vaig sentir molta felicitat, estàvem tots emocionats. I volíem tornar al laboratori i fer més coses, córrer…” Però hi havia l’alttra cara: “Em feia com por estar contenta, pensava: «S’està morint tanta gent... Tant de bo no hagués passat res d’això.» Em van fer la primera entrevista en una ràdio, i quan vaig penjar el telèfon em vaig posar a plorar. M’estaven felicitant en relació amb una cosa que és un desastre mundial. Una sensació estranya.”
MINIÒRGANS, IMPRESSIÓ 3D DE TEIXITS...
Núria Montserrat (Barcelona, 1978) recorda com la va marcar, als 17 anys, la lectura de Mas grandes que el amor, una història del francès Dominique Lapierre sobre els inicis d’aquella malaltia desconeguda anomenada sida. Aleshores, però, ja sabia que volia ser biòloga. Des de fa una dècada, treballa en cèl·lules mare i ha estat pionera en la generació d’organoides de ronyó, un treball que va ser seleccionat per la revista Science com un dels deu descobriments de l’any 2003. Abans d’aparcar-ho tot per investigar la covid-19 havia iniciat un projecte europeu per fer teixit cardíac. Treballa amb un equip bàsicament femení, dotze dels quinze components del seu equip de l’IBEC són dones, i sempre que pot acosta la ciència a tots els públics, ja sigui en una escola o al fòrum econòmic mundial.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.