MARTA ROVIRA
SECRETÀRIA GENERAL D’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
“Com més partits al nou govern, millor”
EL RETORN A CASA
“Aquest escenari no el visualitzo ara mateix. Les causes obertes i el sacrifici que estem fent ha de servir políticament”LA REPRESSIÓ DIVIDEIX
“La repressió és un dels grans motius que expliquen que darrerament aquest consens estratègic no hagi existit”L’ESTRATÈGIA D’ERC
“Hem d’estar més presents a les grans ciutats i en les lluites compartides i fer-ho colze a colze amb gent no independentista”L’ACORD ESTRATÈGIC
“L’única manera d’avançar és arribant a acords estratègics, fixant objectius i identificant que també hi ha d’haver una direcció política”LA TAULA DE DIÀLEG
“Nosaltres sempre intentarem afavorir el diàleg i la negociació, però no ens estarem eternament asseguts en aquesta taula”AJORNAR LES BARALLES
“Ara, entre tots els partits hem de fer que l’independentisme guanyi. Ja passarem comptes després de la victòria”Com és un dia qualsevol en la seva vida?
Ara són dies plens de reunions polítiques; durant la pandèmia s’han multiplicat perquè ara tothom utilitza els mateixos mitjans que jo. És molta feina, perquè tothom es connecta, tot i que ara puc veure les cares i les reaccions. El meu dia a dia és molt intens, perquè la feina política té més sentit. Vaig alternant feina internacional amb feina política.
Quan calcula que podria tornar a casa?
Aquest escenari ara mateix no el veig proper, no el visualitzo. Evidentment que volem tornar i que ens agradaria no haver hagut de marxar ni de fer tants sacrificis personals, però no estem pendents de quan podrem tornar. La repressió i les causes obertes, els esforços i els sacrificis que estem fent, han de servir políticament. I aquest és el meu principal objectiu. Per tant, no m’obsessiona quan tornarem ni com serà. Realment el que m’ocupa és que entenguem que la repressió és un instrument per fer política i que l’Estat espanyol l’ha utilitzat en contra nostra per aturar-nos i l’està utilitzant cada dia per dividir-nos, per dificultar-nos els debats com a moviment independentista, per dificultar-nos els acords… El meu objectiu és que entenem clarament com funciona la repressió, perquè si la comprenem és més fàcil que la puguem combatre.
En quin punt exacte es troba la seva causa?
L’única cosa que podem saber és que el Tribunal Suprem segueix endavant amb un acte de processament per un delicte de rebel·lió, i res més. No s’ha modificat res d’ençà que vaig marxar. Altres procediments d’extradició els conec, però en el cas de Suïssa, com que és un país de fora de la Unió Europea, no hi puc tenir accés i, per tant, el desconec.
I aquest desconeixement no li genera encara més angoixa?
Si ho pensem bé, és lògic que sigui així, que no es doni informació a la persona que es vol extradir. Aprens a viure amb la incertesa i a gestionar-la com pots. Sobre tot allò que no saps, mires de no fer gaires càlculs hipotètics. Treballes sobre la poca certesa que tens, i és que jo avui segueixo estant investigada per un delicte de rebel·lió i que el Tribunal Suprem està pendent que hi vagi a declarar atès que el març del 2018 no hi vaig comparèixer. Mentrestant, seguim mirant cap al Tribunal Europeu de Drets Humans.
En el seu nou llibre, escrit a quatre mans amb Oriol Junqueras, expliquen que per vèncer cal unitat estratègica. La sensació no és que les dues grans forces independentistes aneu en direccions diferents i que la mala maror va cada cop a més?
Nosaltres ho expliquem com una lliçó apresa. L’única manera d’avançar, i l’experiència ens diu que és així, és arribant a acords estratègics, fixant objectius i identificant clarament que també hi ha d’haver una direcció política d’aquest objectiu i una complicitat entre la mobilització popular i les majories a les institucions del país. Tot això va fer possible l’1 d’octubre, que per a nosaltres és una victòria. L’1 d’octubre vam guanyar. L’1-O anava de fer un referèndum o de no fer-lo, i el vam fer. Després van passar moltes coses, però aquell dia hi va haver paperetes, urnes, vots, un cens universal, vam resistir l’ofensiva de l’Estat… Amb l’Oriol [Junqueras] i amb molts altres companys i companyes d’ERC hem compartit reflexions i ara intentem posar negre sobre blanc per definir què ens va fer guanyar aquell 1-O, quines són les fortaleses. I per nosaltres és imprescindible recuperar un espai de consens estratègic i en aquest marc començar a fixar objectius que ens permetin avançar. Jo no penso llançar la tovallola perquè estic convençuda que per avançar ens hem de posar d’acord, i fa molt temps que estic invertint molts esforços a escurçar les distàncies entre nosaltres. Crec que a mesura que ha anat passant el temps, tots plegats estem en millors condicions per treure més conclusions i hem aproximat algunes posicions molt clarament. Només cal veure que en els nostres discursos hi ha menys diferències de les que ens sembla.
I aleshores per què a molta gent no li arriba aquesta sensació de recuperació de la unitat?
Perquè hi ha un altre problema: per a mi, la repressió és un dels grans motius que expliquen que en els últims dos anys i mig aquest consens estratègic no hagi existit. La repressió ens ho ha dificultat. El primer que va fer va ser destruir l’espai de confiança que teníem entre representants de diferents organitzacions i aïllar-ne els líders polítics, dificultant el debat i la pressa d’acords que ens poguessin fer avançar. I hem de ser conscients que la repressió busca precisament això. Perquè si prenem consciència que el que pretenen és que no ens posem d’acord, que ens dividim, entendrem que fins i tot per superar la mateixa repressió convé que ens posem d’acord.
La igualtat en les enquestes preelectorals ho dificulta tot?
A banda de la repressió, probablement hi ha altres elements, com ara la tensió electoral entre organitzacions polítiques, que poden arribar a dificultar la presa d’acords en comú, tot i que ho dubto, perquè ja hi ha hagut altres moments en què diferents organitzacions independentistes ens hem presentat a unes eleccions i hi hem anat amb un acord de mínims. I crec que no hi estem tan lluny. Si mirem les declaracions que estem fent les organitzacions en relació amb aquestes eleccions, estem dient el mateix: hi anem a demostrar-nos que les podem guanyar amb una majoria imbatible. Per tant, crec que estem més a prop del que ens sembla d’un consens estratègic.
També reclamen la necessitat d’arbitrar una direcció única operativa. Això implica comptar amb moltes persones disposades a suportar els nivells extrems de la repressió?
Tots aquests elements en conjunció fan falta. Amb una direcció política no en fem prou. Si no hi ha una majoria de gent disposada a aguantar els cops de porra, a fer cua als col·legis electorals, a evitar que s’emportin les urnes… Fa falta una direcció política i una majoria de gent mobilitzada i organitzada, que és un dels aspectes que ressaltem en el llibre. L’1 d’octubre va ser possible perquè existeix una societat civil i uns partits polítics amb vertebració territorial i organitzats. Amb una direcció política sola no fem res. Amb una mobilització popular, sense direcció política, tampoc. Aquestes fortaleses són les que ens van portar a la victòria de l’1 d’octubre.
Però fa tres anys no es coneixia el nivell de repressió. No sé si ara pot costar trobar persones que se situïn al capdavant.
És una de les coses sobre les quals reflexionem. L’1 d’octubre guanyem i el 3 d’octubre el veiem com una rèplica del dia 1. Fins i tot és major, perquè hi ha una barreja de sensacions i reivindicacions. Però el que ens preguntem també és què passa a partir del 3 d’octubre, quan comencem a perdre forces, quan no tenim capacitat de liderar, quan descobrim que hi ha una unió de forces conservadores en contra de tot allò que volem fer, quan ens depassa claríssimament l’ofensiva de l’Estat. I, per tant, en el llibre apostem per dues tesis: hem de ser molts més per fer que l’independentisme sigui l’opció majoritària al nostre país. En segon lloc, hem d’estar molt més preparats per superar l’ofensiva de l’Estat, que a partir del 3 d’octubre ens va superar. Vam perdre capacitat de lideratge polític, i l’Estat va començar a construir una ofensiva per terra, mar i aire. No només policial i judicial. Recordeu aquella campanya a través de les cambres de comerç, de les unions empresarials, que deia que l’independentisme era una amenaça que portava la ruïna econòmica al nostre país. Això va ser un relat guanyador. Van aconseguir generar por, fins i tot entre els agents econòmics i socials que tenien a les seves mans dades de la bona salut de l’economia catalana.
I en l’àmbit internacional, també cal més preparació?
Ens hem de preparar millor, sí. I això és el que intentem explicar al llibre.
Parlen de l’error de deixar elements en mans de la improvisació.
Per molt pensades que tinguéssim algunes qüestions, encara ens van sorprendre alguns factors. I, per tant, volem mirar l’1-O com un aprenentatge, tant de les coses que van formar part de l’èxit de l’1-O, i que hem de saber cuidar i multiplicar, com de la unitat estratègica, els reptes que se’ns van plantejar i que hem de tenir més treballats. Hi va haver una falta de previsió, potser ens vam equivocar, l’Estat ens va desbordar clarament en alguns aspectes… Va presentar el nostre projecte com un projecte amenaçador, que excloïa persones pel seu cognom, pel seu origen… Hi havia gent que es pensava que el nostre projecte anava en contra seu, que li trauria drets... Hem de treballar molt més per explicar què aporta el nostre projecte a la societat.
Per on es comença?
Hem d’estar més presents a les grans ciutats del país, que és on l’independentisme té reptes de creixement més considerables. I estar-hi en les lluites compartides, en aquelles coses que compartim amb tantíssima gent, com la lluita contra els lloguers abusius en una situació de crisi, i fer-ho colze a colze amb gent que no és independentista. Segur que és una de les millors maneres per acostar el nostre projecte a gent que, d’una altra forma, probablement no vindria mai perquè el sent com una amenaça. I una altra manera, més enllà dels grans consensos de país, és a través dels governs de les grans ciutats. Per això expliquem que una estratègia molt clara d’ERC és dedicar molt temps, molts recursos i les millors persones possibles a intentar guanyar eleccions municipals en àrees metropolitanes del país. I expliquem que ens n’estem sortint: Tarragona i Lleida en són dos exemples. Doncs seguim, perquè hem de penetrar molt més en aquests governs de grans ciutats. Governar, fer-ho bé, sense discriminar ningú, fer-ho per a tothom amb aquest interès general republicà, és una de les millors maneres d’apropar què vol dir ser independentista, ser republicà, que en definitiva vol dir treballar per tenir més drets socials i igualtat d’oportunitats. Hem de ser presents com a independentistes en els grans consensos del país, no ens hem d’identificar com a tals, però al final la resta ho acabaran descobrint i colze a colze hem de construir la base del país amb una sèrie de gent que avui dia no pot ser independentista perquè se li ha explicat el nostre projecte d’una manera excloent i amenaçadora. Hem d’estar a les entitats del tercer sector, a les lluites sindicals…
Diuen que tenen pressa, però no sé si el que tenen sobretot és feina, com reivindicava Muriel Casals.
Tenim una feinada de por, però no ens espanta. A més, l’experiència ens ensenya que treballant ens en sortim. Venim de ser un projecte petit, marginal, i en els darrers deu anys hem fet una crescuda enorme. Al Parlament l’independentisme ha passat de tenir uns deu diputats a tenir la majoria absoluta. Per tant, la feina és una garantia. Tenim moltes ganes de fer feina.
Sense els grans ajuntaments del país remant a favor del procés tot és bastant més complicat. Quin és el pla en el cas de Barcelona?
Hem de continuar treballant per poder accedir democràticament als governs d’aquestes grans ciutats, i és cert que a Barcelona, ara, no podem estar al govern. Tenim l’estratègia de penetrar als grans ajuntaments i de mostrar el nostre projecte a través del bon govern, però de la mateixa manera que nosaltres tenim molt clares les aliances que haurien de permetre això, el PSC i els Comuns també ho tenen molt clar, però de forma contrària. Saben que si accedim al govern farem caure molts rumors i molts relats excloents, i per això ells hi remen en contra.
És a l’espai dels Comuns on es poden pescar nous independentistes o no renuncien als votants del PSC?
Crec que se’n poden captar a tot arreu. El nostre objectiu no és anar a treure vots d’altres forces independentistes, que ja ens estan bé, sinó anar a buscar-los a l’unionisme o a aquelles persones que avui no es plantegen fer el vot en clau independentista. A l’esquerra catalana hi ha gent que vol deixar de fer sucursalisme de l’esquerra espanyola a Catalunya i que vol guanyar espais de sobirania. Crec que cada vegada hi haurà més gent d’aquest sector apostant per la independència. És el camí natural que ha fet molta gent que s’ha aproximat a ERC els últims anys. També hi ha un cert vot a l’abstencionisme que és un objectiu molt clar per a nosaltres.
Què hauria de succeir l’endemà del 14-F, en funció de si l’independentisme assoleix o no el 50% dels vots?
No vull condicionar el debat. M’agradaria que arribéssim a un acord sobre què podem fer en funció de quina majoria hagi obtingut l’independentisme. Però més que condicionar què farem després, a mi m’agradaria mobilitzar el vot independentista abans de les eleccions. Tenim una oportunitat per demostrar-nos que l’independentisme segueix creixent i que no hi ha cap altre projecte alternatiu per a Catalunya. L’oposició no presenta ni una proposta perquè la ciutadania de Catalunya visqui millor. Ens convé guanyar superant el 50% dels vots, per guanyar legitimitat interna però també externa. És el que ens demana molta gent quan fem reunions a l’estranger.
Si el 14-F guanya Junts per Catalunya, ERC estarà en condicions de buscar un escenari alternatiu per disputar-li la presidència?
No m’imagino ERC buscant un escenari alternatiu per no fer presidenta una persona de Junts per Catalunya si ha guanyat les eleccions.
I en el cas que les guanyi ERC?
Per a mi el més important és tenir programa de govern. Per què volem governar? Amb quins objectius? M’agradaria que ho féssim diferent la propera vegada. El 2015 vam passar mesos discutint qui havia de ser el president o presidenta del govern. I el programa va quedar en un segon estadi. M’agradaria que això canviés. I el que volem fer és molt clar: reconstruir el país, posant els pilars fonamentals de la república, i prendre decisions sobre com la part catalana seu a la taula de diàleg amb el govern espanyol i amb quins objectius.
Si la constitució del proper govern depengués de vostè, a qui hi posaria?
El programa ha de marcar el rumb i, després, com més gent millor. Com més diversitat i pluralitat, millor. Perquè això ens fa més forts i disminueix les distàncies entre persones i representem millor la societat. Hem de ser molts més sense desvirtuar el programa. I no, no farem un govern de coalició amb el PSC, ni els anirem a buscar per tenir suports des de fora. Haurien de canviar ells el seu rumb, però dubto que això passi.
Dels noms que sonen per liderar Junts per Catalunya, n’hi ha cap que li generi especial simpatia?
Em costa molt i no escolliré jo el millor candidat de Junts [riu]. A mi el que em toca és treballar perquè ERC pugui posar els millors candidats i candidates al servei del país.
Per què és Pere Aragonès el millor candidat?
És la persona que ara mateix està més preparada per posar-se al capdavant d’una candidatura.
No tocaria d’una vegada una dona?
Això no vol dir que no apostem per dones. Ja ens agradaria que en Pere Aragonès fos una dona amb totes les qualitats d’ell perquè ja ho poguéssim tenir tot. Estem absolutament convençuts que és qui està més preparat per posar-se al capdavant d’aquesta candidatura. Com que apostem per les dones, hem donat a conèixer que les altres tres llistes les encapçalen dones.
ERC ha dit de totes les maneres possibles que no s’aixecarà de la taula de diàleg. Vostè encara hi confia?
Nosaltres som radicalment demòcrates, i això vol dir que defensem el diàleg i la negociació com la millor manera de resoldre un conflicte polític. El problema no som pas nosaltres. El problema és que sabem qui seu a l’altra banda de la taula. Nosaltres sempre intentarem afavorir el diàleg i la negociació, però no estarem eternament en aquesta taula, sabem quina és l’altra part. Sense ingenuïtat i sense esperar eternament, també penso que hem d’esperar que siguin ells els que s’aixequin d’aquesta taula. Tot i que ara hi un govern que diu que vol retornar el conflicte a la via de la política, ens hem de preparar per si aquest diàleg fracassa.
Quines pistes tenen de què realment es vol polititzar el conflicte?
És que d’esperança, no en tenim. Simplement estem compromesos amb el diàleg i la negociació. Són ells els que han d’assumir el paper que volen fer. Asseure’ns no implica renunciar als nostres objectius, però he de dir que la part catalana també s’ha de posar d’acord i decidir com va a aquesta taula de negociació.
Hi pot haver avenços a partir de negociacions extraoficials?
No, no. Crec que el govern espanyol s’està intentant estalviar la taula de negociació i està fent accions unilaterals per visibilitzar que estan resolent el conflicte polític. Quan es posen a la boca paraules com indult o modificació del codi penal, ho fan unilateralment i va en detriment d’un acord. Els indults o la reforma del codi penal són solucions parcials a la repressió. Per a nosaltres, el conflicte només es resol amb l’amnistia i el reconeixent del dret a l’autodeterminació. Però anem amb compte, perquè l’Estat aquí és hàbil i sap que la repressió, en l’àmbit internacional, el desgasta i per això està fent el relat que són un govern progressista i dialogant que vol resoldre el conflicte.
La decisió de facilitar l’aprovació del pressupost general de l’Estat és un gest de confiança envers aquesta taula?
Ara per ara, el que ha de marcar la nostra actuació és el context social i econòmic que es viu al nostre país i cap altra cosa. Ens toca assumir aquest grau de responsabilitat. Hem d’augmentar la nostra capacitat de gestió de la pandèmia utilitzant tots els recursos a l’abast, siguin espanyols, siguin europeus. Ningú entendria que per un conflicte polític nosaltres deixéssim escapar que la gent se’n pugui sortir en el seu dia a dia. Nosaltres estem en política per ajudar la gent i ara és precisament quan la gent més ho necessita.
Tornant al llibre, ha tingut retorn de persones d’altres formacions?
M’han arribat impressions perquè, de fet, nosaltres hem fet arribar el llibre a molta gent. La nostra voluntat és compartir les reflexions i que el llibre provoqui debat i resultats. No diem en cap moment que tinguem la raó. Tenim retorn de molta gent, però no comprometré ningú.
El president Puigdemont l’ha llegit?
No ho sé.
I vostè els seus?
El primer sí que l’he llegit, i he fullejat el segon. De fet, la reacció que em va provocar la lectura del primer llibre va ser la de presentar, també, les nostres reaccions, però defugint les experiències personals de cadascú. Per què? Perquè ara, entre tots hem de fer que l’independentisme guanyi. I ja passarem comptes després de la victòria.
LA GESTIÓ DEL VIRUS
Preguntada per la gestió de la pandèmia que el govern català està portant a terme i per la seva opinió sobre si els partits independentistes estan perdent una oportunitat per captar nous votants, Marta Rovira respon: “
Crec que el govern de la Generalitat està fent tot el que pot; he vist gent lluitant vint-i-quatre hores al dia, però també s’estan visualitzant les limitacions que té. Hi ha moltes propostes sobre la taula que no són executables, o bé perquè no es disposen de tots els recursos que el nostre país genera, o bé perquè té limitacions en l’àmbit de les competències polítiques. Cada vegada més ens genera el convenciment que cal apostar pel camí de la república per respondre a les necessitats del país amb tots els recursos i totes les competències.”
OBRIR ERC A TOTHOM
-
Marta Rovira i Carme Forcadell, a Badalona, durant la campanya del 21-D. JOSEP LOSADA. -
Consell nacional d’ERC, amb Junqueras a la presó. ACN. -
Inici de la campanya del sí al referèndum. J.L.. -
Junqueras i Rovira presentant candidatura a presidir ERC, el 2011. ACN. -
Reunió de l’executiva d’ERC, a Ginebra. ACN.
Si Marta Rovira no fos una de les persones que va decidir exiliar-se a l’estranger per esquivar la repressió de l’Estat espanyol, tindria molts números de convertir-se en la primera presidenta de Catalunya. Les enquestes vaticinen una victòria d’ERC, que probablement, vista l’experiència dels darrers anys, es convertirà en un frec a frec entre Esquerra i Junts per Catalunya. Així doncs, la formació republicana està en condicions de guanyar per primer cop aquests comicis. És l’espina que té clavada després d’haver-se imposat a les estatals i a les municipals. I a ERC ja hi ha un ampli sector que anhela un lideratge femení i que aspira a fer història proclamant una presidenta. Però Marta Rovira, persona respectada i escoltada a parts iguals pels militants, sap que no és el seu moment. I esquiva qualsevol pregunta sobre la possibilitat futura d’aspirar al màxim càrrec del Parlament. Els 750 quilòmetres que l’allunyen de la seva ciutat natal no la frenen, de cap de les maneres, per exercir de secretària general d’ERC i ser una de les peces clau en la definició d’estratègies i objectius.
Parlem amb Marta Rovira dilluns a la tarda, a través d’una videotrucada, durant més d’una hora. La seva imatge somrient apareix a la pantalla. Com es troba? “Bé, intentem tenir sempre present quin era el nostre objectiu i què buscàvem, que era poder estar tots tres junts.” Es refereix a la seva parella i a la seva filla Agnès, el gran motiu que la va impulsar a abandonar Catalunya per poder exercir de mare. “Sempre he explicat que hi havia un motiu personal molt clar que em feia marxar”, reitera. Marta Rovira va triar Suïssa i es va instal·lar a Ginebra, on ja fa tres anys que viu. Els primers mesos els va dedicar a adaptar-se a la nova situació, a assimilar estar a la diana de la repressió i a resoldre les qüestions d’aspecte més personal. Però Marta Rovira du la política a les venes i a poc a poc s’hi ha anat reenganxant i buscant els mecanismes que li permeten ser més útil des de la distància. “El biaix de viure la política des de fora et fa tenir una visió més estratègica i no tant estar sobre el dia a dia del que passa al país.”
La gran obsessió de Marta Rovira, que amb el pas dels anys no fa més que accentuar-se, és presentar Esquerra Republicana com un partit on cap tothom que vol lluitar per una societat més justa i igualitària. Mai, a les assemblees d’ERC s’havia parlat tant castellà com ara. Fins i tot, segons l’opinió de la secretària general del partit, l’independentisme ha de renunciar a tanta bandera si això ha de servir perquè la gent que no se sent independentista, almenys ara, s’obri més a escoltar el projecte republicà. Per aquest motiu, ella és una de les grans avaladores de la necessitat que té ERC de penetrar als barris on l’independentisme es troba encara en minoria. I de no esmerçar esforços a conquerir els ajuntaments de les grans ciutats metropolitanes.
A banda d’incidir en el full de ruta d’ERC, Marta Rovira es mira amb molta preocupació la situació actual de Catalunya i com la pandèmia s’està acarnissant amb moltíssimes famílies. Es mostra empàtica amb la gestió del govern, ja que atribueix les dificultats per satisfer els ciutadans a la falta de recursos o de competències, i descriu com s’està vivint la pandèmia a Suïssa: “Aquí s’informa molt la ciutadania i se li explica com funciona el contagi o com pot contribuir a lluitar contra el virus, alhora que s’aposta per la coordinació entre administracions. La diferència amb l’Estat espanyol és molt gran. A Suïssa hi ha molt de civisme i molta voluntat republicana de construir comunitat, i això es nota. Hi ha una societat amb uns paràmetres demòcrates i quan hi ha un repte d’aquestes característiques, la ciutadania assumeix molt la seva part de responsabilitat, surt a ajudar-se, a construir comunitat...” De la seva etapa a Suïssa, també s’emportarà valors per aplicar a la anhelada República Catalana.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.