“El conflicte català és en una situació límit”

De conflictes de sobirania territorial n’hi ha molts però no tots es plantegen en els termes d’independència, sí o no, sinó que poden anar des de la demanda del reconeixement de minories nacionals o bé de més capacitat d’autogovern fins a tenir a veure amb la defensa de drets humans que queden ofegats. Realment coneixem els més sonats, com ara el cas del Quebec, al Canadà, i el d’Escòcia, però també a Bèlgica entre flamencs i valons, o a Còrsega, o al nord d’Itàlia. De conflictes d’aquests n’hi ha de moltes naturaleses. L’informe el que fa és fer un repàs d’aquests conflictes per analitzar quin és el panorama en l’àmbit europeu però en general en el món. No és una cosa del passat, no és un conflicte superat sinó actual i cada vegada hi ha més consciència que s’han de respectar les identitats o bé el reconeixement dels drets col·lectius. Més aviat se’n plantegen més que no pas menys. No es pot liquidar dient que és un assumpte intern dels estats perquè, en la mesura que afecta drets col·lectius, s’ha de tractar de manera internacional. S’ha de veure com aquests grans organismes que moltes vegades fan l’orni i dissimulen, fan veure que no hi ha conflicte o diuen que és un afer intern, de quina manera poden o hi han d’intervenir per poder-hi donar una solució.

Sí. El conflicte català, l’escocès, el basc i el quebequès són els que ja presenten la situació extrema, que és la de demanar la independència. En el cas català, i en el dels bascos, el conflicte és especialment rellevant per la manera com l’Estat corresponent no l’atén, o en la mesura que la Constitució Espanyola no ofereix cap mena de camí per poder-ho solucionar. No hi ha recorregut perquè així està blindat, perquè no hi hagi possible solució. A Escòcia s’hi va donar recorregut.

Exacte. Fins i tot al marge de la voluntat del partit polític corresponent, perquè l’informe vol ser poc polític, en el sentit d’entrar en els debats particulars. Vol establir uns criteris de caràcter general, però és que en el cas d’Espanya la llei està feta perquè això no es pugui plantejar. L’Estat no reconeix la possibilitat que això ni tan sols es pugui plantejar, ni que fos amb un referèndum no condicionant. No permet plantejar-ho de cap de les maneres i porta a la situació en què estem, que és límit, i al final acaben sent els tribunals els qui actuen perquè el món polític no troba camins per resoldre un conflicte d’aquesta naturalesa.

Aquesta és precisament una mostra de què passa quan no hi ha unes vies de solució i mostra com la judicialització és l’expressió d’aquesta manca de camins de resolució. I també mostra la dificultat que té Europa de poder intervenir perquè no hi ha criteri. A banda de l’anàlisi més política –si hi ha interessos o no hi ha interessos o si es mira cap a una altra banda–, no hi ha una pauta que permeti saber com caldria que fos aquesta intervenció perquè també fos legítima.

Com que no hi ha criteri, cadascú ho resol com vol. Els britànics ho resolen com volen. Van resoldre el primer referèndum d’Escòcia d’una manera, ara podria ser que Boris Johnson ho volgués fer d’una altra manera. De fet, ara el problema de la Gran Bretanya és que estarà fora d’Europa, per tant tampoc no ha de fer gaire cas a les institucions europees.

No tots apunten a un problema d’independència. Independència, sí; independència, no. Per exemple, drets de les minories: els gitanos en determinats països no veuen reconeguts els seus drets col·lectius i per tant és raonable que demanin un respecte pels seus drets com a ètnia diferenciada. Tot això planteja problemes. Ara mateix, a França, amb aquesta llei de Macron que en diuen la llei contra el separatisme. Allà, quan parlen de separatisme no parlen d’independència, sinó que estan parlant dels col·lectius, sobretot de caràcter religiós, que fan vida a part. Normes de casaments o d’escoles a part. Mons que creen dificultats en el que és la unitat cultural d’un determinat territori. El debat no és entre bons i dolents. És un debat molt seriós que s’ha de plantejar sempre sobre bases democràtiques, del respecte als drets humans, i el que no es pot dir és que els qui plantegen les reivindicacions són sempre els qui tenen la raó. Depèn de com ho formulen, en quin marc es formula.

Exactament. I és tot el contrari, cada vegada hi ha més consciència per part dels grups culturals de les diferents nacions no reconegudes, drets lingüístics, drets culturals, drets a la diferència. Tot el que són les polítiques de la identitat i que fan que les qüestions de la defensa de les identitats, a vegades, no siguin estrictament polítiques. La quantitat de països que es van independitzar el segle passat és extraordinària, i especialment la segona meitat. Aquesta és una qüestió que està sobre la taula i que es discuteix a tot arreu. Pensar que és un tema superat és equivocat. De fet, processos com els de la globalització, paradoxalment, posen encara més en relleu la necessitat de reivindicar els aspectes locals. Mai com ara, i en temps de globalització, havien estat de moda les músiques locals, les músiques ètniques. Em sembla de cert sentit comú fins i tot que davant dels processos de globalització que despersonalitzen apareguin tota mena de reivindicacions exigint els elements més d’identificació. Quan parlem dels aliments de proximitat o de quilòmetre zero, aquest tipus de consciència del valor del que és petit o proper, propi o diferent, creix com a defensa i com a resposta a aquests processos d’imposició globalitzadora.