“Si no saps què vols, mai faràs res”

Invencible. El arte de amar los problemas és el títol del llibre que Rafa Rodríguez ha publicat –amb Amat Editorial– en plena pandèmia. No és fàcil seguir la seva recomanació. Rodríguez –psicòleg, emprenedor, formador i coach– està convençut que els problemes es poden estimar. Estimar els problemes? Segons explica, els problemes ens plantegen crisis de creixement. És com els nens quan es posen malalts, que fan una estirada. “Si tens un problema amb la parella, per exemple, i no saps resoldre’l, la situació t’està enviant un missatge: encara no estàs creixent suficientment. Els problemes són senyals, per créixer allí, en aquells punts. L’heroi, l’heroïna, apareixen quan tenen al davant un rival fort. Un cop passada la situació problemàtica, estem en un altre nivell. I vindran altres problemes, perquè així és la vida...”, diu.

Llegir i, al costat, llibreta i boli. Treball personal, aquesta és la idea. Sense evolució no hi ha felicitat de debò. Sovint sentim dir al nostre voltant, o potser ho diem nosaltres mateixos, expressions com: “Soc així”, “les coses són com són”, “sempre s’ha fet d’aquesta manera”, “tornar a començar, arribats a aquest punt de la vida...?” Són afirmacions més o menys conscients que omplen el cap. Rodríguez adverteix: “Un error força comú que cometem és creure que aquests pensaments són nostres. No és així, formen part de la vida mateixa. Quan tinc al davant un grup nombrós i els pregunto si han tingut aquesta mena de pensaments, aixequen la mà... El cas és que no importa el que és veritat o no, ens interessa allò que ens ajuda: allò que penso, m’ajuda a ser millor persona, m’ajuda a afrontar els reptes? M’ajuda a créixer, a avançar, a ser feliç? Sí? Endavant! Aquest altre no m’ajuda? Fora! No sabem si aquestes idees són certes, però sí que sabem com ens fan sentir, si fan que aconseguim resultats...”

Expressions com: “Quan em jubili tindré gos”, “quan els nens siguin grans estarem més tranquils”... De fet, el que tenim, només, és el present. De la mateixa manera, se sent dir que cal estar bé emocionalment per proposar-se un repte, una lluita nova. Rodríguez proposa canviar de paradigma: “Quan estigui bé ja veuré què faig amb aquesta relació, amb aquesta feina...” Les insatisfaccions s’allarguen. Assenyala: “Aquest llibre va d’això, de no esperar els moments, sinó de crear els moments. Un principi clau és que nosaltres som els creadors de les nostres pròpies emocions, però pensem que són les situacions les que creen les emocions: «Ha mort el meu pare i per això em sento d’aquesta manera o d’aquesta altra...» Sempre busquem fora una circumstància responsable de com em trobo. Aquí hi ha el quid de la qüestió: si s’han d’alinear tots els astres de l’univers per fer que tot coincideixi, per començar a fer algun canvi, no passarà mai...” Aleshores? “Es tracta de mirar totes les variables sobre les quals tenim control per afrontar una situació, en lloc de deixar tota la responsabilitat a les circumstàncies externes.”

Una qüestió implícita és el victimisme. “Té un patró molt típic que és, al final, trobar culpables per explicar el que ens passa, i amb uns perquès, uns raonaments, justificar tot el que es fa. Qui ho fa se sent bé, entre cometes. Et fas una pregunta, dones una resposta i tens una falsa sensació de benestar. Però no canvia res, tot va malament. Un percentatge elevat de la població es troba en aquest punt, i els comporta molt patiment.” Per això va voler fer el llibre, explica. “Fa vint anys que treballo en tot això. Han evolucionat molts àmbits, però en aquest punt no hi ha hagut evolució i segueix el sofriment. I amb aquestes circumstàncies externes actuals, qui pateix encara pateix més, el que és víctima acreix el seu victimisme... La culpa de tot la té la covid, o el govern.”

Mai deixarà de fascinar com pot ser que nosaltres mateixos ens provoquem dolor. No s’entén per què anem a la contra. “És anar a la teva contra a llarg termini, però vull pensar que tot el que fem sempre és amb una intenció positiva... Quan fem el paper de víctima, el patiment connecta molt: vas amb la teva història i les persones t’escolten, et mostren suport. Al principi connecten, és clar, però després ja no. El victimisme no implica fer cap canvi i et proporciona un cert plaer, perquè tot depèn dels altres i, per tant, no pots fer res, i estàs còmode, tranquil. Hi ha insatisfacció, però un cert benestar.” Estem programats, en certa manera, per la llei del mínim esforç.

Cal gastar temps a tenir vida interior. Hi ha malestar, però no es pensa en els perquès. “No ens aturem ni un segon a saber què volem... He estudiat persones que tenen èxit, feina, carrera, vida personal... Hi ha un principi clau: si no saps què vols, mai faràs res. Hem posat el pilot automàtic. Ens aixequem al matí i funcionem com autòmats. Què vull, de la meva relació de parella? I de la meva feina? I del meu cos? I del meu sou? Quan arriba un punt que t’has d’aturar, tant sí com no, per una malaltia, perquè t’has fet gran, comences a pensar i a repensar, les errades i tot allò que no has fet. Qualsevol creixement, avenç, passa per dins nostre, no hi ha un altre camí.”

La vida ens arrossega. És l’eterna confusió entre allò que és important i allò que és urgent. Córrer. Córrer. Esquivant mals que potser no ho són tant. Si miréssim enrere en trobaríem, d’aquests? Hi ha situacions terribles de les quals han sortit... “El que ens fa mal no és el que ens passa, sinó allò que pensem sobre el que passa. La pèrdua d’un ésser estimat requereix un dol i tot un procés, però si s’analitza, estem malament no per la mort, sinó perquè pensàvem que a aquesta persona no li tocava morir. I, de fet, tots sabem que estem de pas, que venim i marxem... Ens afecta, és clar, és natural, no ho vols. El problema és si ens quedem encallats en aquest punt. S’han de tenir eines per sortir-ne tan aviat com es pugui.”

Allò que anomenem zones de confort en realitat són espais força incòmodes. “Hi ha una sèrie de necessitats que modulen el nostre comportament. Quan adopto una conducta, encara que no obtingui el resultat que vull, de manera inconscient rebo uns beneficis, o així els considero. Fumar, per exemple. Saps que és dolent, però segueixes fumant. Et dona seguretat, per les respiracions que fas, sents un plaer immediat, momentani, com el de qui consumeix una droga. Ho fas amb altres persones, et dona connexió, també aprofites per pensar, mentre fumes... Darrere del que fem hi ha unes necessitats, molt grans, invisibles, que modulen el nostre comportament. Segons quines siguin, anirem cap a un lloc o cap a un altre. La pitjor pandèmia és que la majoria de persones té com a primera necessitat la seguretat, el control. Tenir la seguretat com a necessitat primordial vol dir patir permanentment. Et vols casar perquè t’estimin per sempre, vols una feina i tenir-la sempre... però la seguretat permanent no existeix.” Al final, explica, tot ho fem per obtenir plaer o evitar el dolor. “Quan es planteja aquest antagonisme, posem les energies a evitar el dolor. Per tant, a tenir el control, seguretat, per això sempre estem a la zona de confort. Però és un engany. Jo vaig estar casat gairebé dinou anys, vuit dels quals vaig mantenir la situació per no perdre la seguretat. És un desastre...»” La bona notícia, diu, és que podem canviar les prioritats. “Una persona per a la qual el primer lloc l’ocupa la varietat, o l’amor, té una vida completament diferent.” Quines són les meves prioritats?

MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

.