“La mascareta no és que sigui útil: és essencial”

El SARS-CoV-2 té una trans­missió claríssima per­sona a per­sona, per això calen les distàncies, ja siguin 2 metres, 1,5… –la xifra és rela­tiva, quan es tracta de dir-ne una, sem­pre dub­tes–, però hem de tenir en compte altres fac­tors. Hi ha un satèl·lit que fa vol­tes per aquí i que dona dades de con­ta­mi­nació, i al prin­cipi de la pandèmia es va veure que quan hi havia els pics màxims de con­tagi hi havia unes grans con­cen­tra­ci­ons d’òxid de nitro­gen, típic de la con­ta­mi­nació urbana –vaja, dels cot­xes– en diver­ses zones. A Europa hi havia dues àrees espe­ci­al­ment con­ta­mi­na­des, la Llom­bar­dia, a Itàlia, i Madrid, que era on en aquell moment hi havia més con­ta­gis.

En ciència, no n’hi ha, de casu­a­li­tats, però ho has de demos­trar, i ara estem en això, amb un equip inter­na­ci­o­nal en què tre­ba­lla­rem científics d’Europa, Àsia, Austràlia i Amèrica. I tenim en compte no només l’òxid de nitro­gen, sinó sobre­tot les partícules mate­ri­als (PM) que eme­ten també els vehi­cles, l’òxid de sofre i molts altres con­ta­mi­nant ambi­en­tals. Hi ha estu­dis pre­li­mi­nars que indi­quen que és pos­si­ble que el virus es fixi en aques­tes partícules i que després l’aire les trans­porti, no 1,5 o 2 metres, sinó que les pot trans­por­tar lluny i poden estar força temps a l’aire. En aquest cas, ja no faria falta que tinguéssim ningú al cos­tat que ens con­tagiés. Quan inhaléssim aques­tes partícules, estaríem inha­lant també el virus.

L’han fet des de la Soci­e­tat Ita­li­ana de Medi­cina Ambi­en­tal i sem­bla bas­tant sòlid. El que ve a dir és que la distància social no seria sufi­ci­ent per pre­ve­nir els con­ta­gis. Si aquesta hipòtesi s’acaba demos­trant, i ho veig força via­ble, la mas­ca­reta no és que esti­gui indi­cada, sinó que és impres­cin­di­ble.

Poden dei­xar pas­sar aques­tes partícules tan peti­tes, però tam­poc ens arri­ba­ran a dojo. Dit d’una altra manera, més val por­tar aques­tes mas­ca­re­tes que no por­tar res.

Al començament, quan es deba­tia, jo em vaig plan­te­jar tres hipòtesis: que por­tar-la fos nega­tiu; que por­tar-la fos com dur una fulla d’enciam al cap, és a dir que no servís per a res, o que la mas­ca­reta pro­tegís en major o menor mesura, que podia oscil·lar, per exem­ple, del 5 al 99%. La pri­mera hipòtesi era un dis­ba­rat, pen­sar que la mas­ca­reta podria atreure el virus era absurd. En cas que no fes res, tam­poc ens per­ju­di­ca­ria, però si ens pro­te­geix encara que sigui un 10 o un 20%, doncs val més això que res. Per tant, la mas­ca­reta està abso­lu­ta­ment reco­ma­nada. Jo la porto des del pri­mer dia.

Tenim una pri­mera part de l’estudi amb la hipòtesi que les partícules con­ta­mi­nants poden por­tar el virus, i hi ha una segona part, que és tan o més interes­sant que la pri­mera, que és el que estu­diem nosal­tres des de Tar­ra­gona i que té a veure amb si la con­ta­mi­nació pot agreu­jar els efec­tes del coro­na­vi­rus. Par­ti­ci­pem en una xarxa que es diu RES­COP, que la lidera una per­sona que és una autèntica eminència en epi­de­mi­o­lo­gia, John Ioan­ni­dis, direc­tor del Meta-rese­arch Inno­va­tion Cen­ter de la Uni­ver­si­tat de Stand­ford (Califòrnia), que té el currículum més impres­si­o­nant que he vist mai. Doncs aquest home s’hi ha posat, i ja va publi­car un arti­cle fa dos mesos en què deia que els governs havien actuat una mica com en l’edat mit­jana: tots tan­cats. Ell defen­sava que s’hau­rien hagut de que­dar a casa les per­so­nes amb pato­lo­gies prèvies i la gent gran; la resta tots a tre­ba­llar i els nens, a les esco­les. Aquesta era la seva teo­ria, i sem­bla que els resul­tats de la pandèmia li donen la raó: no hi ha gent de menys de 40 anys, o poca, que hagi mort direc­ta­ment pel coro­na­vi­rus.

Dins d’aquest grup d’estudi inter­na­ci­o­nal, ens cen­tra­rem en la demar­cació de Tar­ra­gona, que té unes par­ti­cu­la­ri­tats dife­ren­ci­als molt interes­sants. Les comar­ques del nord estan molt indus­tri­a­lit­za­des, tant que hi ha el com­plex petroquímic més impor­tant del sud d’Europa. Això és una font de con­ta­mi­nació, que és dife­rent de la con­ta­mi­nació urbana; aquí, de vehi­cles no en tenim gai­res, Tar­ra­gona té 150.000 habi­tants i no hi ha una gran con­cen­tració de població, pot­ser per això hem anat més enda­vant amb les fases del des­con­fi­na­ment. I després hi ha les comar­ques de les Ter­res de l’Ebre, que gai­rebé no tenen indústria i que tenen una cin­quena part de població que les comar­ques del nord indus­tri­als. El que hem vist és que a les Ter­res de l’Ebre, la pro­porció de con­ta­gis, de mor­ta­li­tat i de mor­bi­di­tat, les afec­ta­ci­ons greus, ha estat molt infe­rior a la que li cor­res­pon­dria per població si les com­pa­rem amb el camp de Tar­ra­gona. Segons les últi­mes xifres, a Tar­ra­gona ciu­tat par­la­ven d’uns 600 con­ta­gi­ats i a Tor­tosa, d’uns 80, gai­rebé vuit vega­des més con­ta­gis a Tar­ra­gona, men­tre que la població és només cinc vega­des supe­rior a la de Tor­tosa. Per tant, hi ha alguna cosa que se’ns escapa i podria ser la con­ta­mi­nació. Nosal­tres estem tre­ba­llant en un altre pro­jecte que havíem ini­ciat abans de la covid-19, que són els ris­cos per a la salut que com­porta viure a les roda­lies de la petroquímica. La hipòtesi de par­tida és que com­porta uns ris­cos, sobre­tot en afec­ta­ci­ons de malal­ties res­pi­ratòries i d’alguns tipus de càncer. Ara hem ajun­tant els dos estu­dis. Cre­iem que la con­ta­mi­nació ambi­en­tal, bàsica­ment de les partícules mate­ri­als (PM) i de l’òxid de nitro­gen, però també les específiques que hi puguin haver aquí de la indústria petroquímica, podrien afa­vo­rir la trans­missió de la covid-19 i després incre­men­tar la mor­bi­di­tat i la mor­ta­li­tat.

Sovint el més costós és tenir les dades, però en aquest cas ja les han fet públi­ques i sabem la quan­ti­tat de per­so­nes infec­ta­des, les que han mort… El que ara neces­si­tem dels hos­pi­tals de la zona són dades sobre els dies d’ingrés, les esta­des a l’UCI, les seqüeles… I d’altra banda, tenim les dades de qua­li­tat ambi­en­tal: hi ha unes cabi­nes de mesura automàtiques de la Direcció Gene­ral de Qua­li­tat Ambi­en­tal, i el que volem veure és què pas­sava quan hi havia el pic màxim de con­ta­gis i les mesu­res de qua­li­tat ambi­en­tal dels dies pre­vis. Ara podríem mesu­rar quina con­cen­tració hi ha de partícules mate­ri­als (PM), però no té sen­tit perquè ha bai­xat molt, algu­nes empre­ses encara no fun­ci­o­nen a ple ren­di­ment, el trànsit rodat també ha dis­minuït… Per mesu­rar-ho direc­ta­ment hau­rem de dei­xar pas­sar uns mesos, quan torni l’acti­vi­tat.

I com­pa­ra­rem les dades del Camp de Tar­ra­gona i les de les Ter­res de l’Ebre per veure si aquesta diferència que hi ha pot tenir a veure amb la con­ta­mi­nació ambi­en­tal. Això ho ajun­ta­rem amb els resul­tats d’altres països i en sor­ti­ran unes con­clu­si­ons, que farem arri­bar a l’OMS o on cal­gui perquè en pren­guin nota. De cara a la pre­venció, pot ser molt impor­tant, i les mas­ca­re­tes poden arri­bar a ser essen­ci­als.

El que cal és posar-hi números. Com dic als alum­nes, la inves­ti­gació és com la feina de la poli­cia: pots estar con­vençut de qui pot ser el lla­dre, però si no tens pro­ves no el pots pre­sen­tar al jutge perquè no el con­dem­narà. Nosal­tres ja tenim clar qui és el lla­dre i ara estem bus­cant les pro­ves.

És el que cal inves­ti­gar, no hi ha pre­ce­dents. El que penso és que això no aca­barà aquí, i no crec que sigui a l’únic a qui se li ha acu­dit, però serà interes­sant inves­ti­gar també com pot afec­tar la con­ta­mi­nació, per exem­ple, a la trans­missió de la grip. És pos­si­ble que el virus de la grip també es pugui ajun­tar a les partícules con­ta­mi­nants i que en faci­li­tin el con­tagi. Fa uns dies, em va escriure un col·lega japonès amb qui havia par­lat sovint de la sor­presa que cau­sava veure els turis­tes del seu país amb mas­ca­reta. Ara m’ha escrit i m’ha dit: “Veus per a què ser­vei­xen les mas­ca­re­tes?” Ell, que és metge, està con­vençut que les mas­ca­re­tes han pro­te­git en bona part la població japo­nesa de més con­ta­gis.

Diria que és pos­si­ble, per exem­ple, per pre­venció, amb el tema de la grip. El SARS-CoV2 pot­ser des­a­pa­rei­xerà, com va pas­sar amb el SARS1… però els virus de la grip sem­pre hi són. Si ens surt bé la inves­ti­gació, la con­ti­nu­a­rem també res­pecte a la grip. Pot­ser en grans ciu­tats, com Bar­ce­lona, el fac­tor clau no és només que hi hagi més gent i que vagis api­lo­nat al metro, pot­ser hi ha aquest segon vec­tor de la con­ta­mi­nació.

Aquesta és la qüestió. Hem de posar-hi xifres i veure quin per­cen­tatge d’incidència té.

Aquí hi ha també els fac­tors cli­ma­tològics, que des­co­nec quin paper hi juguen. La majo­ria de virus –excepte l’Ebola o el Zika que per­ta­nyen en una altra lliga i són molt peri­llo­sos–, em refe­reixo a la majo­ria de virus res­pi­ra­to­ris, solen aflui­xar amb tem­pe­ra­tu­res més altes. Ara bé, és cert que a l’Àfrica, de con­ta­mi­nació, poca. Tan­ma­teix, pri­mer caldrà saber quina incidència tenen en el virus els fac­tors de tem­pe­ra­tura i humi­tat.

Cal­dria can­viar coses i no per un virus en con­cret, sinó per la nos­tra salut, amb virus o sense. Les con­seqüències del canvi climàtic són gai­rebé ine­vi­ta­bles; pot­ser podem tri­gar deu anys a veure grans des­as­tres, però pel que fa a la salut ja té incidència ara mateix, cada dia, i des de fa temps.

Com sem­pre, hi ha cer­tes con­duc­tes hipo­condríaques… Tot això de la pro­hi­bició de fer ser­vir car­tes de menús als bars, o de tenir-hi revis­tes o dia­ris… He sen­tit dir també que molta gent nete­java les llau­nes i els brics del super­mer­cat… La gent pot­ser no és prou cons­ci­ent del que és un virus. Un virus no té vida pròpia, no té cames, ni ales… El virus neces­sita un hoste; si tu ester­nu­des i va cap a mi, doncs lla­vors arri­barà a les meves cèl·lules, vaja que sem­pre viu de gorra. A l’aire no viu, només es deixa trans­por­tar i si cau a terra allà es queda. Les tele­vi­si­ons ens han bom­bar­de­jat amb infor­ma­ci­ons, amb polítics, guàrdies civils, mili­tars… i, en canvi, no han expli­cat què és i com fun­ci­ona un virus, i no pas perquè la gent hi perdés la por, però sí per veure de què ens hem de pre­o­cu­par i per dedi­car els esforços a allò essen­cial, com ara ren­tar-nos les mans i dur mas­ca­reta. Vaig lle­gir fa uns dies que hi va haver quei­xes a Mataró perquè por­ta­ven a cre­mar a una inci­ne­ra­dora tots els resi­dus sani­ta­ris dels hos­pi­tals de la zona. Es pen­sen que el virus sor­tirà per la xeme­neia d’una inci­ne­ra­dora que crema a 1.000 graus!

Arreu del món, allà on hi ha un com­plex petroquímic de gran enver­ga­dura, la població que viu a la zona pateix una sèrie de tras­torns que no patei­xen les pobla­ci­ons con­trol –pobla­ci­ons que no tenen aques­tes indústries i que són sem­blants, homo­lo­ga­bles–. S’ha vist que hi ha més incidència d’alguns tipus de càncer, sobre­tot de sang, i una incidència impor­tant de malal­ties res­pi­ratòries cròniques. El que farem és estu­diar la població del Camp de Tar­ra­gona i com­pa­rar-la amb la de les Ter­res de l’Ebre, i veure si la pro­porció de càncers de sang, de bron­qui­tis cròniques i d’afec­ta­ci­ons res­pi­ratòries diver­ses és sem­blant o és més ele­vada. La hipòtesi és que serà més ele­vada, però evi­dent­ment no té valor si no es demos­tra. I amb quina fina­li­tat ho fem? Doncs perquè es pren­guin les mesu­res que cal­guin. Al final tot acaba sent un pro­blema econòmic, de fer més inversió, per exem­ple, en fil­tres que retin­guin els con­ta­mi­nants. A les inci­ne­ra­do­res, que sem­pre han estat molt cri­mi­na­lit­za­des, es van fer grans inver­si­ons en fil­tres de carbó actiu i ara en sur­ten mol­tes menys dio­xi­nes que les que en sor­tien fa trenta o qua­ranta anys.

Serà una bomba. Si no sur­ten els resul­tats com intuïm, serà perquè no ho hem sabut fer o perquè no hem pogut tenir prou potència estadística per poder-ho demos­trar, o bé perquè no hi ha haurà hagut prou col·labo­ració de la població, o perquè no n’hi haurà hagut, que és el que em fa més por, de les auto­ri­tats, que són les que ens han de faci­li­tar les dades.

Només des del 1987! Va ser arran de l’atemp­tat a l’empresa Enpe­trol, en què no va pas­sar res greu perquè Déu no va voler. Ales­ho­res, em vaig ado­nar que el pro­blema que teníem la gent que vivim aquí no era tant una explosió, que també, sinó el dia a dia. Aquí tenim la per­cepció –una cosa que en ciència no ser­veix de res– que hi ha més càncers que en altres llocs i que els nens tenen més pro­ble­mes res­pi­ra­to­ris, però és cert o no? Només es pot saber estu­di­ant-ho. Fa poc, la patro­nal química ha encar­re­gat un estudi que ha donat uns resul­tats fantàstics, però si jo mateix soc qui passo la ITV del meu cotxe, segur que la pas­saré sense pro­ble­mes.

Es mesu­ren vuit o deu con­ta­mi­nants, i n’hi ha cen­te­nars o milers, i alguns que ni conei­xem, i no es pot mesu­rar allò que no se sap que hi és. A veure, mesu­rar sem­pre és millor que res, però tam­poc és el mateix si en un límit de 10, estem a 9,99 o a 0,99. Pots estar al límit i el semàfor sor­tirà verd, però evi­dent­ment no és el mateix. I un segon pro­blema addi­ci­o­nal és la interacció entre tòxics.

A Envi­ron­men­tal Rese­arch aques­tes set­ma­nes ens arri­ben estu­dis fona­men­tal­ment sobre la covid-19, m’estan entrant vint arti­cles cada dia. Tot rela­ci­o­nat amb reper­cus­si­ons ambi­en­tals, no sobre els temes clínics, que nosal­tres no trac­tem. I a la revista Food and Che­mi­cal Toxi­co­logy, hi ha sobre­tot estu­dis sobre addi­tius ali­men­ta­ris, con­ser­vants, toxi­ci­tat i meca­nis­mes de con­ta­mi­nants químics...

La con­ta­mi­nació ambi­en­tal pre­o­cupa moltíssim. Hi ha una consciència molt gran que això s’ha d’aca­bar. Hi ha un con­sens científic, ara cal convèncer els polítics.

Aquesta és la pre­gunta clau. És el debat que hi ara amb la covid: defen­sem la salut o l’eco­no­mia? No sé com s’ha de fer. El científic és molt con­tun­dent en les reco­ma­na­ci­ons perquè no ha de pen­sar en res més. En política, s’han de pon­de­rar mol­tes coses. És un dilema. En el cas del canvi climàtic, no sé si ens en sor­ti­rem. Un col·lega meu nord-ame­ricà ja fa catorze o quinze anys em deia que aquesta era una bata­lla per­duda i que no hi hau­ria reacció fins que veies­sin créixer plàtans a Sibèria.