“Quan Europa es recuperi, Catalunya també”

Aquest llibre el vaig lliurar a l’editor el 31 d’agost. A primers de setembre, em van nomenar conseller. Si l’hagués de lliurar ara, encara seria més optimista.

Perquè he vist dos-cents projectes d’empreses de Catalunya que opten als ajuts europeus. Per poc que es puguin materialitzar, aquí hi ha un futur molt bo. En deu setmanes de conseller he pogut visitar unes seixanta o setanta empreses i tinc una visió molt més al detall. El llibre està pensat i escrit des d’un despatx i si ara hi sumo l’experiència com a conseller penso que el potencial és més gran del que havia imaginat.

La resposta per terra, mar i aire que ha donat la Unió Europea va molt més enllà de qualsevol càlcul que hauríem pogut fer abans. D’una banda, el BCE, comprant deute sense límit a tipus d’interès zero. Espanya, sense l’euro, aquest any hauria fet fallida, directament. Tens les línies de crèdit del fons d’ajudes a la desocupació, el SURE (tots els ERTO s’han pagat d’aquí). Tens el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), que si s’hagués fet cas al president Torra hauria aportat 4.000 milions més per donar resposta a la crisi de manera molt més contundent. I després hi ha aquest fons europeu de reconstrucció i reparació, que és de 750.000 milions, deute públic emès conjuntament per tota la Unió per primera vegada en la història i, a més, amb una orientació molt bona: la major part anirà a projectes privats, directes a les empreses, amb un programa marcat de digitalització, canvi climàtic, mobilitat sostenible, energies renovables. I amb un compromís de la UE de fer pagaments per trams amb auditoria prèvia dels diners avançats.

S’ha acabat. Perquè la fiscalització d’aquest deute emès conjuntament i que cal tornar depèn que els diners s’utilitzin bé. La gran batalla al juliol va ser aquesta. En tot cas, la principal incertesa és que no sabem quan durarà la pandèmia. Esperem que les vacunes siguin efectives, que els testos ràpids generalitzats, fiables i barats permetin reduir la circulació dels asimptomàtics. Que tot plegat permeti reduir la pressió al sistema sanitari i permeti reomplir avions, fires, restaurants, teatres, amb mascareta durant el temps que calgui. Això per a Catalunya és essencial. Si això es pot controlar o aprendre-hi a conviure, és la llum al final del túnel.

A Catalunya serà sincronitzada. L’any 2008, Catalunya només exportava fora de l’Estat un terç del PIB. Els altres dos terços els exportava a l’Estat. L’any 2019, és a l’inrevés. Depenem més del cicle europeu que del cicle espanyol. Quan Europa es recuperi, nosaltres també. Això és molt important. Un exemple: quan Nissan diu que tanca, qui salva la Seat a Catalunya? Angela Merkel, que quan fa el seu pla de rescat al maig dona diners a les automobilístiques perquè facin la revolució cap a la mobilitat sostenible i una part del que rep Volkswagen va a Martorell. L’obertura econòmica que té Catalunya ens ha salvat. El corredor mediterrani per a mercaderies encara no el tenim, tot i que fa anys que hi hauria de ser, ni com el vol Europa, amb dues vies segregades. Però per pressió de Brussel·les el govern de Pedro Sánchez està fent un tercer fil ferroviari directe a la planta de Seat. Això és un guany de competitivitat brutal per a ells. Espanya cau el doble per demèrits propis, perquè ha estat el país més gasiu a l’hora d’injectar ajuts directes a empreses i ajornar pagaments d’impostos. Això què vol dir? Que tindrà una crisi més pronunciada. Però Catalunya en sortirà abans. Quan puguin tornar a venir els turistes, vindran com abans. Quan puguin tornar els viatges de congressos, vindran com a abans, o més. Fira de Barcelona ens diu que detecta una major demanda de presencialitat, que el Mobile World Congress en comptes de quatre dies n’hauria de durar vuit. Les pantalles estan molt bé, però la gent té ganes de contacte.

No. Els experts diuen que el teletreball ha funcionat perquè ha vingut de sobte i per a tothom i no hi ha hagut cap altre remei que fer-lo. Però pensar que això serà un new normal és excessiu. La gent nova que entra en una empresa, de qui aprèn? Del contacte amb els sèniors. Fent un cafè amb altres companys acabes parlant de coses. La generació d’idees, la transmissió del coneixement es fa presencialment o, en tot cas, no és tan eficaç quan és virtual. Quan torni la normalitat, la presencialitat, en bona part, tornarà.

El 2007 vaig fer el llibre Catalunya serà logística o no serà. Deia que l’aeroport del Prat es podria col·lapsar en deu anys. S’havia inaugurat la T1 i es rebien 27 milions de passatgers. Tothom afirmava: “Què diu aquest noi!”, però jo veia que si es complia l’escenari bo que la globalització avançava i l’economia catalana s’obria molt més que altres territoris i captava inversions i venien turistes i exportàvem, en deu anys l’aeroport faria curt. I hem passat en deu anys de 3.400 a 8.900 multinacionals, hem assolit uns registres fins a l’any 2019 en PIB, inversió estrangera, turisme i exportacions absolutament espectaculars. I del 2008 al 2012 tot això ha estat enmig d’una crisi de cavall, quan estàvem al fons del pou. I en tot aquest temps, el govern del PP ha estat un desastre. Els del PSOE com a mínim han fet el tercer fil ferroviari per a Seat i diuen d’ampliar la pista de l’aeroport del Prat. Són només dues coses, però respecte al PP hem passat de zero a dos, i això s’ha de reconèixer. Aquest estiu, sense covid, l’aeroport del Prat hauria arribat a la saturació!

El que és important és el model de gestió de l’aeroport, però el que és urgent és ampliar la pista. Per una vegada, el que és urgent ha de passar al davant del que és important.

A través d’empreses com Google, que aviat també concediran crèdits.

Exacte. El sector TIC té un creixement de dos dígits a Catalunya. Ocupa més gent que el sector de l’automòbil i, a més, a Barcelona ha florit de manera espontània i natural per la potència del mercat. Si tu mires els rànquings de les vint primeres ciutats que són hubs tecnològics, dinou són capitals d’estat amb els governs posant-hi molts diners, ajuts a empreses, subvencions directes. Barcelona està en aquest rànquing sense haver tingut aquest impuls públic, perquè ni l’Ajuntament ni la Generalitat han tingut diners per fer-ho, i l’Estat no hi ha invertit. I Barcelona està en el top 3 o en el top 5 de diferents rànquings, per l’atractiu de la ciutat i perquè l’ecosistema industrial de sempre ha permès aquest salt. En el llibre hi ha una reflexió molt bonica de l’Anna Gener, a qui he entrevistat, que diu que Madrid al cap de quaranta anys finalment ha centralitzat un sector bancari que és un sector que s’evapora, mentre on ha florit el hub tecnològic és a Barcelona.

La banca, amb el nou esquema d’interès zero i amb la nova política monetària d’injecció massiva de diners, ha quedat sense font de negoci. El seu negoci ordinari era el diferencial de tipus d’interès. Jo capto dipòsits d’estalvi i ofereixo un 3% i aquests diners em venen a buscar un crèdit i els deixo al 6%. Ara això és zero. Després hi havia una altra part del negoci que venia de la gestió dels cobraments i els pagaments. Tot això ara ho fem per internet, Bizum, etc. També, la banca comprava deute públic de l’Estat en grans quantitats a tipus d’interès atractius. Avui, zero. Això s’està evaporant. D’una banda, tens els bancs tradicionals, molts sotmesos a regulació amb molts requisits i, de l’altra, la banca electrònica, entitats més petites que ja tenen gairebé el 10% de la quota de mercat. I les grans firmes tecnològiques de Califòrnia que aviat començaran a oferir crèdits. D’aquí a cinc anys, no sabem com serà la banca, però hi ha una frase del llibre en què dic que veure una oficina bancària aviat serà com veure una cabina de telèfons al carrer.

Això és un tema molt llarg d’explicar. Podríem parlar de psicologia social. Francis Fukuyama classifica els països segons la cooperació econòmica dels seus habitants, i diu que els països del nord van tots a l’una, perquè són protestants i també perquè l’estat els ha donat l’empenta, mentre que als països mediterranis, la confiança no va més enllà de la família.

Han estat molt lligats al centre d’Europa. Catalunya hauria pogut tenir multinacionals si hagués tingut un estat al darrere ajudant, reforçant, consolidant, però més aviat hem tingut un estat indiferent o en alguns casos, hostil. En el cas de la banca s’ha vist. En cada crisi bancària, en lloc de rescats com amb els bancs de Madrid han optat pel coll a terra. Per això té molt mèrit que La Caixa i el Sabadell hagin arribat fins avui surfejant totes les crisis financeres de les últimes dècades sense haver-se exposat a riscos irreversibles.

El Departament d’Empresa, el 20 d’octubre llança la primera convocatòria d’ajuts a la restauració i els hotels amb un univers de 42.000 bars i restaurants. Gairebé 27.000 van sol·licitar aquest ajut. Hem aconseguit que des que hi ha l’acord de govern fins que es cobren aquests ajuts hagin passat menys de trenta dies. Hem fet un fast track administratiu impressionant. Això no ha sortit als diaris, senyal que no hi ha hagut problemes. I vam resistir l’entrada de gairebé 17.000 sol·licituds en un dia. Aquesta setmana estem llançant les ajudes de turisme, hem llançat la d’oci i parcs infantils, estem preparant la convocatòria següent per a bars i restaurants. Ens hem posat les piles per tal que tràmits que normalment triguen quatre o cinc mesos es facin en menys de trenta dies. Els nous temps ens demanen agilitat. Aquí s’ha treballat dissabtes i diumenges, informàtics, interventors, perquè aquests 1.500 euros dels primers quinze dies de tancament arribessin no al març sinó al novembre. Per això ara es fa un registre d’autònoms que ja servirà perquè en futures convocatòries d’ajuts la part més complicada, que és la signatura digital i l’entrada de dades, ja sigui a la base de dades. Serà ràpid.

No. Sense la complicitat del govern estatal, que és qui recapta els grans tributs, les cotitzacions socials, no. Sempre he defensat que el tancament de l’activitat econòmica és insostenible si no va acompanyat d’ajuts econòmics. Europa ha pogut resistir per la implicació del sector públic, dels governs competents en matèria d’impostos amb congelacions i rebaixes d’impostos com l’IVA, de tarifes, de cotitzacions socials. S’ha fet d’una manera molt potent. L’Estat espanyol ni ha fet injeccions de capital a empreses, ni ha fet gairebé ajornaments d’impostos. Així no és possible resistir. Des de la Generalitat, vam fer un decret de lloguers per redefinir la relació entre propietari i llogater en cas de tancament obligat. Hem congelat taxes i injectat diner públic dins de les nostres possibilitats. Les ajudes són poques, però les finances de la Generalitat són les que són. Si hi ha una altra onada a la primavera i no hi podem posar més diners, els negocis petits no tenen coixí per aguantar si l’Estat no s’hi posa.

Això és una qüestió dels mitjans. La feina del nostre departament ha sortit prou bé. El que ha passat en altres departaments no em pertoca jutjar-ho.

Aquestes coses passen en tots els governs de coalició. Les diferències són normals. Jo que vinc de deu anys a Europa, he vist governs de coalició de tres, quatre, cinc i sis partits, i hi ha negociacions: un pensa una cosa, l’altre en pensa una altra... És normal que la consellera de Cultura defensi els teatres oberts, que la consellera de Salut defensi els hospitals, que el conseller d’Empresa defensi el sector, que està en fase de mortalitat pels tancaments durant setmanes i setmanes...

En el meu cas, havia de tenir pactada amb el sector una proposta per quan es decidís reobrir. Imagini’s que vaig al govern un dimarts i em diuen: “Reobrim el sector de la restauració”, i jo dic: “Ah! doncs no tinc res preparat, ara m’hi poso.” La meva obligació era cada dimarts portar una estratègia per si les dades epidemiològiques permetien reobrir. I estar en contacte amb els gremis. Igual que ha fet la consellera de Cultura. Quin és el problema? Vist des de la meva experiència europea, en la política catalana hi veig sobrereaccions mediàtiques que són tempestes en un got d’aigua.

Sense Europa, ara estaríem pitjor que l’Argentina. Corralitos, hiperinflacció, tipus d’interès del 30%, tipus de canvi que s’ensorren, classes populars i mitjanes arruïnades, crisi social, econòmica, política i moral devastadores.

Perquè vivim de tòpics. Qui té interès que la gent sigui analfabeta financera? Per què no expliquem coses com ara què volen dir tipus de canvi amb un Banc Central Europeu independent, sòlid, creïble, capaç de resistir pressions polítiques, de torejar els mercats financers, de frenar especulacions. Això no s’explica. Mira a Veneçuela, a l’Argentina o a Turquia què passa amb el tipus de canvi. És una màquina d’empobrir la gent. Com que aquest perill no el tenim, donem a Europa la culpa de problemes que són locals, que depenen del govern espanyol i d’altres instàncies. Carregar les culpes a Europa és totalment equivocat, perquè la mica d’Europa que tenim ens està donant una protecció fabulosa.

El senyor Vila Casas té 90 anys i s’ho pot mirar des d’una talaia que jo no tinc. Jo penso que aquesta asfixia del PP dels últims anys en tots els terrenys –cultural, lingüístic, de finançament...– explica l’increment de l’independentisme del 10 al 49%. No sé quan, ni com, però si en els propers deu anys l’Estat fa el mateix a Catalunya que en els últims deu, la reacció de la gent, parli la llengua que parli, tingui la ideologia que tingui, sigui de l’equip de futbol que sigui, serà concloure que és un mal negoci aquest statu quo de discriminar sistemàticament la persona que viu a Catalunya. La fàbrica d’independentistes la tenen els alts funcionaris de l’Estat. Crec que hi ha gent a Madrid que ho comença a veure, però en desconec les dinàmiques.