“El cas de Cotarelo és molt atípic”

E.P.: L’estiu del 2016, vam fer un acte en defensa del dret a decidir de l’Assemblea Nacional Catalana en què Ramon Cotarelo intervenia. I a mi em va tocar fer d’entrevistador, justament. Jo ja el coneixia, però tots plegats ens vam quedar bocabadats, perquè ens va fer una síntesi de la història d’Espanya. Ell acabava de treure el llibre La desnacionalización de España (Tirant lo Blanch, 2016). Una de les coses que li vaig preguntar és si el procés d’independència podia servir perquè Espanya reaccionés i es transformés. Ell em va contestar: “No, perquè, històricament, sempre que hi ha hagut un repte d’aquests el que ha fet Espanya ha estat tancar-se.” I això era abans de l’1 d’octubre! Després d’aquest primer contacte personal, vaig veure clar que calia fer-li una entrevista extensa, i fins i tot un llibre.

E.P.: La idea era mostrar el Cotarelo més intel·lectual. Has de tenir les idees molt clares en el moment que decideixes, per convicció personal, canviar. Ell és una personalitat consolidada que, per convicció pròpia, acaba donant suport al dret a l’autodeterminació. En un primer moment, deia que votaria que no, però veient la reacció de l’Estat, de la intel·lectualitat i dels polítics espanyols, passa a defensar obertament la independència de Catalunya. D’entrada, crec que cal valorar aquest fet i, després, mostrar-lo com una persona conseqüent. No només ho defensarà des de l’àmbit teòric, sinó que treballarà i vindrà a viure aquí, com un català més. Això no ho ha fet ningú més!

R.C.: Hi ha dues raons. Una primera és que és molt difícil fer costat al que és tingut com un enemic de la nació espanyola en un conflicte. En el cas dels intel·lectuals, hi ha una raó més profunda. En realitat, no són intel·lectuals en el sentit de posar les seves conviccions al davant de la condició nacional i personal. Són un exemple clar del que Julien Benda va anomenar la trahison des clercs. Els intel·lectuals espanyols no són capaços d’ajustar el seu comportament a les seves conviccions. I preval la seva condició nacional per damunt de les seves conviccions. Per això no són veritables intel·lectuals, sinó personatges públics dependents d’una idea de nació que no comparteixen, perquè estan en lluita permanent contra la tradició espanyola.

R.C.: Han lluitat tota la seva vida contra un sistema antidemocràtic i amb arrels feixistes molt pronunciades. I, malgrat tot, la seva condició com a intel·lectuals els impedeix veure que la possibilitat de lliurar-nos d’aquesta maledicció aparent d’Espanya és la independència de Catalunya. Recordo una de les darreres converses que vaig tenir amb Pablo Iglesias sobre aquesta qüestió. Li vaig dir que si Espanya tenia una mínima possibilitat de sobreviure era deixant marxar els catalans i comprovar si el que quedava era viable o no. Si no s’opta per això, quina és l’alternativa? Viure permanentment amb una part d’Espanya en perpètua rebel·lia? Espanya no és governable si a Catalunya hi ha un estat continu de rebel·lió o de sedició, com diuen ells.

E.P.: Fins i tot dels temes més coneguts, hi ha elements que m’han semblat molt nous. La mateixa idea de definir el procés com una “revolució”. La crítica a Espanya, que és una i no dues i que té un pes històric brutal i que al final acaba engolint tota possibilitat de canvi. Conversar amb ell ha estat com fer un curs accelerat de teoria política, amb pensadors que són poc coneguts a casa nostra. També parla d’una revolució política profunda en el cas del feminisme.

R.C.: La pandèmia no només tindrà conseqüències en l’àmbit polític. En allò que fa referència a la revolució catalana, no es tracta només d’una revolució política. De fet, des de la Revolució Francesa ja no hi ha revolucions que només siguin polítiques. La part política pot ser l’inici, però anuncia canvis en l’economia, la cultura i altres aspectes. Per això, les conseqüències de la pandèmia, com també les de la revolució catalana, es faran notar en aspectes com ara el triomf definitiu de la distància com a concepte fonamental de la visió científica i intel·lectual de la societat. Tota la teoria sociològica del segle XX ha estat bastida sobre la idea que la societat és el resultat d’una interacció social personal, sense distàncies.

R.C.: La primera reacció del govern espanyol ha estat menysprear les distàncies i dir: “Aquest virus, el parem tots junts.” La reintroducció de la distància com a pla d’articulació de les noves interaccions socials. La capacitat i la necessitat no només de resoldre els problemes que amenacen la nostra supervivència, que això és la condició normal de la humanitat, sinó de preveure’ls. La capacitat per desenvolupar mecanismes per prevenir els riscos i els perills que correm. Cent anys després de la crisi de la grip, estem en la mateixa situació. Tots plegats ens hem adonat, amb la pandèmia, que no hem desenvolupat els mecanismes que necessitem per sobreviure a perills que no estaven anunciats. Aquesta epidèmia ens ha ensenyat que estem als inicis en allò que fa referència al coneixement humà. És molt més el que ens resta per descobrir que el que hem descobert. En el cas d’aquí, cal afegir que el govern espanyol ha pres la pandèmia com una ocasió per combatre Catalunya. Ha tingut una visió absolutament errònia. La gestió de la pandèmia a Espanya no només és inepta, sinó també criminal, perquè tothom sabia que no tancant Madrid el virus s’escamparia per tot Espanya.

R.C.: Podria ser una realitat ara mateix, o no tenim un Parlament amb majoria absoluta independentista? La gent ha provat i demostrat que estem preparats per respondre a les conseqüències dels nostres actes. Ens hem enfrontat a una repressió salvatge, sense precedents. Si no som independents ara és perquè els dirigents catalans van iniciar un procés en el qual no creien.