JENN DÍAZ
DIPUTADA D’ERC I AUTORA DE ‘DONES I PODER’
“Ja toca anar més enllà de la paritat”
El nou llibre de Jenn Díaz és un crit desacomplexat per tal que les dones assaltin definitivament el poder, també en la política. Cal, tant sí com no, feminitzar la gestió, diu
DONA I PODER. COM I PER QUÈ FEMINITZAR LA POLÍTICA Editorial: Ara Llibres Pàgines: 96 Preu: 10,90
L’ASSETJAMENT SEXUAL
“L’única diferència respecte a altres segles és que no ens silencien ni ens invisibilitzen, sinó que alcem la veu”EL FEMINISME A JUNTSXCAT
“És un espai amb moltes contradiccions. Quan parles de les feministes de Junts és difícil saber de qui o de què estàs parlant”FER CRÉIXER EL PROCÉS
“Governar bé pot fer que la gent entengui que la república no és excloent i que no necessita que tothom sigui independentista de bressol”MASCLISME I POLÍTICA
“La política no és diferent a altres espais de poder. Les dones hi acabem d’arribar i això genera una resistència que entenc, però que hem de canviar”Afirma que el masclisme és més sofisticat que mai. Això provoca que se’ns escapi de les mans?
El masclisme del segle XXI, respecte al que es podia viure en el segle XX o en els segles anteriors, en què que formava part de la normalitat, és més sofisticat. Estic parlant d’una lluita que les generacions anteriors no es podien ni plantejar i que, de fet, hi ha dones que encara no es poden plantejar ara. Mentre estic demanant que els espais de poder també siguin paritaris, hi ha dones amb dobles i triples discriminacions que no tenen dret a l’habitatge, dret a una formació, perquè la feminització de la pobresa les deixa enrere. És més sofisticat? Sí, perquè en alguns entorns que ja són d’esquerres i progressistes, on la paritat és tècnica, pot semblar que està tot fet, però resulta que no. La igualtat formal en l’àmbit jurídic existeix, però a la pràctica no. L’actual masclisme és més sofisticat perquè és més difícil d’identificar i la majoria de les seves formes sovint se’ns escapen.
De què es disfressa el masclisme del segle XXI per mirar de ser invisible?
Una de les grans mentides és no voler entendre que el gènere té importància en totes les equacions de la vida. Les dones arribem als espais de poder, però no els podem exercir de la mateixa manera desacomplexada que els homes i, a sobre, et volen fer entendre que no és pel fet de ser dona. Aquí és on hi ha la trampa. Si entenc que el masclisme, i el patriarcat, i la mirada androcèntrica impregna tota la societat, als espais de poder no puc obviar la variable de gènere. Per exemple, als espais de poder relacionats amb la política et diran que és discrepància.
Hi ha més masclisme en la política que en altres àmbits de la vida?
No hi ha més masclisme que en altres espais. La política no és més hostil, però és cert que en la política hi ha una cosa que no hi ha en altres llocs: relacions de poder. En política, hi ha poder i pressa de decisions. En el moment en què hi ha interessos, tot és complica més. Els interessos han estat sempre en un espai on només es movien ells, i en això les dones tenim un greuge històric. Acabem d’arribar a aquests espais de poder, acabem de reconèixer aquests interessos, estem aportant els nostres propis interessos i això fa saltar pels aires l’statu quo. Tot plegat genera una resistència que entenc, però que hem de canviar.
Aquesta legislatura hi ha més diputades que mai al Parlament de Catalunya. Es tradueix en poder i responsabilitats?
Les dades ens indiquen que hi ha més dones candidates, més dones caps de llista a les municipals, més diputades que mai... Això són números amb el focus petit. Si l’ampliem, la paritat tècnica és certa, també era fàcil arribar a la legislatura amb més dones, perquè n’hi havia molt poques. Però mirem-ho d’una manera més àmplia: més candidates a les alcaldies que mai, però tenim un 23% d’alcaldesses, la qual cosa fa que ens preguntem quantes dones posàvem realment per disputar-se l’alcaldia; quantes presidentes de grup tenim al Parlament? Només la Jéssica Albiach (Comuns); a la mesa del Parlament hi ha set cadires i només dues dones. Tenim possibilitats de col·locar més dones als espais de decisió perquè en som més, però seguim tenint un greuge. El diagnòstic del Pla d’Igualtat del Parlament ens ha demostrat que hi tenim una bretxa salarial del 7%. S’explica, perquè quan entre els càrrecs electes s’ha de triar la presidència, els membres de la mesa, els portaveus, les presidències, els portaveus i les secretàries de cada comissió... hi ha plusos. Si no fas un repartiment equitatiu dins del teu grup parlamentari, generes una bretxa salarial. I els diputats cobren un 7% més que les diputades. La paritat m’agrada, però toca fer un pas més i anar més enllà.
L’assetjament sexual contra les dones és un problema que es pot reduir a casos puntuals o és la gran xacra d’aquest segle?
No són episodis puntuals, per res del món. És tot un sistema que vulnera els nostres cossos i la nostra sexualitat. Se’n diu patriarcat. En aquest segle, però, les dones prenem la paraula i no queden com casos individuals que s’han de resoldre en la intimitat. És a dir, l’única diferència respecte a altres segles és que no ens silencien ni ens invisibilitzen, sinó que alcem la veu.
S’ha convertit en una pedra a la sabata, fins i tot per a algunes persones del seu partit?
Si els meus propis companys s’atrevissin obertament a qüestionar aquesta lluita, haurien d’agafar la porta d’ERC i marxar. Estem en un moment en què som més dones que mai, però fins ara, de deu, n’arribaven tres. En aquests moments de transició, en què els homes han de cedir espais i les dones els hem d’envair, hi ha tensió. Però no només al meu grup; en tots els grups. Estem canviant la manera d’entendre els espais de poder, que ja no és ni a dit, ni amb aquesta suposada meritocràcia que és en base a uns valors i a uns criteris que algú ja me’ls pot explicar, si no és que estem parlant de privilegis més que de mèrits. Però és que, a més, hi ha pocs llocs per a les dones i molts per als homes. El fet que això s’inverteixi per una política de discriminació positiva i equitativa obliga a repartir els espais, i això genera una resistència normal. Un home que tenia assegurat el 17è lloc de la llista, veu que amb la llista cremallera baixa fins al 30è. El meu partit, però, ja havia fet molta feina abans que jo arribés, i ja tenia un pla d’igualtat més ambiciós que la mateixa llei. Suposo que hi va haver homes que no van trobar justes les primeres llistes cremallera, però jo vaig arribar a ERC fa tres anys, i hi ha debats que el meu partit ja té superats. Probablement altres espais els van superar fa quinze anys.
És una lluita compartida entre dones de diferents formacions?
Si em demanes si és una lluita generalitzada, et diré que sí. Però si matisem les diferències ideològiques, aquí ja és més difícil. Malgrat que tots els grups han agafat la bandera de la igualtat i el feminisme i tothom busca el seu encaix al 8 de març, és evident que l’eix dreta-esquerra existeix i es fa més notori en moments de crisi com l’actual. En el feminisme passa igual. La majoria de dones al Parlament ens podem posar d’acord en molts temes i per això es va crear el Parlament de les Dones, però és evident que el feminisme que defensen ERC, els Comuns i la CUP no té res a veure amb el feminisme que poden defensar Cs i el PP. I al mig hi ha el PSC, i podríem compartir moltes coses amb les dones feministes del PSC, que en els anys vuitanta estaven més avançades que l’esquerra sobiranista de Catalunya, i que ara tenen un discurs abolicionista i de transfòbia que jo no puc compartir.
Ignora expressament les dones de JuntsxCat o ha estat un descuit?
No les cito precisament perquè és un espai polític que té moltes contradiccions. Quan parles de les feministes de Junts és difícil saber de qui o de què estàs parlant, entre altres coses, perquè dins del propi espai polític encara estan decidint com s’organitzen, i això té un impacte en el feminisme que defensen. Depèn de quina diputada porti un tema, serà més o menys progressista. I, per tant, n’hi ha algunes que es podrien assemblar al feminisme del PSC i d’altres que voldrien sobrepassar la CUP. És molt difícil catalogar-les.
La maternitat també és un handicap dins la política?
Hi ha dues coses: la culpabilitat de no ser a casa i la culpabilitat que si prioritzes posar la vida al centre i comptabilitzar les dues coses, potser no hi ets tant com un partit et reclama, que és molt, perquè ets un càrrec electe i hi has de ser. Excepte la consellera Vergés, i amb els presos polítics passa el mateix, la majoria de dones que assumeixen càrrecs o riscos tenen els fills grans o no en tenen. La majoria de càrrecs electes que no són de Barcelona i que són dones, el mateix. En el cas dels homes no passa. Les dones represaliades amb fills grans han assumit conseqüències. Amb fills petits, han marxat a l’exili. En el cas dels homes tenim de tot. Encara és diferent. El Pla d’Igualtat del Parlament vol fer una reforma de manera que es pugui preveure un permís de maternitat i de paternitat.
La dona encara ha d’emprendre una lluita contra ella mateixa per no sentir-se culpable si la càrrega familiar recau sobre l’home?
Les dones i els homes que ens dediquem a la política tenim tot el dret a fer aquest permís de maternitat o de paternitat; si no, enviem el missatge que si entres en política renuncies a ser mare o pare, i més en el cas de les dones. Moltes vegades parlem de conciliació només en el cas de qui té fills, però qui no en té també dret a la vida pròpia. Potser els polítics hem d’anar a la meitat dels actes, o els hem de formular d’una manera que puguem tornar a casa a una hora raonable. Una de les coses que hem d’impulsar des de les institucions és la reforma horària. I polítiques de conciliació que impregnin tota la societat. Nosaltres hem arribat a la política però ningú ha previst qui ens substituirà en altres tasques, i això genera una doble càrrega mental, culpabilitat... Està bé que a les dones ens preguntin com compatibilitzarem la política i la cura dels fills, però també s’ha de fer aquesta pregunta als homes. Els càrrecs electes poden explicar com concilien, perquè la manera que tinguin de gestionar la seva vida personal afectarà les decisions que prenem.
Ja tocaria que la Generalitat tingués una presidenta?
Ja fa temps que seria el moment ideal de tenir una presidenta. Estem trigant tant a posar una dona cap de llista en una candidatura amb opcions de ser la guanyadora, que la primera presidenta tindrà molta pressió.
El seu partit torna a apostar per un home. Li crea contradiccions?
És cert que hi posem un home, però aquí també hi ha una qüestió de context històric i polític. Sense la repressió, Marta Rovira no sé quin paper tindria, per exemple. Però és cert que Esquerra Republicana es planteja des d’ara mateix, i la presidenta Carme Forcadell ho demana cada cop que li posen un micròfon, que pensem des d’avui en quina serà la pròxima candidata d’ERC, perquè ha de ser una dona.
L’actual crispació política és diferent si l’analitzem en masculí o en femení?
En el llibre el que demano quan parlo de lideratge femení no és que ser dona en el poder comporti complir una sèrie de requisits. Tot i així, els estudis ens diuen que les dones, quan governen, quan lideren, quan prenen decisions, treballen sobre consensos, exerceixen el poder des d’un altre lloc, hi ha més empatia, més generositat, més intel·ligència emocional. Això, però, no vol dir que totes les dones que ocupin càrrecs de poder siguin empàtiques, treballin sobre consensos i siguin generoses. Tenim Isabel Díaz Ayuso, que confirma que el fet de ser dona i tenir el poder no està renyit amb el fet d’exercir-lo de manera testosterònica. Ara bé, per estadística, moltes dones quan arriben al poder, probablement perquè els ha estat hostil, i perquè acaben d’arribar-hi i volen canviar aquestes maneres de fer, pacifiquen el poder i l’exerceixen des d’un altre espai. Estic convençuda que quan hi ha un grup de dones que s’hi posa, els consensos venen d’un altre lloc i les maneres de fer canvien. Quan parlo de diversificar el poder no parlo només que hi entrin dones de diferents extractes socials, també persones migrades, amb discapacitat, del col·lectiu LGTBI... Quan diversifiques els espais on es prenen les decisions, l’espai es transforma i dona resposta d’una manera més acurada en la societat, que és molt diversa. Si el poder s’assembla a la diversitat que tenim al carrer, forçosament les decisions que prendrem seran més representatives.
Després de tres anys al Parlament, té ganes de repetir?
Tinc ganes de seguir molestant. El fet de fer-ho o no des del Parlament no depèn tant de la meva voluntat –tot i que ja he comunicat que m’agradaria repetir–, com de la decisió col·lectiva que pren el partit. Tres anys en la política institucional m’han servit per entendre el Parlament, identificar on estan els problemes i començar a buscar com vull fer la meva política institucional. Em sorprèn molt que a la CUP només hi puguin ser una legislatura, perquè tot just és quan comences a entendre com funciona tot.
És el moment de fer el salt al nou govern, si es donen les condicions?
El primer que m’apareix és la síndrome de la impostora, és pensar que no hi estic preparada. Tot just començo a entendre les dinàmiques, i crec que encara em queda molt bagatge per entrar-hi. Em fa molt respecte.
Aquest respecte no és un fre per a tot allò que reivindica?
Sí, sí, que jo identifiqui totes les qüestions no vol dir que no m’afectin. Me les empasso igual que algú que no les ha identificat, però de moment és una qüestió que no està sobre la taula.
Cap a on ha de mirar ERC quan arribi el moment de negociar el nou govern?
És molt complicat, perquè estem en un moment en què ERC és un partit que funciona com a frontissa i es pot permetre el luxe de mirar cap a la dreta i l’esquerra, amb diferents interessos. Jo no m’atreveixo a dir què ha de fer Esquerra. Aquesta decisió no la prendré jo, però és cert que és positiu poder mirar a banda i banda, ja que hi ha un eix nacional que ens fa propers a un espai de centredreta i amb les polítiques progressistes i d’esquerra tenim altres espais per entendre’s. Això és el que va fer que a l’Ajuntament de Barcelona, un regidor com Manuel Valls es posés d’acord per evitar-ho. Però no dependrà només d’ERC.
Amb el PSC s’ha de negociar?
Amb el PSC, i amb el PSOE, només s’ha de negociar resoldre el conflicte polític i tornar-lo a la via política. Se’ls ha de forçar a seure per resoldre el conflicte, que no s’acaba amb la pandèmia. La pandèmia, de fet, ha ajudat que gent no independentista entengui que les competències són importants a l’hora de prendre decisions. El conflicte que el PP va portar a la justícia s’ha de tornar a la política, i això està en mans del PSOE.
Vostè és filla d’immigrants i va créixer en castellà a l’àrea metropolitana. Al procés li falten més Díaz?
Això és una evidència. L’independentisme històric, que fa molta feina des de fa molts anys, té una limitació quantitativa. Després hi ha un espai que mai podrem convèncer i un espai intermedi que són aquests Díaz, que potser no són independentistes i que s’acabaran sumant a opcions progressistes, republicanes, d’esquerres i, en definitiva, a l’independentisme. Gent que no tenia l’estelada al bressol però que veu que no hi ha alternativa. Governar bé i fer polítiques que millorin la vida de la gent pot fer que moltes persones entenguin que aquesta república no és excloent i que no necessita que tothom sigui independentista de bressol.
L’actual model d’immersió lingüística és reeixit o caldria revisar-lo?
Som molts els que hem d’agrair a la política lingüística i a la immersió a l’escola pública l’ascensor social que ens ha proporcionat. Que el català sigui llengua vehicular i obri portes als castellanoparlants és un encert. Ara bé, crec fermament que la immersió ha d’anar acompanyada del foment de l’ús social, i penso que els mitjans públics tenen un paper molt rellevant en aquesta qüestió. En el meu cas, només amb l’escola, i amb un entorn castellanoparlant a Sant Feliu de Llobregat, el meu català s’hauria acabant oxidant. Però a casa nostra jo vaig tenir el Super3 i el meu pare el Barça, que ja no són el que eren. De la mateixa manera que defenso les polítiques de discriminació positiva respecte a les dones, per la llengua catalana opino el mateix. La supervivència del català no es pot deixar en mans de les inèrcies. Si la immersió lingüística no s’acompanya d’altres polítiques socials que facin que l’ús del català estigui viu, tampoc ens en sortirem.
FEMINISME AL PARLAMENT
Jenn Díaz (Sant Feliu de Llobregat, 1988) ja destacava en el panorama d’escriptors actuals quan ERC la va incorporar a les llistes amb què va concórrer a les eleccions del 21 de desembre del 2017, les del 155, en condició d’independent. Va ser escollida diputada i, tres anys després, s’ha erigit com un de les principals altaveus del feminisme polític català. Defensa a ultrança que ja no n’hi ha prou amb el fet que les dones ocupin cadires. Ara és l’hora de tocar poder, d’exercir-lo i de condicionar-lo. Filla d’immigrants, va créixer a la seva ciutat natal, en una família obrera, on la llengua habitual de relació amb la seva gent era el castellà. Ha publicat diverses obres, tant en castellà com en català. Amb el recull de contes Vida familiar (2016) va guanyar el Premi Mercè Rodoreda.
UNA DONA QUE PLORA
La imatge de Jenn Díaz es va popularitzar el febrer de l’any passat, quan al faristol del Parlament va denunciar que havia estat víctima de violència de gènere. I sí, va plorar obertament. Com es percep en política una dona que plora públicament? “Aleshores ningú em percebia com una dona amb poder. Això va fer que fos percebuda com inofensiva. No vaig resultar una amenaça per a ningú. Quan vaig sortir de l’hemicicle, on Cs ni es va immutar, em vaig creuar amb en Carlos Carrizosa, que em va dir que no havia sabut què fer. En aquell moment no li vaig donar importància, però dos minuts més tard vaig pensar que havia denunciat un cas de violència masclista i que era prou important. Molta gent em va dir que el fet de fer-ho plorant invalidava el meu discurs, però estic convençuda que les dones hem de poder reivindicar la nostra fragilitat i la nostra vulnerabilitat i fer-ne una trinxera. Després d’aquella intervenció, moltes dones se m’acostaven pel carrer per donar-me les gràcies i dir-me: «Jo també soc una supervivent.» Ja m’hauria agradat fer-ho enfadada. El mateix diputat del PP Alejandro Fernández, que havia dit a l’Oriol Junqueras que en política es venia plorat de casa, quan vaig arribar al meu escó em va fer una abraçada. Per què? Perquè soc inofensiva. Una dona plorant perquè ha patit violència masclista genera tendresa i empatia i, en canvi, un home amb poder real plorant no ens agrada. Aquí hi ha la hipocresia”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.