Sens dubte ho ha estat. En qualsevol crisi, les dones sempre sortim més perjudicades, perquè, entre d’altres, concentrem moltes de les feines precàries, que són les primeres que es veuen afectades. També s’ha evidenciat que estàvem fent les tasques essencials de primera línia molt per sobre de les que feien els homes i, per tant, amb una major exposició a la malaltia. Les dades són clares: el sector femení representa un 64% de la venda de productes bàsics, el 86% del personal de neteja, el 80% del personal de serveis socials o el 84% de les persones que treballen en les residències per a la gent gran...

Precisament. La sobrecàrrega de feina fora de la llar no ha repercutit en una reducció de les feines domèstiques a càrrec de les dones. Continuen dedicant el doble de temps que els homes tant a les tasques de neteja com a la cura de petits i grans. Aquesta darrera responsabilitat ha comportat que un percentatge molt més elevat de dones hagi hagut d’adaptar la seva feina, o bé amb teletreball o bé amb nous horaris, i això li ha significat menys possibilitats de promocionar-se a la feina. Hem perdut un bon moment per reflexionar sobre la necessitat de canviar els escenaris i assolir la tan esperada paritat en tots els nivells.

Sí. El que passa a casa es trasllada directament a les possibilitats que tenim a fora i costa molt entrar en la realitat de cada domicili. Les campanyes com aquesta ens ajuden a visibilitzar les diferències de feines i de rols i a incidir en l’educació per superar les desigualtats i promoure nous models d’organització familiar.

La passa enrere l’hem fet i segur que haurem de refer camí amb mesures específiques que ajudin les dones més vulnerables. La tasca de reconstrucció econòmica i social del país haurà de tenir una perspectiva de gènere, sense excuses. No cal recordar que ja partíem d’una situació desfavorable que la pandèmia ha agreujat.

És una iniciativa que es basa en la metodologia establerta per l’Institut Europeu de la Igualtat de Gènere (IEIG) i que mesura la distància a través de diferents indicadors com la feina, el coneixement, els diners o la salut que hi ha en qualsevol societat quan es tracta d’assolir la igualtat real entre dones i homes. En una escala de l’1 al 100, amb dades del 2017, Catalunya es trobava en la novena posició, amb 70,9 punts, comparada amb països de la Unió Europea. Estàvem per sobre de la mateixa Unió (67,4), d’Espanya (70,1) i al nivell de països amb l’índex més alt com el Regne Unit –quan encara era membre–, els Països Baixos, Luxemburg, Bèlgica i Irlanda. Pel que fa als àmbits, la salut és la que va presentar més igualtat de gènere i el coneixement i el poder, els que menys. Ara estem analitzant les dades del 2018 i hem vist una evolució en positiu, perquè hem assolit els 72,5 punts i hem pujat dues posicions i ja hem superat Bèlgica i Irlanda. Són bones notícies fruit d’un treball constant que ens permet avaluar si les polítiques que s’estan duent a terme obtenen el resultat esperat. Tot i això, som conscients que encara queda molt camí per recórrer.

És un dels grans reptes a superar, perquè malgrat que un 60% de les titulacions universitàries les obtenen les dones, el biaix de gènere és molt profund en determinades carreres. Als estudis tecnològics, hi arriben només un 25% de noies, i aquesta situació representa un greuge encara més gran quan mirem cap a un futur marcat per la tecnologia, en què serà imprescindible disposar de més coneixements sobre aquest àmbit a l’hora, entre d’altres, d’aconseguir un millor nivell laboral.

No varien gaire respecte a l’any passat. Algunes de les més significatives són que es manté la bretxa salarial, que els càrrecs directius no superen el 40%, que les professionals científiques i intel·lectuals són ara mateix un 56,6%, les administratives prop d’un 70% i les dones en la restauració suposen un 60%. Una de les dades preocupants és que les dones representen segons les estadístiques només un 9% en els activitats agrícoles, ramaderes i pesqueres, un fet del tot discutible, perquè no és que no hi siguin, sinó que no es compten ni estan donades d’alta. També cal remarcar que les dones es troben tres punts per sobre respecte als homes pel que fa a l’índex d’atur, 15% respecte al 12%.

Estem treballant en la creació d’un seguit de llistes en el conegut servei de música digital Spotify, amb cançons que promoguin la dona, que facin empoderament femení i que estiguin lliures de violències masclistes. Seran tres àmbits: un que se centri en l’oci lliure de violències masclistes, un segon contra el sexisme i la discriminació i un tercer com a promoció de les dones en la indústria musical. Tenim previst que la mateixa ciutadania pugui proposar temes que es puguin anar incloent en alguna de les llistes.

Ha estat un pas lògic. El procés per ser aprovada ha estat molt ràpid, perquè es va voler fer abans que es dissolgués el Parlament, i ara caldrà desenvolupar-la, sobretot amb la seguretat que arribarà a tots els estaments públics que hauran d’incloure els nous conceptes sobre diligència deguda o el consentiment sexual i garantir la formació especialment en aquells treballadors de l’administració que es dediquen a l’atenció de les dones, sense oblidar, però, altres àmbits com l’educació, les forces i cossos de seguretat i l’ensenyament universitari, entre molts d’altres.

La transversalitat que suposa per no deixar enrere cap àmbit i augmentar l’efectivitat en l’atenció dels casos; la incorporació de noves definicions per adequar-se a la nova realitat, la lluita contra aquelles pràctiques que perpetuen les violències masclistes i l’impuls de més instruments orientats a la sensibilització i a la prevenció.

Es tracta d’un fenomen molt integrat a la cultura patriarcal que hem viscut i que és molt difícil de desmuntar. Trencar amb els models de masculinitat que parteixen de la possessió de la dona, com si fos un objecte, no és senzill i demana la col·laboració de tothom, sobretot dels homes, a qui demano que no menystinguin, ni consentin, ni sobretot minimitzin situacions o maneres de fer que poden acabar sent la base del maltractament en un futur. L’actitud de les dones sí que ha canviat en els últims anys i ha d’ajudar a ser capaç de posar el fre a les relacions tòxiques molt més abans. També és cert que les proclames de certs grups polítics de dretes negant que la violència no té gènere no ajuden i ens preocupa quin recorregut podran tenir.

La pandèmia no ens deixarà mostrar la imatge de milers de dones reclamant la igualtat pels carrers i afectarà l’empoderament que es respirava en el col·lectiu, però les reivindicacions es mantindran i trobarem altres maneres de fer-nos sentir, perquè si alguna cosa hem après durant aquest any de crisi sanitària arreu del món és a reinventar-nos i a posar-hi imaginació. Més aviat que tard tornarem a omplir els carrers.