“No tinc gens de ganes de rendir-me”

Sempre (el mostra). És una eina de pau per excel·lència.

Tot el contrari. Cada cop m’he reafirmat més en la protesta simbòlica del 20 de setembre, davant la Conselleria de Governació. Aquesta proposta ja la vam fer l’any 1993 a Bòsnia i Hercegovina amb Pallassos Sense Fronteres, en ple conflicte bèl·lic. Pensem que el clown, quan hi ha conflictivitat, provoca somriures i treu tensió.

M’indigna molt el to pejoratiu. Ja és un cas perdut i no hi podem fer res.

Un informe de la Guàrdia Civil, referent al 20-S i a l’1-O, m’imputava delictes d’incitació a l’odi, desobediència greu, resistència greu a les autoritats i lideratge tumultuós. Em demanava presó. Vam aconseguir desmuntar-ho perquè l’informe era fals. La sorpresa va arribar després, quan la jutgessa d’instrucció número 2 de Manresa imputa l’alcalde de Fonollosa, el de Callús i a mi pels delictes de desobediència greu per no impedir el referèndum amb el nostre càrrec. Jo era regidor, ni tan sols l’alcalde. T’adones que pretenen desactivar-me per haver fet la protesta amb el nas de pallasso. Vam deccidir plantar cara i jo vaig denunciar la Guàrdia Civil com a víctima de l’1-O, ja que van anar per mi a cops de porra i buscant els testicles. La jutgessa va arxivar la meva denúncia, però vaig presentar recurs i per això aquesta setmana he declarat com a víctima. Ara han canviat la jutgessa d’instrucció i m’ha fet bones sensacions. M’ha deixat explicar què són les protestes clown. Si s’arxiva el cas, tinc preparada una querella criminal contra el Guàrdia Civil. I el 21 de setembre tinc el judici per desobediència greu. El pitjor escenari per a mi serien dos anys d’inhabilitació per a càrrec públic i una multa. Em demanen una pena superior a la que el Suprem ha aplicat a Santi Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs, però no tinc gens de ganes de rendir-me.

Això té una part molt dura, però no em rendiré. No soc valent, però estic fort perquè hi ha molta gent al darrere que em dona suport. Reconec que he passat por i que la família ho passa pitjor que jo.

Em vaig disgustar molt amb ERC per la falta absoluta d’informació. I veig un seguidisme absolut de la militància cap a decisions que ni entens ni t’expliquen. Em vaig incorporar al Moviment 1 d’Octubre i vam estar exigint que no es tragués el punt de la uniteralitat. Es va acceptar però el tenen allà en un racó. I la gota que va fer vessar el got va ser quan Gabriel Rufián, sense consultar les bases, va decidir donar suport a l’estat d’alarma. Aquell dia vaig dir prou.

Ara crec en el poble.

No. I m’ho han demanat. Aquests dies m’he sumat a Independentistes d’Esquerres, però és una associació que aposta per implementar el full de ruta de l’1 d’octubre. Hi ha dirigents històrics de l’independentisme català i pensem que l’única sortida és que Carles Puigdemont faci el que ha promès per instaurar la República Catalana i creï una nova estructura política en què hi càpiga tothom. I que convoqui eleccions primàries lliures i obertes, perquè aleshores nosaltres hi donarem suport.

Ja no em va agradar que Carles Puigdemont encapçalés el partit de JuntsxCat. La figura del president n’havia de quedar al marge. Crec molt en el govern a l’exili, en el Consell per la República, i no és bo que s’atribueixi aquest òrgan només al president Puigdemont o a JuntsxCat. Ara encara hem de demostrar més que el Consell per la República és una eina transversal per a tothom. Qui encapçala el govern de la república a l’exili? Carles Puigdemont. Doncs no hauria d’estar en aquest partit. Hauria d’haver mantingut la transversalitat, no fundar un altre partit.

No m’ho he plantejat, de moment, però hi podria haver alguna possibilitat si realment volen instaurar la república.

Sí, perquè m’ha fet la sensació que s’ha trobat una mica com jo. Ell hauria tirat endavant fermament, però s’ha quedat sol, començant per l’episodi de la pancarta. No entenc per què el govern el deixa sol. Vaig començar a veure que hi havia molta divisió interna i que fins i tot els seus l’abandonaven. Després tenim la presó de Lledoners molt a prop de Sant Joan de Vilatorrada. Com a regidor he tingut l’oportunitat d’entrar molts cops a la presó i de sentir l’activisme demanant unitat. Quan pregunto als presos què he de respondre, alguns em diuen que em posi d’acord amb l’aparell de comunicació del partit. No entenc aquestes coses. Un escrit dels presos ajudaria a anar tots a l’una. Almenys mentre soc activista del carrer ningú em pot dirigir ni dir-me què he de cridar. Valoro aquesta llibertat absoluta.

El que tinc clar és que cada cop que el poble s’hi ha posat, s’han aconseguit fites molt importants. Alguns exemples: la manifestació de la Diada després de la sentència de l’Estatut, que va empènyer CiU cap a la independència. El segon és quan Carme Forcadell diu la famosa frase de “president, posi les urnes”, i el poble empeny cap a la candidatura única, tot i que la CUP va anar per la seva banda. El tercer: després de guanyar aquelles eleccions, el poble es va fer seva la paraula referèndum i els partits la van incorporar i vam arribar a l’1 d’octubre, quan va ser també el poble qui es va llançar pacíficament a defensar les urnes. I el 3 d’octubre vam sortir al carrer i va ser quan vam estar més a prop de la república. Però a partir d’aquí el poble s’enretira i decideix donar la gestió als polítics catalans. I els catalans som terriblement obedients. I el Tsunami és la gran estafa. Vam resistir i de cop arriba l’ordre de desactivació. Un altre error. Veus que les ments pensants que hi ha darrere, activen i desactiven segons la seva conveniència.

Jo estic d’acord a dialogar, però no ens hem de deixar portar ni manipular. Deixem de ser xais i fem-ho des de l’activisme, des de baix. Faltarà un lideratge? Evidentment, però hi haurà una finestra d’oportunitat i el poble l’agafarà i s’hi quedarà. I haurem d’exigir una llista que compleixi uns punts bàsics com implementar la República Catalana si tenim la força per instaurar-la.

Ara es diu això, però jo crec que ja estàvem autoritzats l’1 d’octubre. El que sí que fa falta és molta gent per poder fer torns de desobediència constant.

Nefasta, tant del govern espanyol com català. El món de la cultura som els resistents per excel·lència. Hem estat els grans oblidats.