Eloi Serrano Director de la Càtedra d’Economia Social Tecnocampus-Universitat Pompeu Fabra
“Cal ajudar l’oferta i la demanda”
L’economia, encara no del tot recuperada de la patacada del 2008, anava fent. La crisi sanitària ha portat a l’econòmica. Tothom necessita ajut. Per què no provar l’eina de l’economia social?
DISCREPÀNCIA
“Tenim una economia globalitzada i uns problemes també globalitzats, però, en canvi, no tenim una governança política globalitzada”DOBLE INVERSIÓ
“És tan important mantenir fluxos de recursos perquè la gent pugui continuar anant a comprar com, alhora, ajudar les empreses perquè es reactivin”POSAR EN VALOR
“Amb aquesta crisi veiem que, per moltes idees que tingui l’empresari, si no hi ha treballadors es queden en meres reflexions intel·lectuals”Amb dos dies de quarantena vam veure com el sistema econòmic trontollava, s’esquerdava. Ruïna. Eloi Serrano, com a director de la Càtedra d’Economia Social TecnoCampus-Universitat Pompeu Fabra, com a investigador, i com a professor universitari, pot aportar-hi llum. L’economia, en orris... què es pot dir?
Aquesta és una crisi que té dos orígens. N’hi un de més concret, peremptori, més palpable, que és la crisi sanitària. La crisi econòmica té una arrel sanitària, doncs. Per tant, no és una crisi econòmica que sigui producte de la fallada de l’economia: és una crisi econòmica que ve com a conseqüència d’un xoc extern, la crisi de salut. Ho hem de tenir present, perquè vol dir que l’economia, amb totes les seves imperfeccions, portava un ritme. Un xoc extern, inesperat, ens l’ha gripat.
És una crisi ben sobtada.
L’estructura econòmica tenia un muscle que anava fent, malgrat, insisteixo, les seves ineficiències. No és com la crisi del 2008, que sí que va ser una crisi deguda a una fallada sistèmica de l’economia.
I l’altre element que cal tenir present?
Que la crisi sanitària té, en bona part, una arrel focalitzada en dos elements, n’hi ha més, però n’hi ha dos que són importants. El primer és la hiperglobalització, l’enorme connectivitat de l’economia a escala mundial... Això, compte, també té coses bones, però el cas és que les empreses tenen les seves cadenes de valor distribuïdes arreu del món: la seu central, en un país; la fabricació, en un altre; la logística, en un tercer... Això genera un flux enorme de mercaderies, i de persones!
I d’interaccions amb el medi?
La globalització amb què empreses i organitzacions hem anat a buscar avantatges competitius en determinats territoris també ha contribuït al fet que la nostra relació amb el medi no sigui sostenible. Hi ha una correlació entre la crisi sanitària i la crisi ambiental. La relació que tenim amb la natura, l’increment de la desforestació, la mutació d’espècies, de virus... En el fons, i hi ha estudis significatius que ho demostren, es troba la nostra mala relació amb el medi, i que s’està posant de manifest amb situacions com ara el canvi climàtic. El cas és, però, que la crisi de la Covid-19 és també una crisi de canvi climàtic, és exemple d’una mala gestió del medi. Tenim un problema que a curt i mitjà termini és un impacte sanitari sobre l’economia. I és una altra demostració que la nostra manera de produir i de relacionar-nos amb el medi i el treball no és del tot correcta... estem rebent ja massa senyals que ens estan alertant.
Vista la situació, les perspectives...
Hem de ser conscients de la crisi econòmica, molt forta; les estimacions han parlat de davallades del PIB d’entre el 6% i el 13%, i pot ser més... Penseu que la caiguda més forta de la crisi del 2008 va ser l’any 2009, i va ser del 3,6%. Estem parlant de més del 13%, en les projeccions més pessimistes... L’impacte, per tant, és molt gran. I es produeix quan el malalt de la crisi del 2008 s’estava recuperant, no estava recuperat del tot.
Aleshores?
Ens espera una crisi enormement potent i la sortida, a curt termini, requereix entendre que la crisi té un impacte global però estem tenint una mirada excessivament local.
Sí.
Pensem en la configuració de la UE, per exemple. Està molt bé que es doni finançament als estats, i que el Banc Central Europeu estigui ben disposat... però, en el fons, el que fa aquest sistema és que els països incrementin el deute. Per tant, tenim un problema, i és que tots els reptes que se’ns estan plantejant tenen escala global: el canvi climàtic, les desigualtats, les migracions, i ara la pandèmia. Així, doncs, tenim una economia globalitzada i uns problemes també globalitzats, però, en canvi, no tenim una governança política globalitzada. Les estructures administratives que hi ha hagut els darrers dos segles –amb un concepte de l’administració de l’estat nació– s’hauran de replantejar. Queda clar, la política no s’ha globalitzat de la mateixa manera que l’economia i els problemes que tots tenim. Per exemple: no és estrany que no hi hagi una autoritat sanitària europea que coordini la situació de pandèmia? És que no hi ha un govern federal! Perquè hi hagi govern federal els estats han d’estar disposats a perdre competències a favor d’un de nou!
Voluntat.
Novament aflora un element que ja va aparèixer arran de la crisi del 2008: un cert increment del tancament dels països... És molt perillós, el tancament, quan els problemes són globals. És una reacció molt natural a curt termini. En el terreny personal és quedar-se a casa, confinar-se. Però no podem estar tota la vida tancats!
La “nova normalitat”, la de la crisi.
En les crisis, normalment, cau la demanda, per la caiguda de la capacitat de consum, i, com que cau la demanda, també l’oferta... I també pot ser que hi hagi un problema d’oferta, que no produïm per a tothom i aleshores... Però en aquesta crisi la demanda i l’oferta han caigut simultàniament. El paper del sector públic és fonamental. Cal posar en marxa polítiques d’ajut a la demanda i l’oferta. Cal ajudar l’oferta i la demanda. És tan important mantenir fluxos de recursos perquè la gent pugui continuar anant a comprar als mercats i pugui pagar el lloguer com, alhora, ajudar les empreses perquè es reactivin. És necessari incidir en totes dues bandes.
S’entén.
Ara torno al problema europeu i al concepte de l’estat nació... Si les accions per ajudar al consum i la reactivació de les empreses requereixen uns diners que només ha d’aportar l’estat corresponent, països com ara Espanya i Itàlia tindran unes taxes d’endeutament molt altes! És una crisi amb una arrel sanitària i una arrel de mala relació amb el medi, salvar la situació a curt termini ens pot deixar endeutats per molts i molts anys. Cal un govern federal. Soc un ferm defensor dels eurobons, perquè no és una crisi vinculada a una mala praxi econòmica!
l’estigma de ser del sud
Als països rics no els interessa gaire.
Això té a veure també amb una qüestió d’estigmatització cultural. És un fenomen curiós: estiguis on estiguis en el mapa europeu, els del nord sempre tendeixen a pensar que els del sud gestionaran malament. És una constant. I nosaltres parlem del sud... sense pensar que nosaltres també som el sud per als habitants del nord!
Com és?
Té a veure amb una desconfiança que no està fonamentada. S’han fet coses malament, aquí, però no més que a d’altres llocs. Nosaltres vam basar la nostra economia en el totxo, però part del finançament dels bancs provenia d’Alemanya i ningú diu a un alemany: “Ei, no tens ulls per veure on poses els diners!?” Oi que no? Per tant, l’estigmatització del sud per part del nord és totalment injusta i és una característica pròpia de les dretes.
La dreta, atenta a treure’n profit.
Hem d’estar alerta. Hi pot haver una radicalització de la dreta amb possibilitats serioses d’arribar als governs. Treballaran sobretot des de la base de la por i també posaran l’èmfasi en el tancament.
Només compten les respostes immediates, doncs?
La tecnologia i les relacions econòmiques i socials que s’han anat configurant en els últims decennis han tendit al fet que cada cop més tinguem una visió curtterminista, de la política, de l’empresa, de les relacions humanes... La visió de llarg termini no hi és i aleshores tenim problemes tant de diagnòstic com d’aportació de solucions.
en dèiem bé comú...
Per tirar, què proposa l’economia social?
No parlaria de canviar el paradigma, perquè és molt difícil, a curt termini, però... Hi ha qüestions que s’havien anat perdent en els últims temps, i no dic que la crisi les recuperi, però sí que és cert que la crisi crea un escenari propici per recuperar-les. Em refereixo, per exemple, al concepte de comunitat. Normalment, havíem delegat la gestió dels quefers a l’economia i la política i el paper de la comunitat s’havia anat fent petit. Ara és un bon moment per recuperar-ne el sentit. Si recuperem el sentit de comunitat recuperem també la concepció de bé comú. Entendrem que les accions han de ser positives per al conjunt de la comunitat i que, per tant, una decisió positiva per a mi però que no ho sigui per al conjunt de la comunitat és incompatible amb el fet mateix de construir comunitat. Comunitat i bé comú són dos elements inherents a l’economia social.
Per què?
Perquè, per exemple, les cooperatives prioritzen produir, però no de qualsevol manera: es preocuparan per l’impacte, no produiran per maximitzar el benefici econòmic. La concepció de maximitzar el benefici va més enllà de l’element comptable, quantitatiu, financer. Maximitzar el benefici també vol dir contribuir al bé comú, i al benestar de la comunitat. Són organitzacions que ens ajudaran a falcar els llocs de treball al territori, a establir unes relacions econòmiques, socials i laborals justes. A tenir unes relacions amb el medi ambient sostenibles. I amb una relació de treball i capital justa, a evadir les desigualtats... Davant d’allò que ens cau al damunt, fomentar l’economia social i fomentar l’emprenedoria, vol dir fer una política econòmica ex-ante.
Prevenir?
Fixem-nos que gran part de les polítiques econòmiques o gran part de les accions de la política són ex-post, per arreglar després que ja hi ha hagut la ineficiència, el problema. Estem en un sistema que genera desigualtats, a veure com les resolem. Estem en un sistema que genera un canvi climàtic? A veure com... L’economia social arregla els problemes abans que es produeixin.
Per aquestes terres, la tendència és més de deixar que tot exploti i després mirar què es pot fer.
L’economia social també requereix un element del qual ara es torna a parlar, i que també està molt relacionat amb el sentit de comunitat: la responsabilitat. Les cooperatives o les empreses d’economia social que són autogestionades es fonamenten en la responsabilitat. Per ser lliure s’ha de ser responsable. I també aquesta crisi ha demostrat una altra cosa, que l’economia social valora –i especialment el cooperativisme: en una concepció clàssica de l’empresa, pot ser que la figura de l’empresari, com a innovador, ocupi el centre, mentre que el treballador és qui executa la seva idea... la figura central és l’empresari. Amb aquesta crisi veiem que, per moltes idees que tingui l’empresari, si no hi ha treballadors es queden en meres reflexions intel·lectuals.
Sense ells no hi ha empresa.
En el moment en què els treballadors no han anat a les fàbriques, que no han anat als seus llocs de treball, l’economia s’ha aturat. És important reivindicar el treball i alhora entendre que amb les cooperatives es posa de manifest que hi pot haver empresa sense empresari, però no hi pot haver empresa sense treballador. Repensem, aleshores, el paper de l’empresari i el paper del treballador! Repensem el paper del capital i del treball!
La Confederació de Cooperatives de Catalunya i la Fundació Roca Galès han proposat un pacte de país...
Té tres eixos bàsics: democràcia econòmica, salut col·lectiva i transició ecosocial. Aquesta proposta es basa en el fet de tenir un nou model productiu, que faci una transició que pivoti a partir d’una economia plural a una economia per a la vida, per situar la persona a l’eix... Una visió harmònica, encara que parlar així soni a guitarra i xiruques. Crear un pacte per la salut col·lectiva, per la democràcia econòmica i per la justícia socioambiental, aquest és l’element que ha de marcar la nova manera de fer. És que no tenim cap alternativa, si no ho fem així tornarem a caure en els mateixos errors! L’altre interrogant és veure quin impacte poden tenir aquesta crisi sanitària i aquesta crisi econòmica en la reformulació de les prioritats de les persones. Si continuem vinculant la felicitat al consum, tornarem a caure en els mateixos errors.
Però hem de consumir, segons el sistema que ens hem muntat!
És que es tracta de transformar el sistema! El sistema econòmic basat en el baix cost és depredador amb el medi ambient i amb les relacions laborals i és el que ens ha portat fins aquí. Hi ha una relació entre el sistema depredador, i la hiperconnectivitat, amb la pandèmia.
El baix cost ens va fer creure que tots vivim amb més igualtat, però no, oi?
Què ha passat, amb la crisi del 2008 i el model anterior? Que els salaris, que han anat perdent poder adquisitiu, s’han compensat amb endeutament. Ha estat un miratge. Si ens comprem la casa a 40 anys, el cotxe a set anys... estem cobrint amb endeutament la pèrdua de poder adquisitiu salarial. Però això ens ha portat on ens ha portat... Primer, a crisis financeres com les que hem viscut i a aquesta visió depredadora del consum cap a una situació insostenible des del punt de vista mediambiental. Ara seria moment de recuperar l’economia social, la seva projecció, quant a la seva proposta, veure què és una eina ex-ante i extraordinàriament efectiva per construir un nou model i evitar tot això que ens està passant.
Passaran moltes coses...
Una de les que passarà, crec, és que, en les empreses que tenen molt diluïda en el món la cadena de valor, hi haurà un procés de concentració. Tornarem a tenir oportunitat de reindustrialitzar el nostre país. Tenim una oportunitat amb aquesta situació, en què les empreses tenen la cadena de valor molt disgregada i veuen que si hi ha una crisi com aquesta la producció se’ls queda aturada. Ara és el moment que la reindustrialització es faci amb una concepció diferent del que han de ser les organitzacions i l’economia.
MERCÈ MIRALLES
mmiralles@lrp.cat
L’engany de la “classe mitjana”
Que no ens enganyi la seva parla serena, ni la bonhomia, que el fa somriure tan sovint... L’energia se li escapa pels descosits. En fa falta, quan es tracta de plantejar que l’statu quo és això: un estat de coses. I, per tant, susceptible de ser modificat. És director de la Càtedra d’Economia Social TecnoCampus-Universitat Pompeu Fabra. I és professor i investigador... i difusor d’idees que són revolucionàries. Ara, en plena crisi, per què no aprofitar i capgirar el sistema i provar de fer economia d’una altra manera? Hi ha alternatives al capitalisme despietat... Serrano sempre fa una enquesta als seus alumnes: on se situen, en l’escala social? “Més del 80% se situen en la classe mitjana... això no pot ser!” I per què ho fan? “Ho fan en funció de les seves pautes de consum: si puc tenir cotxe, anar de vacances... No ho fan en funció de les pautes d’ingrés. Encara que tinguem capacitat de consum, si els nostres ingressos són exclusivament salarials, som treballadors. Si no tenim rendes del capital –pisos, per exemple–, depenem del treball, i ja podem dir el que vulguem!”
Totes, feines de primera
Mentre uns estem a casa, hi ha metges, infermeres, auxiliars, policies, bombers... i també netejadors, cuiners de residències d’avis, treballadors de supermercat a peu de canó... Pura primera necessitat. Seguirem parlant de feines de “primera” i de “segona”? “Un altre element que ha caracteritzat el nostre temps és menystenir i vet aquí un altre aspecte que vol recuperar l’economia social: reivindicar el paper de les cures, reivindicar el paper de les persones que treballen al servei del benestar de les persones.” Recupero el que parlàvem del sentit de la comunitat i el sentit del bé comú. Si com a societat no hem valorat el treball de les persones que s’ocupen de la cura és perquè no hem valorat correctament, com a conjunt de la societat, el sentit de la comunitat ni el del bé comú. De fet, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, juntament amb la Fundació Roca Galès, ha publicat un manifest i ha proposat un pacte de país, per una economia per la vida.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.