DAVID BUENO
NEUROCIENTÍFIC I DIVULGADOR
“La pandèmia podria crear una societat més autoritària”
En èpoques de canvis i incerteses, i ara en vivim una de grossa, resistir és el millor que podem fer? David Bueno diu que no n’hi ha prou: cal persistir. I estar alerta perquè hi ha societats que amb les crisi esdevenen més autoritàries
L’ART DE PERSISTIR Editorial: Ara Llibres Pàgines: 183 Preu: 17,90 euros
CERVELL I IDEOLOGIA
“Tenir unes zones més potenciades dins del cervell o unes altres influeix en el fet que tinguem comportaments més progressistes o més conservadors”Podem respondre de diferents maneres davant dels canvis i les incerteses, però sempre cal persistir. El neurocientífic David Bueno explora les opcions que tenim per gestionar els canvis, i com reacciona el nostre cervell, en l’assaig L’art de persistir. Un viatge a les profunditats del cervell per aprendre a gestionar el canvi i la incertesa (Ara Llibres). En parlem telefònicament, perquè la d’avui dia és època de canvis, també, en les relacions interpersonals.
Deixa molt clar que aquest no és un llibre d’autoajuda.
No ho és! Ho deixo clar des del principi, perquè les reflexions sempre ens ajuden, però em feia por que algú s’ho prengués com un d’aquests llibres d’autoajuda miraculosos que no funcionen. El llibre fa reflexionar, però no és cap miracle contra res.
La seva tesi és que quan van mal dades no n’hi ha prou només resistint i que cal fer un pas més enllà: persistir.
Això no vol dir que resistir no pugui ser útil, però només resistir no ens permet continuar avançant. Persistir sí: és molt més proactiu i estimula processos de motivació i d’optimisme i, per tant, fa que et trobis més a gust amb el teu entorn. Ara bé, de vegades per persistir també cal resistir una mica. No ho plantejo com una disjuntiva, sinó que no et quedis només resistint.
Persistir ens suposa més esforç.
Sí, perquè és un procés cognitivament molt més complex per al cervell. El cervell és l’òrgan que consumeix més energia de tot el nostre cos: consumeix un 30% de l’energia malgrat que només sigui el 3% del nostre cos. Qualsevol activitat que requereixi molt esforç mental, consumeix tanta energia que ens esgota, per això pensar cansa. Anava a dir que pensar aprima, però ens cansem molt abans que no pas ens aprimem! Però pensar cansa molt. Tots els nostres comportaments sorgeixen de l’activitat del cervell, de les neurones que té amb interacció amb l’ambient. I una de les seves principals funcions és estar a l’aguait del que està passant per anticipar-se.
En el llibre indica que no tothom respon igual davant dels canvis. Uns ho fan moguts per la por i d’altres per la curiositat. Molt millor la segona opció?
Sí. Davant d’una novetat hi ha gent que tendeix a reaccionar amb por, i la por és una emoció bàsica que ens porta a amagar-nos i a fugir; per tant, a no continuar avançant, sinó a quedar-nos com estem. En canvi, hi ha persones que tendeixen a respondre amb curiositat, i la curiositat sempre és reflexiva perquè implica una pregunta: “I això què és?” Si això és una amenaça ja va bé que fugim, però si és una oportunitat, aquí és on hi ha tota la proactivitat de persistir: si és una oportunitat, intentem aprofitar-la.
L’optimisme és una de les claus?
Sí, l’optimisme és clau per avançar i és clau per ser feliç. Hi ha tests psicològics que mesuren el grau de benestar, i les persones optimistes puntuen molt més alt que les pessimistes. Jo soc dels que veig el got mig ple encara que només tingui un dit d’aigua. Sense optimisme és molt complicat continuar avançant, perquè veus més els aspectes negatius dels canvis que no pas els positius. I si veus els negatius, la tendència és pensar: “Em quedo com estic”; per tant, resisteixo, no persisteixo.
Explica que viure amb sensació d’amenaça, com ara la pandèmia, provoca un desig d’autoritarisme, i que hi ha societats que davant de la incertesa esdevenen més autoritàries. Per què?
Això passa segons com es gestioni la sensació d’amenaça. Si es gestiona a través de la por, com que la por no ens permet continuar avançant també bloqueja els processos reflexius. Hi ha una tendència general (que no tothom té igual, per sort), a preferir que algú et digui què has de fer, i així si no l’encerta, és culpa de l’altre, ja no és culpa meva. I aquest que algú et digui què has de fer, sense que això sigui reflexiu, en el fons és una tendència cap a l’autoritarisme; algú mana i jo obeeixo. Això es veu reforçat pels missatges que ens arriben. Per exemple, els missatges de tipus bel·licista que es van donar al principi de la pandèmia, i que són els que em va suggerir aquest llibre. No ajudaven gens, perquè incrementaven la sensació d’amenaça. Veure persones uniformades, militars, parlant d’una malaltia, pot fer que les persones que ja de natural tendeixen cap a la por prefereixin un increment d’autoritarisme. La sensació d’amenaça, com pot ser la pandèmia, ens pot portar cap a una societat més autoritària De fet, això es nota en les últimes enquestes, que diuen que hi ha més de la meitat de la població a l’Estat que volia que hi hagués més restriccions i que l’Estat es posés més dur amb el compliment de les restriccions. Això és autoritarisme; no és que prenguem consciència del nostre deure cívic amb els nostres conciutadans, sinó que manem una cosa i per la força fem que es compleixi.
Això és un perill.
Sí, perquè després d’una cosa en pot venir una altra. És un biaix que alguns polítics o alguns moviments socials poden intentar aprofitar per anar arrossegant-t’ho tot cap aquí; per exemple, els partits d’extrema dreta.
Aleshores, la pandèmia i la crisi que comporta ens podrien conduir cap a una societat amb més tints autoritaris?
Sí, és un perill i hi hem d’estar alerta. No hem de resistir i pensar que quan arribi el moment ja els plantarem cara, sinó que hem de persistir perquè això no arribi. Si resistim, arribaran, però si persistim ho podem evitar.
Els missatges dels governants són determinants per al nostre comportament?
Sí, és claríssim. El poder del llenguatge sobre els nostres pensaments és impressionant. En el llibre poso alguns dels exemples. No és el mateix que et diguin que “junts vencerem” o altres missatges de tipus militarista, que no pas dir que “amb seny i amb cura les coses poden anar a millor”; no que aniran millor –perquè no ho sabem–, sinó que poden anar millor. I davant d’aquells missatges del govern central del maig i del juny que deien que tot anava bé i que tot anirà bé, els entesos en epidemiologia no sabien on amagar-se; perquè ningú, ni els epidemiòlegs, no ho sabien. Preveien que no hi aniria gaire, de bé, però no ho podien saber del cert. Són missatges que van calant i, quan t’adones que no està anant bé, hi ha un xoc cognitiu, que si l’interpretes amb por et pot portar cap a un major desig d’autoritarisme.
La vacuna és el pensament crític?
Sí, el pensament crític sorgeix sempre d’una curiositat. Les persones que no són curioses tenen molt menys pensament crític. El pensament crític et pot portar a veure les coses d’una altra manera, et pot portar cap a novetats. I si ets d’aquelles persones a qui les novetats li fan més aviat por, més val no tenir pensament crític. Per persistir, per ser curiós, necessàriament cal ser crític. Primer hem de ser crítics amb nosaltres mateixos per adonar-nos de com som, perquè hi ha persones que creuen que no són autoritàries, però que sí que tenen tics autoritaris al seu entorn. I també hem de ser crítics amb l’entorn. Crítics no vol dir trobar-ho tot malament, sinó ser capaços de reflexionar i tenir opinió pròpia.
És curiós que els nivells de superstició augmentin en els moments històrics en què hi ha més angoixa, com en l’actual. Per què?
Perquè la superstició està lligada a la capacitat irreflexiva. Una de les comparacions que indico és el dogmatisme respecte al pensament reflexiu. El dogmatisme és molt més fàcil, més descansat per al cervell, perquè no has de pensar, et ve donat: tu t’ho creus i ho interpretes sempre d’aquella manera. I totes les supersticions són dogmàtiques, perquè si les analitzes no tenen cap sentit. Per això hi ha una tendència cap al dogmatisme o les supersticions. Per exemple, qui du la mascareta amb la bandera del país, què vol dir? Que la bandera el protegeix més contra el virus? Això és una superstició: et creus que pel fet d’estar en comunió amb altres persones que pensen com tu estàs més protegit, i és clar que no. El cervell se sent més protegit, i això és una superstició.
En el llibre també parla dels uniformes, de com condicionen la persona que el du i de com els percebem la resta.
Ens és molt més fàcil posar-nos en un paper, el que sigui, si anem vestits de la manera que se suposa que hem d’anar per fer aquell paper. I la reacció de la gent també depèn molt de com percebi aquell uniforme. No és el mateix veure un uniforme de bomber que un de militar. Segons quines experiències prèvies o quins dogmes previs tinguis sobre uns i altres, els veuràs de manera radicalment diferent.
Per què a mesura que ens fem grans ens acostem a posicions més conservadores?
Són canvis que es produeixen de forma natural dins del cervell. Bàsicament, perquè com que ja hem tingut moltes experiències, a mesura que una experiència es va repetint sempre de la mateixa manera, per comoditat cerebral deixem de reflexionar-hi i, quan ja no hi reflexionem i ens la creiem, passa a ser un dogma. I els dogmes són la base de les posicions conservadores: que res no canviï, que ja està bé així. No hi ha la reflexió que et pot portar cap a nous canvis. No tothom és de la mateixa manera; n’hi ha que ho manifesten de manera molt acusada i d’altres a qui gairebé no se’ls nota, tot i que sí que hi ha aquesta tendència.
En el llibre explica que les persones progressistes tenen més matèria grisa a la zona del cervell que gestiona els conflictes. I les persones conservadores en tenen més a a la zona de l’amígdala, que gestiona emocions com la por i la ira, que són les que afavoreixen el desig d’autoritarisme.
Com que les nostres activitats, els nostres pensaments i comportaments sorgeixen del funcionament del cervell, hi ha d’haver un cert reflex. El que no queda clar és si pel fet de tenir el cervell d’una determinada manera ets més conservador o més progressista. O si el fet d’haver tingut una educació i unes idees més conservadores o més progressistes són les que acaben canviant el teu cervell. El que sí que és clar és que tenir unes zones més potenciades dins del cervell o unes altres influeix en aquests comportaments; sigui causa o conseqüència.
També parla dels adolescents i del fet que sempre solen reaccionar de manera sobredimensionada. Per què?
L’adolescència és una època fantàstica per al cervell, perquè hi ha molts canvis i reordenacions en les connexions. Això provoca que tota la part emocional del cervell sigui hiperreactiva. Reaccionen molt més ràpid a qualsevol aspecte emocional, i aquests aspectes emocionals sempre són impulsius. En canvi, la part del cervell que es dedica a gestionar reflexivament les emocions, que està en una altra zona, perd eficiència durant l’adolescència; no és que es desconnecti, per sort, però sí que perd eficiència. Combinant aquests dos fets, tens els comportaments típics dels adolescents, que, d’altra banda, han de ser així. És a dir, biològicament ja està bé que siguin així, una altra cosa és que socialment ens puguin incomodar. Però biològicament està molt bé que siguin així.
Per què?
Perquè ells venen d’una infantesa on depenien del tot dels seus pares o dels adults, i van cap a una edat adulta en què dependran només d’ells mateixos. Això implica, primer, que s’hagin de qüestionar tots els límits que els van imposar durant la infantesa, perquè molts no es poden mantenir durant l’edat adulta. I qüestionar-los vol dir creuar aquests límits. A més, com que comencen a anar sols pel món necessiten tenir aquestes reaccions impulsives, les emocionals, molt més actives, per protegir-se si hi ha una amenaça. Després, quan ets adult, ja tens una experiència i veus venir més les amenaces, però quan ets adolescent és el primer cop que t’hi enfrontes tu sol. Per tant, aquesta hiperreactivitat et permet una major protecció davant de qualsevol amenaça de l’entorn. I la baixada d’eficiència de la zona del cervell que gestiona les emocions el que permet és justament aquestes dues coses: que s’arrisquin a trencar límits, per tant, que siguin innovadors, i que tinguin les respostes impulsives molt ràpidament connectades. De fet, molts dels grans avenços científics i tecnològics els han fet persones joves, perquè ja han començat a acumular experiència, però encara tenen una part d’aquesta maquinària adolescent connectada. Combines aquest trencar límits amb una certa experiència, i això porta els grans avenços. Després, l’única cosa que fas la resta de la teva vida és perfeccionar i consolidar els avenços que has fet de jove.
Quina societat ens quedarà després de la pandèmia?
Dependrà molt de com encarem tot aquest any. No m’atreviria a dir com serà. No serà exactament igual, això segur, perquè mai no és igual quan va passant el temps. Quan hi ha un atzucac com aquest, lògicament es noten molts més canvis. Jo penso, i no és que em faci cap gràcia, que hi haurà una major polarització pel que fa a la visió del món. D’una banda, les persones que ho estan vivint amb por, perquè accentuaran molt aquests tipus de respostes. I de l’altra, les persones que s’ho prenen amb un major optimisme, perquè quan tot això acabi, podran continuar fent la seva vida. Aquests hauran continuat progressant.
CIÈNCIA I COMPORTAMENT HUMÀ
David Bueno (Barcelona, 1965) és doctor en biologia i professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona. Des de fa un any, dirigeix la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st, la primera a tot el món que es dedica exclusivament a aquesta temàtica. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha centrat principalment en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la seva relació amb el comportament humà, especialment durant els processos d’aprenentatge. En l’àmbit de la divulgació científica, ha publicat una vintena de llibres de divulgació i assaig, així com diversos llibres de text. També és col·laborador de La República.
MILLOR TXARANGO QUE DÚO DINÁMICO
Va ser al començament de la pandèmia, quan sentíem gent pels balcons i finestres cantant la cançó Resistiré, popularitzada pel Dúo Dinàmico, que l’investigador David Bueno es va decidir a escriure el llibre L’art de resistir: “Gràcies a coses que ja havia llegit abans, em preguntava si havíem de resistir o havíem de persistir. I d’aquí em va venir la idea del llibre; es pot ampliar a qualsevol situació, però la pandèmia actual, com que tots l’hem viscuda, m’anava molt bé com a
exemple”, explica l’autor. I deixa clar que es queda amb la cançó Esperança, de Txarango, més que no pas amb Resistiré, malgrat que ja s’ha convertit en una mena d’himne contra el coronavirus: “No hem de resistir, hem de persistir”, diu. I la lletra de Txarango – “Esperança. / Tornarem a començar. / Som un riu que sempre avança.[...]– “és molt més adequada per mantenir actituds proactives i transformadores que no pas l’altra cançó”: “Repetir fins a la sacietat la paraula resistiré pot comminar el nostre estat mental cap a aquesta actitud, amb tot el que això comporta”, assenyala.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.