“Cal evitar el tancament d’empreses”

De crisis, n’hi ha de dos tipus. Les principals, les que estan provocades per una bombolla especulativa. Com la del 2008, la del 2000, i si anem enrere arribaríem al crac del 1929 i més enrere al crac de les tulipes a Holanda del segle XVI, quan el comerç d’aquesta flor va generar una bombolla que va acabar esclatant. I després hi ha un segon tipus de crisis, derivades de fenòmens disruptius com una guerra o ara el coronavirus, que comporten una caiguda brutal de l’activitat econòmica.

Si estan causades per una bombolla, vol dir que durant anys s’han produït uns excessos, normalment d’endeutament, etc. De les bombolles es triga més a sortir, perquè s’ha de fer una correcció. Per posar un exemple, quan una persona agafa un empatx de menjar no n’hi ha prou amb parar de menjar per recuperar-se, cal medicació. En canvi, en una crisi com l’actual, hi ha una caiguda de l’activitat econòmica. Al març, a Catalunya, l’activitat econòmica va caure un 50%. Tot i la incertesa sobre possibles recaigudes, si l’Estat paga els ERTO, dona finançament a les empreses, rescata el turisme...; en resum, si es rescata l’economia durant un període curt de temps, l’economia es refà tota. Quan és una bombolla, no només has de rescatar, sinó que cal fer correccions. El 2008 teníem un excés d’endeutament, l’habitatge estava molt car, tot això s’ha de pair durant més anys.

En això estem pitjor que el 2008.

Hi ha països que en les etapes d’expansió fan els deures. Hi ha països com Dinamarca, Holanda, els Estats Units, que els anys bons no tenen gaire dèficit públic. A l’Estat espanyol, en canvi, del 2014 al 2019 hi ha hagut anys molt bons per a l’economia. El dèficit s’ha reduït comparat amb el que hi havia, però no s’ha fet prou.

L’important és que en anys d’expansió s’aprofiti per sanejar l’economia. Però ara el problema no és el deute públic ni el dèficit. Ni tampoc són un problema la inflació o els tipus d’interès. Ara el que és un problema és intentar evitar tancaments d’empreses.

Sí, però de tresoreria, n’hi ha; una altra cosa és que vol dir acumular deute públic que en el futur s’haurà de pagar. El que és urgent ara és ajudar durant alguns mesos les empreses perquè no tanquin. Si no les ajudes, tancaran. I si tanquen, caldrà pagar subsidis durant anys. En canvi, si durant uns mesos salves empreses, aquestes en els propers anys t’ho tornaran pagant impostos. Si tu rescates una empresa amb cinc treballadors durant quatre o cinc mesos, mantindrà els llocs de treball i tant l’empresa com els treballadors continuaran pagant impostos.

Catalunya genera molts recursos, el que passa és que pel dèficit fiscal que arrossega no té recursos per fer front als rescats que caldria fer ara. En aquests moments, Catalunya no té ni les competències ni els diners per poder fer això. L’Estat sí, i si no té els diners, té capacitat d’endeutar-se i rebre els diners de la UE. El dèficit públic i el deute públic no són el tema. Ara cal actuar per salvar l’economia. Ho seran quan passi la crisi sanitària.

Caldrà recaptar més. Però per recaptar més no es pot oblidar que Espanya té uns índexs de corrupció i de frau fiscal molt alts que ho dificultaran.

Això és una mica com l’ou i la gallina, és difícil saber-ho. Als països que tenen menys corrupció i menys frau fiscal, s’hi donen tota una sèrie de característiques. En primer lloc, uns lideratges exemplars i que quan no són exemplars ràpidament canvien. Si una ministra ha copiat en una tesi doctoral, ha de dimitir. En altres països en veus de l’alçada d’un campanar i no passa res. És molt important l’exemple que donen els líders. Després tens la legislació. Hi ha legislacions més contundents i n’hi ha de més laxes. I després tens l’aplicació de la legislació. Hi ha països on la llei s’aplica amb celeritat, la gent va a la presó ràpidament i els fan tornar els diners de seguida i, en canvi, en d’altres van passant els anys i no acaba de passar mai res i queda aquesta sensació d’impunitat. I finalment hi ha la tolerància social. És difícil saber quin és el primer factor.

Poques lleis, ben fetes i ben aplicades. Un dels motius, molt important, pels quals els britànics han volgut deixar la Unió Europea, a part d’altres temes com la immigració, és l’excés de legislació. I a Catalunya, per exemple, quan cal legislar sobre un tema, convindria mirar quines són les millors legislacions que hi ha pel món i adaptar el millor. Aquest exercici no es fa ni a Espanya ni a Catalunya. I després hi ha un altre tema molt important. La gent que legisla no té en compte les conseqüències que tenen les lleis que fan. Quan estava al Parlament jo sempre ho deia: quan fem una llei, hem de fer una memòria econòmica de quin és l’impacte que tindrà aquesta llei. Això no es fa bé. Llavors passen coses com que s’aprova la llei de dependència i després això no es pot pagar. Al final, els problemes que tenim els països són molt semblants, tothom està intentant solucionar coses molt semblants. Doncs no costa res mirar si hi ha algun país que se’n surt bé amb la legislació que té i analitzar-la. Aquí quan es fa una llei, se sol partir de zero, i la burocràcia, per exemple per crear una empresa, és molt feixuga.

El que vull dir és que el PIB no és l’objectiu de l’economia. El PIB és la suma del que fem entre tots. Catalunya és un país ric. En renda per capita estem entre els 30 primers països en una llista de 200, però tenim el problema del dèficit fiscal, que significa que generem una riquesa però una part important d’aquesta riquesa se’n va i no torna. A part d’això, a Catalunya tenim un 30% de la gent que està per sota del llindar de la pobresa. Això vol dir que tenim capacitat de generar riquesa, però entre el dèficit fiscal i que no repartim la riquesa bé, cosa comuna en el nostre entorn occidental, estem com estem. Els humans hem demostrat que sabem generar riquesa però que no la sabem repartir.

És un tema de fiscalitat i d’estat del benestar. Per exemple, tots els països estan rescatant empreses, però hi ha països que han posat com a condició perquè una empresa rebi ajuts que no operi en paradisos fiscals. Això en el cas d’Espanya es va parlar en un primer moment, però finalment aquesta condició no hi és. El tema és que quan es genera riquesa, es generi de manera adequada. El jovent d’avui té salaris molt baixos i molt precaris, alhora que l’empresa catalana en general en els últims anys ha tingut molta rendibilitat. En l’informe anual de l’empresa catalana del 2019, presentat al juliol, expliquem que l’any 2019 va ser un any molt bo, però els salaris encara no han recuperat el nivell del 2008. I ha països que ho fan més bé que nosaltres i no són gaire més rics que nosaltres; ara bé, el tema és en què utilitzes els diners. No tots els estats gasten el mateix en armament, per exemple.

Aquest tema a Catalunya ens l’hem de fer mirar. Molta gent critica el sector privat i la col·laboració publicoprivada. Si ens volem emmirallar en països on l’estat del benestar funciona, com Dinamarca, Holanda, Suècia i Finlàndia, hem de tenir en compte que són països que tenen un nivell de col·laboració publicoprivada que és dues o tres vegades el que tenim nosaltres. Si a l’Estat espanyol la col·laboració publicoprivada està a l’entorn del 6%, similar a països com Turquia i Mèxic, als països nòrdics i centreeuropeus com Àustria, aquesta proporció està entre el 15 i 20%. Criticar aquest sistema de col·laboració entre l’empresa i el sector públic és no tenir en compte d’on venen els impostos. En un país d’economia de mercat, si existeix un sector públic és perquè hi ha un sector privat, que és el que paga impostos. Jo defenso un sector privat fort, ben regulat, amb poques lleis però ben aplicades, i en el qual qui incompleixi la llei ho pagui ràpidament. Això permet tenir un sector públic potent. I al sector públic el que jo li demano és més eficiència, un valor que diria que no hi és. El que interessa és el benestar de la població, i si per això determinades activitats s’han de fer amb concert, doncs endavant.

Sempre hi ha el factor sort, o mala sort, i sempre el factor casualitat, però la sort t’ha d’agafar treballant. Posaré un exemple: hi ha una empresa catalana, que és Metalquímia, que es dedica a la maquinària per al sector carni, que ha tingut molta sort per poder expandir-se internacionalment amb tot un seguit d’innovacions que li han anat bé. Però Metalquímia té tot un sistema organitzatiu dissenyat per aprofitar i sistematitzar les bones idees dels empleats. Amb molta sort i prou no fas que un país o una empresa tinguin èxit.

En el cas català, els grans errors que estem fent són tres o quatre. La burocràcia, no donar importància a l’eficiència en el sector públic i el de la innovació. I aquest últim encara és més greu perquè estem en plena pandèmia, però alhora en un moment de transformació disruptiva per tot el tema de la digitalització. Com podem fer front a tot això si estem invertint cada vegada menys en R+D en relació amb Europa? Del 2008 ençà, Europa hi ha seguit invertint cada vegada més, i a Catalunya –i a Espanya encara és més greu– cada any anem perdent.

Segurament la possibilitat de fer diner fàcil va fer que molt talent es despistés.

Crec que el teletreball és una oportunitat. Ara bé, l’empresa hi ha de posar prou recursos. Equipaments adequats, una inversió perquè el teletreball es faci en condicions. I han de formar bé les persones. I és cert que cal que habilitin espais de relació per evitar que passi això que vostè diu de l’aïllament. Aquestes persones que treballen a casa han d’anar periòdicament al lloc de treball per poder socialitzar-se.

Cal assegurar que les persones tenen la formació per estar en un lloc. Recordo que en la bombolla del 2008, que hi va haver molts escàndols, alguns membres d’alguns consells d’administració explicaven que ells la informació comptable no l’entenien. I potser formaven part del comitè d’auditoria d’aquella entitat! Ser membre d’un consell comporta unes responsabilitats i cal una formació adequada.

És un tema d’actitud. Com deia mossèn Ballarín, la vida no és com te la donen, sinó com te la prens. És a dir, seré optimista si no hi ha recaigudes greus del coronavirus. Si hi ha moltes onades de confinaments, la represa serà difícil. Ara bé, si aquest factor es controla relativament, amb els rescats de l’economia que s’han posat en marxa durant uns mesos, crec que l’economia trigarà més poc a estar en una posició bastant recuperada. En crisis així, sempre hi ha gent que pensa que ens enfonsem i que això és la fi. L’actitud ha de ser com quan vas a un hospital a veure un parent que t’estimes que està en una situació delicada. Què fas: li dius que fa bona cara i se’n sortirà, o li dius que fa mala cara i que d’aquesta no se’n sortirà?

Sí. Una crisi destrueix riquesa. Aquesta pèrdua no es reparteix uniformement, n’hi ha uns que perden més i d’altres, menys. I després també passa sempre que hi ha qui aprofita aquestes crisis per reforçar-se. Per exemple, les empreses que ja estaven molt digitalitzades i que ofereixen serveis que tenen més demanda en sortiran reforçades.