“Hi ha nens amb covid persistent i fatiga extrema”

Som un equip que ja estàvem molt sen­si­bi­lit­zats amb el pro­blema de la covid per­sis­tent perquè tenim dues per­so­nes de l’equip, dues pedi­a­tres joves, que la patei­xen, i hem vis­cut de prop l’evo­lució de la seva malal­tia des del març pas­sat, les seves difi­cul­tats i el seu pati­ment. Però en un inici, sin­ce­ra­ment, no pensàvem que afectés gaire els nens. Va ser quan vam començar a rebre peti­ci­ons dels dife­rents espe­ci­a­lis­tes de les con­sul­tes quan ens en vam ado­nar.

Con­sul­tes dels neuròlegs que ate­nien nens amb qua­dres de can­sa­ment i cefa­lees; o dels pneumòlegs, que veien casos de tos per­sis­tent o de difi­cul­tat res­pi­ratòria… Tots els paci­ents tenien en comú que eren nens que havien pas­sat la covid, la majo­ria de manera lleu, i tenien aquests símpto­mes per­sis­tens, sobre­tot fatiga. Ales­ho­res vam tenir clar que calia trac­tar-los i aten­dre’ls d’una manera més glo­bal. Per això va sor­gir la idea d’aquesta uni­tat.

El ven­tall d’afec­ta­ci­ons és força variat, però el que tenen en comú gai­rebé tots és la fatiga, un can­sa­ment que en oca­si­ons és molt exa­ge­rat i molt inva­li­dant; són nanos que pràcti­ca­ment estan esti­rats al llit vint hores al dia i que no poden fer les seves acti­vi­tats d’higi­ene diària si no s’asse­uen per des­can­sar. D’altres nens poden anar a l’escola, però quan tor­nen a casa estan molt can­sats i s’han d’esti­rar al llit tota la tarda.

Evi­dent­ment, per a qual­se­vol nen o ado­les­cent tro­bar-se mala­ment d’una manera tan pro­lon­gada –la qual cosa li impe­deix fer una vida nor­mal– té una reper­cussió emo­ci­o­nal, i alguns neces­si­ten suport psi­cològic.

Encara no, el que sabem és que en alguns casos al cap d’uns mesos el pro­blema se solu­ci­ona sol, però ara mateix no els podem dir a les famílies d’aquests nens quants mesos els durarà la malal­tia. La covid-19 té just un any i no tenim prou pers­pec­tiva.

Clínica­ment, no. Hem trac­tat paci­ents d’entre 9 i 18 anys. I el que expli­quen tots és idèntic, tant grans com petits tenen els matei­xos símpto­mes, sobre­tot el can­sa­ment. Molts tenen la sen­sació d’aixe­car-se can­sats, si s’esfor­cen una mica més del compte tenen sen­sació de taquicàrdia i que els falta l’aire… Tot això és molt comú en tots. D’altres també tenen mal de panxa, mal de cap –que és força freqüent–, però el can­sa­ment el tenen tots. Segu­ra­ment és el símptoma que més es nota, perquè és el que acaba afec­tant més la seva vida diària.

El per­cen­tatge de nens que han tin­gut afec­ta­ci­ons greus és petit, però n’hi ha, sí. Per sort, la majo­ria tenen símpto­mes lleus i molts són asimp­tomàtics.

A través del pedi­a­tra o el metge de família es pot fer una deri­vació. Només hauríem d’aten­dre paci­ents de la nos­tra àrea geogràfica, però com que no hi ha altres uni­tats, ate­nem nens de dife­rents ter­ri­to­ris. És pos­si­ble que en poc temps se’n creïn d’altres.

Des­can­sar, però no gaire. S’ha de fer un pro­grama de reha­bi­li­tació perquè la mus­cu­la­tura quan està molt de temps atu­rada cada vegada costa més de posar-la en marxa. Cal inten­tar fer un exer­cici aeròbic suau i con­tro­lat i poder-ne anar aug­men­tant la inten­si­tat per anar rea­con­di­ci­o­nant l’apa­rell mus­cu­lar. S’ha de fer de manera pro­gres­siva i molt len­ta­ment, perquè si es fa un esforç massa gran lla­vors els paci­ents cauen en un retrocés. És un equi­li­bri com­pli­cat.

En alguns casos, hi ha impor­tants afec­ta­ci­ons cog­ni­ti­ves, els costa con­cen­trar-se, tenen pro­ble­mes de memòria… i tot això reper­cu­teix molt en la seva feina acadèmica. Els nens que tenen aquest tipus d’afec­ta­ci­ons els incloem en un pro­grama de reha­bi­li­tació a l’Ins­ti­tut Gutt­mann.

Sí, molt! Aquesta malal­tia, la covid per­sis­tent, és molt nova, de fet fins al setem­bre no va ser reco­ne­guda com a tal per l’OMS. I això vol dir que durant mesos, molts d’aquests nanos han anat al metge i no s’han sen­tit com­pre­sos. Sovint se’ls feien pro­ves, tot sor­tia bé i els met­ges no teníem res­pos­tes. Una de les coses que veiem que és útil d’aquesta uni­tat és que quan arri­ben aquí, se’ls explica que tenen una malal­tia, que té un nom, i això els fa sen­tir millor perquè hi ha un reco­nei­xe­ment del que els passa. Per desgràcia, encara no els podem dir gaire res sobre quant durarà, però els podem ofe­rir trac­ta­ments de reha­bi­li­tació.

Hi ha diver­sos nens que no poden anar a classe des fa mesos; alguns inten­ten seguir les clas­ses en línia i, de vega­des, fins i tot això no els és fàcil perquè estan molt fati­gats. Hem tin­gut també una paci­ent de segon de bat­xi­lle­rat que ha deci­dit, de moment, apar­car els estu­dis. Vol estu­diar infer­me­ria i neces­sita una nota molt alta per a la car­rera. Són situ­a­ci­ons dures, i en alguns cur­sos deci­sius, encara més.

El nos­tre hos­pi­tal està ana­lit­zant les vari­ants que cir­cu­len, però els nens que ate­nem ara van tenir la malal­tia fa mesos i no sabem quina vari­ant van tenir perquè en aquell moment no es conei­xien ni s’estu­di­a­ven.

De moment no entren en el pla perquè es pri­o­rit­zen les per­so­nes que poden tenir la malal­tia de forma més greu. I d’altra banda, perquè, els pri­mers assa­jos clínics de les vacu­nes no havien inclòs nens. Ara s’estan començant a fer aquests assa­jos i fins que no hi hagi prou dades no es podran començar a vacu­nar.

Diria que hem estat força modèlics, ho hem fet molt bé. S’ha demos­trat que els nens es con­ta­gien menys i que no són grans trans­mis­sors del virus i que, per tant, era segur obrir les esco­les amb les mesu­res que s’han pres. És pri­o­ri­tari que els nens puguin seguir el seu pro­grama de for­mació.

Comen­cem a tenir més pis­tes, sem­bla que la gra­ve­tat va lli­gada a algun con­di­ci­o­nant genètic que fa que la res­posta immune sigui dife­rent. I també anem sabent més coses sobre els meca­nis­mes immu­ni­ta­ris dels nens, que fa que esti­guin més pro­te­gits que els adults.