“El cervell funciona més bé si es fa exercici físic”

L’exercici activa tota una sèrie de mecanismes i fa múltiples funcions en tot el cos, algunes de les quals suposen un benefici específic per al cervell. Sabem que l’exercici millora l’activitat metabòlica, fa abaixar la inflamació i augmentar les defenses. Estabilitza tota la fisiologia de l’organisme i necessitem fer-ne per trobar-nos bé. Portant-ho una mica a l’extrem, podríem dir que és com l’aliment: necessitem moure’ns per poder funcionar, de la mateixa manera que necessitem aliment per poder funcionar. El cervell és un organisme que, ell tot sol, gasta molta energia, té molta activitat i necessita molt d’oxigen. D’entrada, ja es beneficia dels efectes metabòlics de l’activitat física.

Exacte, però a més a més hi ha una sèrie de mecanismes que fan que el seu estat millori. S’ha vist que amb l’exercici als músculs es generen unes miocines, unes substàncies necessàries per al nostre metabolisme. Doncs bé, passa una cosa semblant al cervell, on també es generen els anomenats factors neurotròfics, unes substàncies que promouen el creixement i la supervivència de les neurones. Aquests factors neurotròfics ajuden que el cervell funcioni més ràpid i fan que s’ajustin els neurotransmissors [les molècules que fan possibles els senyals elèctrics entre les neurones]. En els últims trenta anys, també s’ha anat veient, primer amb animals de laboratori i més recentment en humans, que amb l’exercici hi ha una generació de noves neurones que pot ajudar en l’estat cerebral. A més, com que l’exercici rebaixa l’estrès, també afavoreix un bon funcionament del cervell. Les ones cerebrals també milloren... De fet, hi ha una llista molt gran de factors específics del cervell que es beneficien de fer exercici perquè es reajusten. I encara s’hi han d’afegir els beneficis sistèmics.

Si la musculatura i el sistema cardiovascular es tonifiquen i milloren la seva funcionalitat, també millora la microvasculatura cerebral. Això és importantíssim, tant per fer arribar més flux sanguini a les neurones i que estiguin més preparades, més oxigenades i nodrides amb més glucosa, com també de cara a l’envelliment. L’estat de la microcirculació cerebral és determinant per tenir un envelliment més saludable. A més, la neurogènesi adulta –la formació de noves neurones–, que és molt baixeta, es pot arribar a duplicar o triplicar en les persones que fan exercici constant, encara que sigui moderat. S’ha pogut constatar que l’exercici entre els nens i els joves millora el cervell i, encara més, també farà que funcioni millor amb el pas dels anys, ja que les neurones estaran més sanes. A mesura que les persones ens anem fent grans, es produeix una atròfia de la substància grisa del nostre cervell, però si es fa exercici això no passa, i fins i tot hi ha casos en què la substància grisa augmenta i es regenera.

És com tot, tot ha de tenir un punt d’equilibri. Els esportistes d’elit no són gent amb un cervell més desenvolupat que la resta pel fet de fer molt d’exercici. Són com tothom. Tenir una vida activa ajuda a arribar al teu màxim de capacitat, però un excés ja no és beneficiós. Això passa també amb els videojocs. Poden ser bons, però si t’hi passes el dia ja no ho són i porten altres problemes. Al llibre parlem de la corba hormètica: una activitat que primer té efectes positius, però que si es fa de manera exagerada arriba un moment que passa tot el contrari. Fent exercici també arriba un punt en què ja no hi ha més neurogènesi, els neurotransmissors s’estabilitzen, l’estrès ha baixat, la circulació sanguínia està bé, tots els factors tròfics ja estan al màxim... Si llavors continues l’activitat poden passar dues coses: o bé que ja no suposi cap benefici o bé que es desencadenin altres mecanismes d’estrès perjudicials, amb respostes neuronals negatives.

Jo crec que un mateix ja s’ho nota. És com dormir. Necessitem dormir, però si ens passem el dia dormint tampoc funcionem bé.

Exacte, creiem que l’exercici fa una funció semblant a la que fa la reserva cognitiva. Ara tothom té estudis, però antigament es veia que la gent que havia estudiat més, que havia mantingut una activitat cognitiva elevada, amb els anys es podien trobar amb una patologia del cervell, però continuaven tenint memòria, no es rendien als problemes d’envelliment cerebral. Com dèiem, amb l’exercici físic hi ha més arborització de les neurones, hi ha més sinapsis i el cervell té més defenses. Això també passa amb la reserva cognitiva de l’estimulació intel·lectual, però, a part d’això, amb l’exercici físic hi ha la millora fisiològica, de manera que les dues coses sumen.

Sí, gràcies a l’activitat física el cervell pot viure més anys i en millor estat. Però que quedi clar que fer esport no et convertirà en un superdotat ni en una persona més longeva pel simple fet de fer-lo, a menys que tinguis els gens que ho facin possible. El que fa l’exercici és permetre que cada persona arribi al màxim de les seves capacitats.

Els científics estem treballant cada vegada més en els estudis epigenètics. En els processos de les malalties hi ha una part genètica i una part ambiental. Ja fa temps que se sap que aquesta part ambiental és molt important: la nutrició, l’activitat física, la vida social, els hàbits i costums... Tot això provoca uns canvis epigenètics, posa unes etiquetes als gens que fan que aquests gens s’activin o es desactivin. En el cas de la nutrició, ja s’havia vist que hi havia una transmissió a la generació següent dels beneficis d’una alimentació saludable. Més recentment, gràcies a les investigacions que ha fet el doctor José Luís Trejo, i també altres científics, s’ha vist que en animals de laboratori, els fills dels que fan exercici físic regular també presenten millores com les que es podien observar en els seus pares. Per exemple, en aquestes segones generacions es veu una mica més de neurogènesi adulta i un millor estat de les mitocondries, que són la fàbrica d’energia de les cèl·lules, incloses les neurones. Són vitals en els processos d’envelliment i en moltes malalties. La idea de tot això és que transmetem als fills la nostra salut, les nostres millores, a través d’aquests canvis epigenètics. Això vol dir que si fem esport els nostres fills seran espectacularment llestos? No, però estaran en millors condicions per fer front a la vida.

Doncs buscar altres estratègies. Reaccions que s’aconsegueixen amb l’exercici físic es poden aconseguir amb altres activitats, com ara els videojocs. Per exemple, els nens que juguen a pilota aprenen a prendre decisions ràpides perquè veuen venir una pilota i han de reaccionar amb rapidesa. Aquí tenim dues parts importants del cervell, entre moltes d’altres: l’hipocamp de la memòria i el còrtex prefrontal, que és l’executiu on es prenen les decisions. Aquesta és una part del cervell que amb l’edat es va deteriorant. Per això la gent gran dubta més i els costa més decidir-se entre diverses opcions. En les persones que no tenen mobilitat, l’ús dels videojocs pot ajudar a la presa ràpida de decisions i, a més, també s’afavoreix la coordinació visual i espacial, que és molt important. I en qualsevol cas, sempre es pot mirar de fer algun tipus d’activitat física dins de les possibilitats de cadascú. Si no es pot pujar una muntanya o anar en bicicleta, sí que es poden fer petites activitats en el dia a dia, i tot suma. S’ha de buscar alguna manera d’augmentar la freqüència cardíaca, perquè això és el que indica que s’està activant el teu sistema fisiològic, de manera que al teu cervell també li arribaran factors tròfics i s’activarà. Si no és possible fer esport, s’ha de fer alguna activitat, encara que sigui lleugera. I, en cas que no hi hagi cap altra alternativa, s’han de buscar més estímuls, més estratègies complementàries, com els videojocs.

No s’ha de pensar que pel fet de fer més esport aconseguirem més beneficis. Tothom ha de veure les pròpies limitacions. Si tornes de fer esport destrossat i amb mal és que no ho has fet bé. S’ha de conèixer el propi cos i tenir seny. En la mesura del possible, fer el màxim d’exercici que puguis, però sense que sigui una exageració.