“El que hem fet ha valgut la pena”

Fort. Avui amb més convicció que mai que el que hem fet ha valgut la pena. Hi ha llavor i germinarà amb força.

Quan el vaig començar a escriure no m’ho pensava pas, que tindria aquest efecte catàrtic. I, tanmateix, l’ha tingut. M’ha permès posar en valor i en context alguna de les decisions més transcendents que vam prendre durant aquell octubre del 2017. I, d’altra banda, endinsar-me en els racons més foscos, i també més lluminosos, del nostre captiveri, apropar-m’hi. Fent el llibre he plorat i he rigut. Ha estat un autèntic viatge interior.

La clau per resistir és ser plenament conscient de la teva condició de pres polític. Entendre que estàs tancat per haver defensat unes idees legítimes pacíficament, per haver estat lleial al mandat democràtic de la gent. Aquesta és la nostra força. Això no obstant, tots els moments vinculats al patiment de la meva família, aquest és el meu taló d’Aquil·les, han estat els més complicats d’afrontar.

És un llibre pensat, sobretot, per als meus fills. Per ajudar-los a entendre el dia de demà el perquè d’aquest sacrifici. I he mirat d’escriure a raig, de no censurar-me a l’hora d’expressar els sentiments davant de cada circumstància concreta. Escriure’l en primera persona i en present d’indicatiu t’impedeix prendre distància respecte d’allò que estàs explicant. Si no hagués escrit des de les emocions crec que aquest no hauria estat ni un llibre interessant ni el llibre que jo volia escriure.

Surto cada dia de la presó a les vuit del matí a treballar i hi torno a les vuit del vespre. És com una mena de dutxa escocesa emocional. Passes de la “llibertat” vigilada i restringida a la captivitat de manera sorprenentment abrupta, i amb el risc que tot plegat pugui semblar normal. El que se’m fa més difícil són els caps de setmana. En ple confinament, dissabtes i diumenges estem 22 hores seguides a la cel·la. Baixem al patí dues hores quan la resta de companys estan tancats. Se m’està fent molt dur. Estar tantes hores tancat a la cel·la em fa sentir més pres que mai.

L’acollida a Mútua de Terrassa ha estat excel·lent. M’he incorporat a l’assessoria jurídica. He estat testimoni de l’immens nivell de compromís d’aquells que han estat a primera línia de combat contra el coronavirus.

Surto molt poc al carrer i, per tant, no parlo amb gaire gent externa a la feina. La majoria de persones amb qui he parlat té una actitud extraordinàriament càlida amb els presos polítics. Gent que se m’adreça en català i en castellà. Testimonis constants de suport i solidaritat. Tones d’empatia. Fins ara, només he tingut un episodi desagradable amb una dona de mitjana edat, que em va increpar el segon dia que havia sortit amb el 100.2: “Jo no estic gens contenta de veure’t, tots vosaltres hauríeu d’estar tancats molts anys.” A la presó he après, com mai, a respirar fondo i comptar fins a deu.

D’una banda, l’assetjament de l’Estat profund al govern espanyol, amb l’aparició d’informes manipulats per part de la cúpula de la Guàrdia Civil, perpetrats amb la mateixa metodologia que els que van ajudar portar-nos a la presó. I, de l’altra, aquest mateix govern espanyol que, paradoxalment, està gestionant la crisi amb més retallades de drets i llibertats, una recentralització contundent i l’exhibició constant de militars. Tot plegat crec que ha fet adonar a un corrent molt central i majoritari d’aquest país que l’Estat espanyol té un problema greu en termes de democràcia, llibertat i respecte dels drets civils. A molts catalans els ha caigut la vena dels ulls, i sens dubte això cohesiona internament el país. On sí que detecto una societat profundament trencada i esquerdada és a Madrid, amb rèpliques més o menys intenses en molts altres territoris de l’Espanya castellana.

Quan vaig entrar per primer cop a la presó, el Bernat tenia 8 anys i el Roger en tenia 3. Dues aproximacions molt diferents a una realitat tan dura com tenir el pare a la presó. Amb el gran sempre hem optat per dir-li la veritat del que passava –des del primer moment– parlant-hi amb molta claredat, fent-li entendre que es pot estar tancat a la presó sense haver fet res dolent: en el nostre cas haver defensat pacíficament uns ideals. Amb el petit vam començar amb una versió innocent i domèstica de la Vida és bella fins que va començar a fer les preguntes que els mestres i psicòlegs ja ens havien avançat que acabaria fent. Els infants tenen una capacitat de resiliència increïble. De tot aquest periple, un dels moments més difícils per a mi va ser gestionar la vaga de fam. En recordo perfectament la conversa amb el Bernat: “De vegades, fill, has de plantar cara a allò que penses que és molt, molt, molt injust, i assumir-ne la incomoditat –vaig optar per no fer servir el mot sacrifici–, però al pare no li passarà res dolent...” Aquí vaig patir moltíssim.

Aquesta és una prioritat fonamental per a nosaltres. La llavor de l’odi en el cor d’un infant pot tenir uns efectes devastadors en el futur. A l’hora d’assenyalar els responsables de la nostra situació, sempre hem mirat d’utilitzar conceptes al màxim de genèrics possible. Generalment fem servir “els que manen”. “Recordes el referèndum, Bernat, els que manen a Espanya no els va agradar que poguéssim votar.” No parlem de jutges concrets, ni de Rajoy, ni de policies, de funcionaris o de fiscals. I sempre mirem de relativitzar: “A la presó els guàrdies civils i els funcionaris quasi sempre ens han tractat bé.” Perquè la imatge que tenien de la policia espanyola quan em van empresonar era la “dels senyors que pegaven a la gent”. A mesura que es vagin fent grans, ja podran incorporar els matisos imprescindibles, entendran qui són Llarena, Pérez de los Cobos, Rajoy, Zaragoza o Marchena i els podran judicar en el seu context i sense esperit de revenja.

Jo he tingut la sort que la meva família ha estat al meu costat, en tot i per a tot. Si no, és impossible afrontar aquest nivell de compromís polític amb tots els riscos. Amb la meva dona, abans de l’1 d’octubre i, sobretot, del 27 en vam parlar molt i vam decidir assumir junts les conseqüències de les nostres decisions.

Cada cop que torno a mirar les imatges de l’1 d’octubre m’esborrono. Quanta dignitat. Gent gran i gent jove, junts, braç amb braç, tossudament alçats, glatint per la llibertat. Aquell dia ens vam sentir poble com mai. I malgrat la violència desbocada de l’Estat no ens van vinclar. 2.262.424 onades d’esperança. Allò que vam viure aquell dia dona sentit a la nostra captivitat.

Em costa d’entendre determinades decisions i, sobretot, actituds. Però, honestament, no puc posar tothom al mateix sac. He vist i he viscut massa coses... Prefereixo, però, mirar a l’horitzó i no quedar-me encallat en els miralls retrovisors.

N’han de tenir. Junts hem aconseguit allò que ens deien que era impossible: l’1 d’octubre com a exemple més tangible. Des de la unitat, declinada de la manera tan àmplia, diversa i plena de matisos com es vulgui, es poden aconseguir els objectius més inabastables. Em nego a creure que no és possible fixar una estratègia conjunta. Jo, personalment, m’hi deixaré la pell per ajudar a aconseguir-ho. Sense unitat no és possible guanyar la independència.

Massa. A Soto del Real i al Tribunal Suprem, els nou érem una pinya. Només ens teníem a nosaltres. A Lledoners, la proximitat amb el dia a dia dels partits i les institucions ens ha allunyat. I és molt trist que sigui així.

Segur que presos i exiliats ajudem a la cohesió d’aquest moviment, però allò que fa que no es deserti del procés és la potència que té el projecte de la llibertat, de construir una república de progrés, prosperitat i benestar. És la força inspiradora l’esperança, la força dels intangibles sense els quals les comunitats humanes no prosperen. Tenim la sort que la gent no falla mai i està per sobre de brogits incomprensibles.

Sí. Soc així de rotund: no per posicionament teòric, sinó per experiència pràctica. No és una percepció vaporosa. Ho he pogut palpar. Això va més enllà de governs d’un color o d’un altre. És estructural. Amb la gestió de la crisi del coronavirus ho hem pogut acreditar. Els pretesament progressistes s’han embolicat amb la bandera espanyola i han perpetrat una de les recentralitzacions més dures que es recorden, 155 a banda. Sense projecte de país, una mera descentralització administrativa pot ser útil i suficient. Amb projecte de país, i en tenim, l’única alternativa òptima és disposar de ple autogovern, és a dir, d’independència.

A Catalunya, segur. A Espanya depèn de qui en sigui el destinatari. Nosaltres no ens hem cansat de repetir-ho: avui som els independentistes, demà qualsevol altre que gosi discrepar. Però em temo, i és una temença ben fonamentada, que les mateixes víctimes del joc brut de l’estat profund en el cas de Pérez de los Cobos tornaran a mirar cap a una altra banda quan es tracti de garantir la integritat territorial de l’Estat a Catalunya o a Euskal Herria.

Sí. Ho explico en el llibre: el president Puigdemont i el conseller Puig han vist com els seus pares morien després d’anys sense veure’ls i no han pogut ni assistir als seus enterraments. El germà del conseller Comín, amb un fil de vida, va anar a Bèlgica per poder morir al seu costat i al de la seva família. Els nostres companys són molt forts. L’exili és duríssim en termes emocionals –ells i elles no tenen cap horitzó temporal– i, tanmateix, està demostrant una potència increïble a l’hora de posar l’Estat espanyol davant del mirall de la seva ignomínia democràtica. Les victòries al Parlament Europeu, als tribunals de Schleswig-Holstein i de Brussel·les són inapel·lables.

Vam posar en escac el Regne d’Espanya. Com pocs cops abans. Urnes contra porres. Dignitat contra ignomínia. Els serveis secrets espanyols van fer el ridícul i no van interceptar cap de les 6.000 urnes. El desgast pel que fa a la imatge internacional va ser rotund. Però el problema de l’1-O, des de la seva perspectiva, és el que hi ha al darrere: malgrat segles de repressió hi som com a nació conscient i estem en condicions de recuperar la nostra llibertat. L’“a por ellos” és estructural.

El primer, que la teva capacitat d’adaptació a les circumstàncies més difícils és increïble. Segon, que la bondat és pertot, fins i tot acaba irrompent als llocs més sòrdids. Tercer, que els prejudicis a la presó es volatilitzen: el “té mala pinta” es neutralitza immediatament. M’ho explicava un bon amic, un gitano català nascut al Camp de la Bota, amb paraules manllevades de la seva mare: “Rafalillo, no te fijes en la cara ni en los pies de la gente que te encuentres por la vida. No importa si son guapos o feos, si son ricos o pobres. Fíjate en su corazón: nunca te va engañar.” Doncs és exactament això.

Esperava tenir una relació correcta amb altres interns, però el que no m’hauria imaginat és que podria arribar a teixir amistats tan sòlides amb persones que provenen de mons tan diferents al meu. Amistats increïbles. M’escric i em telefono amb una dotzena de presos i expresos de les tres presons on he estat. I intueixo que aquestes poden ser amistats duradores.

Avui, a Catalunya i a Espanya, la “presó social” encara és una realitat. Persones que van a espetegar a la presó per un determinisme social implacable: famílies desestructurades, nul·la formació, pobresa, falta absoluta d’oportunitats. Malauradament, vaig poder conèixer molt a fons la pobresa en la meva etapa de regidor de Terrassa. La vaig poder mirar de fit a fit, en vaig sentir l’olor i en vaig copsar la desesperança. La presó és el colofó, la constatació tangible del nostre fracàs com a societat.

Quan es van traspassar les competències en serveis penitenciaris, la Generalitat no es va limitar a replicar el model espanyol. S’ha estat capaç de construir un model propi. A Lledoners això és molt perceptible. Aquí la prioritat és la rehabilitació dels interns. Això es pot veure en la importància que es dona als equips de tractament: educadors, treballadors socials, psicòlegs i juristes. A Madrid, aquestes figures són absolutament testimonials. Vaig acreditar que Soto i Estremera són, bàsicament, aparcaments de persones. Dit això, hi ha molts canvis que es podrien implementar i que hem pogut traslladar directament a la consellera i al secretari de Mesures Penals, els quals han estat força receptius.

No, les vexacions van ser puntuals per a nosaltres i entenc que també ho són per a la resta de presos. De fet, els funcionaris més durs i amb comportaments més arbitraris ho eren amb tots, independentment del tipus de delicte i de procedència.

Pertanyo a una formació política independentista que no li va fer confiança.

Després d’escoltar els informes finals de la fiscalia al Suprem, vaig tenir clar que quaranta anys enrere aquesta gent ens hauria demanat la pena de mort. Si ara no ho poden fer és perquè l’Estat espanyol forma part de la Unió Europea. Avui, els escrits del ministeri fiscal en contra del nostre 100.2 –permisos per anar a treballar– s’expressen en uns termes inaudits en una democràcia homologable: es parla de la necessitat d’“intimidar” la població amb el nostre empresonament. És franquisme 2.0. Formalment, el ministeri públic hauria de defensar el principi de legalitat i els drets dels ciutadans, però demana, per exemple, l’arxivament de la causa oberta al jutjat d’instrucció núm. 7 de Barcelona contra policies que van agredir manifestants pacífics –afortunadament, el jutge s’ha mantingut ferm–. Amb l’actitud de la fiscalia actuant sense esquerdes com una piconadora de drets fonamentals, el problema no el tenim només els independentistes, el té la democràcia espanyola.

Hi ha hagut força gent del PSC que ens han vingut a visitar a la presó o que han estat al costat de les nostres famílies en els moments més durs. Fins i tot, alguns membres del PP han tingut una actitud cap a mi que ha avantposat humanitat a partidisme. Ciutadans, per contra, és un món d’una sordidesa compacta.

En soc escèptic. La fiabilitat acreditada de Sánchez tendeix a zero. Però l’independentisme democràtic mai pot dir que no al diàleg i a la negociació.

La recentralització no és un element instrumental, ni contingent. Respon a quelcom més profund: renacionalitzar Espanya. Aquest és l’objectiu pel qual ha maldat el PSOE durant decennis i ara agafa una nova embranzida. Que ningú no s’equivoqui: a l’hora de concebre l’Espanya nació, el PP i el PSOE són com dues gotes d’aigua. El 155 no va ser un accident involuntari ni sobrevingut... Pot semblar estrident, però soc dramàticament i tristament conscient d’això que estic dient.

D’una banda, amb molt patiment pel que passa a l’exterior. Al principi rebíem informació amb comptagotes i teníem una sensació de profund isolament emocional. D’altra banda, quan hem començat a sortir, i per evitar el contacte amb la resta d’interns, estem sotmesos a un confinament molt estricte amb moltes hores seguides a la cel·la els caps de setmana. Entremig, amb milers de morts, va aparèixer el Tribunal Suprem amenaçant els membres de les juntes de tractament i recordant-nos que imposaran la venjança amb totes les conseqüències.

És evident que l’única via per assolir la independència és la democràcia, són les urnes. Pacíficament –això per a mi és innegociable–. La prioritat: pacte, bilateralitat, política, reconeixement mutu, interacció entre principi democràtic i el principi de legalitat, dret internacional. I, tanmateix, estic convençut que això no és possible aconseguir-ho si es renuncia a la unilateralitat. Fer-ho seria un greu error i una irresponsabilitat en termes democràtics i, també, de força a l’hora de negociar. Conceptualment, com a nació, el dret d’autodeterminació el tenim, no ens l’atorguen.

Nosaltres ja sabem què hi ha darrere del mur. I no a partir d’hipòtesis voluntaristes. Ara ja coneixem del cert quins camins són plausibles i quins altres inviables. La nostra obligació és confegir-ne una cartografia honesta i solvent per preparar la següent escomesa democràtica. L’estratègia l’hauran de fixar aquells que la liderin, i jo ja no m’hi compto.

Si ens rendíssim, no. Si abaixéssim els braços, no. Si fóssim a Alemanya, Bèlgica, Dinamarca o Suècia, estats democràtics amb separació de poders i respecte pels drets fonamentals, no. Però som a l’Estat espanyol. I, tanmateix, una part molt important del poble de Catalunya, tal com vam acreditar en les mobilitzacions massives posteriors a la sentència, ha dit que val la pena mantenir-se dempeus per deixar als nostres fills un país lliure on mai més ningú pugui ser empresonat o patir exili per haver defensat pacíficament els seus ideals.

La causa de la llibertat s’ho val.

Abans de la pandèmia, la legislatura estava políticament esgotada. Crec que ara no podem dir el mateix: la legislatura necessita donar solucions a la reactivació econòmica i la protecció social que la societat reclama. En els propers mesos s’han de prendre decisions ràpides i immediatament operatives. Amb un govern en funcions i sense Parlament això és extraordinàriament complicat. El president convocarà eleccions quan s’encarrili la sortida de la crisi.

Jo continuo fent política i defensant uns ideals. No serà un tribunal espanyol qui m’ho impedeixi.