VICENT PARTAL
DIRECTOR DEL DIARI DIGITAL VILAWEB
“Els partits independentistes estan perduts”
Internet ni tan sols havia arribat a les llars quan Vicent Partal i Assumpció Maresma van decidir aventurar-se i crear el primer diari digital. Ara, Vilaweb ha celebrat el seu 25è aniversari
LA FORMA DE LLEGIR
“Ara tens tanta oferta que a la pàgina 12 canvies. El problema s’ha traslladat a la informació de diari. Ara la gent no es mira un diari sencer”EL SIGNE DE VILAWEB
“El periodisme és un combat i tenim una posició editorial molt clara. Sempre hem dit que no creem en la imparcialitat, creem en l’honradesa”BUSCAR LECTORS
“Hi ha una part de la població que vol bons mitjans. Eixa gent està disposada a pagar i és la base sobre la qual se sustentarà el periodisme”ELS INICIS DEL DIARI
“Estem parlant d’un moment en què no hi havia ningú connectat a internet. Per subsistir vam haver de fer també webs per a empreses”LA GESTIÓ DEL VIRUS
“Els governs ho han fet molt malament. L’espanyol ha estat el desastre més gran però el català ha tingut molts problemes que no s’expliquen”ELECCIONS CATALANES
“No acabo d’entendre que no es pogueren convocar perquè s’havien de fer els pressupostos i ara siguin urgents quan caldrà modificar-los”Com va sorgir la idea de fer un diari digital fa 25 anys? No sé si el van tractar més de revolucionari o d’inconscient.
Té una lògica. Jo era periodista de política internacional i a través de companys americans vaig arribar a conèixer una eina que es deia CompuServe, que sobretot oferia el servei de totes les agències de notícies del món, amb la qual cosa, a casa tenia una quantitat d’informació bestial que després feia servir amb en Josep Martinoy i la Pilar Esteban per fer les cròniques d’El Punt. Ja estava posat en xarxes des del 1991, i era conscient que allà estava passant alguna cosa. Jo no sabia què. Aquesta imatge del pioner que té una visió no és certa. El 1994, l’Assumpció Maresma era la directora d’El Temps i em va proposar que ja que em passava el dia mirant allò nou m’inventés alguna cosa. I vam crear El Temps Online, que vist ara era molt naïf, però que ens va servir per fer uns experiments periodístics molt interessants. De fet, tant interessants que un dia, encara no sabem com, ens van cridar del Chicago Times per dir-nos que anéssim allà a explicar el projecte. Vam al·lucinar. Allà vam conèixer gent de tot el món que feia coses interessants i a partir d’això ens vam plantejar per què no ens hi atrevíem nosaltres. Vam anar a sopar al restaurant de Michael Jordan i allà vam prendre la decisió de crear Vilaweb.
Els inicis van ser difícils?
Vam començar tres persones: l’Assumpció [Maresma] i jo, i en Joan Subirats, que era un amic nostre que per desgràcia va morir massa aviat, que era un excel·lent pintor i un gran dissenyador. Al principi el diari era un cop al dia actualitzar alguna coseta. Estem parlant d’un moment en què no n’hi havia ningú connectat a internet. Nosaltres havíem de fer una empresa que guanyés diners i que fos sostenible. La primera idea va ser fer webs. Ningú en sabia fer. Fèiem webs per a grans empreses. Durant els primers anys, vam fer el web de Sol Meliá, de Red Eléctrica de Espanya, de Caixa Catalunya… Molt primitius. I els diners que guanyàvem amb això els invertíem al diari. Després vam pactar una cosa que es deia Menta, que era el projecte de televisió per cable, i allà vam començar a fer una versió d’informació local. Nosaltres sempre vam anar buscant de quina manera es podia finançar aquell projecte. El diari no tenia clientela, no tenia publicitat, no tenia res.
Van ser pioners del teletreball?
Ho fèiem tot des de casa. Quan vam contractar la primera persona, que va ser en Carles Garcia, vam llogar un despatxet petit enfront de casa. Però puc explicar que el primer client important que vam tenir va ser Caixa Catalunya, i la primera reunió important era amb aquell client. Les reunions les fèiem al menjador de casa; en aquella època ja teníem una filla i era molt difícil dissimular que allò era casa nostra. I recordo que en Manel Magrinyà, que era el directiu amb qui parlàvem i venia a casa, un dia ens va arribar a preguntar: “Però quina mena d’empresa sou?” Sempre li hem reconegut que va tindre molt de valor per tirar endavant el projecte.
Quins van ser els primers lectors?
Al principi van haver-hi dos mercats molt importants. D’una banda els universitaris, perquè al país era molt difícil tindre connexió a internet, però a les universitats n’hi havia. I el segon públic que va ser importantíssim i que ara ja no ho és tant van ser els catalans que viuen a l’estranger. Per a ells era la bomba. De no tindre cap informació a tindre’n. L’interès va ser espectacular, a Europa i a Amèrica, sobretot. Érem el contacte amb Catalunya.
Fins on li arriba la memòria, es recorda independentista i defensor dels Països Catalans?
Jo vaig nàixer en un poble valencià [Bétera] en ple franquisme i quan vaig arribar a l’edat de pensar políticament, a l’institut i fent coses clandestines, ja em recordo catalanista. Joan Fuster és una influència total per a mi. Independentista i d’esquerres, no me recorde d’una altra manera. Hi ha un moment, amb 15 o 16 anys, que llig el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés i després llig Nosaltres, els valencians, de Fuster. I a Nosaltres, els valencians hi ha aquell frase que diu “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, i ho vaig entendre. A partir d’aquí mai he tingut dubtes sobre els Països Catalans.
Eren temps en què les notícies es consumien amb una lectura més pausada i reflexiva?
Hem canviat la nostra forma de llegir tot i que no estic segur que sigui per culpa d’internet. Per exemple, jo recorde quan érem joves que era molt difícil no acabar un llibre. Ara, si a la pàgina 40 t’avorreixes, en compte d’acabar-lo per saber si realment és avorrit, el deixes. Abans no passava. Crec que és pel model de societat en què vivim, en què hi ha una exuberància. A ma casa, només hi havia una edició d’El Quijote que no vaig poder acabar de llegir mai i les obres completes de Vicente Blasco Ibáñez repartides en tres volums. Em vaig llegir els tres volums quan potser tenia 10 anys. O llegia això o no tenia res més. Ara tens tanta oferta que si a la pàgina 12 estàs avorrit, ja canvies. Això és un problema i s’ha traslladat a la informació de diari. Ara la gent ja no es mira un diari sencer.
Aquesta nova realitat ens obliga a escriure d’una altra manera?
Crec que no ho hem de fer, però és inevitable. Té un problema: la informació arriba desempaquetada. Al lector li arriba per un tuit una part d’informació que és una part minúscula de la informació que hauria de tenir, però li arriba com un tot. Abans, en els diaris en paper, si una informació estava en la columna de l’esquerra a baix, això volia dir alguna cosa. Ara, al tuit és igual on estigui. I això és una pèrdua de qualitat, és evident. Aquest element de la informació desempaquetada és perillós. Però la meua aproximació a tot això sempre és la mateixa: d’acord, tenim aquest problema, però nosaltres lo que hem de fer és plantejar una alternativa. El món no s’aturarà, i això va en aquesta direcció, per tant, lo que hem de fer és intentar trobar la manera que permeta compensar això. I trobar la forma de fer la informació avui de manera que aquests aspectes dolents siguin compensats per aspectes positius. Per exemple, quin aspecte positiu hi pot haver al moment actual? Doncs que la censura és impossible, i abans existia i l’hem patit. Es tracta de jugar a vore què guanya, i jo pense que el balanç d’internet és beneficiós.
En els anys noranta li va arribar una oferta milionària per comprar-li Vilaweb. Se n’ha penedit mai de dir que no?
Van vindre uns americans que ens volien comprar. Era Star Media, l’empresa d’internet que més ràpid havia crescut en la borsa americana. Era de Nova York. I un dia es van presentar a Barcelona dient que volien comprar-nos per integrar Vilaweb en el gran projecte mundial que tenien. Nosaltres, però, érem molt prudents i vam entendre que amb l’acord guanyaríem molts diners però que el projecte desapareixeria perquè allò era una bogeria. I per tant, mai m’he penedit perquè era la mort del projecte. I, efectivament, van acabar malament.
Sense la figura de l’Assumpció Maresma el digital s’entendria tal com és?
L’Assumpció és la persona imprescindible. Nosaltres vam fer un cert repartiment de feines en funció de lo que fèiem millor cadascú. I jo he sigut la cara més visible i més pública, però a l’empresa ella i jo som els dos accionistes, i ella és l’accionista majoritària, i l’editora i la que pren les últimes decisions en el diari. I la secció d’opinió depèn d’ella directament. Vilaweb és l’Assumpció. Ella ha marcat les grans línies de treball de l’empresa. Hi ha una cosa que la gent de vegades oblida, i alguns dels fracassos d’internet han estat marcats per això: tu no has de fer només un mitjà, sinó que has de fer una empresa. Pots fer el mitjà més bo del món, però si no n’hi ha una empresa que el sosté, eixe mitjà s’enfonsa. I eixa part, que és la més difícil de totes, és l’Assumpció.
Quin és el signe identitari de Vilaweb respecte a altres digitals?
Crec que hi ha dos elements que, més que diferenciar-lo d’altres digitals, jo crec que parlen de la nostra originalitat. Un d’evident és la visió: nosaltres som un diari amb interès global, però des d’una visió de Països Catalans. Una segona diferència molt clara és la idea que el periodisme és un combat. Quan alguna gent diu que sempre tenim una posició editorial molt clara, doncs sí. Sempre hem dit que no creem en la imparcialitat, creem en l’honradesa i que tenim unes raons per les quals combatem i que és una cosa que hem après de la gran premsa francesa, que és combatent. I no només no intentem dissimular-ho, sinó que és el nostre orgull. Nosaltres estem orgullosos de combatre per una societat millor. I pensem que no hi ha periodisme si no hi ha emoció, passió, voluntat de contribuir a fer una societat millor. I després hi ha una diferència que em sap greu que siga així perquè m’agradaria que no ho fos, però per desgràcia és així, que és el rebuig del sensacionalisme, del periodisme groc. Per desgràcia, amb internet, el periodisme groc ha entrat al nostre país, on no existia, i el periodisme sensacionalista, barroer, que juga amb la informació és una desgràcia de la qual nosaltres ni volem participar ni participem. Nosaltres només fem política, cultura i economia, no parlem d’esports, i evidentment no parlem de successos, ni de qui va amb qui, ni si hi ha una orgia d’avis en no sé quin poble. I em sap greu perquè per un error respecte a la concepció de com és internet molta gent s’ha tirat al sensacionalisme.
Vilaweb té un lector fidel?
Hi ha una base, com en tots els mitjans. Al principi de ser periodista, una de les persones que em va influir molt va ser el Ramon Barnils. I ell sempre explicava que un bon diari és com casa. Quan tu entres a casa està a fosques però estàs tranquil perquè saps on està la claueta de la llum i a fosques obres la llum. Quan entres a una casa que no és la teua, estàs nerviós perquè has de trobar on està la claueta de la llum. Ell sempre deia que un bon diari és com entrar a casa. Ha de ser un lloc on tu te reconeixes tranquil perquè és el teu. Per tant, hi ha un gruix de lectors que són fidels i inclús alguns de molts anys. Aquests dies, precisament, he pogut parlat amb gent que ens segueix des del 1995. Sí que és veritat que hi ha onades de lectors per temes. Nosaltres hem fet un seguiment molt seriós i rigorós del tema del coronavirus i hem tingut un salt molt gran de lectors i de subscriptors, que vol dir que és el tipus de lector diferent del que va arribar, per exemple, amb el procés independentista. És normal que això passe. La gent busca informació sobre eixe tema i si te troben i li agrada lo que estàs fent, doncs tens un lector nou. El coronavirus ha estat un salt important i n’hi ha una part d’eixe lector del coronavirus que és nou i que te l’has d’intentar quedar.
Els fa ser optimistes de cara al que vindrà i a la subsistència del mitjà?
A vore, lo que estem vivint és molt gros. Nosaltres el 14 de març vam tancar la redacció, tothom fa teletreball, i mira que nosaltres devem ser dels que estem més acostumats al teletreball. Els caps de setmana en fèiem de sempre i hi teníem una certa pràctica, però no és lo mateix. Dirigir el diari per WhatsApp i per videoconferència… jo estic esgotat. No hi ha diferència entre casa i la faena i és molt complicat. Aquesta situació i l’estrès de veure que la gent s’està morint. Estic molt sorprès de la importància que la gent dona a la política quan la gent s’està morint. És un estrès intel·lectual i emocional enorme. Què passarà? Crec que això accelerarà tendències, és evident. Per desgràcia, la premsa en paper ho tindrà encara més complicat del que ho tenia, fins i tot per raons higièniques. Jo estic subscrit de fa molts anys al New York Times en paper i me’l portaven a casa i me l’han deixat de portar. Crec que la premsa en paper patirà molt i crec que precisament aquesta gent que pensaven en lo del clickbait i que el model de negoci passava per moltes pàgines, també patiran, perquè la publicitat ha caigut de forma extraordinària i crec que això reforça l’aposta que nosaltres vam fer el 2004, que és la subscripció. Els diaris els pagaran els lectors. Jo veig Vilaweb a mitjà termini, en un futur pròxim, pagat al 100% pels lectors i sense publicitat. Actualment, els subscriptors ja deuen pagar el 60% del diari. Crec que és molt evident que aquest serà el camí. Molt més digitals i més finançats pel mateixos subscriptors. I els diaris hauran de pensar què estan fent i haurem de plantejar-nos seriosament quina és l’aposta què fem.
A la llarga, les xarxes poden posar fi a al periodisme?
El periodisme no s’acabarà, però si no es transforma tindrà problemes molt seriosos. Crec que això ja ho veu tothom, no és cap misteri. El que no hem de fer és confondre’ns: les xarxes no són periodisme, les xarxes són conversa. El periodisme és una altra cosa. El periodisme ha d’estar a les xarxes, però les xarxes no són periodisme.
La premsa catalana necessita que el procés es mantingui actiu per garantir-se un mínim de lectors o la gent en comença a estar saturada?
No ho sé. Per exemple, la nostra experiència amb el coronavirus ha estat molt interessant... No estic segur que siga el procés. Hi ha una cosa que és interessant que l’entenguem. Hi ha una part de la població que entenc que necessita bons mitjans. No sé quanta gent és, si és el 10, el 20 o el 50%. Però hi ha una part de la població que vol bons mitjans, que l’informen bé, que li donen coses de qualitat, literàriament ben escrites, interessants i que li facen pensar. Eixa gent està disposada a pagar. I eixa gent és la base sobre la qual se sustentarà el periodisme. I estarà disposada a pagar no només perquè té interès en una cosa concreta, sinó perquè li interessa la informació. I nosaltres hem d’anar a buscar això. El mercat és qui està disposat a pagar per informar-se. I els que no estan disposats a pagar, vindran per onades. Per tant, tots els mitjans hem de fer una comunicació dels dos factors: entendre quanta gent està disposada a pagar per fer sostenible el teu projecte, quanta gent necessites, i basar molt el teu projecte en la sostenibilitat a partir d’eixe nucli de gent. I saber que tu tens una audiència estable i després hi ha un pic d’interès que saps que quan es proclama la independència o hi ha un virus que t’envia a fer punyetes la marera de viure, ells vindran a tu.
A mesura que han crescut en subscriptors i capacitat d’influir, ha vist créixer les pressions polítiques?
Jo no tinc pressions polítiques. Quan em crida un polític per dir-me alguna cosa, jo això no m’ho prenc com una pressió. Intente escoltar-lo a vore si té raó o no, i si té raó jo entenc que no m’està pressionant, sinó que m’està ajudant a entendre la realitat. Si algú mai intenta immiscir-se en els afers propis del diari, jo el talle i ja està. Sempre explico que un conseller fa molts anys em trucava i la conversa era: “Ja saps què t’he de dir.” “Sí, ja saps què te contestaré.” Doncs ja està. Nosaltres tenim pressions externes, és evident, ja que no ens porten a les tertúlies, la Generalitat distribueix la publicitat d’una manera escandalosa en contra nostra... D’acord, això existeix, però ho accepto esportivament. Nosaltres hem optat per una via que és ser independents i no casar-nos amb ningú, i això té un preu. I jo l’accepte. No em consideren dels seus, doncs és normal que me tracten mal.
A quantes persones li ha penjat el telèfon en vint-i-cinc anys?
Jo soc molt tranquil. No recordo haver-li penjat a ningú. Jo sempre partisc de creure que l’altre té una part de raó. Això ho vaig aprendre de molt jovenet llegint un llibre de Borges. I qualsevol crítica, per més dura que siga, jo me l’he d’escoltar intentant trobar quina part de raó té l’altre.
La forma en què el govern espanyol ha gestionat la pandèmia és un cop dur fins i tot per a l’actual model autonòmic?
En el pecat ha anat la penitència. Ells mateixos estan destruint el model d’Espanya. Crec que la pandèmia ha estat un desastre monumental. Per sort, la part sanitària sembla que està sota control, tot i que jo no les tinc totes, però ara vindrà una crisi econòmica bestial. Els governs ho han fet molt malament. L’espanyol ha estat el desastre més gran que podíem imaginar, però el govern català també ha tingut molts problemes que no s’expliquen: te prometen testos que després no es fan, les xifres no saps on estan, la gestió de les residències ha estat molt dolenta. La pandèmia ha tocat tots els governs, però en el moment que l’espanyol es declara l’autoritat única té molta més responsabilitat que ningú. Des del punt de vista polític, el pas que ha fet Pedro Sánchez és la destrucció del projecte d’Espanya. Jo vaig treballar als Balcans durant la guerra i em recorda molt els moviments previs a la descomposició de Iugoslàvia. Quan tu trenques unilateralment l’estat de les autonomies, això es gira en contra teua. Espanya està en una posició infinitament pitjor de la que estava el 2017.
I això juga a favor de l’independentisme?
La situació, objectivament, és molt millor per a l’independentisme avui que el 2017. Lo que passa que l’independentisme polític està destruït. Els partits independentistes estan perduts, no hi ha un lideratge, no hi ha un full de ruta, no se sap com volen aconseguir-ho i per tant en eixe sentit la situació hauria de poder propiciar un salt endavant molt important, però no sé si serà possible perquè l’independentisme polític està fet pols. Dit això, el carrer és molt més potent. Quan fas política internacional, aprens que hi ha corrents de fons i corrents de superfície, i els de superfície són molt espectaculars, però els de fons són demolidors. I aquí el corrent de fons és demolidor: Espanya s’està destruint a si mateixa gràcies a la proclamació d’independència del 2017. I això és imparable. En el corrent de superfície pot semblar que Espanya està més forta i que l’independentisme polític no sap on va..., però el corrents de fons és d’una profunditat extraordinària. La mateixa societat que l’any 1992 estava encantada de formar part de l’Espanya que els Jocs Olímpics representaven és la que avui està farta d’Espanya.
L’ha sorprès l’episodi de la destitució del coronel de l’1-O, Pérez de los Cobos?
Quan el 20 de setembre del 2017 es va fer el cop d’estat contra les institucions catalanes ja estava escrit que acabaria passant això que ara estem veient a Madrid. Tu no pots fer un cop d’estat i ser tan innocent com per pensar que qui l’està fent es limitarà al perímetre que tu els has dibuixat. En definitiva no estan fent res més que tot allò que el PSOE i els altres partits espanyols, per combatre la declaració d’independència, van decidir que es podia fer.
L’independentisme ha d’esperar errors d’Espanya si vol aspirar a créixer? Està estancat?
Els canvis no es produeixen normalment d’un dia per un altre. I la cosa es pot complicar molt més. Això és un procés i per això l’espanyolisme va fer broma del processisme, però naturalment que és un procés, és que no hi ha un altra manera de fer-ho. D’altra banda, la idea que necessitem guanyar més gent és falsa. Hi ha països del món que s’han fet independents amb un percentatge ridícul de la població a favor de la independència. És evident que necessites una part de la població a favor, però no està escrit enlloc si ha de ser el 50, el 60 o el 70%.
Creu que ha arribat el moment de convocar eleccions catalanes?
No ho sé. No acabo d’entendre que no es pogueren convocar perquè s’havien de fer els pressupostos i en canvi ara, enmig de la pandèmia, sigui urgent convocar-les quan caldrà modificar aquests mateixos pressupostos, perquè ja no valen. Soc conscient que hi ha pel mig la possible inhabilitació del president Torra i la guerra partidista per liderar un espai, però des de la lògica entenc això que explico.
UN GRAN REFERENT
Vicent Partal (Bétera, 1960) és un dels grans referents periodístics dels Països Catalans. Al llarg de la seva vida ha treballat en diversos mitjans –El Temps, Diario de Barcelona, Televisió Española, El Punt...–, fent-se un lloc destacat entre els professionals que seguien la informació internacional. Va ser així com va descobrir la utilitat d’una nova eina que es deia internet i com, després de tastar-la amb El Temps Online, va tenir la valentia de crear el primer diari de notícies en versió digital. Vilaweb va néixer quan la informació en línia estava a l’abast de molt poca gent i amb més ganes de descobrir un nou món que no pas de crear escola. Era impossible saber l’abast que acabaria tenint la tecnologia. El cas és que vint-i-cinc anys després, i quan la competència a les xarxes és més intensa que mai, el mitjà que van crear Vicent Partal i Assumpció Maresma no només segueix al peu del canó, sinó que veu com segueixen incrementant
les aportacions dels subscriptors.
CELEBRACIÓ PER SORPRESA
El divendres 15 de maig es van complir 25 anys del naixement de Vilaweb, una efemèride que mereixia una celebració a l’altura del que aquesta xifra representa. El confinament, però, va fer malbé qualsevol pla, i ni en Vicent Partal ni l’Assumpció Maresma van pensar en com donar forma a l’aniversari. El que no sospitaven és que els seus treballadors, d’amagat dels dos caps, s’havien dedicat els dies previs a contactar amb totes les persones que formen part de la història d’aquest mitjà digital per organitzar una celebració virtual i fer-los-en partícips. El 15 de maig a les nou del matí, Partal i Maresma van observar com prenia forma un nou grup de WhatsApp amb noranta-un integrants. Ells van ser els dos darrers a ser-hi afegits. Allà es van retrobar companys i excompanys que han donat sentit al projecte durant un quart de segle. “Hi havia pràcticament tothom que ha treballat a Vilaweb. De cop ens vam veure enmig d’un grup de WhatsApp en què tothom posava fotos, explicava anècdotes de tots aquests anys...”, explica Partal. “Emocionalment em va impactar molt”, assegura. Tot i això, admet que s’ha quedat amb moltes ganes d’organitzar un gran sopar: “Segurament, encara hauria estat millor, però reconec que gràcies a la iniciativa de la meua gent vam viure un dia molt bonic”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.