“Europa ha ignorat els que lluitaven per la democràcia”

Una de les pre­gun­tes prin­ci­pals que es fa tot­hom és la de si valia la pena. La res­posta que et dona la gent en gene­ral és que no es pot plan­te­jar en ter­mes de si va valer la pena o no... perquè era quel­com ine­vi­ta­ble. No podien triar si tirar enda­vant amb la revolta o no. D’altra banda, això és un procés que està en marxa.

Evi­dent­ment, hem vist una força con­tra­re­vo­lu­cionària, unes pas­ses enrere molt grans pel que fa a lli­ber­tat, fins i tot en alguns països amb molta més repressió, amb un auto­ri­ta­risme molt més reforçat com és el cas d’Egipte. L’única nota posi­tiva és Tunísia, i tot i això, també veiem com els joves han estat sor­tint aquests dies al car­rer i com hi ha hagut xocs entre les ins­ti­tu­ci­ons i la població, sobre­tot joves. És perquè pre­ci­sa­ment aquells ele­ments que hi havia fa deu anys en aque­lla Pri­ma­vera Àrab hi con­ti­nuen sent. De vega­des, fins i tot s’han agreu­jat. La qüestió demogràfica, la qüestió de la legi­ti­mi­tat dels règims. D’alguna manera, es va tren­car el pacte social que hi havia entre els ciu­ta­dans i els gover­nants. Hi ha una visió real­ment pes­si­mista, a la regió. Aquells que van viure les revol­tes fa deu anys ara tenen deu anys més, és una altra gene­ració. És una nova gene­ració que ha après què va pas­sar fa deu anys i que també n’han extret con­clu­si­ons, mal­grat que la situ­ació i que en molts casos les pro­tes­tes han aca­bat desem­bo­cant en situ­a­ci­ons encara més precàries per a la població en gene­ral, no només política­ment, sinó econòmica­ment. Si es mira l’últim baròmetre àrab, la gran majo­ria de per­so­nes que con­tes­ten aquesta enquesta diuen que con­ti­nuen con­si­de­rant la democràcia com el model més desit­ja­ble, i això és sig­ni­fi­ca­tiu. Hi ha una certa espe­rança. És un procés que encara pot rebro­tar. Veu­rem un repunt de cer­tes dinàmiques de radi­ca­lit­zació. No en el terme religiós, sinó en l’aspecte polític. Els efec­tes col·late­rals, de per exem­ple els Acords d’Abra­ham, sobre els pales­tins... sobre els sah­ra­uis no em fa pen­sar que pugui anar a millor. En un moment donat, aquesta població es farà sen­tir, l’estàs abo­cant a l’últim recurs. No li estàs donant alter­na­tiva. Em pre­o­cupa que el futur depen­gui de dinàmiques de més violència i que en lloc de paci­fi­car la regió el que esti­guem fent és posar més lle­nya al foc.

Hem vist un canvi de líders a la regió, no només han cai­gut règims. Hem vist com els estats del Golf de sobte són una clau regi­o­nal essen­cial i que han esde­vin­gut part del que està suc­ceint en altres països. No només és Europa, que hi intervé, o els Estats Units, sinó que hi tens els estats del Golf, hi tens Rússia, hi tens la Xina. És interes­sant veure com Occi­dent en gene­ral i Europa no han sabut reac­ci­o­nar. No va saber reac­ci­o­nar fa deu anys i en aquesta post-Pri­ma­vera Àrab han tor­nat a una política molt sem­blant a la que tenien abans de la Pri­ma­vera Àrab. De pen­sar que el man­te­ni­ment de l’statu quo és esta­bi­li­tat, la qual cosa és una mirada errònia perquè el man­te­ni­ment de l’statu quo el que porta mol­tes vega­des és a una implosió. Reforçar i man­te­nir un règim que s’ha reforçat de manera tan auto­ritària com el d’Egipte, pen­sar que això és por­tar esta­bi­li­tat és no tenir en compte que s’està por­tant a l’extrem grans seg­ments de la població i que això, pro­ba­ble­ment, també tindrà les seves con­seqüències. És pa per a avui i fam per a demà perquè et sem­bla (a Europa) que et con­trola els temes migra­to­ris, que et fa cas en temes de ter­ro­risme, però a l’hora de la veri­tat el que està fent és uti­lit­zar aques­tes eines per poder tenir carta blanca a l’hora de repri­mir tot intent d’opo­sició política.

No són mera­ve­llo­ses. Els últims movi­ments geo­polítics són com­pli­cats Per exem­ple, el lle­gat de Trump serà difícil­ment rec­ti­fi­ca­ble. Tota la qüestió dels Acords d’Abra­ham i les con­seqüències que això pugui tenir per als pales­tins o per als sah­ra­uis. A més, aquí Biden no té cap marge de mani­o­bra, hi haurà una con­tinuïtat. Pot ser que se sua­vit­zin cer­tes dinàmiques. És cert que les rela­ci­ons entre els Estats Units i el Golf ha anat can­vi­ant en aquests dar­rers anys i que entrem en una situ­ació en què aquests estats volen exer­cir molt més la seva influència directa sobre la regió. S’haurà de veure com es resi­tuen; també Tur­quia, que pro­ba­ble­ment és un dels actors que té més ascen­dent sobre la regió. Tot i no ser un país àrab té molta influència sobre part de la població àrab.

Abso­lu­ta­ment. Ha actuat de manera molt con­tun­dent a Síria. Més enllà de l’Ori­ent Mitjà, també amb la inter­venció a l’Alt Kara­bakh. L’hem vist actuar a Líbia, on Tur­quia té, a més, una política molt alter­na­tiva al que és el lide­ratge del Golf. És interes­sant que Tur­quia repren­gui rela­ci­ons amb Europa perquè això el pot eri­gir en un actor més res­pon­sa­ble.

No han patit els efec­tes de les revol­tes, sinó que han patit els efec­tes de la repressió de les revol­tes o de la per­versió de les revol­tes. Els més per­ju­di­cats en aquesta història són aquells que volien democràcia. Aquí els que volien democràcia i lli­ber­tat són els que han estat més asfi­xi­ats. De manera gene­ral, a Síria, a Líbia, al Iemen i a Egipte, però a tot arreu, els més cas­ti­gats són aquells que han llui­tat més per tenir un con­text democràtic. El que està pas­sant a Líbia, però sobre­tot a Síria i el Iemen, són catàstro­fes huma­nitàries sense pre­ce­dents. Ens podem plan­te­jar si s’ha de cul­pa­bi­lit­zar a qui vol democràcia o a qui no accepta aquesta democràcia. A més, hem de tenir en compte que aquests con­flic­tes de seguida dei­xen d’estar en mans dels libis, dels siri­ans i dels ieme­ni­tes. Són con­flic­tes que es regi­o­na­lit­zen i que s’inter­na­ci­o­na­lit­zen, i en què els actors externs es juguen les seves car­tes en un ter­reny ter­cer. La solució per a aquest països és que aquests actors dei­xin de tenir-hi un rol per­vers. Un dels grans pro­ble­mes és que ni Europa –ni com a Unió Euro­pea ni els estats mem­bres indi­vi­du­al­ment–, ni tan sols els Estats Units han tin­gut un paper posi­tiu a l’hora de donar suport a aquells que sí que esta­ven a favor de la democràcia i el canvi. Hem pre­fe­rit l’esta­bi­li­tat que ens resol els pro­ble­mes d’una manera imme­di­ata: con­trol de fron­te­res perquè hi ha un procés de secu­ri­tit­zació que també patim a Europa i que ja ha anat bé a tot­hom.

Al-Assad ha per­sis­tit i ens tro­bem amb un estat abso­lu­ta­ment incapaç. No sé si la guerra l’ha gua­nyat Al-Assad o Rússia i l’Iran. Al-Assad és el pun­tal intern que els ha ser­vit per gua­nyar aquesta guerra. Al final, a Síria no ha gua­nyat ningú, perquè Al-assad governa sobre terra cre­mada i sense legi­ti­mi­tat.

És el cas més escan­dalós i el més para­digmàtic del que està pas­sant. Egipte ha aug­men­tat la repressió sobre els mit­jans de comu­ni­cació, sobre els peri­o­dis­tes, sobre els cre­a­dors, sobre la dis­sidència, sobre els acti­vis­tes a favor dels drets humans. Els casos de les dues noies que van empre­so­nar per fer uns balls a Tik­Tok, de la pas­tis­sera que van empre­so­nar per fer pas­tis­sos deco­rats massa obs­ce­na­ment, dels peri­o­dis­tes que han expul­sat del país per haver infor­mat sobre les xifres reals de la covid-19... La xifra de pre­sos polítics avui a Egipte és molt més ele­vada de la que hi havia abans de la Pri­ma­vera Àrab. Què hem deci­dit? Des d’Europa con­ti­nuem venent armes, fent trac­tes i fent nego­cis amb Al-Sisi en con­tra de la migració perquè això ens interessa. El pre­si­dent francès li va pen­jar una meda­lla de la Legió d’Honor. Ens podem omplir la boca de democràcia i de drets humans, però el Par­la­ment Euro­peu, que ha estat l’única ins­ti­tució euro­pea que ha estat una mica con­tun­dent en aquest aspecte, ha estat igno­rat.

Amb l’ofen­siva mili­tar que es va fer es va acon­se­guir escapçar la capa­ci­tat ope­ra­tiva de l’orga­nit­zació, però no ha des­a­pa­re­gut. Pots matar-ne el líder, pots reduir-ne la capa­ci­tat, però tots els ele­ments que hi havia al dar­rere i que li dona­ven força hi con­ti­nuen sent, i en molts casos s’han vist agreu­jats. I la seva capa­ci­tat de reclu­tar pot ser molt més gran a par­tir d’ara. L’acti­vi­tat no ha des­a­pa­re­gut del tot i l’amenaça no es res­trin­geix. Estat Islàmic és un for­mat més, és una versió més d’un movi­ment d’extre­misme vio­lent que té rami­fi­ca­ci­ons a l’Àfrica, amb Boko Haram, amb Al-Sha­bab, al nord d’Àfrica amb Al-Qaida al Magreb i al Sinaí. També té presència a Líbia. Aquesta franquícia con­ti­nua exis­tint i pot rebro­tar en qual­se­vol moment. S’han posat mesu­res per tallar la influència, la capa­ci­tat de reclu­ta­ment, l’expansió que havien fet a través de xar­xes soci­als. S’ha acon­se­guit fre­nar, però no esta­rem pre­pa­rats per a la versió següent del que pugui sor­gir. Si ente­nem això com una con­seqüència d’una radi­ca­lit­zació reli­gi­osa no sabrem mai com fer-hi front. La qüestió social i política que hi ha al dar­rere dels argu­ments que hi ha per reclu­tar són molt més impor­tants que no pas les qüesti­ons reli­gi­o­ses o ideològiques. Men­tre hi hagi con­flic­tes oberts, hi ha més ter­reny fèrtil perquè aques­tes orga­nit­za­ci­ons puguin viure. Estat Islàmic no és l’únic pro­blema.

De grups insur­gents amb visi­ons extre­mes n’hi ha molts, però men­tre no ens ata­quin a nosal­tres no ens pre­o­cu­pen. Només ens importa quan toquen occi­den­tals, lla­vors és quan anem on sigui a fer la guerra que sigui. En els pro­pers anys, malau­ra­da­ment, veu­rem les con­seqüències del que s’ha fet mala­ment durant aquests deu anys. Igno­rar aquells que han llui­tat per la democràcia i que s’han vist entre l’espasa i la paret. Entre un règim auto­ri­tari que els vol asfi­xiar i entre uns grups extre­mis­tes que també els volen asfi­xiar. El cas més evi­dent és el de Síria, on els acti­vis­tes que cre­uen en la democràcia, en els drets humans i en la lli­ber­tat o són morts, o són a la presó o són a l’exili.