“Els polítics abusen de les emocions”

Sí, ho som per la raó i ho som per l’emoció. Jo no he fet un llibre en contra dels sentiments, que són importantíssims per a les relacions humanes, i tampoc volem el govern de les màquines, però una sobredosi, tant d’una cosa com de l’altra, un govern de les emocions o un govern només de la raó, ens porta a excessos i a situacions de manipulació. Pel que fa al tema de les emocions, no és tant un problema que els lideratges polítics se’n serveixin, sinó d’encertar-la amb la dosi. I estem en un perill de sobredosi d’utilització dels sentiments en el llenguatge polític.

La meva intenció és assenyalar que no és cert que a Catalunya hem viscut una emocialització del discurs com no s’ha vist enlloc. A Catalunya, el discurs que s’ha mogut en el terreny del sentiment és propi del que està passant a tot el planeta, amb règims de mil i un colors. Al llibre parlo tant de Vladímir Putin, a qui descriure com a president d’un sistema democràtic és ser molt generós amb ell, com d’Angela Merkel, que és un personatge que desperta un sentiment d’admiració general. I també hi ha personatges com Pablo Iglesias i Ada Colau, i també Donald Trump i Santiago Abascal. Tots treballen amb els sentiments, perquè són molt importants a les nostres vides.

Tenen un element en comú: volen ser elegits per una espècie que Milan Kundera va dir que ja no és l’Homo sapiens, sinó que és l’homo sentimentalis, aquella espècie humana que és més sensible que mai al fet que, a través de l’emoció, li apel·lin a la raó. El que intento retratar és quina aproximació en fan lideratges molt paradigmàtics actuals, i com alguns treballen honestament i, en canvi, d’altres abusen nítidament de les emocions i en fan un mal ús.

Hi ha una tendència generalitzada a anar a allò fàcil. I és més fàcil connectar amb les audiències amb tècniques de manipulació dels sentiments que no pas amb un llenguatge complex. La societat atropellada en què vivim connecta millor o més ràpid amb la primera opció. Vivim en la societat del fast food, del canvi constant, de la procrastinació, de l’anar ràpid… És obvi que per a molts polítics és més pràctic servir-se de la via senzilla, que és connectar per la via dels sentiments.

Intento explicar com el nostre temps és el present continu. Hem entronitzat el concepte del carpe diem, i el fet que la major part dels inputs que rebem no els puguem atendre ni assumir fa que tinguem una espècie d’impermeable invisible que fa que la major part de coses que ens arriben ens rellisqui, i de la política, ni t’ho explico. Per intentar traspassar aquest impermeable, s’ha entès que ens han de fiblar emocionalment, ens han de captar l’atenció encara que sigui un instant. Trump és un espectacle amb potes, però aconsegueix l’atenció de tothom. Jo parlo de l’abús que en fan els polítics, uns més que d’altres, però com això descriu els nostres temps. Vivim aquest present continu que necessita estar contínuament distret. Ens intenten captar per la via de l’emoció per captar la nostra atenció distreta. Podem viure sense emoció? No. La política tampoc i en necessita una dosi.

Una dosi apropiada d’un medicament ens cura. Una sobredosi del mateix medicament ens pot matar. La nostra democràcia, tal com l’hem entès, corre el perill de morir per una sobredosi d’un tipus de discurs i d’un tipus de protagonista que prioritza l’emoció i el discurs inflamat respecte a la part de raó.

Recordo un cas concret que va ser assenyalat. Quan jo estava al comitè d’estratègia del president Puigdemont per a la campanya del 21-D, es va crear el hit Si vols que torni el president, vota el president. Aquest mantra, que mai va ser un eslògan però sí una frase de campanya, va ser d’un impacte indiscutible, però el president mateix va ser molt curós a l’hora d’utilitzar-lo sabent la implicació emocional que tenia. Aquell concepte va fer fortuna? Sí. Va connectar emocionalment amb molta gent? Sí. S’ha pogut donar? No. Ho poso com a exemple perquè una persona com el president Puigdemont va ser molt curós a l’hora d’utilitzar-lo perquè no es pogués dir que s’enganyava la gent, i malgrat això s’han dit mil i una coses sobre el tema. Però destaco aquell moment perquè molta gent pensa que es va utilitzar frívolament, amb una voluntat d’engany o d’ús d’un sentiment d’una manera partidista i, realment, no va ser així. Darrere hi havia debat i una reflexió molt responsable de Carles Puigdemont. El tenim pressa ho va condicionar tot. Autoimposar-se calendaris va ser un error i és un ensenyament que queda. Ha quedat com un cas de falta d’escrúpols i d’ús matusser, però la veritat és que estava molt pensat i treballat perquè es projectés amb garantia.

Ningú va enganyar amb això. És obvi que aquella llista del president Puigdemont no va tenir majoria absoluta. El resultat va obligar a tenir socis i, fruit del pacte, ERC va tenir la presidència del Parlament. I Roger Torrent va decidir que Puigdemont no es podia investir telemàticament. Si vols que torni el president, vota el president no diu cap mentida, perquè si una immensa majoria l’hagués votat i aquella investidura s’hagués pogut fer, ell hauria tornat. Tots els eslògans, i aquell no ho era, treballen per projectar una il·lusió que s’ha de poder materialitzar. Crec que es va ser especialment dur amb Puigdemont, perquè va guanyar ERC contra pronòstic i perquè ja s’havia erigit com a enemic públic número 1 dels poders de l’Estat. Es va muntar una polèmica artificial i interessada.

Ciutadans ha estat el gran impulsor a Catalunya, i fins i tot diria que a l’Estat espanyol, del que coneixem com la tavernització de les cambres legislatives. Quan Cs va néixer el 2006 –amb la voluntat de trencar consensos bàsics a Catalunya com el de la llengua–, van agafar d’himne una versió d’El ritmo del garaje, de Loquillo. La cançó diu: “Tu madre no lo dice, pero me mira mal, quién es ese chico tan raro con el que vas.” Cs volia assumir el paper del chico raro de la classe, el que és diferent de la resta. Per a ells, el PSC ja era el mateix que Convergència, que ICV, que ERC... Cs va néixer amb una voluntat transgressora, de tenir un punt gamberro, de qui trenca l’harmonia. I sabent la importància de la comunicació van entendre que els parlaments també serveixen com a plató de televisió. I d’aquí ve la tria de la llengua, les performances, el plus de crispació... I a sobre ha arrossegat fins i tot el PSC i el PP. Intentar demostrar que la crispació que es vivia a les cambres era la mateixa crispació del carrer és un exercici de manipulació del discurs en clau emocional. El partit més processista que ha existit a Catalunya és Ciutadans, i és el que més se n’ha beneficiat.

Sempre es pot anar a pitjor, però espero que el context de la pandèmia ens hagi ajudat a identificar certes claus de millora i que ens hi comencem a posar, a Catalunya i en l’àmbit mundial. Al nou llibre parlo de com la covid ha remogut les nostres vides i també la política. El coronavirus ha tensat com mai els lideratges polítics i també ha destapat què hi havia de líder de veritat en molts personatges que se’n deien. Hem descobert com mai que molts responsables polítics tenen poder però no tenen lideratge. N’hi ha hagut que s’han abraçat a un discurs populista abonat als sentiments, però són inútils i no lideren en un moment tan cru. Donald Trump seria això, però ha sabut treballar el discurs de la manipulació sentimental i ha buscat l’enemic a l’exterior. És un personatge més propi del Sálvame o de reality shows. Intento explicar com ara tenim les claus per identificar qui posa les dosis adequades de connexió emocional i empatia que cal per connectar amb la gent, com Angela Merkel i Justin Trudeau, i qui es queda en un discurs buit, de fum, i no es demostra útil.

No. Pot passar perfectament. Vam dir que de la crisi del 2008 aprendríem moltes lliçons i hem tornat a cometre les mateixes errades, com hem vist per exemple amb el preu de l’habitatge. La covid ha fet que molts líders esdevinguin la versió moderna del rei despullat. Més que mai tenim accés a la informació, però també a la desinformació. Si vols viure a la teva bombolla, ho pots fer més que mai. Això ho ha alimentat Trump, que ja juga la carta del tot o res. Li pot sortir molt bé, o molt malament. Però el personatge ja el té fet, i Joe Biden, si guanya, no se’l traurà de sobre. En política, quan tu poses algú al centre, li dones un plus impagable perquè tot gira al voltant d’ell, és el protagonista i, per tant, d’entrada és el guanyador.

Són hiperlideratges que cada vegada resumeixen més una opció política, com Carles Puigdemont, Ada Colau, Pablo Iglesias, Boris Johnson, Pedro Sánchez...

El missatge polític és simplificació, personalització i impacte emocional. Personalització és resumir un projecte polític en una cara. La marca no és el logo del partit, és una persona, i cada cop hem vist més paperetes amb la foto del candidat. Si aquest està en gràcia i és un fenomen, t’impulsa. Però a la velocitat que vivim, amb la sobreexposició i el desgast accelerat, els lideratges cada vegada duren menys i quan el perds deixes un partit com està ara el PP, que desperta indiferència i no té un lideratge que els tregui d’aquí.

Hi ha una competició permanent, sense treva, entre JuntsxCat i ERC. Hi ha moments d’intensificació i de batalles més crues. També d’entreguerres, en què els dos fronts necessiten agafar aire. Segurament estem en una d’aquestes fases, però la confrontació no ha parat mai. És constant i total. Una altra cosa és que hagin arribat a la conclusió raonada que als uns i als altres se’ls ha vist massa aquesta competició sense treva i que això els desgastava a tots dos, sobretot en un moment tan cru com el de la pandèmia. Els dies de confinament vaig fer inventari dels xocs setmanals i no hi va haver cap setmana sense retrets i punyalades. A la xarxa, mai hi ha deixat d’haver un exèrcit d’agitadors d’uns i altres, que atien el mal ambient i no tenen escrúpol a mostrar que es conceben com a enemics. Aquesta treva no ha existit, i en campanya, una vegada més, s’incrementarà la confrontació.

Aquest món el vaig viure primer des de la trinxera periodística i mai m’havia plantejat viure’l des de dins sense l’any que vam viure perillosament, el 2017. Si vam decidir que passés una cosa tan grossa com un referèndum per la independència, el fet que tothom pogués sumar em va cridar l’atenció. Hi vaig entrar preocupat i en vaig sortir encara més. Les coses semblen més boniques quan les mires des de fora, i no només en política. Però veure-ho per dins, en un moment tan complicat, em va deixar més preocupat com a ciutadà. Després d’això, una de les medalles que em penjo és que no vaig trencar ponts amb ningú, ni personals, ni polítics, ni professionals. Quan jo era dins, la batalla exterior era tan dura que es necessitaven persones que ajudessin a recompondre certs moments de diàleg. Havia d’interlocutar amb gent d’un mateix partit polític que no es parlaven entre ells. Havia de fer una funció de mediació interna.

Vaig veure claríssimament que el salt polític que s’havia fet al país era tan gros, malgrat no saber si culminaria amb èxit, que els partits, tal com els havíem viscut fins llavors, segur que no sobreviurien. Era obvi que l’etapa de Convergència havia quedat superada i faltava veure si actuarien en conseqüència o com ho assumirien els diferents actors que havien participat en aquell espai. Aquell moment va tensar com mai un espai polític que durant molt de temps havia tingut com un dels seus trets característics un punt d’indefinició en algunes de les seves potes més troncals.

Entendre-ho no vol dir compartir-ho. En el llibre L’altra guerra de successió poso el post, de postconvergent, entre parèntesi, amb aquesta vocació diplomàtica meva: qui vulgui que llegeixi postconvergent i qui vulgui que li tregui el post i llegeixi directament convergent. El concepte de convergència és un concepte d’èxit. Fer convergir gent tan diferent com Ramon Trias Fargas, Pere Esteve, Josep Rull, Felip Puig, Macià Alavedra... és un concepte de fer convergir, d’unir, de fer anar junts, que és el concepte que es busca ara i que va ser un èxit electoral durant molts anys. És obvi que qui n’hagi format part i ara hi vulgui renunciar està cometent una espècie de contrasentit. Tu voldràs superar aquella etapa, obrir una altra pàgina de la història, però negar que va existir és un esforç inútil. Crec que Puigdemont no ho ha fet, però molta gent s’ha volgut acostar a aquest espai polític fent veure que la prèvia no va existir. Si, a més, genera uns anticossos o uns enfrontaments amb la gent que més vol reivindicar aquella etapa com un moment d’èxit, ja es veu que és incompatible, i s’ha arribat a aquest punt. Ara haurem de veure quin gruix té això i com divideix electoralment.

Han d’entendre que per explicar la Catalunya que volem els propers anys, la gent estarà esperant respostes sobre quin serà el món postcovid. Si vols liderar la Catalunya postcovid amb credibilitat hauràs de demostrar que tens respostes. Intentar abstreure el debat nacional del debat de la covid i de les seves conseqüències brutals seria un error.

A l’independentisme li diria que no regali la idea d’utilitat a l’unionisme, tenint en compte que tampoc està plantejant cap alternativa pràctica. Que prometre que faran efectiu l’1 d’octubre no tregui la projecció que seran efectius contra la covid.

La CUP ha viscut una crisi important quan s’ha identificat més com a problema que com a solució. Si sap reflectir que JuntsxCAT i ERC han estat més una suma de problemes i alhora posar en valor el que ells poden aportar, crec que tenen gran camp per córrer. Els recomano que ho facin tot en positiu, que en els darrers anys ja hem tingut massa negativitat en la política catalana.

Li diria que si realment fa tants anys que defensa que l’independentisme no parla de les coses que importen a la gent, que aporti alternatives amb les coses que importen a la gent, com tot allò que té relació amb la crisi econòmica.

Que no se’l mengi el personatge i que no intentin fer-se passar per un partit centrat i moderat, perquè, a Catalunya, Ciutadans no ho ha estat mai. I que intentin parlar d’alguna cosa constructiva.