“La mascareta no és que sigui útil: és essencial”

El SARS-CoV-2 té una transmissió claríssima persona a persona, per això calen les distàncies, ja siguin 2 metres, 1,5… –la xifra és relativa, quan es tracta de dir-ne una, sempre dubtes–, però hem de tenir en compte altres factors. Hi ha un satèl·lit que fa voltes per aquí i que dona dades de contaminació, i al principi de la pandèmia es va veure que quan hi havia els pics màxims de contagi hi havia unes grans concentracions d’òxid de nitrogen, típic de la contaminació urbana –vaja, dels cotxes– en diverses zones. A Europa hi havia dues àrees especialment contaminades, la Llombardia, a Itàlia, i Madrid, que era on en aquell moment hi havia més contagis.

En ciència, no n’hi ha, de casualitats, però ho has de demostrar, i ara estem en això, amb un equip internacional en què treballarem científics d’Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica. I tenim en compte no només l’òxid de nitrogen, sinó sobretot les partícules materials (PM) que emeten també els vehicles, l’òxid de sofre i molts altres contaminant ambientals. Hi ha estudis preliminars que indiquen que és possible que el virus es fixi en aquestes partícules i que després l’aire les transporti, no 1,5 o 2 metres, sinó que les pot transportar lluny i poden estar força temps a l’aire. En aquest cas, ja no faria falta que tinguéssim ningú al costat que ens contagiés. Quan inhaléssim aquestes partícules, estaríem inhalant també el virus.

L’han fet des de la Societat Italiana de Medicina Ambiental i sembla bastant sòlid. El que ve a dir és que la distància social no seria suficient per prevenir els contagis. Si aquesta hipòtesi s’acaba demostrant, i ho veig força viable, la mascareta no és que estigui indicada, sinó que és imprescindible.

Poden deixar passar aquestes partícules tan petites, però tampoc ens arribaran a dojo. Dit d’una altra manera, més val portar aquestes mascaretes que no portar res.

Al començament, quan es debatia, jo em vaig plantejar tres hipòtesis: que portar-la fos negatiu; que portar-la fos com dur una fulla d’enciam al cap, és a dir que no servís per a res, o que la mascareta protegís en major o menor mesura, que podia oscil·lar, per exemple, del 5 al 99%. La primera hipòtesi era un disbarat, pensar que la mascareta podria atreure el virus era absurd. En cas que no fes res, tampoc ens perjudicaria, però si ens protegeix encara que sigui un 10 o un 20%, doncs val més això que res. Per tant, la mascareta està absolutament recomanada. Jo la porto des del primer dia.

Tenim una primera part de l’estudi amb la hipòtesi que les partícules contaminants poden portar el virus, i hi ha una segona part, que és tan o més interessant que la primera, que és el que estudiem nosaltres des de Tarragona i que té a veure amb si la contaminació pot agreujar els efectes del coronavirus. Participem en una xarxa que es diu RESCOP, que la lidera una persona que és una autèntica eminència en epidemiologia, John Ioannidis, director del Meta-research Innovation Center de la Universitat de Standford (Califòrnia), que té el currículum més impressionant que he vist mai. Doncs aquest home s’hi ha posat, i ja va publicar un article fa dos mesos en què deia que els governs havien actuat una mica com en l’edat mitjana: tots tancats. Ell defensava que s’haurien hagut de quedar a casa les persones amb patologies prèvies i la gent gran; la resta tots a treballar i els nens, a les escoles. Aquesta era la seva teoria, i sembla que els resultats de la pandèmia li donen la raó: no hi ha gent de menys de 40 anys, o poca, que hagi mort directament pel coronavirus.

Dins d’aquest grup d’estudi internacional, ens centrarem en la demarcació de Tarragona, que té unes particularitats diferencials molt interessants. Les comarques del nord estan molt industrialitzades, tant que hi ha el complex petroquímic més important del sud d’Europa. Això és una font de contaminació, que és diferent de la contaminació urbana; aquí, de vehicles no en tenim gaires, Tarragona té 150.000 habitants i no hi ha una gran concentració de població, potser per això hem anat més endavant amb les fases del desconfinament. I després hi ha les comarques de les Terres de l’Ebre, que gairebé no tenen indústria i que tenen una cinquena part de població que les comarques del nord industrials. El que hem vist és que a les Terres de l’Ebre, la proporció de contagis, de mortalitat i de morbiditat, les afectacions greus, ha estat molt inferior a la que li correspondria per població si les comparem amb el camp de Tarragona. Segons les últimes xifres, a Tarragona ciutat parlaven d’uns 600 contagiats i a Tortosa, d’uns 80, gairebé vuit vegades més contagis a Tarragona, mentre que la població és només cinc vegades superior a la de Tortosa. Per tant, hi ha alguna cosa que se’ns escapa i podria ser la contaminació. Nosaltres estem treballant en un altre projecte que havíem iniciat abans de la covid-19, que són els riscos per a la salut que comporta viure a les rodalies de la petroquímica. La hipòtesi de partida és que comporta uns riscos, sobretot en afectacions de malalties respiratòries i d’alguns tipus de càncer. Ara hem ajuntant els dos estudis. Creiem que la contaminació ambiental, bàsicament de les partícules materials (PM) i de l’òxid de nitrogen, però també les específiques que hi puguin haver aquí de la indústria petroquímica, podrien afavorir la transmissió de la covid-19 i després incrementar la morbiditat i la mortalitat.

Sovint el més costós és tenir les dades, però en aquest cas ja les han fet públiques i sabem la quantitat de persones infectades, les que han mort… El que ara necessitem dels hospitals de la zona són dades sobre els dies d’ingrés, les estades a l’UCI, les seqüeles… I d’altra banda, tenim les dades de qualitat ambiental: hi ha unes cabines de mesura automàtiques de la Direcció General de Qualitat Ambiental, i el que volem veure és què passava quan hi havia el pic màxim de contagis i les mesures de qualitat ambiental dels dies previs. Ara podríem mesurar quina concentració hi ha de partícules materials (PM), però no té sentit perquè ha baixat molt, algunes empreses encara no funcionen a ple rendiment, el trànsit rodat també ha disminuït… Per mesurar-ho directament haurem de deixar passar uns mesos, quan torni l’activitat.

I compararem les dades del Camp de Tarragona i les de les Terres de l’Ebre per veure si aquesta diferència que hi ha pot tenir a veure amb la contaminació ambiental. Això ho ajuntarem amb els resultats d’altres països i en sortiran unes conclusions, que farem arribar a l’OMS o on calgui perquè en prenguin nota. De cara a la prevenció, pot ser molt important, i les mascaretes poden arribar a ser essencials.

El que cal és posar-hi números. Com dic als alumnes, la investigació és com la feina de la policia: pots estar convençut de qui pot ser el lladre, però si no tens proves no el pots presentar al jutge perquè no el condemnarà. Nosaltres ja tenim clar qui és el lladre i ara estem buscant les proves.

És el que cal investigar, no hi ha precedents. El que penso és que això no acabarà aquí, i no crec que sigui a l’únic a qui se li ha acudit, però serà interessant investigar també com pot afectar la contaminació, per exemple, a la transmissió de la grip. És possible que el virus de la grip també es pugui ajuntar a les partícules contaminants i que en facilitin el contagi. Fa uns dies, em va escriure un col·lega japonès amb qui havia parlat sovint de la sorpresa que causava veure els turistes del seu país amb mascareta. Ara m’ha escrit i m’ha dit: “Veus per a què serveixen les mascaretes?” Ell, que és metge, està convençut que les mascaretes han protegit en bona part la població japonesa de més contagis.

Diria que és possible, per exemple, per prevenció, amb el tema de la grip. El SARS-CoV2 potser desapareixerà, com va passar amb el SARS1… però els virus de la grip sempre hi són. Si ens surt bé la investigació, la continuarem també respecte a la grip. Potser en grans ciutats, com Barcelona, el factor clau no és només que hi hagi més gent i que vagis apilonat al metro, potser hi ha aquest segon vector de la contaminació.

Aquesta és la qüestió. Hem de posar-hi xifres i veure quin percentatge d’incidència té.

Aquí hi ha també els factors climatològics, que desconec quin paper hi juguen. La majoria de virus –excepte l’Ebola o el Zika que pertanyen en una altra lliga i són molt perillosos–, em refereixo a la majoria de virus respiratoris, solen afluixar amb temperatures més altes. Ara bé, és cert que a l’Àfrica, de contaminació, poca. Tanmateix, primer caldrà saber quina incidència tenen en el virus els factors de temperatura i humitat.

Caldria canviar coses i no per un virus en concret, sinó per la nostra salut, amb virus o sense. Les conseqüències del canvi climàtic són gairebé inevitables; potser podem trigar deu anys a veure grans desastres, però pel que fa a la salut ja té incidència ara mateix, cada dia, i des de fa temps.

Com sempre, hi ha certes conductes hipocondríaques… Tot això de la prohibició de fer servir cartes de menús als bars, o de tenir-hi revistes o diaris… He sentit dir també que molta gent netejava les llaunes i els brics del supermercat… La gent potser no és prou conscient del que és un virus. Un virus no té vida pròpia, no té cames, ni ales… El virus necessita un hoste; si tu esternudes i va cap a mi, doncs llavors arribarà a les meves cèl·lules, vaja que sempre viu de gorra. A l’aire no viu, només es deixa transportar i si cau a terra allà es queda. Les televisions ens han bombardejat amb informacions, amb polítics, guàrdies civils, militars… i, en canvi, no han explicat què és i com funciona un virus, i no pas perquè la gent hi perdés la por, però sí per veure de què ens hem de preocupar i per dedicar els esforços a allò essencial, com ara rentar-nos les mans i dur mascareta. Vaig llegir fa uns dies que hi va haver queixes a Mataró perquè portaven a cremar a una incineradora tots els residus sanitaris dels hospitals de la zona. Es pensen que el virus sortirà per la xemeneia d’una incineradora que crema a 1.000 graus!

Arreu del món, allà on hi ha un complex petroquímic de gran envergadura, la població que viu a la zona pateix una sèrie de trastorns que no pateixen les poblacions control –poblacions que no tenen aquestes indústries i que són semblants, homologables–. S’ha vist que hi ha més incidència d’alguns tipus de càncer, sobretot de sang, i una incidència important de malalties respiratòries cròniques. El que farem és estudiar la població del Camp de Tarragona i comparar-la amb la de les Terres de l’Ebre, i veure si la proporció de càncers de sang, de bronquitis cròniques i d’afectacions respiratòries diverses és semblant o és més elevada. La hipòtesi és que serà més elevada, però evidentment no té valor si no es demostra. I amb quina finalitat ho fem? Doncs perquè es prenguin les mesures que calguin. Al final tot acaba sent un problema econòmic, de fer més inversió, per exemple, en filtres que retinguin els contaminants. A les incineradores, que sempre han estat molt criminalitzades, es van fer grans inversions en filtres de carbó actiu i ara en surten moltes menys dioxines que les que en sortien fa trenta o quaranta anys.

Serà una bomba. Si no surten els resultats com intuïm, serà perquè no ho hem sabut fer o perquè no hem pogut tenir prou potència estadística per poder-ho demostrar, o bé perquè no hi ha haurà hagut prou col·laboració de la població, o perquè no n’hi haurà hagut, que és el que em fa més por, de les autoritats, que són les que ens han de facilitar les dades.

Només des del 1987! Va ser arran de l’atemptat a l’empresa Enpetrol, en què no va passar res greu perquè Déu no va voler. Aleshores, em vaig adonar que el problema que teníem la gent que vivim aquí no era tant una explosió, que també, sinó el dia a dia. Aquí tenim la percepció –una cosa que en ciència no serveix de res– que hi ha més càncers que en altres llocs i que els nens tenen més problemes respiratoris, però és cert o no? Només es pot saber estudiant-ho. Fa poc, la patronal química ha encarregat un estudi que ha donat uns resultats fantàstics, però si jo mateix soc qui passo la ITV del meu cotxe, segur que la passaré sense problemes.

Es mesuren vuit o deu contaminants, i n’hi ha centenars o milers, i alguns que ni coneixem, i no es pot mesurar allò que no se sap que hi és. A veure, mesurar sempre és millor que res, però tampoc és el mateix si en un límit de 10, estem a 9,99 o a 0,99. Pots estar al límit i el semàfor sortirà verd, però evidentment no és el mateix. I un segon problema addicional és la interacció entre tòxics.

A Environmental Research aquestes setmanes ens arriben estudis fonamentalment sobre la covid-19, m’estan entrant vint articles cada dia. Tot relacionat amb repercussions ambientals, no sobre els temes clínics, que nosaltres no tractem. I a la revista Food and Chemical Toxicology, hi ha sobretot estudis sobre additius alimentaris, conservants, toxicitat i mecanismes de contaminants químics...

La contaminació ambiental preocupa moltíssim. Hi ha una consciència molt gran que això s’ha d’acabar. Hi ha un consens científic, ara cal convèncer els polítics.

Aquesta és la pregunta clau. És el debat que hi ara amb la covid: defensem la salut o l’economia? No sé com s’ha de fer. El científic és molt contundent en les recomanacions perquè no ha de pensar en res més. En política, s’han de ponderar moltes coses. És un dilema. En el cas del canvi climàtic, no sé si ens en sortirem. Un col·lega meu nord-americà ja fa catorze o quinze anys em deia que aquesta era una batalla perduda i que no hi hauria reacció fins que veiessin créixer plàtans a Sibèria.