“He volgut visibilitzar les dones en l’àmbit de la salut”

Sí, és evi­dent que aquesta tria és per visi­bi­lit­zar-les a elles, però també perquè l’estudi de la medi­cina sem­pre ha tin­gut l’home com a cen­tre. Molts pro­ble­mes que ens afec­ten a les dones no s’han tin­gut en compte. Ho diu molt bé una de les entre­vis­ta­des, la Lluïsa Gar­cia-Esteve, que és psi­quia­tra, quan explica que una de cada deu dones patirà depressió post­part. Ella s’hi dedica des de fa tres dècades, però quan va començar gai­rebé no hi havia ni bibli­o­gra­fia. I com aquest hi ha molts altres exem­ples, com el de l’endo­me­tri­osi [una malal­tia infla­matòria que també afecta una de cada deu dones i que sovint és menys­tin­guda]. En defi­ni­tiva no només les he vol­gut visi­bi­lit­zar a elles, també deter­mi­na­des malal­ties que afec­ten les dones i que han que­dat rele­ga­des perquè l’objecte d’estudi sem­pre ha estat l’home.

He inten­tat fer un recor­re­gut per la vida, i tots, un dia o altre, ens tro­bem amb aques­tes pro­fes­si­o­nals. Inten­tem no tre­pit­jar un hos­pi­tal o un cen­tre sani­tari i lla­vors vol dir que tot va bé. Però la nos­tra salut, fins i tot quan no hi ha cap malal­tia, l’hem d’acom­pa­nyar, i elles són les que ho fan. Hi pot haver capítols amb què les dones se sen­ti­ran més iden­ti­fi­ca­des, com quan parla la ginecòloga. Però, per exem­ple, la lle­va­dora també ens explica que es fan cur­sos sobre l’embaràs per a mares i pares, perquè al pare també li can­via la vida. Tot­hom, al llarg de tots els capítols, s’hi pot sen­tir iden­ti­fi­cat o haurà vis­cut alguna situ­ació sem­blant.

I no només això, sinó que elles cada cop comp­ten més amb nosal­tres a l’hora de pren­dre deter­mi­na­des deci­si­ons. D’alguna manera, ens hem d’empo­de­rar nosal­tres matei­xos per pren­dre deci­si­ons sobre allò que afecta la nos­tra salut. El lli­bre també intenta mos­trar la tasca d’acom­pa­nya­ment, que sem­pre hi és. En aquests mesos de pandèmia, s’ha demos­trat que tots som molt vul­ne­ra­bles. Elles ho són, i elles matei­xes ens diuen que inten­ten aju­dar, diagnos­ti­car i curar, però també tenen dub­tes, no són infal·libles. Tal com diu una de les met­ges­ses que entre­visto, no són super­heroïnes, sinó per­so­nes que per la seva pro­fessió inten­ten ges­ti­o­nar la incer­tesa, pren­dre deci­si­ons, comu­ni­car males notícies... poden tenir dub­tes, però sem­pre t’acom­pa­nyen. No es tracta de des­mi­ti­fi­car la pro­fessió, però aques­tes dones repe­tei­xen sovint que no són àngels de la guarda, sinó pro­fes­si­o­nals. Aquests mesos que se les ha aplau­dit tant, elles s’ho han mirat amb una certa distància, saben que no poden fer mira­cles.

Al final, la pro­fes­si­o­nal no deixa de ser la com­bi­nació entre la per­sona i el seu conei­xe­ment tècnic i científic. Per expli­car la seva pro­fes­si­o­na­li­tat has de conèixer una mica els dos ves­sants. La met­gessa de família també ho diu molt clara­ment, que ella és experta a ges­ti­o­nar la incer­tesa, que de vega­des s’equi­voca i que ha de dema­nar dis­cul­pes, que no els hem de posar en un pedes­tal, que el que ense­nya la ciència és que contínua­ment cal posar-se en dubte un mateix. En defi­ni­tiva, la importància de totes aques­tes dones és la seva qua­li­tat humana, i això és el que farà que les seves pro­fes­si­ons con­tinuïn. Pot­ser en el futur els diagnòstics i les ope­ra­ci­ons els podran fer els robots, però elles hi seran per cui­dar, per acom­pa­nyar i en oca­si­ons també per curar. Mos­trar la seva visió més directa i imper­tor­ba­ble, que és la que veus quan arri­bes a una con­sulta, no és del tot rea­lista, la seva feina va molt més enllà de la imatge que de vega­des pro­jec­ten.

És impor­tant dir que aquest lli­bre està plan­te­jat abans de la pandèmia, i des del començament jo tenia dues coses molt clares. D’una banda, havia de ser repre­sen­ta­tiu de l’àmbit ter­ri­to­rial, perquè des d’un CAP petit com el de Sant Vicenç de Cas­te­llet, fins a un hos­pi­tal gran com el de la Vall d’Hebron, les moti­va­ci­ons que mouen totes aques­tes dones són les matei­xes. Els recur­sos i les infra­es­truc­tu­res pot­ser són dife­rents, però els objec­tius que les mouen en l’aspecte pro­fes­si­o­nal són els matei­xos. Per tant, vaig mirar que hi hagués certa repre­sen­tació ter­ri­to­rial. D’altra banda, també volia mos­trar que la salut no depèn només de met­ges i infer­me­res, i que hi ha molts altres pro­fes­si­o­nals, com la psicòloga, la fisi­o­te­ra­peuta, la tera­peuta ocu­pa­ci­o­nal... Hi ha molts altres per­fils que aju­den a fer un retrat més real dels pro­fes­si­o­nals de la salut. Com a soci­e­tat hem clas­si­fi­cat el món de la salut com el metge, home, i la infer­mera, dona, i hem obli­dat els altres pro­fes­si­o­nals que també hi són. Segur que si par­les amb algú que hagi patit una paràlisi cere­bral, una de les pri­me­res per­so­nes de qui es recor­darà serà el tera­peuta ocu­pa­ci­o­nal, perquè és qui l’haurà aju­dat real­ment a recu­pe­rar l’auto­no­mia. Era impor­tant que el lli­bre també fos repre­sen­ta­tiu en aquest sen­tit.

El vaig començar a tre­ba­llar a finals del 2019. L’última entre­vista que vaig fer abans de la pandèmia va ser el 25 de febrer de l’any pas­sat, el mateix dia que es detec­tava el pri­mer cas de coro­na­vi­rus a Cata­lu­nya. A par­tir d’aquell dia, ja no hi vaig poder tre­ba­llar més fins al setem­bre, quan vaig tor­nar a entrar als hos­pi­tals. El que ha fet la pandèmia és que ens ado­nem que tots som vul­ne­ra­bles, un fet que elles, aques­tes dones, ja saben per­fec­ta­ment. Un hos­pi­tal és un lloc de con­tras­tos: pots rebre la millor notícia i també la pit­jor. Pots veure néixer i pots veure morir. Aques­tes dones ens recor­den que la invul­ne­ra­bi­li­tat no exis­teix i que les coses poden can­viar radi­cal­ment d’un moment a un altre, sense que puguem con­tro­lar gai­rebé res. Per auto­pro­te­gir-nos inten­tem man­te­nir aques­tes rea­li­tats molt llu­nya­nes i que no ens con­di­ci­o­nin, però al final la rea­li­tat és la que és. I aques­tes dones sem­pre hi són per acom­pa­nyar, hi hagi o no un virus fent la guitza. Durant la pandèmia, hi han con­ti­nuat havent nai­xe­ments, pro­ble­mes cardíacs, depres­si­ons... al marge del coro­na­vi­rus. Elles con­ti­nuen fent la seva feina amb dife­rents pro­to­cols i més pro­tec­ci­ons. I també ens des­co­brei­xen que hi ha rea­li­tats que no volem veure.

La pedi­a­tra oncològica, per exem­ple, ens parla de la mort infan­til. No és un tema del qual es parli perquè no segueix el cicle natu­ral de la vida, però el fet que no se’n parli, que sigui tabú, no vol dir que no exis­teixi. Per això, al final, amb aques­tes dones el que inten­tes és enten­dre què és essen­cial, què és acci­den­tal i que és inne­ces­sari.

Aques­tes han estat les entre­vis­tes més difícils, no estem acos­tu­mats que ens par­lin de la mort tan ober­ta­ment. Però un lli­bre que fa aquest recor­re­gut vital no podia aca­bar de cap altra manera. La infer­mera de pal·lia­tius ens ho explica i ens diu que encara que la pandèmia ara hagi fet que la mort agafi una embran­zida inhu­mana, ella con­si­dera que la seva feina és molt agraïda, perquè intenta que el temps que quedi fins al moment de la mort sigui el més digne pos­si­ble. Que hi hagi sere­ni­tat, que aque­lla per­sona es pugui aco­mi­a­dar... La mor­fina pot alleu­jar el dolor físic, però l’acom­pa­nya­ment humà és molt impor­tant. Són capítols difícils, perquè són temes dels quals no par­lem mai, però fer-ho amb aques­tes pro­fes­si­o­nals que s’hi tro­ben cada dia i que ho tre­ba­llen amb sere­ni­tat, d’alguna manera ajuda a pair-ho. Hi ha un exem­ple que posa la psicòloga quan explica que en la soci­e­tat actual si a un nen se li mor la mas­cota de seguida se’n com­pra una altra per subs­ti­tuir-la i que no se n’adoni. Apar­tem la qüestió de la mort quan, durant la vida, tots per­drem algú i ens hau­rem d’acos­tu­mar a viure amb l’absència. De la mateixa manera que fa uns anys a les esco­les no es par­lava de sexe i ara sí que se’n parla, hauríem d’intro­duir la mort com un ele­ment més de la vida. Elles ho expli­quen d’una manera tan natu­ral i sense dra­ma­tis­mes que ens fan més fàcil enten­dre-ho.