Ascens i caiguda d’Estat Islàmic

Juny del 2014. La Pri­ma­vera Àrab queda lluny i el con­flicte sirià ha anat deri­vant en una guerra glo­bal amb múlti­ples actors. Grups giha­dis­tes han apro­fi­tat el moment per gua­nyar ter­ri­tori a Síria i l’Iraq. Entre totes aques­tes for­ma­ci­ons n’hi ha una que des­taca per sobre de les altres: és Estat Islàmic, o ISIS o Daesh. Dife­rents noms per a la mateixa orga­nit­zació ter­ro­rista.

És el grup que lidera Abu Bakr al-Bagh­dadi, un ira­quià que havia for­mat part d’Al-Qaida i que ara capi­ta­neja un grup que ha irrom­put en les xar­xes soci­als amb molta força i que amb les seves ban­de­res negres causa fas­ci­nació entre els seus segui­dors. Dedica molts recur­sos econòmics a la pro­ducció de vídeos en què es pot veure com en aquest supo­sat cali­fat regna l’har­mo­nia. Milers de per­so­nes s’hi tras­lla­den des d’Europa, els Estats Units, Rússia i des de molts altres països àrabs per unir-se a aquesta mena de paradís. Hi ha casos de joves i ado­les­cents euro­pees que s’esca­pen de casa per arri­bar a aquesta zona de l’Ori­ent Mitjà.

El cali­fat d’Estat Islàmic se situa entre l’Iraq i Síria. Els giha­dis­tes acon­se­guei­xen domi­nar un ter­ri­tori gai­rebé igual en extensió al de la Gran Bre­ta­nya i sota les seves nor­mes –implan­ten una versió molt res­tric­tiva de la xaria (llei islàmica)– hi viuen 6 mili­ons de per­so­nes. Entre les ciu­tats més impor­tants que acon­se­guei­xen domi­nar els giha­dis­tes hi ha Raqqa, a la banda siri­ana, i Mos­sul, a l’Iraq. Apro­fi­tant el caos en què està immers Síria a causa de la guerra, Estat Islàmic va gua­nyant ter­reny a l’exèrcit de Bas­har al-Assad. A l’Iraq, les ten­si­ons entre alguns líders sun­ni­tes amb el pre­si­dent ira­quià, Nuri al-Maliki, per­me­ten a l’orga­nit­zació gua­nyar ter­reny a la zona est del país. En aquesta entrada de com­ba­tents, que arri­ben de diver­sos punts del pla­neta però sobre­tot des països àrabs, hi juga un paper impor­tant la Tur­quia de Recep Tayyip Erdo­gan. S’acusa direc­ta­ment Ankara de per­me­tre el pas de mili­ci­ans a través de les seves fron­te­res cap a Síria i l’Iraq. És el que es coneix com la “fron­tera porosa”, que ser­veix perquè molts arri­bin a llui­tar a la zona del Kur­dis­tan sirià, fet que li va de mera­ve­lla al pre­si­dent turc, que en cap cas vol que al sud del seu país es pugui pro­cla­mar un bastió kurd. D’altra banda, l’Aràbia Sau­dita i Qatar donen suport des de l’inici del con­flicte als rebels en con­tra del règim sirià.

Durant gai­rebé tres anys aquest grup giha­dista va sem­brar el ter­ror arreu del món amb les seves acci­ons ter­ro­ris­tes. L’agost del 2014, van irrom­pre a la zona de Sin­jar (a l’Iraq), on viuen els yazi­di­tes (a qui Estat Islàmic con­si­dera infi­dels) i van matar milers de per­so­nes. Molts d’ells van esca­par cap a les mun­ta­nyes, fugint de les tro­pes giha­dis­tes. A mol­tes dones i nenes les van segres­tar per després ven­dre-les com a escla­ves. Una jove acti­vista, Nadia Murad, gua­nyava el 2016 el Premi Nobel de la Pau després de denun­ciar les atro­ci­tats come­ses per Estat Islàmic a la seva comu­ni­tat. Ella mateixa va ser retin­guda i venuda com a esclava l’agost del 2014. Els ten­ta­cles de l’orga­nit­zació durant el con­flicte sirià van arri­bar fins al Kur­dis­tan. La bata­lla de Kobane, una ciu­tat kur­do­si­ri­ana, molt a prop de la fron­tera amb Tur­quia es va con­ver­tir en un símbol de resistència en con­tra dels giha­dis­tes. Van ser cent dies de setge per part de les tro­pes d’Estat Islàmic, que veien en aquesta ciu­tat la via directa per acce­dir a Tur­quia i ven­dre el petroli (en el mer­cat negre) que es gene­rava als seus ter­ri­to­ris i que era la seva prin­ci­pal font de finançament, a banda dels impos­tos que recap­ta­ven entre la població. A la bata­lla de Kobane s’hi van des­plaçar més de 4.000 com­ba­tents d’Estat Islàmic, molts d’ells sol­dats espe­ci­a­lit­zats en altres con­flic­tes, com per exem­ple el de Txetxènia. Tot i això, la victòria va ser per a les tro­pes kur­do­si­ri­a­nes.