“El cervell funciona més bé si es fa exercici físic”

L’exer­cici activa tota una sèrie de meca­nis­mes i fa múlti­ples fun­ci­ons en tot el cos, algu­nes de les quals supo­sen un bene­fici específic per al cer­vell. Sabem que l’exer­cici millora l’acti­vi­tat metabòlica, fa abai­xar la infla­mació i aug­men­tar les defen­ses. Esta­bi­litza tota la fisi­o­lo­gia de l’orga­nisme i neces­si­tem fer-ne per tro­bar-nos bé. Por­tant-ho una mica a l’extrem, podríem dir que és com l’ali­ment: neces­si­tem moure’ns per poder fun­ci­o­nar, de la mateixa manera que neces­si­tem ali­ment per poder fun­ci­o­nar. El cer­vell és un orga­nisme que, ell tot sol, gasta molta ener­gia, té molta acti­vi­tat i neces­sita molt d’oxi­gen. D’entrada, ja es bene­fi­cia dels efec­tes metabòlics de l’acti­vi­tat física.

Exacte, però a més a més hi ha una sèrie de meca­nis­mes que fan que el seu estat millori. S’ha vist que amb l’exer­cici als músculs es gene­ren unes mio­ci­nes, unes substàncies necessàries per al nos­tre meta­bo­lisme. Doncs bé, passa una cosa sem­blant al cer­vell, on també es gene­ren els ano­me­nats fac­tors neu­rotròfics, unes substàncies que pro­mo­uen el crei­xe­ment i la super­vivència de les neu­ro­nes. Aquests fac­tors neu­rotròfics aju­den que el cer­vell fun­ci­oni més ràpid i fan que s’ajus­tin els neu­ro­trans­mis­sors [les molècules que fan pos­si­bles els senyals elèctrics entre les neu­ro­nes]. En els últims trenta anys, també s’ha anat veient, pri­mer amb ani­mals de labo­ra­tori i més recent­ment en humans, que amb l’exer­cici hi ha una gene­ració de noves neu­ro­nes que pot aju­dar en l’estat cere­bral. A més, com que l’exer­cici rebaixa l’estrès, també afa­vo­reix un bon fun­ci­o­na­ment del cer­vell. Les ones cere­brals també millo­ren... De fet, hi ha una llista molt gran de fac­tors específics del cer­vell que es bene­fi­cien de fer exer­cici perquè es rea­jus­ten. I encara s’hi han d’afe­gir els bene­fi­cis sistèmics.

Si la mus­cu­la­tura i el sis­tema car­di­o­vas­cu­lar es toni­fi­quen i millo­ren la seva fun­ci­o­na­li­tat, també millora la micro­vas­cu­la­tura cere­bral. Això és impor­tantíssim, tant per fer arri­bar més flux san­guini a les neu­ro­nes i que esti­guin més pre­pa­ra­des, més oxi­ge­na­des i nodri­des amb més glu­cosa, com també de cara a l’enve­lli­ment. L’estat de la micro­cir­cu­lació cere­bral és deter­mi­nant per tenir un enve­lli­ment més salu­da­ble. A més, la neu­rogènesi adulta –la for­mació de noves neu­ro­nes–, que és molt bai­xeta, es pot arri­bar a dupli­car o tri­pli­car en les per­so­nes que fan exer­cici cons­tant, encara que sigui mode­rat. S’ha pogut cons­ta­tar que l’exer­cici entre els nens i els joves millora el cer­vell i, encara més, també farà que fun­ci­oni millor amb el pas dels anys, ja que les neu­ro­nes esta­ran més sanes. A mesura que les per­so­nes ens anem fent grans, es pro­du­eix una atròfia de la substància grisa del nos­tre cer­vell, però si es fa exer­cici això no passa, i fins i tot hi ha casos en què la substància grisa aug­menta i es rege­nera.

És com tot, tot ha de tenir un punt d’equi­li­bri. Els espor­tis­tes d’elit no són gent amb un cer­vell més desen­vo­lu­pat que la resta pel fet de fer molt d’exer­cici. Són com tot­hom. Tenir una vida activa ajuda a arri­bar al teu màxim de capa­ci­tat, però un excés ja no és bene­ficiós. Això passa també amb els vide­o­jocs. Poden ser bons, però si t’hi pas­ses el dia ja no ho són i por­ten altres pro­ble­mes. Al lli­bre par­lem de la corba hormètica: una acti­vi­tat que pri­mer té efec­tes posi­tius, però que si es fa de manera exa­ge­rada arriba un moment que passa tot el con­trari. Fent exer­cici també arriba un punt en què ja no hi ha més neu­rogènesi, els neu­ro­trans­mis­sors s’esta­bi­lit­zen, l’estrès ha bai­xat, la cir­cu­lació sanguínia està bé, tots els fac­tors tròfics ja estan al màxim... Si lla­vors con­ti­nues l’acti­vi­tat poden pas­sar dues coses: o bé que ja no suposi cap bene­fici o bé que es des­en­ca­de­nin altres meca­nis­mes d’estrès per­ju­di­ci­als, amb res­pos­tes neu­ro­nals nega­ti­ves.

Jo crec que un mateix ja s’ho nota. És com dor­mir. Neces­si­tem dor­mir, però si ens pas­sem el dia dor­mint tam­poc fun­ci­o­nem bé.

Exacte, cre­iem que l’exer­cici fa una funció sem­blant a la que fa la reserva cog­ni­tiva. Ara tot­hom té estu­dis, però anti­ga­ment es veia que la gent que havia estu­diat més, que havia man­tin­gut una acti­vi­tat cog­ni­tiva ele­vada, amb els anys es podien tro­bar amb una pato­lo­gia del cer­vell, però con­ti­nu­a­ven tenint memòria, no es ren­dien als pro­ble­mes d’enve­lli­ment cere­bral. Com dèiem, amb l’exer­cici físic hi ha més arbo­rit­zació de les neu­ro­nes, hi ha més sinapsis i el cer­vell té més defen­ses. Això també passa amb la reserva cog­ni­tiva de l’esti­mu­lació intel·lec­tual, però, a part d’això, amb l’exer­cici físic hi ha la millora fisiològica, de manera que les dues coses sumen.

Sí, gràcies a l’acti­vi­tat física el cer­vell pot viure més anys i en millor estat. Però que quedi clar que fer esport no et con­ver­tirà en un super­do­tat ni en una per­sona més lon­geva pel sim­ple fet de fer-lo, a menys que tin­guis els gens que ho facin pos­si­ble. El que fa l’exer­cici és per­me­tre que cada per­sona arribi al màxim de les seves capa­ci­tats.

Els científics estem tre­ba­llant cada vegada més en els estu­dis epi­genètics. En els pro­ces­sos de les malal­ties hi ha una part genètica i una part ambi­en­tal. Ja fa temps que se sap que aquesta part ambi­en­tal és molt impor­tant: la nutrició, l’acti­vi­tat física, la vida social, els hàbits i cos­tums... Tot això pro­voca uns can­vis epi­genètics, posa unes eti­que­tes als gens que fan que aquests gens s’acti­vin o es desac­ti­vin. En el cas de la nutrició, ja s’havia vist que hi havia una trans­missió a la gene­ració següent dels bene­fi­cis d’una ali­men­tació salu­da­ble. Més recent­ment, gràcies a les inves­ti­ga­ci­ons que ha fet el doc­tor José Luís Trejo, i també altres científics, s’ha vist que en ani­mals de labo­ra­tori, els fills dels que fan exer­cici físic regu­lar també pre­sen­ten millo­res com les que es podien obser­var en els seus pares. Per exem­ple, en aques­tes sego­nes gene­ra­ci­ons es veu una mica més de neu­rogènesi adulta i un millor estat de les mito­con­dries, que són la fàbrica d’ener­gia de les cèl·lules, inclo­ses les neu­ro­nes. Són vitals en els pro­ces­sos d’enve­lli­ment i en mol­tes malal­ties. La idea de tot això és que trans­me­tem als fills la nos­tra salut, les nos­tres millo­res, a través d’aquests can­vis epi­genètics. Això vol dir que si fem esport els nos­tres fills seran espec­ta­cu­lar­ment lles­tos? No, però esta­ran en millors con­di­ci­ons per fer front a la vida.

Doncs bus­car altres estratègies. Reac­ci­ons que s’acon­se­guei­xen amb l’exer­cici físic es poden acon­se­guir amb altres acti­vi­tats, com ara els vide­o­jocs. Per exem­ple, els nens que juguen a pilota apre­nen a pren­dre deci­si­ons ràpides perquè veuen venir una pilota i han de reac­ci­o­nar amb rapi­desa. Aquí tenim dues parts impor­tants del cer­vell, entre mol­tes d’altres: l’hipo­camp de la memòria i el còrtex pre­fron­tal, que és l’exe­cu­tiu on es pre­nen les deci­si­ons. Aquesta és una part del cer­vell que amb l’edat es va dete­ri­o­rant. Per això la gent gran dubta més i els costa més deci­dir-se entre diver­ses opci­ons. En les per­so­nes que no tenen mobi­li­tat, l’ús dels vide­o­jocs pot aju­dar a la presa ràpida de deci­si­ons i, a més, també s’afa­vo­reix la coor­di­nació visual i espa­cial, que és molt impor­tant. I en qual­se­vol cas, sem­pre es pot mirar de fer algun tipus d’acti­vi­tat física dins de les pos­si­bi­li­tats de cadascú. Si no es pot pujar una mun­ta­nya o anar en bici­cleta, sí que es poden fer peti­tes acti­vi­tats en el dia a dia, i tot suma. S’ha de bus­car alguna manera d’aug­men­tar la freqüència cardíaca, perquè això és el que indica que s’està acti­vant el teu sis­tema fisiològic, de manera que al teu cer­vell també li arri­ba­ran fac­tors tròfics i s’acti­varà. Si no és pos­si­ble fer esport, s’ha de fer alguna acti­vi­tat, encara que sigui lleu­gera. I, en cas que no hi hagi cap altra alter­na­tiva, s’han de bus­car més estímuls, més estratègies com­ple­mentàries, com els vide­o­jocs.

No s’ha de pen­sar que pel fet de fer més esport acon­se­gui­rem més bene­fi­cis. Tot­hom ha de veure les pròpies limi­ta­ci­ons. Si tor­nes de fer esport des­tros­sat i amb mal és que no ho has fet bé. S’ha de conèixer el propi cos i tenir seny. En la mesura del pos­si­ble, fer el màxim d’exer­cici que puguis, però sense que sigui una exa­ge­ració.