“Els esclaus d’ara ja no duen cadenes

A través d’una pri­mera petició de la Policía Naci­o­nal a Bar­ce­lona que ens va expli­car el seu pro­jecte Espe­ranza, que fun­ci­ona a Madrid i que dona res­posta a les neces­si­tats de les vícti­mes de tràfic de per­so­nes que es tro­ben després d’un ope­ra­tiu. Un cop la poli­cia alli­be­rava aques­tes per­so­nes es tro­ba­ven amb el pro­blema de què fer amb elles i es van ado­nar que la res­posta no encai­xava en cap dels ser­veis públics que exis­tien en aquell temps. Ens ho vam plan­te­jar com un repte i vam començar a tre­ba­llar-hi, perquè, de fet, els objec­tius s’ali­ne­a­ven molt amb la nos­tra funció ins­ti­tu­ci­o­nal, perquè la fun­da­dora de les Ado­ra­trius ja llui­tava con­tra tot tipus d’explo­tació en el segle XIX.

La tasca ha anat evo­lu­ci­o­nant amb el temps i no només pel fet que des de l’enti­tat hem apro­fun­dit en el conei­xe­ment del pro­blema, sinó també perquè hem acon­se­guit començar a posar en les agen­des polítiques la neces­si­tat d’afron­tar la situ­ació no només amb l’enfo­ca­ment poli­cial de posar fi a les xar­xes de tràfic de per­so­nes, de cen­trar tots els esforços a posar fi al crim, sinó que hem incor­po­rat la víctima en la reso­lució de la situ­ació. Hem cres­cut i actu­al­ment tre­ba­llem en tres àrees: inter­venció inte­gral, rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals i incidències i gestió.

És impres­cin­di­ble i essen­cial, perquè ento­mar-ho de forma aïllada redu­eix moltíssim els resul­tats i s’ha de garan­tir la par­ti­ci­pació de tots els actors impli­cats per donar una res­posta adi­ent.

Quan vam començar el 2002 l’únic ins­tru­ment jurídic inter­na­ci­o­nal que exis­tia era la Con­venció Con­tra el Crim Orga­nit­zat Trans­na­ci­o­nal de l’ONU. Aquesta con­venció va que­dar com­ple­tada per tres pro­to­cols, un dels quals el de Palerm, en què s’asse­nyala explícita­ment la neces­si­tat de pro­te­gir les vícti­mes i posa l’accent en el gènere, en con­cret en les dones i en els infants. Poste­ri­or­ment, es va apro­var en l’àmbit euro­peu el Con­veni de Varsòvia, i el 2011 una nova direc­tiva de la Unió Euro­pea. Aquest avenç en la cre­ació d’ins­tru­ments jurídics també ens ha donat més cober­tura per al des­ple­ga­ment del nos­tre pro­jecte. La mateixa ONU equi­para el tràfic de per­so­nes a una forma moderna d’escla­vi­tud.

L’Estat ha sig­nat el pro­to­col i forma part de la direc­tiva, però ens hem ado­nat que no hi ha una aposta ferma i deci­dida a l’hora de tenir uns ser­veis públics que res­pon­guin davant del com­pli­ment dels drets que han de garan­tir. Durant molts anys s’ha dele­gat aquesta feina a enti­tats com la nos­tra.

El de la infor­mació, perquè sovint aques­tes per­so­nes no són cons­ci­ents que han estat vícti­mes d’un delicte. També tenen el dret a l’asses­so­ra­ment jurídic i admi­nis­tra­tiu, perquè espe­ci­al­ment mol­tes de les dones que ens arri­ben estan en situ­ació irre­gu­lar i no poden ser expul­sa­des. I també tenen un ter­cer dret, que és el de dis­po­sar d’un temps perquè es puguin recu­pe­rar i refle­xi­o­nar sobre si volen o no denun­ciar els fets. Un cop iden­ti­fi­ca­des com a vícti­mes, cosa que només pot fer la poli­cia, poden acce­dir a un permís de residència i de tre­ball pel fet d’haver col·labo­rat. Les que no denun­cien també poden obte­nir la regu­la­rit­zació per una altra via. Nosal­tres els acom­pa­nyem tant en el procés judi­cial com en la decisió de que­dar-se o no a Cata­lu­nya, i en el cas que vul­guin mar­xar, els garan­tim un retorn segur. Els apli­quem un pla indi­vi­dual de millora perquè cadas­cuna de les per­so­nes que arriba ho fa amb una mot­xi­lla per­so­nal molt plena.

Sí. Si ens cen­trem en les dones, que són la majo­ria, amb els anys hem hagut d’adap­tar-nos a noves tipo­lo­gies, com ara les que venen amb cri­a­tu­res, perquè el seu tra­jecte fins a arri­bar a Cata­lu­nya pot haver durat anys i en el camí han estat vio­la­des i han que­dat emba­ras­sa­des; ara també ens tro­bem amb noies menors que han de ser tute­la­des per l’admi­nis­tració, perquè han viat­jat soles i no dis­po­sen de cap refe­rent adult.

Costa, perquè fins i tot a mi, que fa tants anys que hi tre­ba­llo, se m’ha fet difícil incor­po­rar la paraula al dis­curs. Sem­bla una qüestió caduca, que no és gaire pedagògica perquè ens aboca a la imatge d’una per­sona de raça negra amb cade­nes. Els esclaus d’avui ja no duen cade­nes, però la pre­gunta que cal fer-se és: aque­lles per­so­nes eren esclaus perquè les por­ta­ven o perquè se’ls havien vul­ne­rat els matei­xos drets que a les per­so­nes que ens arri­ben avui a nosal­tres? S’ha atemp­tat con­tra la vida de la gent que ate­nem avui, per exem­ple fent-los viat­jar en pas­tera; s’ha atemp­tat con­tra la seva inte­gri­tat i dig­ni­tat; con­tra la lli­ber­tat de movi­ment i perquè han rebut un tracte inhumà i degra­dant que es pot com­pa­rar amb la tor­tura. Mol­tes de les dones han vist com també s’atemp­tava con­tra els seus drets sexu­als, obli­ga­des a avor­tar o a pros­ti­tuir-se. Per tant, és des d’aquesta visió de vul­ne­ració de drets fona­men­tals des d’on hem de lle­gir la paraula escla­vi­tud. Ara és més difícil iden­ti­fi­car els esclaus i és un dels grans rep­tes que ens toca resol­dre, perquè sovint ens que­dem amb el relat del fet delic­tiu i es deixa en segon terme la vio­lació dels seus drets. Se’ls ha d’aju­dar sense excu­ses, pre­ci­sa­ment perquè es tro­ben en aquesta situ­ació perquè han fallat els meca­nis­mes per evi­tar que l’escla­vi­tud es man­tin­gui.

Nosal­tres, com a enti­tat, estem fent aquesta feina, però l’obli­gació és dels estats. Són els estats els que han de pre­ve­nir, pro­te­gir i repa­rar les vícti­mes i per­se­guir els explo­ta­dors. Cal recor­dar-ho contínua­ment a les admi­nis­tra­ci­ons, perquè els per­tany i hi hau­rien de donar una res­posta en clau de país.

La majo­ria són cap­ta­des des dels països d’ori­gen, però en els dar­rers temps hem anat veient noves rea­li­tats. El feno­men dels refu­gi­ats, amb la seva neces­si­tat i urgència per fugir, acaba sent carn de canó per a les xar­xes tant de tràfic com de con­tra­ban de per­so­nes. També fa temps que estem aler­tant d’un esce­nari que la pandèmia no ha fet res més que agreu­jar, que les vícti­mes són cap­ta­des direc­ta­ment al país on han arri­bat i on hau­rien d’estar segu­res. Les rutes són molt diver­ses i depe­nen de la capa­ci­tat del tra­fi­cant, que no deixa de ser un empre­sari que intenta treure el màxim bene­fici pos­si­ble del que con­si­dera que és la seva mer­ca­de­ria. N’hi ha que són més garan­tis­tes i cui­den tot el procés, i n’hi ha que se’n desen­te­nen del tot i no els importa córrer el risc de per­dre-la. No donen cap valor a la vida dels altres.

Sí, i ens ha cos­tat moltíssim dife­ren­ciar aquests dos delic­tes. El tràfic de per­so­nes té a veure amb la cap­tació i el tras­llat d’aques­tes per­so­nes a través de mit­jans il·lícits com poden ser el frau, el segrest o l’abús de la seva vul­ne­ra­bi­li­tat per aca­bar explo­tant-les sexu­al­ment, labo­ral­ment o fent-les exer­cir la men­di­ci­tat, entre d’altres. Ara mateix, a més, ens tro­bem amb noves tipo­lo­gies de vícti­mes que són explo­ta­des de més d’una manera. El parai­gua és molt ampli, encara que sem­bla que només ens escan­da­litza l’explo­tació sexual. El con­tra­ban és un delicte con­tra l’estat, té a veure amb el fet de faci­li­tar l’entrada de migrants de manera irre­gu­lar. Hem confós massa vega­des per­se­guir la immi­gració irre­gu­lar amb per­se­guir el tràfic de per­so­nes, que és un atemp­tat con­tra els drets humans i no pas con­tra l’estat. Crec que aquesta con­fusió ha aju­dat a obte­nir uns resul­tats molt pobres.

Quan vaig començar el 2002 ocu­pava el ter­cer lloc en el rànquing de nego­cis més lucra­tius del món. Ara ja és el segon, superant les armes. Mou diners i interes­sos. Amb una política tan neo­li­be­ral com la nos­tra, cada cop més veiem les per­so­nes com a mer­ca­de­ria. Quan comen­cem a dei­xar d’enten­dre que la Decla­ració dels Drets Humans com­porta, evi­dent­ment, uns drets, però també uns deu­res i obli­dem que per bene­fi­ciar-nos a nosal­tres no ens importa per­ju­di­car d’altres que estan en una situ­ació pit­jor, comen­cem a nor­ma­lit­zar allò que no ho és. Quan dei­xem de qüesti­o­nar-nos que hi ha al dar­rere de les samar­re­tes a 3 euros, afa­vo­rim que la situ­ació del tràfic de per­so­nes es man­tin­gui. També és cert, però, que com a mínim ara els polítics ja conei­xen el con­cepte de tràfic de per­so­nes, que abans ni això.

És cert. Es mouen tants diners que són capaços de com­prar fun­ci­o­na­ris, jut­ges, polítics... De fet a Europa ja li va bé haver posat l’accent en l’explo­tació sexual, perquè si el posa en la labo­ral hau­ria de fer molts més esforços per fer com­plir la llei, per exem­ple, a grans mar­ques i empre­ses que pro­du­ei­xen en països del Ter­cer Món amb unes con­di­ci­ons labo­rals inac­cep­ta­bles. Parlàvem de molts interes­sos en joc i això és el que més com­plica l’abor­datge inte­gral del pro­blema, perquè no és gens ama­ble, tre­pitja molts ulls de poll i és incòmode per al poder, que en deter­mi­nats moments pre­fe­reix mirar cap a una altra banda.

S’emmar­ca­ria en la situ­ació gene­ral que patei­xen dones i nenes, amb una major incidència en la pobresa, en la violència, en la dis­cri­mi­nació, en la desi­gual­tat... Tots són fac­tors que ens fan més vul­ne­ra­bles davant del tràfic de per­so­nes. Hem de tenir en compte que en el tràfic de per­so­nes no sem­pre hi estan pre­sents les fron­te­res, perquè quan una nena és cap­tada a Bar­ce­lona i obli­gada a pros­ti­tuir-se a Man­resa, això també és tràfic. De vega­des, fem unes lec­tu­res molt mini­ma­lis­tes de la situ­ació, com si el fet de ser euro­peus ens pro­tegís de deter­mi­na­des pràcti­ques. En aquest con­ti­nent tenim un pro­blema greu de tràfic intern que, malau­ra­da­ment, tam­poc ocupa els pri­mers llocs en les agen­des polítiques. La pandèmia i la crisi econòmica ho agreu­ja­ran tot i can­vi­a­ran els per­fils. Hem esta­blert uns marcs, unes nor­ma­ti­ves, però no les hem adap­tat a les neces­si­tats reals d’aquests col·lec­tius.

L’amenaça és un dels pri­mers punts amb què els tra­fi­cants con­tro­len les vícti­mes, i si a això s’hi afe­geix la falta de con­fiança d’aques­tes per­so­nes cap als fun­ci­o­na­ris poli­ci­als, perquè al seu país d’ori­gen han com­pro­vat que també par­ti­ci­pa­ven en el negoci, difi­culta que puguin tro­bar una sor­tida a la seva situ­ació. Les uni­tats d’inves­ti­gació que tre­ba­llen en la matèria en són cons­ci­ents i, com a mínim, en el cas de Cata­lu­nya, podem pre­su­mir que en les entre­vis­tes d’iden­ti­fi­cació, en què ofi­ci­al­ment només hi han de ser pre­sents els agents, ens dei­xin par­ti­ci­par a nosal­tres. La nos­tra presència ens per­met fer una tasca amb les vícti­mes, perquè els podem expli­car que la poli­cia d’aquí sí que hi és per pro­te­gir-les i els donem una certa garan­tia de segu­re­tat. Una entre­vista d’iden­ti­fi­cació no és una entre­vista ama­ble i això ho tras­lla­dem a les per­so­nes que con­tac­ten amb nosal­tres, perquè hau­ran d’entrar al detall per poder ser ava­lu­a­des cor­rec­ta­ment. Però amb la feina que fem des de les enti­tats i amb la bona coor­di­nació que hi ha amb les uni­tats poli­ci­als cre­iem que l’experiència pot ser menys traumàtica. És cert que durant molt de temps, la por sor­gia habi­tu­al­ment durant els ope­ra­tius poli­ci­als i el pri­mer que se’ls havia d’expli­car un cop a comis­sa­ria, en el cas per exem­ple de les dones obli­ga­des a pros­ti­tuir-se, és que no esta­ven detin­gu­des. Amb el temps hem anat avançant perquè en les ope­ra­ci­ons, sem­pre que es pugui, hi hagi un asses­sor nos­tre que ajudi a defi­nir el rol de cadascú. Estem tre­ba­llant perquè aquesta situ­ació se sis­te­ma­titzi arreu de Cata­lu­nya i, en el cas dels cos­sos poli­ci­als, des del 2012 ho apli­quem amb els Mos­sos d’Esqua­dra en una experiència que ha estat reco­ne­guda fins i tot a Europa.

Pel que fa a mit­jans de comu­ni­cació, sem­pre sur­ten els matei­xos i jo sem­pre dic que això és una mica perillós. Par­len, en l’àmbit euro­peu, de Roma­nia; en el d’Àfrica, de Nigèria; en el de l’Amèrica Lla­tina, de Colòmbia i Veneçuela, i en el d’Àsia, de la Xina i el Viet­nam. Això és tot? Rotun­da­ment, no. Al pro­grama Sicart ens arri­ben per­so­nes pro­vi­nents de trenta naci­o­na­li­tats cada any i crec que això s’ha de reflec­tir. Tots els països han de ser cons­ci­ents que, tant si són ori­gen, trànsit o destí, aquesta xacra social els afecta d’una manera o d’una altra.

En els últims temps estem ate­nent unes dues-cen­tes per­so­nes cada any, sumant els casos nous que ens arri­ben i aquells que encara es tro­ben en procés de segui­ment i que reben tots els ser­veis que posem a la seva dis­po­sició, des de l’econòmic fins a l’asses­so­ra­ment jurídic.

Són dos punts essen­ci­als. D’una banda, Cata­lu­nya neces­sita una estratègia con­junta per com­ba­tre el tràfic de per­so­nes i l’hau­ria d’apli­car dins els objec­tius de desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble (ODS) inclo­sos en el pacte de l’Agenda 2030. En segon lloc, cal dis­po­sar d’un meca­nisme català de referència. Què vol dir? Acon­se­guir una estruc­tura ope­ra­tiva àgil i reso­lu­tiva que sàpiga actuar davant de qual­se­vol situ­ació de tràfic de per­so­nes.